El 7 d’agost del 2021, trobàrem una rondalla mallorquina recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en el Tom II, en què està molt plasmat el matriarcalisme i, fins i tot, en el fet que es fa lo que vol la dona: “Sa comtessa sense braços”. Una xiqueta que tenia molta espenta i molta força veurà com li tallen els braços amb la intenció de fer que caiga moralment, però ella, àdhuc, tornarà a tenir-ne dos. Primerament, com en algunes rondalles valencianes, es comenta que l’home (un comte), en una parella que els hauria agradat tenir un fill, no era, precisament, una persona que sabia manejar els diners (p. 118).
Tindran un fill, però… “Sa comtessa, des cap d’un temps, tengué una nineta, sa cosa més hermosa. Valia ulls per mirar” (p. 118), és a dir, que es dona preferència a la xiqueta, un fet vinculat amb lo matriarcal.
Aquesta xiqueta, quan tenia els set anys, passa per una ermita, demana a son pare que davalle i va a “ses tres Avemaries i sa Salve a la Puríssima” (p. 118). Serà el pregar, lo que li farà d’aliat en bona part de la seua vida. Com a exemple, la Puríssima, molt oberta i amb bon tracte, li diu “Acosta’t, filleta meua estimada.
Sa nina s’hi acosta tremolant
-No hages por de res –diu la Puríssima-, que jo som la reina del cel, i som ta mare. Mentres sigues una bona al·loteta, em tendràs as teu costat.
-Vos promet que ho seré –diu s’al·lotona-
La Puríssima es treu un rosari ben preciós, l’hi dóna, dient:
-No et canses mai de passar-lo: amb ell arronsaràs tots es teus enemics” (p. 119).
Però, quan la xiqueta restarà sense braços, perquè el senyorot que es presentava com qui salvaria son pare, no aprova que pregue, ella continuarà actuant amb molta espenta, fins al punt que “Es senyorot, veient que no hi tenia res que fer amb aquella al·lotona, que tot quan hi posaria perdria” (p. 120), fuig del bosc on es trobava la nineta.
Ara bé, un dia, un comte jove passa pel bosc, la troba mig despullada i, com que la tracta bé, la carrega en el cavall que ell porta i “L’entrega en mans de sa mare, comanant-li que la rentassen i la vestissen de ses millors robes que hi havia a la casa” (p. 120). En haver-la vestida, tots la troben formosa, amb uns setze anys, ja que, de fet, “Ningú no havia vist cap mai de més gentil” (p. 121).
I, com que el comte es vol casar amb la jove, però la darrera paraula la té la mare d’ell, “diu a sa mare que s’hi vol casar; i sa mare no hi féu dos mots” (p. 121).
Ara bé, molt prompte sorgeix una guerra, i el comte, que es deia Guillem, hi participa i, al mateix temps, la jove comtessa té un fillet, Guillem, de qui la jove li escriu que tenen un nen preciós.
A partir d’eixe moment, hi haurà un intercanvi de cartes que, com que el dimoni tracta de fer malbé les relacions entre el comte, la comtessa i la mare del comte, tractarà de fer-los creure lo contrari de lo que ells pensen. Però, com que el comte no ho aprova (com tampoc no ho fa la comtessa), es resoldrà a bones. De fet, la mare del comte escriu al fill sobre “Una al·lota tan bona al·lota, una santa, i un angelet tan hermós, un angelet del cel, haver-los de treure defora! No hi ha dona per fer-ho!” (p. 122). Un altre detall vinculat amb el matriarcalisme: la força va unida amb la dona, fins i tot, la relacionada amb la maternitat.
A més, aquesta rondalla tracta el tema de la infantesa: “sobretot, amb aquell ninet seu, tan hermós, just un serafinet, i que la gent hi acudia a forfollons per poder-lo tenir en ses mans, maldament només fos una micoia (…) angelet, aquell netet seu, i sa mare, aquella santeta en vida, aquella nora seua benvinguda” (p. 124).
La jove comtessa, que s’entén molt bé amb la mare del comte, tenia moltes ganes d’aigua, va cap a un pou i… el nen cau dins, però la confiança en la Mare de Déu i en la Puríssima (“mare i gran senyora” són els tractaments que rep la Mare de Déu, en la pàgina 125), permet que l’aigua del pou comence “a pujar i a pujar, i es ninet que surava, surava somrient.
Aviat s’aigua fou tan amunt, que ja vessava per dalt es coll.
-Oh, si ara tenia es braços sencers!” (p. 124). No sols la dona (la Mare de Déu) salva la mare (la comtessa) sinó també el nen (la infantesa, el futur). La comtessa, fins i tot, ofereix el fill al Bon Jesús i a la Puríssima, però no el sacrificaran. I, a més, ara, amb molta espenta, la comtessa (acompanyada del xiquet) veu una dona gran que filava (i que li farà costat). Igualment, la comtessa fa bona pasta amb la dona gran, àdhuc, fins que, set anys després, acabe la guerra i el comte passe per allí:
“Des cap de set anys, es comte torna de la guerra.
Arriba a ca seva, i no hi troba sa dona ni s’infant.
Prengué una volada feresta.
Sa mare, per tota resposta, li presenta ses dues cartes que havia rebudes d’ell” (p. 126) i, a banda, li comenta que “tothom estava elevat amb sa mare, i tots se clamaven ditxosos de tenir-la per senyora” (p. 126), un detall matriarcal i que va en línia amb el tractament de “senyora ama” i, per exemple, amb el fet que la dona és qui tria.
Com que la mare diu al comte (fill seu) que la jove i comtessa se n’havia anat cap al bosc, ell, diligent, amb molta espenta i voluntariós, passa camps, viles, ciutats, etc. fins que s’acosta a “un grandiós convent, amb una caseta davant, i dues dones, una més jove que l’altra, que filaven en es portal.
(…) La més jove li clava la vista, i el coneix” (p. 127), motiu pel qual, immediatament, demana empar de la Puríssima (p. 127). Elles permetran que el comte ferme el cavall, de manera que puga anar a una missa, de què eixirà content (p. 128). I, com qui té el camp molt aplanat, el comte comenta a les dues dones que, en la missa, havia vist un escolanet que li ha impactat: “”No n’havia vist cap mai, ni és possible que n’hi haja un de consemblant! Allò no és un al·lot! Allò és un àngel en carn humana!
-Ja és es teu –diu sa vella a sa jove” (p. 128).
Tot seguit, apareix el xiquet, la mare li diu que bese les mans a son pare (p. 128). I, com que el comte li respon “Això no pot esser! (…). Sa meua dona no tenia braços!” (p. 128), la dona fa un pas que comportarà que es tornen a unir ella, el comte (el pare) i el fill (l’escolanet): “Aquí ella los s’arromangà fins ben amunt, i los hi mostra: tenien una costura as colzes, per tot lo redó. Se coneixia que eren estats tallats, i los havien confegits.
Es comte va veure ben clar que allò era sa seua dona, i aquell al·lotó es seu fill.
S’abraçaren tots tres i cuidaren de fer ull, d’alegria i de gaubança” (p. 128).
I, finalment, com que el fill volia ser frare en aquell convent, els pares li ho posen molt fàcil i li ho permeten.
Com hem vist, no sols la dona és activa, forta i amb molta espenta (la jove sempre guanya al senyorot), sinó també el comte (l’home), com que tots dos (la comtessa i el comte) aplanen molt el camí al xiquet i, per descomptat, es reflecteix el matriarcalisme en la família i en el dia rere dia: el comte demana a sa mare permís per a casar-se, i és ella qui li dona l’aprovació final. A més, el matriarcalisme també es reflecteix en què cap persona faria fora una xiqueta de bon cor, quan llegim “No hi ha dona per fer-ho! (p. 122), ja que totes estarien de part de l’al·lota i, de pas, veiem que el coratge està vinculat amb la dona (són elles les fortes, les que tenen espenta, les que trien, etc., com es plasma en moltes rondalles).
Agraesc la col·laboració de les persones que m’han donat la seua opinió en relació amb les rondalles, i a les persones que em fan costat dia rere dia.
