Una altra rondalla en què veiem tocs de matriarcalisme, en aquest cas, per com apareix el capellà (fet que ens porta a algunes de les valencianes recopilades per Joaquim G. Caturla i que, fins i tot, són de línia eròtica o bé amb unes altres però amb Jesús i Sant Pere molt oberts i planers), és “Un qui trobà sabata de son peu”, que podem llegir en el Tom XV. Així, al capdavall, veiem que un mossèn veu la mala intenció que portava un home que bravejava i, el capellà, amb reflexos, “la hi dóna, com qui no n’és, dient:

-Déu li faça un santet. I esper una mica, veiam si duc res dins cap butxaca… Sí que duc -digué, palpant-se’n una.

I, mentres es treia cosa dins es puny estret, continuà:
-As nins que besen ses mans, els solem donar un confit. Ara, vostè es mereix més: tenga…

I li posà dins ses mans un aubercoc com un puny” (p. 65).

Com a anècdota, diré que, una vegada, com que jo veia que un home que tenia més de noranta anys (però que, com es diu popularment, era un tocacollons) i no parava de ficar-se en bucs, trií fer una cosa molt semblant a l’enginy d’aquest capellà. Així, prenguí una llavor (i ben grossa) d’un alvocat que jo ja havia menjat (i ja seca) i me la preparí. Aplegà l’ocasió, m’acostí on era el nonagenari i li diguí: “Tinga: li ho regale”. I, al moment, em demanà què era allò i li comentí que un regal. Un poc després, mentres que jo feia via, un home d’uns seixanta anys i a qui preguntà el vell, li resolgué la intenció: “Lo que quiere decirte es que no le toques los cojones” (sic). Aquell home ja no tornà a fer-me nosa, ni a faltar-me.

Les dues rondalles següents a aquesta, en el mateix Tom XV, també són d’humor.

Una altra rondalla en què es plasma lo matriarcal (i molt bé) és “Es vinyòvol de Can Roig i es cabrit i sa segalla”, en el Tom XV de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Primerament, direm que un vinyòvol és un guàrdia de vinya o de vinyes, i que una segalla és una cabreta que encara no ha parit. En la pàgina 70, llegim “Idò, sa segalla va dir as cabrit:

-Mira, cabrit, convé que mos afanyem a menjar raïms abans que no torn es vinyòvol amb so ca (…).

-Ben pensat -diu es cabrit”.

Immediatament, la segalla té una altra idea i el cabrit l’accepta: “I, amb això, sa segalla diu:

-Cabrit, oh cabrit!

-Què voleu, mu mare? -diu es cabrit[1].

-Saps què he pensat? -diu sa segalla.

-I qui és capaç de fer-vos es comptes? -diu es cabrit.

-Idò, havia pensat -diu sa segalla- que, per fer més via, abans de que no torn es vinyòvol amb so ca, tu menjasses de raïm en raïm i jo menjaria de senalla en senalla[2].

-Sí que trob que heu pensat bé! -diu es cabrit.

-Hala, idò! Posem-nos-hi” (p. 70).

En la pàgina 71, de nou, ella porta la idea, la iniciativa…, i ell, l’acull obertament. Però la cosa va més lluny: la dona (ací, simbolitzada per mitjà de la segalla), té una quarta idea, a què el cabrit (que reflecteix el marit) acull amb els braços oberts:

“-Sí que trob que heu pensat bé! -diu es cabrit” (p. 71).

I, com que ni el gos de l’amo, ni altres animals, es mouen per a matar (ni per a fer fora) el cabrit i la segalla, aquests dos menjaren a gust i es salvaren, perquè, quan hi arribaren els altres animals, ells dos ja no hi eren… La intel·ligència i la creativitat de la dona (la segalla) hi havia fet un paper molt important…, i també ho fa en moltíssimes parelles catalanoparlants, ben plasmat en Facebook, per mitjà de comentaris…, àdhuc, d’hòmens (i molt positius respecte a les dones). Com diuen en Menorca (i m’ho han escrit fa poc, en un grup menorquí de Facebook sobre la llengua i la cultura en l’illa de Menorca, “Expressions típiques de Menorca, posa sa teua!” ), “Madona du es pondo de sa casa”, això és, el càrrec…, però de manera matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] El cabrit tracta de mare a la segalla.

[2] Per tant, la segalla en menjaria més, ja que en la senalla, un recipient gran i que s’utilitza per a carregar material (en aquest cas, amb finalitats agrícoles), com ara, aliments, en cap més que un penjoll (gotim) de raïm.