Arxiu d'etiquetes: religiositat matriarcal

La casa de pagès, la dona com a pal de paller i la religiositat matriarcal

General, , , ,

Tornant a terres catalanes, però també en la primera meitat del segle XX o, fins i tot, abans, en l’entrada “Pagesia” (https://moiadabans.blogspot.com/2020/08/pagesia.html), escrita per Joan Carrera i Vilardell en el blog “Moià d’abans” en febrer del 2021, en què copsem molts trets en nexe amb la religiositat matriarcal, diu “Viatgem avui al Moianès a la primera meitat del passat segle XX. Les coses anaven seguint de la mateixa manera que ho havien fet sempre. La vida de pagès venia a ser un regne a part, si se’l comparava amb qualsevol altra vida. Al voltant de la casa de pagès, s’hi va crear un petit regne de caràcter patriarcal amb una estructuració perfecta. En l’aspecte econòmic, el cap de família, bon administrador, sempre tenia guardada una anyada precedent, que no es portava a moldre al molí, per tenir farina, pel pa de cada dia, fins que la nova collita fos assegurada”. Aquest darrer detall empiula amb la tradició de la cultura matriarcalista. Com a exemple (però de la comarca  valenciana de la Ribera Baixa), pel 2010, un amic em deia que, en la seua família (on hi havia petits comerciants), quan s’havien de repartir els guanys, en lloc de fer-ho entre els tres que portaven l’empresa, ho feien com si hi en fossen quatre. Així, una quarta part es reservava per a altres afers.

A més, cal dir que, ací, la paraula patriarcal té el significat de “dels pares” (de l’home i de la dona), ja que, més avant, posa que “Era primordial en l’administració de la casa la figura de la mestressa. Aquesta anava sovint al mercat a Moià els diumenges. Amb la venda dels ous, aus i conills, comprava allò que era necessari per a les despeses petites i quotidianes de la casa. Les quantitats -no insignificants- procedents de les seves transaccions eren estalviades acuradament i, passats uns anys, donaven la possibilitat de comprar una casa al poble, un terreny de cultiu o una masia. La majoria de nous propietaris de la Plana de Vic o del Bages, antany havien sigut masovers del Moianès, del Lluçanès, del Berguedà o de la comarca del Ripollès”.

De fet, posteriorment, comenta que “L’esperit profundament cristià no faltava a la llar de la pagesia”, tret que empiula, com ara, amb pobles matriarcalistes (per exemple, la cultura colla, d’Amèrica del Sud, pregonament religiosa, en el sentit de lligada a la terra, no en el de mística). Tot seguit, exposa que, àdhuc, els diumenges, la dona treia el seu paper de comerciant: “Els diumenges tothom anava a missa a primera hora. La mestressa, amb la típica mantellina al cap, feia l’ofrena a l’altar de Sant Isidre, el patró dels pagesos, i els hi encenia els ciris durant la missa. En sortir de l’església, les mestresses canviaven lloques per ous, conills o formatges i els pastors mercadejaven amb cabres, ovelles, xais i cabrits”.

Tocant les festes religioses, captem detalls que figuren en fonts sobre altres cultures matriarcalistes del món. Com a exemple, veiem el paper de la dona, de lo femení, de la Mare Terra. Per això, l’autor escriu que “Totes les festes eren santificades i també ho era, de fet, cada dia de la setmana. La benedicció del menjar que tenien al plat mai faltava. Amb la ganiveta del pa, es feia el senyal de la creu a sota, abans de tallar-lo, i besar-lo si una llesca queia a terra. A l’entrada de fosc a la casa, es deia el rosari seguit d’un enfilall de parenostres als sants de tots els santuaris i als difunts de la família”. El tema dels santuaris (llocs que enllacen amb la figura de la dona) o el de resar pels difunts són interessants i, fins i tot, importants. Així, sabem que, en alguns indrets de les Illes Balears, abans del sopar de festa de la matança del porc, es recordava els qui havien mort (i també es resava una oració pels amics que ho havien fet durant aquell any), com ens comentà Miquel Vila Barceló el 13 de maig del 2023.

A banda, podem llegir que “Era una tradició molt arrelada anar a peu, un cop a l’any, en pelegrinatge a la capella de la Mare de Déu de la Tosca, per donar gràcies i demanar-li favors”. Que les pregàries (o bé els actes), es facen cap a una mare, que la Mare tinga a veure amb la pedra (forta i que toca la terra, com molts personatges femenins en les rondalles) i que se li done gràcies i favors, ens evoca fets semblants però en altres pobles matriarcals. En nexe amb açò, el 24 d’agost del 2024 ho comentàrem amb Kike Gandia Álvarez, cap dels museus de Cullera (la Ribera Baixa):

“-Molts punts sonen a paganisme. Recorden la Mare Terra”.

I ens respongué:

“-Totalment!!”.

Finalment, direm que el mateix dia, Antonia Verdejo (de família castellana, però amb arrels llunyanes catalanes), en llegir els nostres comentaris sobre aquest escrit i de reportar-li sobre trets pareguts en la cultura basca, ens posà “Crec que el matriarcalisme basc té semblança amb la cultura catalana com en alguns indrets d’Amèrica, sobretot, de pobles indígenes”. I li afegírem “Sí, Antonia. Hi ha molta semblança”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Nostra Senyora recompensa la bonesa, l’estima per la Mare Terra i la generositat

General, , , , , , , , ,

Un relat arreplegat per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què es plasma el matriarcalisme, és “La filla del senyor d’Erill”. Així, “el senyor d’Erill tenia una filla bella com ningú més, a la qual li agradava de contemplar les coses més senzilles, com l’esclat de les flors en primavera, els cims nevats de les muntanyes, el blau del cel…, i era tan feliç així que no es preocupava de res més, la qual cosa també feia feliç al bon pare i senyor d’aquestes valls” (p. 102). Com veiem, aquest paràgraf, al principi de la narració, presenta una dona molt oberta a la natura, als petits detalls, a la bellesa, etc., i això és ben acollit pel pare, parent que, a més, permet que ella gaudesca de lo que la fa sentir-se part de la terra on viu i estimar-la. A banda, fruit de l’ensenyament que hauria fet el pare, la filla frueix de la vida.

No obstant això, a mida que ella creix (en edat i en garridesa), l’escuder de son pare pretén fer-se-la i, així, un dia demana a la jove “que accedís a les seves pretensions” (p. 103), ja que, si no, la mataria.

Com que la noia no hi cedeix, l’escuder li talla el cap i fuig “de la justícia que voldria imposar-li el pare de la noia i senyor d’aquestes terres.

Quan el senyor d’Erill tornà i va trobar la seva filla estimada en un bassal de sang, la seva primera exclamació fou adreçada a la Verge Maria. Era un clam de súplica i esperança” (p. 103). Per tant, l’home confia en Nostra Senyora (la dona salva l’home, com en les cultures matriarcals) i, a més, ho fa amb dos trets que enllacen amb l’esmentada cosmovisió: la dona com a auxiliadora (ell li envia una petició) i l’esperança de l’home, signes que, en conjunt, encaixen amb el refrany “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’”, és a dir, no limitar-se a pregar, ni a lo religiós adreçat cap al cel, sinó, en tot cas, cap a l’estima per la Terra com a mare i contribuir a un món millor (àdhuc, a petita escala).

Tot seguit, llegim que “tot fou en un instant: suplicar el senyor i la noia recobrar la vida. Fou el miracle més gran atribuït a la Mare de Déu” (p. 103). I, així, com es sol dir, popularment, la fe ha mogut muntanyes…: Nostra Senyora ha sigut generosa amb el noble.

Igualment, “La noia acudí tot seguit al santuari a donar gràcies a la Mare de Déu i a pregar pel seu assassí, el qual es posà frare i guardà una actitud de santedat durant la resta de la seva vida” (p. 103). Aquestes paraules ens evocaren el conte “El dragó del Patriarca”, recopilat per Josep Franco en l’obra “Llegendes valencianes”, en què la Mare de Déu ajuda un malfactor després que ell li haja promés que mai no tornarà a ser un mal fill.

Igualment, comentarem que hem trobat algunes narracions en què, en lloc de ser una dona qui passa per l’etapa de penediment i, posteriorment, ingressa com a monja (“Bagassa primerenca, beata tardana”, com diu un refrany),… ho fa un home (en el relat que ací tractem, es fa frare). Per consegüent, captem aquest tret matriarcalista i significatiu: la bondat sol estar més bé associada a la dona.

Finalment, veiem que, “Mentre, el pare de la noia fou generós en béns i prebendes al santuari” (p. 103). I, per consegüent, la dona veu recompensada la seua ajuda i està ben considerada: han guanyat les dues bandes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Com a detall relacionat amb la dita “Bagassa primerenca, beata tardana”, direm que ja figura en l’obra “Encisam de totes herbes” (de 1891), de Joaquín Martí Gadea.

Igualment, en Alaquàs (l’Horta de València), com algunes vegades m’ha comentat ma mare (1943) i més dones del mateix poble, hi havia un centre on anaven dones que, en la seua jovenesa, havien treballat de prostitutes: el que portaven les monges “Oblates”, les mateixes que crearen l’escola privada “Colegio Venerable Madre Oviedo”.