Una altra rondalla en què es plasmen trets matriarcals, i que figura en la mateixa obra, és “El pare, el fill i el ruc”. Un dia, un pare i un fill anaven caminant al costat d’un ruc i els diuen:
“-Seran bajoques? Mira: el burro solt i els dos, a peu i darrere! Llavors, per a què volen el ruc?
Tot seguit, diu el pare:
-Xe! Doncs ens haurem de pujar al burro, perquè, si no…
I hi pugen el pare i el fill i tiren avant. I en troben un altre que diu ‘els dos damunt del burro. Així, el faran xixines’.
En acabant, diu el pare:
-Me cague amb la mar! Doncs, res: baixarem del burro. Baixa tu, fill meu.
I li respon el fill:
-Baixe vosté.
I hala,…. Continuen cap a avant. Els veu una persona i comenta:
-¡Quina poca vergonya que té este jovenot: damunt del burro i, el pare, a peu!
Total que, al capdavall, diu el fill:
-Baixe jo i puge vosté.
Hala: puja aquell home del ruc i troben un altre home, qui els diu:
-¿Tindrà poca vergonya, este home?: el pobre xicot darrere!
Aleshores, diu el pare al fill:
-Xe: anem a deixar que la gent diga lo que vullga” (p. 96). Aquesta rondalla, que ja havíem llegit altres vegades en diferents fonts i amb una lliçó moral, convida a tenir criteri propi cada u de nosaltres i, igualment, a estar obert als altres.
En el relat que ve tot seguit, en què apareix un personatge femení que aplana el camí a un home, “Farem bunyols”, recopilat en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, captem alguns trets en línia amb el matriarcalisme:
“Un matrimoni no va tenir fills i diu la nora al marit:
-Mira: per ahí, ve ton pare. Vejam com te les enginyes i el tires al carrer.
I, després, la mare de la nora, que era filla i tenia tres filles, diu:
-Ai: ja venen mon pare i ma mare, els pobrets, a fer bunyols, xiquet. Que ja venen. Posem la paella i farem bunyols.
Per això, es diu ‘El que té filles, menjarà bunyols; i, el que no, no en menja’” (p. 97).
Per tant, la dona és qui decideix, lo que ella diu no té retop, elles porten la iniciativa i, a més, com indica el refrany (en què intervenen l’home i la dona), la dona salva l’home. Finalment, direm que, el 14 de maig del 2024 rebérem un missatge d’Isabel Inés Aranda (una argentina d’arrels valencianes) en què deia que “La història dels bunyols la contava el nostre pare !!!! Amb algunes variants molt xicotetes”.
En acabant, ens trobem amb una narració que empiula amb trets matriarcals, en l’esmentada obra: “El ric i el pobre”. Un home ric tenia moltes perres i un criat i, “quan un pobre anava a demanar, deia el criat al senyor:
-Ahí hi ha un home que ve demanant.
-Digues-li que perdone, que no hi ha.
No donava ni un duro. Llavors, el pobret se n’anava. Però va venir el cas que, com que era un usurer, en el poble, no el volia ningú. I cau malalt i no tenia qui l’atenguera” (p. 97). A partir de les vivències que he tingut i de noves que he llegit, al meu coneixement, les persones no riques solen ser més generoses que les que sí que ho són (encara que n’hi ha, d’adinerades, que també afluixen i i, fins i tot, de multimilionàries que ho fan més perquè forma part del seu estil de vida que, per exemple, per dormir sense ressentiment i, per una altra banda, afavorir la contaminació de la Mare Terra).
Al capdavall, tampoc no se li acosta el criat.
Aleshores, “conforme va poder, s’alçà i féu marxa. Se’n va a demanar almoina, aplega a on era un dels pobrets que demanava assegut, allí, al costat del camí” (p. 97), el ric el saluda, li demana i el pobret li respon:
“-Qui ho agafara! Si jo no sóc com tu, que dius ‘Perdona, digues-li que perdone, però no’”.
Hala: agafa el bocinet de rosegó i diu:
-Tin: te’n done la meitat. Veus?
Llavors, el ric, en veure això, va reaccionar i va agafar:
-A ma casa!
Se’l va emportar com a criat i se li va obrir el cor per a dir que havia de donar. Això va ser per eixe acte” (p. 97).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
