Una altra rondalla en què la dona salva l’home (en aquest cas, una velleta a un jove que seguirà les directrius que ella li mane i que estarà molt obert a ella) és “En Joanet Cameta-curta i ses tres capsetes”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover. Un rei, que tenia dues filles, fadrines, molt garrides i gentils com el sol, a què, les tenia tan geloses que sempre anaven molt acompanyades (p. 151), veu com un gegant en pren la gran.

A causa d’això, el rei fa unes dictes: “es qui li tornàs sa filla major, es casaria amb ella; i si ja era morta, aquell que duria es cap des gegant, es casaria amb s’altra i, llavors, tendria sa corona” (p. 153).

Immediatament, un jove de quinze anys es presenta en la cort, En Joanet Cameta-curta, qui, tot i que tenia una cama un poc més curta, era més viu que un centella, eixerit i amb reflexos (p. 153). I, el rei, quan es presenta el jove, li diu una frase en línia amb el matriarcalisme: “Es pensament ja és bo (…). Lo que falta són es fets!” (p. 154): considera prioritària l’acció.

Al moment, En Joanet es troba amb una jaieta que plorava perquè un gerricó, això és, una gerreta petita, que ella tenia, li havia caigut en un pou i perquè volia “tornar a beure d’aquella aigua que era tota sa meua vida. I, a sa meua edat, què ha d’esser de mi?” (p. 155). Però, el jove, molt col·laborador, s’endinsa en el pou (com altres personatges, en diferents rondalles de línia matriarcal de la tradició catalanoparlant), fent lo que ella li indica (es fa lo que vol la dona), aconsegueix l’objectiu i, de rebot, la velleta “amb això, en tenia prou per viure més sana que un gra d’all i més forta que una penya de mar” (p. 156). Veiem, per tant, que la dona apareix com a forta. I la dona compensa En Joanet:

“-Oh, tu que m’has treta des pou! En veure’t apurat, obri’m i demana’m una cosa, sa que vulgues, per grossa que sia, i et serà accedida, però just una vegada!” (p. 156).

Les tres capsetes li permetran entrar en la casa del gegant (on era la filla gran dels reis), però sense que el poguessen veure, ni escoltar-lo (però sí, ell, als altres).

Com que la fadrineta, en un moment, diu al gegant que ella és la filla gran del monarca, En Joanet, quan es presente a la jove, ho farà dient-li “Bon dia i bon any, Senyora Altesa!” (p. 160), detall matriarcal en què es plasma que ell no actuava com un alliberador sinó que tracta bé la fadrineta, de la mateixa manera que, un poc després, podem llegir “sa filla del rei davant davant, per mostrar es camí, ella que es creia saber-lo, i En Joanet darrere” (pp. 160-161), moment de la rondalla que m’ha recordat un fet que presencie moltíssimes vegades i que comentarem tot seguit.

Quan els meus pares venen de visita a ma casa,… la gran majoria de les vegades, qui va davant és ma mare (i no mon pare), detall que els comentí un dia i que el vincule amb el matriarcalisme.

Des d’aleshores, En Joanet recorrerà a les tres capses que li havia donat la jaieta, en agraïment al favor que li havia fet i permetran que, fins i tot, en obrir la tercera, ell i la filla del rei es transformen en hortolans i, així, demana “Que aquí ens plantes un hort amb una grandiosa sínia ben fonda i ben ampla i amb molta d’aigua, i que jo torni un hortolà i, sa filla del rei, una hortolana, jo rega qui rega i ella entrecava qui entrecava.

-Idò així es farà –diu sa veu” (p. 164).

En aquesta rondalla, En Joanet, amb molta espenta i amb molta iniciativa, recorre a la raboseria (que no a l’engany) i, així, “ja tenia sa filla major del rei i es cap des gegant” (p. 166). I la princesa, en agraïment a la faena feta per En Joanet, pensava “Li podran dir En Cameta-curta tant com vulguen; però ningú és estat capaç de treure’m de cas gegant ni de tallar-li es caparrot! (…) ¿De què els ha servit, a tants fills de reis, comtes, marquesos i cavallers, com provaren de fer lo que ha fet En Joanet? ¿De què los va servir tenir ses cames llargues i ben iguals? (…) Per lo mateix, vénga En Cameta-curta!” (p. 166).

I, un poc després, foren ben rebuts en la ciutat (p. 167), fins que apleguen a cal rei (p. 167) i, el monarca, finalment, diu a En Joanet:

“-Ses dictes es feren, es dictes s’han de complir. En Joanet em torna sa meua filla major i es cap des gegant que la m’havia robada; idò, aqueixa filleta meua és per En Joanet. Que es casin en voler.

Així ho feren” (p. 167).

Agraesc a les persones col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.