Un altre punt sobre el qual exposa la investigadora és el “matriarcat ancestral”, per exemple, reflectit en la figura de la serp, en la Mare de Déu i en la Maredéu. Així, no sols indica que “la velleta -una fada, l’àvia Santa Anna, la dona amb experiència- salva l’home” (p. 28), sinó que hi ha passatges en què “La mar, l’aigua, la fluïdesa i el misteri, la immensitat (…) se situa en el matriarcat original (…) que ha perviscut i que encara ens mostra els seus signes: això, de ben segur, si a Beneixama encara s’han contat” (p. 28). Beneixama és la vila de l’Alcoià on es recopilaren les rondalles.
Un poc després passa a la deessa mare i l’enllaça amb la serp (un animal terrenal que representa el sexe femení) i que encara és ben considerat en la tradició valenciana (vàlida per a la resta de l’àmbit lingüístic): “Aquesta contarella amb aires de llegenda adaptada al context camperol conviu amb algunes creences com que ‘les serps no mosseguen les dones prenyades’ o que ‘les serps saben quan una dona està alletant perquè poden olorar la llet’, cosa que dona compte que encara es té una idea del lligam entre escates i fertilitat” (p. 28), això és, entre cada una de les làmines òssies que cobreixen la pell de molts peixos i d’altres animals.
Prosseguint amb el tema de la maternitat, Oreto Doménech i Masià, en el treball “Cavallers de capa i capell”, agrega una vivència seua en línia amb informacions a què havíem accedit mitjançant altres fonts: “La meua sorpresa va ser gran quan vaig trobar la imatge d’un capitell on hi havia esculpida una dona nua a qui mamaven dels pits dues serps” (p. 29) i, a partir d’uns mots de la historiadora Isabel Mellén (1986, estudiosa del romànic basc), posa (i traduesc) que “es pot traçar tota una genealogia en imàtgens entre les deesses Terra o Tel·lus de l’Antiguitat i les dones amb serps medievals” (p. 29) junt amb unes paraules d’una altra historiadora de l’art, Amanda Luyster, qui, segons la investigadora valenciana, “va trobar-hi representacions de dones que alletaven serps i granotes com a imatge de la Terra nutrícia ja en l’època romana” (p. 29), és a dir, abans del segle VI.
Quant a Tel·lus, cal dir que, com es podia llegir en Viquipèdia, representa la Terra Mater, la terra maternal, la terra nodridora, la qual, en la cultura romana, era simbolitzada per Tel·lus i, en la cultura grega, com ens digué Pere Riutort algunes vegades, per Demèter (deessa el nom de la qual procedeix de “Gea”).
Finalment, això porta l’estudiosa a considerar aquest “matriarcat ancestral” (p. 29) i que encara perviu “als nostres pobles valencians” (p. 29).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.