Arxiu d'etiquetes: “Rondalles” (Jacint Verdaguer)

Jacint Verdaguer, nens creatius i pedagogia matriarcal

General, , , , ,

 

En la rondalla “El forçut de Xixona (Arreplegada a Agost i a Xixona)”, recopilada per Ximo Caturla, també es plasma una educadora (amb el seu paper de mestra) molt creativa, fins al punt que els xiquets no són oients passius, sinó que tenen la confiança de preguntar així com, en moltes classes de Magisteri, féiem futurs mestres, a mestres com Pere Riutort, ja que l’ensenyant (ací, la tia Maria) està obert a lo que li demanen i a totes les persones (“heu de tenir consideració amb totes les persones”), fet que també es plasma en una rondalla arreplegada per Jacint Verdaguer i, com ara, en la rondalla menorquina “El Bon Jesús i Sant Pere”, d’Andreu Ferrer Ginard (no. 3), en què mentres que el Bon Jesús i Sant Pere aconsegueixen que un home, En Joan, els acompanye, no sols En Joan considera que carregar una pedra molt grossa és de persones de poc de coneixement, sinó que, igualment, pensa “Jo no vull ser tan beneit. Que passi pena qui vulgui” (p. 24). I, com que En Joan tenia la pedra més menuda i Jesús les beneeix i fa que es transformen… en pans, ell tindrà el pa més menut (“cada un de sa mateixa grossària de sa pedra”, p. 84).

En Joan, unes pàgines després, es troba que el mestre (el Bon Jesús) li diu “Fes lo que et sembli” (p. 87) i, així, afavoreix el seu desenvolupament, la seua llibertat. I En Joan, mogut per la seua ambició (detall que no va en línia amb rondalles en llengua catalana, ni amb el matriarcalisme), estarà al límit de la mort en la forca. Aleshores, després de demanar compassió a Jesús (“Mon Mestre –començà a cridar-, compadiu-vos de mi”, p. 88), el mestre, amb una reacció molt pròxima a aquella amb què Pere Riutort Mestre (mestre de “Valencià” en Magisteri), durant el curs 92/93, en un examen que jo vaig fer, escampà tots els fulls d’una alumna jove que tractà de copiar i, al moment, li permeté continuar la prova i, al final del curs, rebé matrícula d’honor (encara recorde aquest fet), Jesús fa que En Joan no siga penjat i, com a moralitat, llegim:

“En Joan va prometre al Bon Jesús que el seguiria sempre i, aquest li va dir:

-Sí, però, abans, et vull donar una lliçó: ‘Desgraciat des deixeble que se pensa saber més que es mestre’” (p. 88).

Per tant, ací, la figura de Jesús, qui havia afavorit la prosperitat i, fins i tot, que tots tres poguessen fer camí fàcilment, representa més que el mestre: que la cultura matriarcal no aprova els actes de fer ostentació, però sí, com ara, que el mestre done moltes facilitats a l’alumne, a diferència d’un ensenyament centrat en les normes, en lo formal i, a hores d’ara, molt en lo políticament correcte. Per això, el deixa fer marxa, propi de cultures que consideren important la creativitat i, a més, amb bones paraules, així com, en més d’una rondalla, hi ha el pare que ho fa amb el fill que vol fer via i emprendre.

Tornant al tema de la consideració amb totes les persones i amb la pedagogia matriarcal, hi ha una rondalla del llibre de Jacint Verdaguer en què el recopilador català atorga molta importància al fet que les persones de més edat  (no necessàriament velles) siguen obertes, àdhuc, amb els xiquets: “L’herba dels pecats”. No és una simple rondalla, sinó un relat en què, a diferència d’un passatge del conte “Lo Mariner de Santa Pau”, en què un pare menysprea un fill i Jacint Verdaguer no entra en més detalls, sí que ho fa amb el xiquet relacionat amb l’herba dels pecats. Anem a pams. En la rondalla del mariner, un xiquet diu així:
“-És una pala de forn- respongué un noiet que no s’aixecava dos pams de terra.

-Què saps tu? –li digué son pare, qui havia estat a marina-. Això no és una pala de forner, que és una pala de barca” (p. 20).

El pare del xiquet demostra no saber estar al nivell del nen, ja que, si vols que un xiquet aprenga molt i amb facilitat, u dels millors recursos, és la didàctica, parlar-li com t’agradaria que ho fessen amb tu i, així, potser, fins i tot, pugues fer que una xiqueta de sis anys, en el primer curs de l’ensenyament primari, amb l’aigua al coll en quatre assignatures  (per novembre), a mitjan primavera d’eixe curs, ja entre a ta casa (on tu li fas classes de repàs) i somriga i haja aplegat a un nivell bo. El fet, real, el vaig viure fa més de setze anys.

En canvi, en “L’herba dels pecats”, Jacint Verdaguer diu prompte: “No me l’ensenyà a mi cap ermità dels Pirineus, ni cap savi botànic de la ciutat, ni cap Vayreda que s’enfila a les altes serres de Núria per fer-ne la flora (…). Me l’ensenyà un noiet de sis anys” (pp. 23-24). En paraules que Ramona Ibarra, la dona que em recomanà el llibre, em respongué, fa pocs dies, a un comentari que li fiu sobre aquest detall de Jacint Verdaguer (“Observe que (…) degué ser un home molt obert als xiquets”), ella m’escrigué “Ell era obert a tothom, estimava amb la seva bondat els pobres, als necessitats, als nens i nenes òrfens, i no li preocupava en absolut la riquesa. Per a ell, la riquesa és en el teu cor, deia  en una poesia: ‘On tens el cor, tens l’amor, si el tens al cel, tens l’amor’. Ja te l’escriuré”.

Un mestre de línia matriarcal, com Jacint Verdaguer, comenta que aquest noiet “baixà a un pradell que hi havia més avall, entre roures, i en un dir Jesús comparegué amb lo fruit estufat de la xicoira a la mà, posant-lo respectuosament en la meva” (p. 25). Per tant, el mestre es mostra receptiu a l’aprenent. I, com em digué Pere Riutort, el 29 de juny del 2019, en acabar la conversa amb motiu del dia del seu sant, “Jo he aprés de tu, tu has aprés de mi”. No debades, el narrador, després d’escoltar la resposta final del nen, afig “Jo quedí parat davant d’aquella sortida tan candorosa com inesperada, i, cercant en mon breviari l’estampa més bonica que hi restava, la hi doní amb un afectuós revesset per penitència. I els dos nos despedírem contents, ell amb lo sant, que gairebé es menjava a petons, i jo amb lo novíssim i exquisit mètode d’examinar-se la consciència, que no em sabia treure del cap” (p. 25).

Diré que, com a mestre, em resultà impactant aquesta rondalla i, immediatament, viu plasmada, en ella, la pedagogia matriarcal.

Finalment, unes frases d’un amic meu que, fins i tot, ha sigut mestre d’institut: “Un ‘professor’, instrueix; un mestre, crea deixebles”.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

L’anguila salva l’home, i l’esperit emprenedor matriarcal

General, , ,

 

Una altra rondalla en què la dona salva l’home i, a més, vinculada amb la pesca (en aquest cas, amb el riu), és “L’anguila parladora”, recopilada per Jacint Verdaguer. Un pescaire, de bon matí, se’n va al riu a pescar i “Tira la trema a l’aigua, i a la primera tremada agafa una anguila que li diu:

-Ai, ditxós pescaire qui m’ha agafada! Però  series més ditxós si em deixesses anar.

Lo pescaire, qui no havia vist mai cap anguila que parlés, quedà convençut de ses paraules i la deixa anar” (p. 86).

Al moment, veiem que el pescador “tornà a casa seva carregat com un ase, i la dona li diu:

-Avui sí que en portes la cistella plena.

I el pescaire li respon:

-Allí en lo gorg del Martinet, he agafada una anguila que parlava. M’ha dit que la deixés anar i l’he tornada a l’aigua. Mes, de peix, n’he agafat tant com n’he volgut, com si Déu m’hagués premiada la bona acció” (pp. 86-87).

Ara bé, la muller, que actua com qui considera que, per exemple, els contes d’anguiles que parlen són estupideses, i que lo que més prioritza és la fama, els diners i el culte al poder, li diu “Jo no l’hauria deixada anar” (p. 87).

L’endemà, el pescaire se’n va al mateix rodal i, l’anguila, novament el salva (ací, de la pobresa) i, a més, amb una quantitat més alta: “Ditxós pescaire que m’has pescada! Mes, si em deixes anar, de peix n’agafaràs a manta.

Ell, mogut per compassió, per la pobra anguila i per l’interès d’una bona pesca, la deixa anar. Després tira el filat i el treu ple de peix, que més no n’hi cabia.

Mes, al portar-lo a casa, la dona li diu:

-Avui encara en portes més que ahir” (p. 87).

El pescador comenta a la muller que “la pesca era per consell de l’anguila parladora”, això és, que l’anguila salva l’home (perquè el pescaire fa lo que li dicta l’anguila) i, de rebot, la prosperitat de la casa.  Ara bé, la dona, de nou, li diu que no hauria de deixar anar l’anguila.

El pescaire, l’endemà, es troba amb “l’anguila parladora, més parladora i bonica que mai.

-Pescaire, lo bon pescaire, ets ben ditxós d’haver-me pescada; però en series més si em deixesses anar” (p. 87).
Però, aleshores, l’home, que ha acceptat la posició de la seua muller, li diu que no ho farà. I l’anguila, així com en la rondalla valenciana “L’ambició de Francesqueta” (recopilada per Ximo Caturla) o, com ara, “S’aufabia de sa ventura” (de Menorca i arreplegada per Andreu Ferrer Ginard, com a molt, en 1914) i en la rondalla mallorquina “En Joanet de sa gerra” (plasmada per Mn. Antoni Ma. Alcover), fan diferents personatges, li respon “Doncs, tu seràs malarós i de peix no n’agafaràs més; i la teva dona no em veurà ni em menjarà, perquè a l’arribar a casa teva la trobaràs morta i estesa sobre el llit” (p. 88).

Comentarem que el matriarcalisme que veiem en aquesta rondalla catalana, recollida en el Vallespir, en els Pirineus, reflecteix el “deixar anar”… lo matriarcal: la creativitat (el pescador s’obri a l’anguila i no diu ni pruna al fet que ella trie anar més formosa), l’esperit emprenedor (però sense cercar fer miques el veí, ni aprovar el culte a la fama, ni als diners), premiar les bones accions, la compassió, interés per les bones collites (la fecunditat), la part femenina de les persones i, òbviament, una actitud matriarcal dia rere dia. Aprove el deixar anar que promou l’anguila. 

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

La jove Nadaleta salva el minyó Bernardó

General, , ,

 

Una rondalla recopilada per Jacint Verdaguer i publicada en el llibre “Rondalles”, i en què la dona salva l’home i, a més, eròtica, és “Nadaleta”. En aquesta rondalla, es comenta que un minyó, Bernardó, s’esgarria enmig del bosc i que es troba amb una entrada d’una cova molt gran (p, 66). En la cova, serà molt ben acollit: “Allà dins hi vivien un home i una dona, que tenien una filla molt hermosa de nom Nadaleta. L’home s’adonà del minyó llenyataire i li digué:

-Ja pots entrar.

Lo minyó hi entrà. (…)  L’home i la dona estaven sopant en una taula molt ben parada, i Nadaleta els servia” (p. 66). L’home dona permís per a que Bernardó s’assega i el jove, que pensava que tot li seria pla i, a més, en un ambient acollidor i amb una xica tan formosa, es troba que l’home, amb una veu rogallosa, això és, aspra, li diu que l’endemà haurà d’anar al bosc d’on ha vingut i “arrencaràs, tallaràs i trauràs a descarregador lo bosc on t’has perdut” (p. 67) i que, en cas contrari, el matarà. Cal dir que, en aquesta rondalla apareix vocabulari eròtic i no precisament com a simple decoració: la cova (els genitals de la dona i, per exemple, “el forat matriu d’on nasqué la humanitat”[1]).

El xicot, que hauria donat molt per no haver de passar per un tràngol així, i que no sap per on començar, es troba amb la jove Nadaleta, qui, com una fada, li aplanarà molt el camí, li aportarà molta creativitat i farà que ell actue de manera matriarcal. Anem a pams. 

Així, de matí, “veu moure tot plegat uns arboços i en veu sortir l’hermosa Nadaleta portant la cistella d’esmorzar. Mentres parava taula sobre l’herba, li diu:

-Que poca feina has feta, Bernardó!

-Com és possible que faça en un dia tota la que em mana el teu pare, això és, arrencar, tallar i treure a descarregador tot aqueix bosc? –respon ell.

-No t’espantes –li diu ella.-; menja i dorm”(p. 67).

I, de nou, ell no sap per on començar i, en canvi, Nadaleta, amb la cistella del dinar, li dirà, poc o molt, lo mateix i ell seguirà la pauta que ella li dictarà en cada moment. Si primer ho farà en el bosc (que representa els “Pèls del pubis”[2]), en la prova segona que li exigirà l’home , ho farà amb el pou (la vulva) i, finalment, en la tercera,… que podria semblar el penis, entra un detall important: el matriarcalisme es plasma explícitament, ja que ell haurà d’evitar matar Nadaleta,… i ho aconsegueix.

A migdia, Nadaleta li diu que menge i dorma.  I, ¿què fa Nadaleta, davant d’un home que, no sols és passiu sinó que, a més, fa lo que ella li diu, com molts xicots i com molts hòmens, ja casats i tot, en moltes rondalles en llengua catalana? Doncs, “mentres Bernardó feia vesperoles, ella se tragué una vergueta que duia amagada al pit i li diu: ‘Vergueta, vergueta, per la virtut que Déu t’ha donada, que tot seguit me tingues aquest bosc tallat, lligat i tret a  descarregador’. Donà un colp de verga a terra i el bosc quedà” (p. 68) com volia l’home que havia encarregat la tasca a Bernardó. Direm que la verga[3] és una rama i que, ací, fa un paper molt semblant al de la vara dels pastors, com també (i molt més) amb el de la vareta de les fades i, a banda, el contacte de la vara amb terra, àdhuc, podria recordar-nos balls matriarcals vinculats amb la festa dels Sants de la Pedra, la finalitat dels quals és que la terra no romanga morta (ací, la prova a superar). Heus ací el primer cas, en la rondalla, en què la dona salva l’home. I, a més, és una dona rabosera, aportadora d’il·lusió i molt creativa.

El pare de Nadaleta exigirà al jove que faça faena relacionada amb el pou. Cal dir que el pou té a veure amb la vagina i, per extensió, amb la vulva. El jove, de bella matinada, hi va, i Nadaleta, no sols li porta l’esmorzar sinó que li diu que, encara que la faena està “molt endarrera (…). No t’hi afadigues (…); menja i dorm” (p. 50). I ell, sense problemes, accepta lo que ella li diu. I ho compleix.

Un poc després, “a l’anar-se’n lo sol a la posta, Nadaleta li portà la beguda, se trau la vergueta del pit” (p. 70), part del cos també vinculada amb la vida i amb la maternitat, i ordena que la vareta faça la faena que el pare havia indicat al jove i, a més, diu al minyó “Al vespre no em faràs quedar malament: fes lo cansat” (p. 71), és a dir, que simule (davant el pare de Nadaleta) estar esgotat. I ell, li contesta: “Això rai!  (…), deixa-ho per mi” (p. 71), Per tant, el minyó, novament, es veu encoratjat per mitjà de Nadaleta.

I, la tercera prova, la més difícil que posa el pare de Nadaleta és… domar un cavall molt rabijol que mai no l’havia controlat ningú. El jove respon a l’home “Tot ho faré, si Déu m’ajuda” (p. 71), se’n va a reposar i, “L’endemà, al sortir de la cambra, Nadaleta li escomet:

–Quina feina t’ha manada avui mon pare?

-Domar un cavall molt rabijol que mai ha pogut domar ningú –respongué el minyó.

-Això sí que és dificultós –digué ella-; mes, si m’escoltes bo i fas, punt per punt, tot lo que jo et diré, ne sortiràs airós[4] com de les altres dues feines. Has de saber bé que tot  això és obra d’encantament; lo cavall serà el meu pare, la sella la meva mare, i jo seré el cabestre. Així que el cavall se’t presente, garroteja’l bé per totes bandes fins a amansir-lo, mes no em toques a mi.

Tal com li aconsellà Nadaleta féu en Bernardó (…) fins que el tingué manyac com un anyell” (pp. 72).

Com a anècdota diré que, abans de passar a la pàgina del llibre on posava “cabestre” , diguí “I ella serà el cap”… I, com que el cavall (però no el cap) està fet miques (lo que, en el llibre, posa “orellabaix i alacaigut”), ¿què és lo que, realment, ho estava? Doncs, al meu coneixement, l’agressivitat del pare, l’aspror en la manera de ser, la duresa en el tracte, el ser molt exigent, etc.. I, per una altra banda, ¿què havia fet possible, el jove, per mitjà de la seua acció, que va unida a les directrius que li marca Nadaleta? Que Nadaleta (que representa lo femení com també el lideratge i la creativitat), no se n’anàs a pastar fang. I, com que el xic ha abraçat aquests tres components, com a part de la seua manera d’actuar, en parlar amb el pare, “ja no fou ell[5] qui parlà a en Bernardó, sinó en Bernardó qui l’escometé amb aquestes paraules:

-Ja teniu raó de dir que el vostre cavall era rabijol! No n’he vist un altre! M’ha fet suar i pernabatre molt i molt; mes, amb l’ajuda de Déu l’he domat.

-Ja ho sé –respongué amb un gran sospir. I afegí després de reprendre alè-: Demà et casaràs amb Nadaleta” (p. 72).

Un detall que plasma aquesta rondalla (i, clarament, matriarcal) és que, si bé el bosc i el pou (fins i tot, des de la vessant eròtica i sexual) són femenins (com també la cova), no per això deixa de ser-ho el cap (el cabestre). Així, no sols Bernardó fa lo que li indica Nadaleta, sinó que és Nadaleta qui fa que ell actue encoratjat, optimista (Déu li farà costat i li ho farà possible) i també d’acord amb la manera d’actuar dels pobles matriarcals.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Partim de la consulta del “Diccionari eròtic i sexual” (de Joan J. Vinyoles junt amb Ramon Piqué i Huerta)  i de l’obra “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana” de Joan Soler i Amigó. En aquest cas, la consulta en cursiva correspon al terme “Cova” en l’enciclopèdia esmentada.

[2] Partim del diccionari eròtic i sexual esmentat, com en notes posteriors i relacionades amb aquesta rondalla.

[3] En el “Diccionari eròtic i sexual”, “verga”  figura com “Vara, rama prima neta de fulles i llisa” i, en la segona definició, com “Membre genital dels mamífers” i, igualment, veiem el refrany “Home petit, bona verga”.

[4] La lletra en negreta no figura en l’original.

[5] El pare de Nadaleta.

La dona salva el mariner

General, , , , , , ,

 

Abans de passar a una altra rondalla en què la dona salva l’home, però, en aquest cas, del llibre “Rondalles”, de Jacint Verdaguer, i editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en 1993 i reimprés en el 2003, direm que, el 17 de juliol del 2021, en el grup “Dialectes”, com en el meu mur i en molts més (i, en molts casos, de més de huit mil membres o, fins i tot, de més de deu mil), en què jo havia preguntat “¿Faríeu ús de les rondalles, per a una vida més igualitària entre hòmens i dones, bé en casa, bé en el barri, bé en associacions, bé en l’ensenyament?”, no sols es feu un silenci quasi absolut respecte a la participació alta el dia que demaní en relació amb la dita “Qui et vol per muller, no et vol per puta primer”, que continue considerant matriarcal (i, més encara, tenint en compte la manera de ser de qui la plasmà en Facebook), sinó que, possiblement ninguna de les persones que, àdhuc, desqualificà Ricard Jové Hortoneda (1929), escrigué res, ni una paraula, a aquesta pregunta de línia pedagògica.

Un fet que diu molt de com actuen moltes persones en el tema de la cultura procedent dels avantpassats (i anterior a 1930) i en el de lo eròtic i en lo sexual, malgrat que les rondalles (com els indicava en el post, amb dades) plasmen molt bé que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal i que la dona (sexualment i eròtica) és qui tria, es fa lo que ella vol i, a més, és ella qui salva l’home, un fet tan viu en la llengua catalana com en la cultura basca. Estem, per tant, davant d’un cas més d’hipocresia, d’allò que, cap al 2006, en una revista de psicologia, en un article sobre com actuar davant possibles intents de manipulació, posava “Hace buen tiempo” i, tot seguit, “Del buen rollo a la hipocresía”.

I una de les persones que respongué fou Narcís Ramió Diumenge, en el grup “Dialectes”, el 17 de juliol del 2021: “Llei de vida… En general, al món rural i pescador, el matriarcat feia la feina fosca, mentre el patriarcat en presumia a l’hostal jugant a la ‘manilla’…”. Immediatament, li comentí: “Lo matriarcal, en moltes rondalles valencianes, està molt relacionat amb la mar”, per exemple, entre les recopilades per Ximo Caturla.

I Narcís Ramió afegí: “Lluís Barberà. Costa Brava, Maresme, Costa Daurada… gran tradició oral i, ara, escrita.

Pel camí, entre oral i escrit, s’ha perdut el 70% de la llegenda popular… rimada i sense rima. Sort es va tenir d’aquells visionaris/es que van prendre apunts”. I, en relació amb lo de l’hostal i al joc, li vaig adduir que, “Un dia, un amic molt obert i molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal, de Sud-amèrica), em digué ‘En la cultura colla, no veuràs hòmens en els bars. Hi van les dones’. Una altra cosa és que algú li tire a empinar el colze. Però, en principi, només hi van les dones”.

Doncs bé, en línia amb el món mariner i amb el de la pagesia del món rural, en la rondalla “Lo Mariner de Sant Pau”, Jacint Verdaguer ens parla d’una narració que, quan ell la recopilà (en la segona meitat del segle XIX), “Deu fer molts anys d’això, tal vegada centúries, puix lo meu avi (que al cel sia), quan jo era petit, m’ho contava ja com a cosa molt vella” (p. 16). Un home que “tenia bons braços per remar i bon cap per aprendre la carta de navegar, la vara se li havia tornat un bastiment i anava de viatge de Barcelona a Mallorca, plena sempre de taronges, fruites i marxandisa” (p. 17), fet que va vinculat amb l’esperit emprenedor unit al matriarcalisme i no limitat a una minoria.

Ara bé, un hivern es capgira el vent, i l’home es salva gràcies a la seua invocació a Santa Marta del Socors (p. 17). I, com que la pèrdua li havia deixat quasi sense res, li havia pres tota la fortuna (pp. 17-18), però, “al costat de sa esposa i entremig de sos fills se refarà de forces i de sort i comprarà un altre vaixell que li tornarà la riquesa perduda” (p. 18). Com veiem, de nou, la dona salva l’home com també el fet de sentir-se acompanyat (els fills i la dona). ¿No és, la dona, la part activa (com ara, en la cançó “La manta al coll”, en què les xicones de Xixona, emprenedores, s’han comprat una romana per a pesar-se les mamelles “dos voltes a la setmana”, mentres que Pep està, com diu la versió del grup “Carraixet”, “tocant-se els collons”? Efectivament, com les dues àvies de ma mare, nascudes entre 1875 i 1880, i molt actives i molt arriscades, des de bon matí,  com em contà, ma mare, durant una entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: El text del post publicat eixe dia, i a què poden accedir tots, perquè no esta limitat i, per tant, és públic, deia aixi:

<<Bon dia, 

En moltes rondalles catalanes recopilades per Sara Llorens (en el primer quart del segle XX), per Andreu Ferrer Ginard (de Menorca i, a tot estirar, de 1914) i, per exemple, en moltes de les cinquanta-una que recollí Cristòfor Martí i Adell (de l’Horta de València) i de les més de setanta arreplegades per Joaquim G. Caturla (Ximo Caturla) en les comarques valencianes de l’Alacantí i del Baix Vinalopó, es fa lo que la dona vol (fins i tot, en lo eròtic i en lo sexual) i la dona salva l’home.

¿Què opineu respecte a aquests fets?

¿Faríeu ús de les rondalles, per a una vida més igualitària entre hòmens i dones, bé en casa, bé en el barri, bé en associacions, bé en l’ensenyament? Jo, sí.

Gràcies.

És per al treball sobre el matriarcalisme.

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.

Una forta abraçada>>.