Danses valencianes i els Sants de la Pedra

A continuació passem a ampliar informació sobre balls i danses, en aquest cas, relacionada amb danses valencianes de tipus matriarcal i, com  veurem, en més d’un cas, vinculades amb els Sants de la Pedra.

En l’escrit “Danses” (http://www.benilloba.net/Pagina%20principal%20Danses.htm), llegim que “La dansada és la manifestació folclòrica més antiga de les comarques del País Valencià.

La dansa autòctona, d’origen ancestral, tenia un sentit ritual per als primitius assentaments agrícoles: servia per a implorar del[s] déus les benèfiques pluges de primavera, o per a donar gràcies per l’abundància de les collites a la tardor. No perseguia, per tant, proporcionar plaer als balladors, com passa en la majoria de balls posteriors.

L’origen de la dansada sembla remuntar-se a l’època medieval, atenent als instruments que sempre l’acompanyen: la xirima o dolçaina i el tabalet, de clara arrel musulmana”.

Adduirem que, en aquesta entrada de Benilloba (població valenciana de la comarca del Comtat), hi ha que “En cada comarca hom la coneix per un nom concret: ball pla, danses, ball de carrer, ball de plaça, taina, tana, anguila, arenilla, ball rodó, etc.”, cosa que, com veiem en escrits anteriors, com ara, en els de Miquel Flores i en el de Josep Sempere, no coincideixen. Això, clarament, ens porta a desmentir aquesta suposada diversificació, simplement, de comarca en comarca, i a optar perquè rep noms distints, però que, molts són comuns en comarques diferents.

Hi ha un article, “Les danses valencianes” (https://pebrella.blogspot.com/2011/11/les-danses-valencianes.html), redactat per Marc Garcia Payà, estudiant adolescent, que podem llegir en el bloc “Revista Pebrella”, una publicació digital dissenyada per l’IES Manuel Sanchis Guarner(de Castelló de Rugat, de la comarca de la Vall d’Albaida), que diu que “Estos balls es transmetien, podríem dir ‘de boca en boca’, és a dir, que no hi ha una escola on s’ensenya, són les persones majors les que ensenyen a ballar la ‘dansà’. Com a exemple, diré que segons m’han contat les dones majors, al meu poble les xiques quan venien del llavador deixaven les paneres i ferrades de roba en un carrer cèntric del poble i es posaven a ballar i per la nit també amb tabal i dolçaina es ballava pel  ballador (la Font)”. Sens dubte, unes paraules plenes d’informació privilegiada i en primera persona, tretes a partir de la saviesa popular encara viva, en aquest cas, les dones,… les persones que, en una cultura matriarcalista com la nostra, més han transmés el llegat cultural de generació en generació.

Igualment, en el document “Patrimonio inmaterial de transmisión oral: la dansá de Quatretonda (Valencia)” (http://www.racv.es/institucional/files/Patrimonio-inmaterial-Quatretonda.pdf), de Violeta Montolíu Soler i que també apareix publicat en la web de la “Real Acadèmia de Cultura Valenciana”, llegim que “En gran parte de los 34 municipios de la comarca [de la Vall d’Albaida], los vecinos mantienen la tradición de bailar ‘la dansá’ una vez al año con ocasión del patrón de la población”.

Però, sobre Quatretonda, n’hem trobat més. Així, en el llibre “Costumbres y folklore de Quatretonda (Valencia)”, que és un estudi etnològic realitzat pel “Grup de Danses Populars de Quatretonda” i dirigit per Violeta Montolíu, editat pel Grup de Danses Populars de Quatretonda, en 1987, i que trobí, en la biblioteca municipal d’Alaquàs el 19 de juny del 2019, hi ha que es balla la “Jota dels Sants de la Pedra”, ball a què dedica un apartat on comenta que “Es un baile ritual que se bailaba en honor de los santos San Abdón y Senén para que protegieran las cosechas agrícolas entradas ya en sazón (*), especialmente vides, de las tormentas y pedriscos. Se interpretaba els día 30 de Julio en la calle de su nombre ante la ‘retjoleta’ (*) de los santos y se interpretaba con una flauta o dolçaina y una ‘barsella’ (*) del revés a modo de tambor; el ‘tio Jacinto’ lo interpretaba todavía en la década de los años 40. Este baile, cuya música fue realizada por D. Sebastián Garrido Rico, se mantuvo vivo hasta principios del siglo [XX] en que paulatinamente fue desapareciendo. El ritmo es ternario y la melodía repetitiva, probablemente del siglo XVII, a modo de canto religioso. El Grup de Danses la rescató y la volvió a bailar en el año 1981, incorporándola a su repertorio” (p.317).

Veiem, per tant, que els balls de plaça valencians (o dansades) tenen lloc amb motiu de la celebració de les festes patronals de la població, sobretot, del patró o de la patrona. Així, per exemple, sabem que, en Penàguila (l’Alcoià), població sobre la qual rebérem un missatge de qui no he pogut comprovar qui me l’envià i quan (potser en el 2018), hi ha un article titulat “Entrada dels pobles a la Plaça” en què se’ns indica que Ja quasi apleguem a la fi i donem la benvinguda al poble de Penàguila, un clar exemple que un poble pot ser xicotet en tamany però gran en història i folklore. De la mateixa forma que el seu poble es protegia per antigues torres i muralles, la gent de Penàguila ha protegit amb il·lusió i fermesa el seu patrimoni artístic, recuperant la dansa que ja s’havia perdut. D’aquesta forma han evitat que desaparega part de la seua història i que hui puguen mostrar-la al seu poble en celebracions com els Santets de la Pedra, Sant Isidre, el 9 d’octubre i les festes patronals. Per tant, són mereixedors com tots els pobles anteriors de rebre a Penàguila amb un fort aplaudiment”. En altres paraules, en aquesta població valenciana, s’ha recuperat la dansa amb motiu de la festa dels Sants de la Pedra.

Quant al tema de la dona i del seu paper en les danses i, així, en la cultura valenciana, cultura que encara manté moltes tradicions matriarcals, partirem de les danses de Bocairent. En primer lloc, en l’article “La Dansa de Bocairent”, de Josep Villarrubia, a què hem fet esment més amunt, hi ha que (…) la tradició de Bocairent és que són les dones, són les balladores, les que han de cercar-se ballador per a cada una de les 5 nits de Danses”. Considere molt interessant aquesta dada, ja que, al meu coneixement, és un senyal més a favor de la cultura matriarcal vinculada a la nostra llengua i a la cultura de tot l’àmbit lingüístic, malgrat els intents d’anul·lació que hi han tingut lloc, com també en els altres territoris històricament vinculats a la Corona Catalanoaragonesa i a l’actual Espanya, sobretot, arran dels decrets de Nova Planta dictats pel rei Felip V i, modernament, en bona mida, per la dictadura del general Franco (1939-1975).

Però, això, a més, ho veiem reforçat per un altre document, “Les Danses’ de Bocairent (Valencia) (Parte II)” (http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/les-danses-de-bocairent-valencia-parte-ii/html),d’Antonio Atienza Peñarrocha, estudiós, entre altres camps, de les danses valencianes, i publicat en la web “Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes”. Així, en referència a la balladora, escriu que “Por último, le obsequia [al bailador] con uno de los símbolos viriles más ostentosos y apreciados: el puro. De esta forma, la mujer ‘agradece’ el que el hombre haya bailado con ella. Posiblemente se pueda ver aquí una forma de atraer el interés de un soltero sobre una soltera, y no es descartable que así fuera en algún caso. El hecho de llevarlo a casa, convidarlo y presentarlo a sus padres, podía dar pie a iniciar unas relaciones, cuya iniciativa sería claramente femenina.

(…) Vemos, por tanto, un predominio femenino en la organización de les Danses. Las bailadoras buscaban pareja entre los hombres, y no podía ser al revés”. Aquest darrer detall coincideix amb el de l’article “La Dansa de Bocairent”, de Josep Villarrubia, de què hem parlat abans com també amb les primeres deduccions que tinguí i que em portaren a pensar que es tractava, així, d’un acte d’origen matriarcal.

Sobre el paper de les danses en Bocairent, en paraules d’Antonio Atienza (i que considere extrapolable al País Valencià, si més no, en la cultura en valencià i relacionada amb el valencià), hi ha que “la sociedad bocairentina sabía que les Danses eran un factor para la pacificación social. Salir a bailar era y es acatar un orden femenino, que nada tiene que ver con la riqueza. Es perdonar o disimular rencores y ofensas de forma pública, delante de todos (…). Les Danses de Bocairent funcionan como un mecanismo de liberación de tensiones sociales, de reunión, de socialización de toda la comunidad”.

En eixe sentit, Antonio Atienza comenta que, per exemple, en moltes poblacions on triomfà ràpidament la revolució industrial (des dels seus inicis o bé la industrialització posterior), es produí, com ara, un canvi de festes, per exemple, de les danses cap a les de Moros i Cristians i que, en el cas de Bocairent, no quallà perquè hi hagué una vinculació de la població cap a lo tradicional, en aquest cas, cap a les danses, motiu pel qual encara es mantenen ben arrelades. Una cosa semblant ha passat, en el cas dels Sants de la Pedra, en poblacions on abans eren agrícoles i on se’ls feia més festa, com ara, en Aldaia (poble de l’Horta de València on ara són copatrons i on el Crist dels Necessitats ha assolit, de fet, el paper de patró principal), a diferència de Torrent, població que, tot i haver-se convertit en una ciutat mitjana (arran dels canvis del segle XX i principis del XXI), els fa molta festa a hores d’ara. Això explicaria, com escriu Antonio Atienza, que els majorals fessen el paper de l’autoritat civil (el cap de l’Ajuntament), en més d’una ocasió, en aquestes festes amb les dansades i que, en canvi, els alcaldes ho fessen en les que han tingut major arrelament i que han substituït aquesta festa d’origen agrícola i matriarcalista.

Lo comentat en el paràgraf anterior, podria anar unit, per exemple, al motiu pel qual l’autor del document, ens afig que “les Danses tienen algo de litúrgico. Como ya destacó Antoni[o] Ariño (1992), las fiestas de exaltación de valores locales se mueven como una religión cívica, como un nacionalismo en zapatillas, digámoslo así. Es significativo que al conjunto de actuaciones de los Mayorales y bailadores, al establecimiento de reglas y turnos, se le llame ‘ritual’”. Els ritus, a diferència de l’ètica formal, com podem llegir en la pàgina 103 del llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, s’identifiquen amb lo matriarcal i naturalista, mentres que aquesta ètica, és a dir, els principis, ho fa amb lo patriarcal i amb el racionalisme (dos trets que acompanyen la visió capitalista, la qual és autoritària).

Hem trobat més informació sobre dansades, com ara, en el Genovés (la Costera), on, com podem llegir en l’entrada “Dansada dels Sants de la Pedra: En record de Nati Úbeda”  (http://www.portalcomarcal.es/dansada-dels-sants-de-la-pedra-en-record-de-nati-ubeda), publicada en el 2016 en la web “Portal Comarcal”, hi ha l’”Associació Cultural 9 d’Octubre”, la qual, “ha consolidat la Dansada dels Sants de la Pedra amb la inestimable col·laboració de totes aquelles persones que han aportat els seus coneixements o els seus aprenentatges com a nous balladors. Aquesta dansada es celebrava al nostre poble des de ben antic per tal d’honorar els sants patrons protectors del camp valencià, Abdó i Senén. Amb el pas del temps s’havia perdut però gràcies a l’esforç col·lectiu ha estat possible la seua recuperación (sic) convertint la Dansà’ i el Genovés  en una ocasió i lloc on poder mostrar els nostres balls, transmetent-los a les futures generacions.

(…) el darrer divendres de cada juliol ha esdevingut una cita per a tots aquells que porten ben endins la passió per la dansada, veritables, transmissors d’un dels senyals d’identitat que ens singularitza com a realitat social”.

Un poc després, en aquesta entrada sobre la dansada dels Sants de la Pedra en Genovés, s’addueix que, eixe any, Pep Gimeno “Botifarra”,  Lola “la de la Torre” i la rondalla oferirien, com els darrers anys, un recull de cançons per a que els balladors “els puguen acompanyar amb els balls corresponents”. Interessant aquesta dada de promoció cultural.

Una de les entitats que també encoratjava a mantenir les tradicions, era el Grup de Danses El Genovés”.

Podem pensar, doncs, que la festa que més ressò té en aquesta població valenciana de la Costera, és la “Dansada dels Sants de la Pedra” i que, per tant, la podríem considerar un acte pagà que, si bé ha reviscolat, segueix la línia de què parlava Joan Baptista Anyés, sobre la festa dels Sants de la Pedra, a mitjan segle XVI.

Després de tota l’exposició informativa que hem fet en aquest punt relatiu als balls de plaça valencians, a les danses i a les dansades, direm que ens trobem, per tant, com indica Antonio Atienza, en l’article “Las Danzas  alicantinas: cuestación y socialización”, “como en casi todas las Danses, ante una fiesta de socialización, de refuerzo de los lazos y vínculos sociales del pueblo. Esto se manifiesta en la organización, y en la Danza en sí” i, així mateix, davant un altre factor que indica que, “aparte de que un auge –o decadencia- económico va ligada al desarrollo de una fiesta”, també té a veure-hi “la voluntad de una comunidad por mantener un ritual que sigue satisfaciendo unas necesidades y unos intereses, conservando unas danzas muy hermosas que descubren la alegría de las gentes (…), y su deseo de revitalizar, año tras año, sus raíces”. Un fet clarament positiu i amb signes matriarcalistes.

 

 

Notes:  Lo que, en castellà, diem “en sazón”, en valencià, ho fem com en saó, és a dir, en un grau d’humitat de la terra, abundant o suficient per a que es produesca fruit.

La forma correcta de retjoleta és rajoleta.

La forma correcta de barsella és barcella.

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada