Arxiu d'etiquetes: “Poesia eròtica catalana del segle XX” (llibre)

Poesia catalana i empelts eròtics, terrenals i maternals

General, , , , , ,

Una composició en què es plasma molt l’eixart entre lo terrenal i lo celestial, entre home i dona com també el lligam mare-filla, és “Ègloga sensual”, de Joaquim Folguera (1893-1919):

“Clyris, la bruna pastorella,

corre pels camps de blat ardents;

porta un desig de fontanella

damunt dels llavis sangonents” (p. 70).

 

En altres mots, una xica en plena joventut (com ho simbolitza la color dels camps de forment), cerca una font petita (un xicot, puix que aquesta paraula vol dir penis) que li atorgue vida (potser, fins i tot, un fill) i una besada juvenil.

Ja entrat en el poema, la minyona se’n va al punt de partida de la vida (l’aigua associada a l’embaràs matern) i, tot seguit, sa mare (ací, la serpent i el doll) tempera la fadrina:

“troba la font i el rierol;

l’aigua que raja és tan pura

que fins tremola en el bassol.

 

I la pastora s’hi aboca

amb una gràcia de serpent;

el doll sanglota dins sa boca

i li tempera el llavi ardent” (p. 71).

 

A banda, el poeta exposa una jove que, en mirar la mare (el bassol), només hi veu el reflex i que, en acabant, acull la nova etapa de la vida (espelleix el vestit clar de la infantesa i de la virginitat) i troba parella. Aquests versos de nexe entre lo aquós i lo solar podrien evocar-nos, com ara, la cultura colla (d’Amèrica del Sud), en què el déu Sol envia els seus raigs a la Pachamama (la Mare Terra) i, així, hi ha vida:

“desclou la blanca vestidura,

regalimanta d’aigua i sol” (p. 71).

 

Ben mirat, la pastorella és sincera, com ho copsem en la seua nuesa i en la mancança nocturna (la fretura) de què parla el poeta:

“Damunt la prada d’herba prima

s’assenta Clyris, nua encar

(…) I encara, presa de fretura,

estreny les mans damunt del pit

i espera així la joia obscura

d’ésser besada per la nit” (p. 72).

 

Besada per la mare? En qualsevol cas, la fadrina se sent de la terra, hi ha un fort lligam amb ella, lo terrenal i femení és molt ben considerat, fins al punt que, com hem vist en diferents Pobles matriarcalistes (i encara ho conegué Pere Riutort, nascut en 1935, tot i que de manera residual en terres catalanoparlants),

“Una blavor serena i pura

besa la terra lentament” (p. 72).

 

Agregarem que, si fos un bes d’un home a una dona, podria simbolitzar una sexualitat viscuda de manera plàcida, com l’horta que conrea i que cuida el llaurador. És més,

“dins son amor s’hi embolcalla

la tremolosa font i el prat” (p. 72),

 

o siga, la dona (aquesta deu i el prat volen dir “vulva”). Per consegüent, som davant un poema ben ple de detalls tel·lúrics i feminals, sovint, associats a una jove o bé a una nit.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Hui hem rebut aquesta foto del desert d’Atacama per part d’Elisa Serramià Ramon i un amic molt coneixedor de la cultura colla en el nord de Xile (on visqué cinc anys) ens ha comentat “Sí. És un fenomen que, de tant en tant, es dóna a Copiapó”.

Mai pensí que un desert pogués comptar amb moments de bellesa com aquesta.

Gràcies a tots dos.

Poesia eròtica, la dona salva l’home i ritu de pas femení a l’adolescència

General, , , , , , ,

En els versos d’”Idil·li etern”, del mallorquí Gabriel Alomar (1873-1941), capim un altre exemple en què la dona (una jove) allibera un personatge masculí, enmig de molts detalls matriarcals:

“pel bell matí amorós ve de la font veïna

amb l’àmfora gentil que plora clapotant.

 

De sobte, eixint del bosc, un jove caminant

demana un glop pietós de l’hídria nacarina;

(…) l’incògnit vianant de ruta misteriosa

la gerra temptatriu alçava amb mà golosa

i amb àvid gargoteix bevia llargament” (p. 67).

 

Així, per una banda, l’home cerca la dona, la troba i, com si fos un nen creatiu (ell s’endinsa en un camí amb misteri, això és, s’atansa a la foscúria), xucla molt de les mames i, mitjançant la llet materna (la gerra), reviscola. En tractar aquest poema, veiérem que hi havia un terme que no trobàrem en diferents diccionaris, “temptatriu”, i que el consideràrem com un mestall de “temptatiu” i de “matriu”.

En “La inquietud primaveral de la donzella”, del barceloní Josep Massó Ventós (1891-1931), apareix una jove amb molta iniciativa, distints passatges que, simbòlicament, ens podrien portar a l’associació actiu-passiu (al lligam Yin-Yang) i no cal dir que a uns versos vernacles:

“Ara voldria submergir-me tota

dintre l’aire de mar que el cos perfuma

i en l’aigua clara d’una platja ignota

rienta d’or de sol i flor d’escuma.

 

Després vindria a ajeure’m per la prada,

xopa i subtil la cabellera boja:

cercaria una flor ben aromada

per fondre-hi en un bes ma boca roja.

 

Enjoiaria aprés mon cor de dea

amb ramatges florits de les fontanes,

i arrencaria a córrer pels camins,

 

embriaga del sol de les clarianes

tot oïnt l’allunyada melopea

d’un flabiol de sàtir bosc endins” (p. 68).

 

Per consegüent, una primavera (representada per la jove amb vitalitat, qui perfuma el cos, qui s’acosta a aigües d’indrets desconeguts i que toquen la mar) que també és viscuda en la terra (enmig de l’herba, femení) acompanyada del vent (masculí, però connectat amb la mare, de la mateixa manera que el catxirulo ho fa amb qui el vola), una amor per la natura (la besada a les flors), un ambient en què la dona és considerada com una deessa agermanada amb la naturalesa, amb els dolls (la vulva) que embriaguen hòmens (el sol del despuntar del dia) i de l’home que toca un flabiol en un bosc (símbol de lo inexplorat i, com en aquest cas, els pèls del pubis, com encertàrem el 12 de febrer del 2026 abans de cercar aquest mot en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, quan diguí “I si foren els pèls del pubis?”). En altres paraules, un poema dedicat a la primavera de la vida i que podríem empiular amb l’inici de l’adolescència, més que amb la jovenesa (estació que ho faria amb l’estiu).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La sexualitat matriarcal en poesia catalana eròtica del segle XX

General, , , ,

 

La literatura matriarcal en el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura.

Una altra obra que hem triat, de què l’autor ens digué que contenia composicions eròtiques i que podria ser útil per a la recerca, és “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a càrrec de Josep Ma. Sala-Valldaura i editada per Obrador Edèndum en el 2024 en Santa Coloma de Queralt (vila catalana de la Baixa Segarra).

Com a exemple, en la introducció, l’editor ja ho plasma quan parla de “l’acceptació sense embuts de la vitalitat” (p. 13), de manera que la deessa de l’amor, Eros, “faci la seva visita amb l’ajut de tots aquells símbols que enriqueixen màgicament la realitat” (p. 15) lligada a “la festa de la carn i el vers” (p. 15), de què, més avant, posa que, “en el cas del català, per exemple, hi haurà una evolució des d’una simbologia eufemística i molt arrelada a la tradició amorosa fins a una expressió força directa, en la qual la realitat i el signe s’han apropat bastant. (…)

És lògic que només aquells poetes que han trencat amb l’ortodòxia de llur societat hauran sabut deslliurar-se del tabú eròtic i sovintejar el tema. Fent-ho, connecten amb un seguit d’autors de la literatura catalana (trobadors, misògins, satírics, xarons, etc.) i a hores d’ara llur exemple fructifica a bastament” (pp. 15-16), una cosmovisió no ortodoxa que, amb paraules paregudes, hem trobat en comentaris relatius a fonts de la música vernacla i que empelta, com ara, amb un detall que Josep Ma. Sala-Valldaura associa al poeta català Joan Salvat-Papasseit (1894-1924): “constituí un element transmissor important en aquesta tradició cultural i catalanista no burgesa” (p. 28), encara que, com capim en la plana 46, “Els textos cultes complementen la tradició popular, i viceversa. En aquest nou llibre, no s’hi observen gaires influències de les cançons, romanços, corrandes… amb què el poble es referia als desigs i dèries dels cossos. Les picardies de les revistes musicals, tan populars abans de la Guerra civil, (…) tenen molt poc a veure amb el que es demana a la poesia”, un tret que hem percebut, així, en la lectura de poesia del primer terç del segle XX, a diferència, sobretot, de la de la segona meitat del segle XIX (aquesta segona, amb un alt sentiment de pertinença a la terra i que connectava amb el matriarcalisme).

No descartem que hi pogués influir la poesia de ciutat i la més empeltada amb el capitalisme i amb les valors que hi van adjuntes i no pel camí de la cultura tel·lúrica (tan present en el món rural).

En el primer poema que hem tractat, “Leda innocent”, del català Josep Carner (1884-1970), publicat per primera vegada en 1907, la dona és qui porta la iniciativa:

“Movent el cap, ell deia que seria

tímid i dolç, de graciosa por;

que et seguiria sempre per ta via…” (p. 55).

 

En passar a la composició “A Madona luxúria” (p. 66), de Jeroni Zanné (1873-1934), un escriptor català, hi ha una dona que salva l’home:

“De casta joventut en la dolcesa,

oh Madona, sorgeixes com el llamp.

Dónes, sense calmar-les, set i fam;

desmai al fort, al tímid ardidesa”.

 

I ho fa unida a “Metàl·liques blavors d’aigües profundes” (la color, blava i argent, dues colors vinculades, més aïna, amb la foscúria i, més encara, amb lo feminal) i, com escriu en el darrer vers, un combat “dionisíac i amorós”. O siga que la dona salva l’home.

Cal dir que Dionís és en nexe amb lo matriarcalista i que, en el País Valencià, és lligat a la festa dels enamorats (9 d’Octubre), en una de les primeres setmanes de la primera d’hivern, una estació considerada femenina. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.