Arxiu d'etiquetes: religiositat matriarcal

Pedregades, traure el sant, curanderes i saviesa ancestral

General, , , , , , ,

Al capdavall de l’apartat “Pedregades i comunidors”, plasmat en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, del folklorista català Dani Rangil, l’estudiós agrega que, a la darreria del segle XIX, n’hi havia molts i que Cel Gomis explicava que “comunir” “vol dir manar perquè els capellans, revestits de sobrepellís i l’estola, amb el breviari (…) i el salpasser (…), manen, en nom de Déu, als esperits immunds que congrien les tempestats, que les dispersin i les allunyin. El costum de comunir és encara molt general als pobles de Catalunya” (p. 135).

Després, en la mateixa obra, passa al punt “Invocacions a la pluja”, les quals, com veiérem durant l’estudi sobre els Sants de la Pedra, aplegaren a ser molt habituals durant el Barroc, un moment d’efervescència religiosa arran del Concili de Trento (1545-1563) i que encara cuetejava en el primer quart del segle XXI, tot i que havia minvat prou en la segona meitat del segle XX. La relatora, Rosa Jubany, diu que “La mama explicava que el capellà tallava les tempestes i que un any de molta sequera van fer una romeria fins la capella de can Mates, van treure un sant, i la gent, desesperats, perquè quasi totes les terres eren de secà. Deien les oracions que fossin i que plogui” (p. 135).

Ara bé, immediatament, la informadora Mª Rosa Omella trau unes paraules que figuren en narracions relacionades amb la necessitat de pluja i que, a vegades, són exposades com si fossen llegendes: “i el meu oncle no deixava de dir a darrere ‘Sol i ventet, sol i ventet, que no plogui, que tinc l’estesa dels maons assecant-se’ perquè era rajoler” (p. 136).

El punt següent que inclou l’investigador de Calella és “Vidents, mags, bruixots i curanderes” i ho fa d’una manera que hem considerat molt oberta i respectuosa: “hem de donar fe de la màgia blanca, la beneficiosa o, si més no, innòcua. Mossèn Miquel, que era un bon home, la utilitzava per a protegir els cultius dels seus feligresos (…). Per a alguns, l’ofici de bruixot o de mag era la seva professió, en vivien, tot i que mai no n’hi havia hagut tants com ara [, primera dècada del segle XXI]” (p. 136) i que “No m’atreviré a dir que tot plegat és una enganyifa per treure’ns els diners (…), però n’hi ha d’altres amb un do per veure més enllà del que veiem la resta dels mortals, igual que els saurins que saben trobar les aigües subterrànies” (p. 136).

En aquest punt, abans de passar als relats que han fet a Dani Rangil, ell, lligant amb les bruixes i amb altres dones, indica que, “Si donem per bo que la bruixa és la maga dolenta, té un personatge femení que s’hi contraposa, la curandera, injustament oblidada, sobretot, quan es parla tant de bruixes. La de les curanderes era una màgia eminentment pràctica, molt enfocada a resoldre problemes de tipus sanitari, com un part, un tall, un emmetzinament o com trobar aquella cosa que ens fa tanta falta i que no sabem on l’hem deixada. La Gaspareta Mora ens deixa entreveure la saviesa popular i ancestral, inequívocament benefactora, que posseïa la seva sogra” (p. 137).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Pedregades, comunidors i la cultura ancestral i matriarcalista

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el tema de les bruixes, hi ha una entrada que interessa tractar, puix que reflecteix trets que podem enllaçar amb el matriarcalisme i, a banda, uns altres que ho fan amb la modernitat: “Pedregades i comunidors” (pp. 134-135). Així, “Mossèn Miquel era un home amb vocació de capellà, un home que, si hi havia un malalt, l’anava a veure. Tenia la fe que, quan venia una tronada, anava a l’església a resar i les dones de per allà el voltant de l’església ja li deien:

-Mossèn Miquel! Miri que trona!

Mentres ell va ser capellà de Sant Cebrià, una pedregada… no n’hi haver cap” (p. 134). Com podem veure, el rector té l’autoritat religiosa oficial de la vila, però són les dones qui mobilitzen l’indret, les qui li reporten.

La narradora, Rosa Jubany, agrega que “Sentia dir als meus sogres que hi havia la [ dona] de cal Rajoler, la Marieta, que tenien vinya:

-Va, mossèn Miquel, que trona, anem a resar.

Resaven i que feia més força com més gent eren. Com més gent eren a pregar pel temps, donava més força” (p. 134).

Sobre aquesta cultura en què connecten el camp i la religiositat, l’autoritat eclesial i el poble, la natura i persones que confien en una mena de força exterior amb qui cal posar part de la confiança per a viure, ma mare, durant l’entrevista que li fiu en febrer del 2020 (com també en una conversa de gener del 2021 i en algunes posteriors), em vingué a dir que els seus avis i els seus pares (els padrins, nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX), vivien de la terra i en un ambient molt religiós, però no místic. A més, com que no hi havia els coneixements científics d’ara, era fàcil entendre el perquè d’aquelles tradicions.

Tornant a les narracions, Rosa Jubany comenta “I mossèn Miquel li va explicar, al capellà que hi ha ara, a mossèn Alfons, però ell va dir-li que, amb això, no hi creia, i es va haver acabat” (p. 135), mots que considere important estudiar, com farem a continuació.

Per una banda, hi ha el rector que empiula amb el poble i, per una altra, el capellà que, bé per la seua prioritat per la ciència (en aquest camp), bé perquè talla amb les arrels i menysprea la tradició de la terra que l’acull, respon d’una manera que, en el 2024, arran d’unes fortes inundacions que afectaren la comarca de l’Horta de València, on jo vivia, em feren traure un tema silenciat per molts mitjans de comunicació social valencians i paràrem esment, principalment, d’una agència espanyola de meteorologia a què poguérem capir una mena de submissió per part del jornalisme esmentat: una tendència molt alta, per part d’aquests mitjans, a prescindir de la cultura ancestral.

Doncs bé: adduiré que feia anys que jo seguia amb interés l’oratge de cada dia (si més no, d’ençà del 2010) allà on vivia i que això ens portà a escriure el 18 d’agost del 2025 l’entrada “AEMET, el gos meteorològic ‘Torquemada’ i mentirós de l’amo socialista” (https://plomalliure.blogspot.com/2025/08/aemet-el-gos-meteorologic-torquemada-i.html), en el blog “plomalliure”. Entre d’altres coses, posàrem “Ahir poguí veure les valors que oferien diferents webs sobre meteorologia i, igualment, les unia a les sensacions que experimentava, als reports d’AVAMET (agència valenciana de meteorologia) i a pantalles que exposava la web d’AEMET, el gos meteorològic de l’amo socialista en Espanya.

(…) Cap a les 13h15, AEMET (per a Alaquàs) posava que, entre les 12h i les 18h, faria 36ºC. Com que eixe moment del dia sol ser el de més calor, ¿per què, molt avançat el dia i tot, hi havia una pantalla de previsions per al dia 17 d’agost del 2025, referida a Alaquàs (sense estació meteorològica i les més pròximes, la de Manises o bé la de Vivers, en la ciutat de València), que indicava 41ºC de màxima i 26ºC de mínima? Silenci: hi ha una bona paga en joc. Com diuen en la meua terra, ‘Qui calla, atorga’.

Afegirem que aquesta mediocritat influí en la nostra previsió de cara al dia 29 d’octubre del 2024 en l’Horta de València uns dies abans de la DANA. Mentir, reportar de manera falsa o bé sense un mínim d’esperit de superació i sí de fidelitat a l’estil de l’inquisidor castellà Torquemada, porta que, més d’u, desconfiem en aquesta mena de soldats del primer ministre espanyol.

I més: quan ahir, a migdia, consultava en Internet i quan parlava amb mon pare, notava suavitat: és que, en la web d’AVAMET, amb dues estacions en Torrent i amb dues en Aldaia, les màximes eren més moderades. Per això, posí en Twitter: ‘No hi ha estació en Alaquàs, però, cap a les 15h., Torrent marcava un poc més de 36°C; i Aldaia, 37ºC en els punts més pròxims [ i, amb Alaquàs, entremig geogràficament].

Fiabilitat’. 

Ara, 31ºC en Aldaia i un poc més de 31ºC en Torrent. Són un poc més de les 11h15.

Mentrestant, hi ha jóvens, com ara, Jorge Rey, de terres castellanes, que, per mitjà de mètodes tradicionals, donen molt en el clau i, altrament, no renuncien als mitjans contemporanis.

Enllaçant amb això, recorde que, quan vivia en Aldaia (fins a maig del 2009), una vegada, un home digué a ma mare i a mi en castellà, mentres que plovia: ‘Ma mare ja m’havia dit que…, perquè, quan ella nota… en el peu, és senyal que plourà. I així ha estat’”.

Finalment, en nexe amb el comunidor, Rosa Jubany també transmet que “Jo anava a escola a Canet i havia sentit a dir que l’església de Canet la van estimbar els rojos, la van cremar. Al darrere, hi havia un carreró, hi havia com unes finestretes petites, un comunidor que hi anaven a pregar per les tempestes. Ho havia sentit a dir; allò que ets canalla i ho sents” (p. 135).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bruixes emprenedores, en pluges i religiositat matriarcal pagana

General, , , , ,

El primer relat sobre bruixes que hem tret d’aquesta obra de cultura oral del Montnegre és una que es pareix a versions d’altres indrets catalanoparlants:

“Ma mare, que al Cel sia, que no era dona de dir una cosa per altra, m’ho ha contat milions de vegades.

Enmig d’un temporal, entre el soroll del vent i el terratrèmol dels trons, se sentia en l’aire una veu molt forta que cridava:

-Passeu!

I una altra que responia:

-No puc!

-Per què?

-Perquè la Martina toca.

Jo no voldria, per res del món, posar una capella a ningú, però la meva mare em deia que la veu que responia ‘No puc’ era la d’en Blanquillo, un dels més grans bruixots que hi ha hagut a Arenys de Munt” (p. 117).

Com podem veure, en primer lloc, ix el tema de la justícia de la mare (“no era dona de dir una cosa per altra”); en segon lloc, una persona (potser, una dona) dóna una orde de fer camí, però és un home (en Blanquillo, qui segueix la indicació feminal) qui diu que no pot… perquè una dona li ho impedeix (ací, mitjançant el so).

A continuació, el recopilador del Maresme inclou quatre històries que mostren la relació entre bruixes i tempestes i addueix que “Té un especial interès la primera, perquè és viscuda directament per la mare de l’informant, compto que cap al 1890.

LA BRUIXA DE SANT ANDREU

Un dia, la mare va baixar a vendre bolets. Els va vendre de seguida, més barats, i se’n va anar per amunt” (p. 117). Aquest inici empiula amb comentaris sobre dones que, per exemple, se n’anaven a una ciutat o a una altra vila i que se’n tornaven a casa el mateix dia… i amb la venda feta, com era el cas de l’àvia paterna de ma mare (1878-1968).

El narrador (Jaume Aliva) també indica a Dani Rangil que, “arribant a dalt, hi havia una bassa que sempre hi havia aigua, sempre… I, tot d’un plegat, s’adona que hi ha la dona de Sant Andreu, que deien que era bruixa (…) i com si resés en veu baixa” (p. 117).

Resulta interessant que siga un indret aquós i abundant (prosperitat d’un element tan necessari per a la vida i per als conreus agrícoles), lligat a lo femení i, igualment, amb la religiositat ancestral que hauria passat, possiblement, en aquells llocs (i en altres) on hi hauria aplec de dones i de persones que seguirien les tradicions matriarcalistes, més d’una vegada, no assimilades per la religiositat cristiana oficial. No debades, Jaume Aliva afig que “com si resés en veu baixa”, uns mots que ens evoquen lo tel·lúric, de la mateixa manera que, en algunes rondalles, copsem l’espasa curta (com a preferida per un personatge femení que fa de guia d’un xicot) i la llarga.

Finalment, considerem adient escriure que, encara que ambdues dones eren molt amigues (p. 117), se saludaven i, àdhuc, xarraven una estona, a partir d’aquell dia, la mare continuà complimentant-la, però ja no la veia igual: ja no se’n refià mai més perquè la bruixa havia influït molt en la tempesta i en la pedregada que caigué per la zona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, santuaris i mares que emparen

General, , , , , ,

Prosseguint amb el poema “Cançó dels pelegrins de Lluc”, en acabant, hi ha una estrofa en què es reflecteix la religiositat popular d’arrels paganes (els santuaris) i el paper destacat de la dona i la consideració positiva cap a lo maternal:

“Maria té santuaris

Per tot aquest regne bell;

Però, entre puigs solitaris,

Com a reina, té un castell.

Just és que sia adorada

Dins un tan noble palau”.

 

Aquest palau és com un indret on fa goig ser-hi i que enllaça amb els ancestres i amb lo mallorquí:

“Salut, bellesa i frescura[1]

Troba a Lluc el pelegrí

I una saba antiga i pura

Que fa el cor més mallorquí.

Vida dels avis honrada

Pareix que, a Lluch, alenau”

 

junt amb

“La grandesa dels penyals.

En majestat assentada

Molt bé la Verge hi escau”.

 

Afegirem que, més avant, apareix altra vegada la casa (ací, simbolitzada per la llar), un detall matriarcalista i molt vinculat amb la tradició catalana:
“Lluc, per Mallorca, és encara

Lo sant racó de la llar:

I, dins la llar de sa mare,

¿quin cor no es logra[2] escalfar?”.

 

Aquestes línies, en què copsem el racó, ens evoquen rondalles en què l’objecte que el xicot ha d’agafar no és precisament en un lloc amb claredat, sinó en u que és fosc i… a un costat (ací, de la llar). I, altrament, empiula amb la mareta que, amb bon cor, sopluja els seus fills i, per això,

“Nostra súplica inflamada

¡Mare! aquí dins escoltau”.

 

Ben mirat, capim que els pelegrins li fan ofrenes en forma de “presentalla del cor” (és a dir, de bonesa) i que Nostra Senyora de Lluc els respon amb “un tresor”.

En l’estrofa vinent, Miquel Costa i Llobera indica que, amb l’arribada a Mallorca dels cristians que eren catalans, ho féu el cristianisme, després de més de tres segles sota domini musulmà (ss. X-XIII):

“Aquesta illa, que traguéreu

Del poder de l’infeel,

Sia, com vós la volguéreu,

Planter de vides pel cel.

De bell nou, s’és consagrada

Ara, a vós, que l’emparau”.

 

 

A continuació, l’escriptor fa esment de vegetació típica mallorquina (les oliveres, la vinya) i d’altres fruits. Això sí: la relaciona amb la religiositat i amb el paper que exerceix la Mare de Déu de Lluc

“Dau l’oli pur a la serra,

Dau a n’el pla, fonts de vi;

Sian los fruits de la terra

Semblança d’un fruit més fi:

Donau sempre bona anyada

De caritat i de pau”.

 

Finalment, en pro de la terra, el poeta de Pollença indica que,

“De les plagues forasteres,

Allunyau l’impur alè;

Sian les nostres riberes

Grans murades de la fe.

La pietat arrelada

Floresca a n’aqueix cel blau”,

 

un cel que, en aquest cas, té a veure amb l’esperança, així com ho simbolitza en la primavera, ja que aquests versos no són místics, sinó tel·lúrics (riberes, murades, això és, aigua i terra, dos trets femenins).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme, en lloc de “frescor”.

[2] Castellanisme, en lloc de “s’aconsegueix”.

La casa de pagès, la dona com a pal de paller i la religiositat matriarcal

General, , , ,

Tornant a terres catalanes, però també en la primera meitat del segle XX o, fins i tot, abans, en l’entrada “Pagesia” (https://moiadabans.blogspot.com/2020/08/pagesia.html), escrita per Joan Carrera i Vilardell en el blog “Moià d’abans” en febrer del 2021, en què copsem molts trets en nexe amb la religiositat matriarcal, diu “Viatgem avui al Moianès a la primera meitat del passat segle XX. Les coses anaven seguint de la mateixa manera que ho havien fet sempre. La vida de pagès venia a ser un regne a part, si se’l comparava amb qualsevol altra vida. Al voltant de la casa de pagès, s’hi va crear un petit regne de caràcter patriarcal amb una estructuració perfecta. En l’aspecte econòmic, el cap de família, bon administrador, sempre tenia guardada una anyada precedent, que no es portava a moldre al molí, per tenir farina, pel pa de cada dia, fins que la nova collita fos assegurada”. Aquest darrer detall empiula amb la tradició de la cultura matriarcalista. Com a exemple (però de la comarca  valenciana de la Ribera Baixa), pel 2010, un amic em deia que, en la seua família (on hi havia petits comerciants), quan s’havien de repartir els guanys, en lloc de fer-ho entre els tres que portaven l’empresa, ho feien com si hi en fossen quatre. Així, una quarta part es reservava per a altres afers.

A més, cal dir que, ací, la paraula patriarcal té el significat de “dels pares” (de l’home i de la dona), ja que, més avant, posa que “Era primordial en l’administració de la casa la figura de la mestressa. Aquesta anava sovint al mercat a Moià els diumenges. Amb la venda dels ous, aus i conills, comprava allò que era necessari per a les despeses petites i quotidianes de la casa. Les quantitats -no insignificants- procedents de les seves transaccions eren estalviades acuradament i, passats uns anys, donaven la possibilitat de comprar una casa al poble, un terreny de cultiu o una masia. La majoria de nous propietaris de la Plana de Vic o del Bages, antany havien sigut masovers del Moianès, del Lluçanès, del Berguedà o de la comarca del Ripollès”.

De fet, posteriorment, comenta que “L’esperit profundament cristià no faltava a la llar de la pagesia”, tret que empiula, com ara, amb pobles matriarcalistes (per exemple, la cultura colla, d’Amèrica del Sud, pregonament religiosa, en el sentit de lligada a la terra, no en el de mística). Tot seguit, exposa que, àdhuc, els diumenges, la dona treia el seu paper de comerciant: “Els diumenges tothom anava a missa a primera hora. La mestressa, amb la típica mantellina al cap, feia l’ofrena a l’altar de Sant Isidre, el patró dels pagesos, i els hi encenia els ciris durant la missa. En sortir de l’església, les mestresses canviaven lloques per ous, conills o formatges i els pastors mercadejaven amb cabres, ovelles, xais i cabrits”.

Tocant les festes religioses, captem detalls que figuren en fonts sobre altres cultures matriarcalistes del món. Com a exemple, veiem el paper de la dona, de lo femení, de la Mare Terra. Per això, l’autor escriu que “Totes les festes eren santificades i també ho era, de fet, cada dia de la setmana. La benedicció del menjar que tenien al plat mai faltava. Amb la ganiveta del pa, es feia el senyal de la creu a sota, abans de tallar-lo, i besar-lo si una llesca queia a terra. A l’entrada de fosc a la casa, es deia el rosari seguit d’un enfilall de parenostres als sants de tots els santuaris i als difunts de la família”. El tema dels santuaris (llocs que enllacen amb la figura de la dona) o el de resar pels difunts són interessants i, fins i tot, importants. Així, sabem que, en alguns indrets de les Illes Balears, abans del sopar de festa de la matança del porc, es recordava els qui havien mort (i també es resava una oració pels amics que ho havien fet durant aquell any), com ens comentà Miquel Vila Barceló el 13 de maig del 2023.

A banda, podem llegir que “Era una tradició molt arrelada anar a peu, un cop a l’any, en pelegrinatge a la capella de la Mare de Déu de la Tosca, per donar gràcies i demanar-li favors”. Que les pregàries (o bé els actes), es facen cap a una mare, que la Mare tinga a veure amb la pedra (forta i que toca la terra, com molts personatges femenins en les rondalles) i que se li done gràcies i favors, ens evoca fets semblants però en altres pobles matriarcals. En nexe amb açò, el 24 d’agost del 2024 ho comentàrem amb Kike Gandia Álvarez, cap dels museus de Cullera (la Ribera Baixa):

“-Molts punts sonen a paganisme. Recorden la Mare Terra”.

I ens respongué:

“-Totalment!!”.

Finalment, direm que el mateix dia, Antonia Verdejo (de família castellana, però amb arrels llunyanes catalanes), en llegir els nostres comentaris sobre aquest escrit i de reportar-li sobre trets pareguts en la cultura basca, ens posà “Crec que el matriarcalisme basc té semblança amb la cultura catalana com en alguns indrets d’Amèrica, sobretot, de pobles indígenes”. I li afegírem “Sí, Antonia. Hi ha molta semblança”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Nostra Senyora recompensa la bonesa, l’estima per la Mare Terra i la generositat

General, , , , , , , , ,

Un relat arreplegat per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què es plasma el matriarcalisme, és “La filla del senyor d’Erill”. Així, “el senyor d’Erill tenia una filla bella com ningú més, a la qual li agradava de contemplar les coses més senzilles, com l’esclat de les flors en primavera, els cims nevats de les muntanyes, el blau del cel…, i era tan feliç així que no es preocupava de res més, la qual cosa també feia feliç al bon pare i senyor d’aquestes valls” (p. 102). Com veiem, aquest paràgraf, al principi de la narració, presenta una dona molt oberta a la natura, als petits detalls, a la bellesa, etc., i això és ben acollit pel pare, parent que, a més, permet que ella gaudesca de lo que la fa sentir-se part de la terra on viu i estimar-la. A banda, fruit de l’ensenyament que hauria fet el pare, la filla frueix de la vida.

No obstant això, a mida que ella creix (en edat i en garridesa), l’escuder de son pare pretén fer-se-la i, així, un dia demana a la jove “que accedís a les seves pretensions” (p. 103), ja que, si no, la mataria.

Com que la noia no hi cedeix, l’escuder li talla el cap i fuig “de la justícia que voldria imposar-li el pare de la noia i senyor d’aquestes terres.

Quan el senyor d’Erill tornà i va trobar la seva filla estimada en un bassal de sang, la seva primera exclamació fou adreçada a la Verge Maria. Era un clam de súplica i esperança” (p. 103). Per tant, l’home confia en Nostra Senyora (la dona salva l’home, com en les cultures matriarcals) i, a més, ho fa amb dos trets que enllacen amb l’esmentada cosmovisió: la dona com a auxiliadora (ell li envia una petició) i l’esperança de l’home, signes que, en conjunt, encaixen amb el refrany “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’”, és a dir, no limitar-se a pregar, ni a lo religiós adreçat cap al cel, sinó, en tot cas, cap a l’estima per la Terra com a mare i contribuir a un món millor (àdhuc, a petita escala).

Tot seguit, llegim que “tot fou en un instant: suplicar el senyor i la noia recobrar la vida. Fou el miracle més gran atribuït a la Mare de Déu” (p. 103). I, així, com es sol dir, popularment, la fe ha mogut muntanyes…: Nostra Senyora ha sigut generosa amb el noble.

Igualment, “La noia acudí tot seguit al santuari a donar gràcies a la Mare de Déu i a pregar pel seu assassí, el qual es posà frare i guardà una actitud de santedat durant la resta de la seva vida” (p. 103). Aquestes paraules ens evocaren el conte “El dragó del Patriarca”, recopilat per Josep Franco en l’obra “Llegendes valencianes”, en què la Mare de Déu ajuda un malfactor després que ell li haja promés que mai no tornarà a ser un mal fill.

Igualment, comentarem que hem trobat algunes narracions en què, en lloc de ser una dona qui passa per l’etapa de penediment i, posteriorment, ingressa com a monja (“Bagassa primerenca, beata tardana”, com diu un refrany),… ho fa un home (en el relat que ací tractem, es fa frare). Per consegüent, captem aquest tret matriarcalista i significatiu: la bondat sol estar més bé associada a la dona.

Finalment, veiem que, “Mentre, el pare de la noia fou generós en béns i prebendes al santuari” (p. 103). I, per consegüent, la dona veu recompensada la seua ajuda i està ben considerada: han guanyat les dues bandes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Com a detall relacionat amb la dita “Bagassa primerenca, beata tardana”, direm que ja figura en l’obra “Encisam de totes herbes” (de 1891), de Joaquín Martí Gadea.

Igualment, en Alaquàs (l’Horta de València), com algunes vegades m’ha comentat ma mare (1943) i més dones del mateix poble, hi havia un centre on anaven dones que, en la seua jovenesa, havien treballat de prostitutes: el que portaven les monges “Oblates”, les mateixes que crearen l’escola privada “Colegio Venerable Madre Oviedo”.