Arxiu d'etiquetes: Pobles acollidors

Pobles matriarcals que se n’apiaden, que acullen i que són recompensats

General, , ,

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’esmentat llibre de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’aigua dels moribunds”. Conta la tradició que, a Sant Bartomeu, li arrancaren la pell. Aleshores, ell fuig i, al capdavall, aplega a un poble “on la gent, en veure’l d’aquella manera, se n’apiadà i li donà acolliment, al mateix temps que el va curar” (p. 431). Com veiem, lluny del sant heroic i patriarcal (Sant Jordi, Sant Jaume, Sant Rafel…), ací apareix el sant feble i, en canvi, un poble català (en aquest cas, Alpicat) li obri els braços com si ell fos u més de la família.

Tot seguit, llegim que, “Quan el sant va estar refet, va agrair al poble d’Alpicat les seves atencions i se’n va anar. Abans de marxar, (…) els concedí una gràcia que els garantiria el benestar en el present i en el futur.

Aquesta gràcia els duraria tot un any i, cada any, seria renovable per una de nova. (…) Havien d’anar a buscar aigua beneita a l’església (amb una botella) i guardar-la a casa” (p. 431). Com captem, el poble (col·lectiu i, per tant, femení) ha salvat el sant (l’home). I ell, lluny de fer ostentació per l’èxit o de deixar-los a banda, els ho agraeix i, ves per on, mitjançant dos detalls matriarcals: aigua (ací, beneïda) i, a més, en un recipient (això és, en un lloc d’acollida), en una botella.

I, a l’estil d’una fada o bé d’una velleta, Sant Bartomeu els diu que hauran de conservar una aigua (tret vinculat amb lo matriarcalista com també la  terra)… en una casa, no, per exemple, en un temple majestuós.

Igualment, l’home els addueix que “Aquesta aigua tindria la virtut de desfer les tempestes d’estiu, que tants estralls causaven a l’agricultura, i també la de tornar la salut als moribunds, si els feien el senyal de la creu amb aquella aigua. I si se n’espargia una mica per la casa, s’evitaria que hi entrés el dimoni.

La gent d’Alpicat va restar molt agraïda al sant” (p. 431). A partir d’aquestes línies i dels missatges del sant, ens trobem davant una narració en què, si bé la part que salva és la femenina (el poble), hi ha una introducció (o bé una petita adaptació de lo cristià, en la vida de la gent), però no una substitució de tradicions matriarcalistes.

En eixe sentit, com escriu Josefina Roma en distints passatges de l’obra “Rondallari de Pineda” (del 2006, en la versió del 2020), encara predomina lo matriarcal i, no obstant això, entra el tema de la benedicció. I, potser, per a que el relat no siga motiu de desconsideració eclesiàstica (o bé com a resultat d’una introducció de la cultura castellana en lo religiós), el personatge masculí (Sant Bartomeu) podria haver substituït una dona (com ara, una velleta), com ho plasma en l’església (en lloc d’una cova) o bé, en el senyal de la creu. I, òbviament, en el tema del dimoni. De fet, els habitants li estan agraïts (així com ho havia estat el sant), però, nogensmenys, no subjuguen el seu punt de vista, ni les seues tradicions a les que porta el sant, ni a les paraules que ell els diu. Simplement, s’acosten a una mena de sincretisme.

El fet que, més avant, Sant Bartomeu passàs a ser el patró del poble, al meu coneixement, té més a veure amb el detall de l’agraïment del sant que no d’un deixar arrere el matriarcalisme. No debades, al final de la narració, llegim que “El poble celebra la festa major gran en el seu honor, amb música i envelat, processó, jocs de cucanyes i tot allò que animi la vida del poble”.

Antigament, en aquest dia, pujaven els torronaires d’Alcarràs. Avui és tradicional fer orelletes a cada casa” (p. 431). Adduirem que aquests dos paràgrafs exposen més lo lúdic que la religiositat (en el sentit patriarcal) com a sinònim de cerimònies, de rituals (o, com es diu, a nivell administratiu, de protocols) i, de pas, que el matriarcalisme uneix la religiositat amb l’esbarjo i, igualment, amb lo comunitari i amb la vida del poble, llunyana d’una reducció (o d’una prioritat) cap a la dels líders espirituals, o bé cap a la dels convidats religiosos o polítics.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: En aquest enllaç, podreu escoltar una entrevista sobre els Sants de la Pedra, a Kike Gandia (cap dels museus de Cullera), feta per “Radio Benicarló”, i que he rebut aquesta  vesprada del 26 de juliol del 2023: https://www.radiobenicarlo.org/embed/podcast?id=radiobenicarlo_podcast_5798&mid=radiobenicarlo_podcast_5798_podcastmarker_2. La meua enhorabona a tots dos.

Com em comentà el 27 de juliol del 2023, li la feren la vespra.

Les rondalles i el paper educatiu en els Pobles matriarcals, la dona i l’acollida

General, , , , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Un fantasma a la serra”. En u dels relats sobre Almenar, es parla “d’un fantasma, que alguna cosa de veritat deu tenir, perquè la va contar un mossèn i ja sabeu que no acostumen a dir mentides” (p. 430). De principi, es parla d’un fantasma i podem empiular-lo amb moltes rondalles (mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover) en què apareix la figura d’una mà negra (o bé la d’una ma que, en la foscor, fa de cap i a qui segueix una persona). Igualment, el mossén és ben estimat per un poble que, entre altres coses, no es caracteritza per la mentira, ni per la manipulació (ni, deixem-ho clar, per les veritats absolutes, ni pel culte a la rectitud de pensament, d’organització o, com ara, de relacions entre persones). Més aïna, ell (i el Poble) ho fan per l’afinitat amb les humanitats, per l’hospitalitat, per tocar els peus en terra i per empeltar-se amb la terra, és a dir, amb la dona, amb lo matriarcalista. 

Afegirem que, un matí, els mossos es lleven i, “quan eren prop de la bassa, quedaren esglaiats. Allà, dalt de la serra de Sant Salvador, una negra i grossa ombrota anava d’aquí cap allà com si pugés o baixés” (p. 430). Per consegüent, ens trobem amb una dona que porta la seua vida (ací, en forma d’una bassa, detall associat a l’aigua i, així, a lo femení i a la dona) i això fa que els mossos es facen arrere. A més, la mà, com en les narracions esmentades, és negra (color vinculat amb lo matriarcal, amb la foscor i amb la dona), grossa (voluminosa, tret que podríem empiular amb la figura de la Gran Mare, la qual apareix gruixuda i amb mamelles molt grosses) i que gaudeix de llibertat de moviment (és ella qui decideix cap a on tirarà, no cap mosso, ni cap altra persona). Això sí, la dona està en la terra, no vola, ni agredeix (com ara, mitjançant el foc).

Adduirem que els mossos tiren junta i, partint de les històries que els contaven a la vora del foc (p. 430), consideren que allò devia ser un fantasma (p. 430). Aquestes paraules, vistes amb discerniment,  venen a dir-nos que, en les cultures matriarcalistes, la vida (i molts detalls) es fonamenten en l’educació que els seus seguidors acullen a través de les rondalles, de les llegendes, de relats, etc. en comunitat, en grup, en la família o junt amb altres persones de la mateixa visió de la vida (la matriarcalista).

Tot seguit, l’amo “va agafar un bon bastó i s’encaminà vers el lloc que li havien dit els mossos, que el seguien al darrere, a una distància prudent” (p. 430). Com captem, ací no existeix la figura del pastor que té les ovelles com a seguidores i ell com a capitost (en el sentit militar) sinó que 1) els mossos s’han aplegat i han tractat el tema, 2) l’han comentat al propietari i 3) el senyor, com a màxim representant, encapçala el grup i, no solament el segueixen, sinó que ell no hi va sol (a diferència del pastor en les cultures patriarcals i en algunes cançons tradicionals catalanes plasmades en l’obra “Llibre de cançons. Crestomatia de cançons tradicionals catalanes”, de Joaquim Maideu i Puig, de 1992, o bé recopilades per Manuel Milà i Fontanals en el segle XIX).

Finalment, el propietari “anà serra amunt amb el bastó a la mà.

Va veure un ésser que trescava entre les mates i els còdols. Va acostar-s’hi (…) i el va agafar fàcilment.

El fantasma va resultar que era un pollí que s’havia perdut la nit anterior i no sabia tornar a casa” (p. 430). O siga, que l’home acull el petit cavall. ¿Era un pollí que havia perdut l’amo o n’és u que ell troba? El relat no ens ho comenta. En qualsevol cas, l’home ha sigut receptiu com també ho seria a la infantesa (ací reflectida en l’animalet).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La reina, el llenyataire i Jesús, tres figures matriarcals i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire” és “El raïm”. Un llenyataire, en ple hivern, es troba en el bosc, s’hi perd com també un pastor. Fins ací, podem copsar dos elements: la fusta (vinculada amb lo matriarcal, en aquest cas, amb el llenyataire) i el nomadisme (plasmat en el pastor).

Un poc després, llegim que el pastor “li demanàs si, per caritat, voldria acollir-lo a la seva barraca. El llenyataire, encara que ja quasi les provisions acabava, el convidà amb tot gust a que entrés i li donà tot lo que tenia, cosa la qual li agraí tant el caçador, sobretot, pel bon afecte amb què ho feia, que li digué que, en agraïment, li donaria una notícia que el faria feliç per sempre” (p. 172). Com veiem, la figura del llenyataire s’acosta molt a la dels Pobles matriarcals, els qual són acollidors i, a més, captem que el pastor (una figura nòmada en relació amb lo patriarcal) li parla de felicitat per sempre, un fet que podem interpretar com una mena de culte a la fama.

Tot seguit, el pastor li addueix la nova: “la reina havia dit que, qui li portés un raïm, fresc i bonic, com eixint de la vinya, es casaria amb ella, fos qui fos (…). El llenyataire tenia per cosa impossible el trobar-ne, mes el caçador el dugué a una balma tota tapada de fullam i brossa i li ensenyà uns raïms gemmats i frescos com mai n’hagués vistos i els hi va donar perquè els dugués a la reina” (p. 172). Per tant, captem que el llenyataire toca els peus en terra, que el caçador el porta a una cova (la balma) i que hi troba raïm molt bo. Cal dir que el raïm té a veure amb l’úter i, com la cova, amb la dona.        

Llavors, el llenyataire, com que estima la terra (i, de pas, la dona), “se n’anà al palau i donà a la reina el raïm tan fresc i tan bo com si fos al setembre, de lo qual fou eixa tan contenta que no pogué sinó complir la sua paraula, i es casà amb el llenyataire” (p. 172). Així, entre altres coses, es plasma la importància que té, en la cultura matriarcal, ser fidel a la paraula (ací, reflectit en la reina, com a cap d’estat). Igualment, veiem que la reina aprova casar-se amb u de la mateixa corda: ella, aprova la sexualitat (que li atorguen un raïm, ja que el rep) i que el llenyataire es puga maridar amb la monarca, encara que no ell no pertanya a la noblesa.

Això explica que, tot seguit, es pose que “Els dos visqueren molt feliços i tingueren dos fills” (p. 173).

Un dia “es presentà al palau un pobre tot mal vestit i ple de mal, demanant amb molta insistència al rei. Els criats no volien deixar-lo entrar en cap manera, mes el rei ho va sentir i manà que el deixessen entrar i, així que el va veure, conegué que era el caçador (…) a qui devia la fortuna” (p. 173). En aquest passatge captem que, així com la reina s’ha obert a persones que no són de la noblesa, el rei ho fa a qualsevol habitant del regne, indistintament del físic o de la situació econòmica. Per això, “El rei, de seguida, manà que li aparellessin una bona cambra” (p. 173). Passa que el pobre tenia la lepra i, primerament, fou necessari que el rei sacrificàs un fill i, en acabant, l’altre, per a extraure’n la sang, al meu coneixement, per a que donassen vida al pobre.

Finalment, després d’haver-ne sacrificat el segon i d’haver donat sanitosa cura al pobre, quan els reis tornaven al palau, “veieren venir cap a ells un cotxe petit tot ple de diamants i roses i, a dins, els seus dos fillets, contents i alegres, que no pararen mai de fer-los festes” (p. 173).

Quan tothom va anar al llit del pobre, s’hi trobaren el cos sant de Crist (p. 173).

Per tant, una vegada més, ens trobem amb una rondalla en què la figura de Jesús està al costat del poble i no és una mena de persona a qui cal retre culte, sinó un home familiar, acollidor, molt obert i que compensa les bones accions de les persones (en aquest cas, les del llenyataire que havia passat a ser rei).

Adduiré que aquest fet em cridà l’atenció des del primer moment que comencí a llegir rondalles en llengua catalana en el 2020, i, àdhuc, va en línia amb els comentaris que fa Angie Simonis en la seua tesi (publicada en el 2013), quan toca el tema de com apareix Jesús (en els texts bíblics) en la seua posició respecte a les dones. Doncs bé: podríem dir que el personatge literari va pel camí de lo matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.