En el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, hi ha la rondalla “El conte de l’alfabegueta (Arreplegada a Mutxamel)”, en què podem llegir que una xica fadrina, Roseta, “d’ençà de la mort dels seus pares, que la deixaren molt petita, s’havia convertit en una xica fina i polida que enamorava amb la mirada. D’altra banda, també cal dir que l’àvia de Roseta la va instruir el millor que va saber en totes aquelles coses que pertocaven a una donzella com era la seua néta” (p. 30).

Direm que, en la rondalla “L’estrelleta d’or (Arreplegada a Agost i al Campello)”, en el mateix llibre de rondalles de l’Alacantí, podem llegir que una jove, Carmeta, “conservava la seua amabilitat” (p. 47), un tret que es considera positiu, i, a més, que, quan acabà Carmeta, “va veure que al seu costat hi havia una velleta de cara afectuosa que li va dir:

-Carmeta, filla, podries fer-me el monyo?” (p. 47). I, un poc després, veiem que, “Mentres que la pentinava, la vella, que misteriosament sabia moltes coses, li preguntava” (p. 47), que “Carmeta li ho va contar tot i li va fer el monyo amb tanta dolcesa que la velleta, agraïda, li digué:

-Com a premi per la teua amabilitat i tendresa, et regale aquest mocador de seda” (p. 47). Ja veiem, per tant, una part més de la pedagogia matriarcal que es transmet en les cultures matriarcals: l’obertura, el tracte afable amb les persones i, per exemple, cap  a les persones grans, ací, cap a una anciana.

En moltes de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, apareix la figura de la jaia, de l’àvia o de la velleta molt oberta i que, fins i tot, connecta molt bé amb els xiquets i amb els jóvens. Així, en la rondalla “S’aucellet de ses set llengües”, que figura en el Tom XIV, una jaieta diu a un al·lot, fill de reis (com també un germà seu i una germana), què haurà de fer per a tenir molt aplanat el camí i, entre altres coses, podem llegir “Ell[1] es posarà a cantar, i N’Aineta[2] romandrà desenfadada. Llavors, ell voldrà que l’amolleu; però vosaltres no l’heu d’amollar fins que no vos haja fet trobar ton pare i ta mare… Hala, Miquelet, fill de rei!, trompitxa, que bona tanda t’espera!…

-Germaneta, que Déu la vos pag, sa mercè que m’heu feta,  així com jo i es meus germans la vos agrairem tota la vida -diu En Miquelet.

I ja va esser partit de bell nou, camina caminaràs” (p. 41).

El 24 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, preguntí “¿Quin era el paper de la ‘senyora ama’, de la ‘mestressa’ o bé de la ‘madona’ en l’educació dels fills i dels nets? ¿I el de l’avia (o padrina)? Gràcies” i, en el grup “Cultura mallorquina”, el mateix dia, Francoise Ramon em comentà “Diríem que sa padrina ja havia donat s’educació as seus fills, això era una veritat. I molt estricta, perquè havien de fer ses coses molt ben fetes… Però ses padrines, pes nets, eren molt blanes, per qüestions de donar ordres, perquè no totes ses padrines tenen que ser severes. Ses padrines només són per carinyar i fer-los goigs en tot lo que es pot”.

En línia amb la rondalla “L’estrelleta d’or (Arreplegada a Agost i al Campello)”, en el mateix llibre de rondalles de l’Alacantí arreplegades per Joaquim G. Caturla, i amb les paraules de Carmeta i de la velleta com també amb el comentari de Francoise Ramon, direm que, el 12 de novembre del 2021 (un dia després que jo hagués passat per un metge del cor, qui em donà l’alta després de més de quatre anys de bon seguiment, i que, quan li preguntí com podria millorar jo la coordinació entre el cap i el cor, a què ell em respongué “Mente sana. Tú sabes” i que, eixe dia, plasmí en el meu mur) Montserrat Cortadella m’envià un missatge que, un poc després, passí al meu mur i a distints grups de Facebook, amb intenció d’esbrinar sobre l’educació matriarcal.

El text de Montserrat Cortadella, una dona molt oberta de més de setanta anys, deia així:

“T’envio aquestes frases de la iaia:

‘Ets una joia’.

‘Vals or’.

‘Els llavis, de robí d’or’.

‘Les dents semblen perles’.

Jo, a la meva neta:

‘Perleta’”.

I, a més d’aquestes paraules, el text del missatge que posí en Facebook, deia “¿Quines paraules o bé frases, en aquesta línia, vos deien les vostres àvies (o padrines), o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Els agradaven els dolços? Gràcies”.

La pregunta sobre el gust pels dolços tenia a veure amb unes paraules que em digué ma mare, el 14 de gener del 2021, per telèfon, en relació amb la seua àvia paterna, l’àvia Consuelo (nascuda en els anys setanta del segle XIX), i que em recordaren, des de molt prompte, unes paraules tretes del document “Saviesa ancestral”, del 2009, sobre pobles indígenes, en què, per exemple, la dolçor, àdhuc, estava present en el parlar, entre altres coses, com a resultat del major vincle amb la terra i amb la natura: “Ella era molt cuinadora. I li agradaven molt els dolços. Li eixien dolcíssimes, les coques cristines”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 12 de novembre del 2021 i posteriorment, ens respongueren “Perla fina. Ma tia-uela nascuda al 1902” (Majo Ortells), “’Cua de sangrantana’, la meua àvia” (Eva Rosello), “La meua àvia materna era socarrà i ens deia ‘les meues pelaïlles[3]” (Leo Sanchez), “Ma uela em deia ‘pela(d)illa dolça ensucrà(-da)’” (Pura Escriva Eleneta), “El meu ‘princés’ d’Astúries” (Jose V. Sanchis Pastor), “Perla fina, coral diamant’. En eixe orde i de carrereta” (Conxa Soriano), “Perleta” (Soledad Huertas Rico), “Ma tia em deia ‘perla’” (Amparo Carpi Melia), “Ai, el més guapo”(Saoro Vidal), “’Tens la cara dibuixà’, ma mare” (Maria Jo Ruiz), “Quina pelaïlla que tinc” (Adela Dura Dura), “Reina dolça” (Adela Dura Dura), “A mi, em deien ‘pelegrí’, en el sentit de rara avis” (Fermin Colomer Leche, qui em m’afirmà que li ho deien en sentit positiu), “Bescuit de dotze ous” (Mila Perez).

Com veiem, les avies (com també les mares i, a més, hòmens pertanyents a la família), facilitaven la proximitat en les relacions i, per descomptat, a través d’un vocabulari que, com apareix reflectit en més d’una rondalla, aplanava l’educació dels infants, la dels xiquets, a banda, la dels jóvens i, igualment, l’obertura dels aprenents als qui els transmetien aquestes paraules, als altres i a lo que passava pel món.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes:[1] L’aucellet.

[2] La germana d’aquest al·lot i del seu germà.

[3] En moltes respostes, figuren les formes “pelaïlla”, “pelaïlles”… en lloc de les genuïnes “peladilla”, “peladilles”. Hem plasmat les primeres perquè són les que reflecteixen les paraules, o bé les frases de les persones que les deien.