Arxiu d'etiquetes: “Menorca eròtica” (llibre de Vicent Pons)

Música matriarcalista de Nadal de les Illes Balears estant

General, , , , ,

Música matriarcal rebuda en correus electrònics, en missatges…

 

Tot seguit, posarem música que sí que plasma molt la cultura tradicional de la terra catalanoparlant, encara que no és anterior a 1930, ni a 1980, any en què hem considerat que, poc o molt, comença a introduir-se’n molta i aliena a la tradició vernacla, això és, al matriarcalisme i, com més va, més (fet que, per exemple, ja copsàrem en gloses menorquines dels anys cinquanta del segle XX, recopilades en l’obra “Menorca eròtica”, de l’autor i editor Vicent Pons, publicada en el 2020).

I ho fem a partir d’una composició que Felip Munar i Munar (Lloret de Vistalegre, 1960), mestre i folklorista mallorquí, ens envià, sense esperar-nos-ho i com si fos un present per a les festes de Nadal del 2024, el 18 de desembre del 2024. Diu així:

“Cançó de Nadal 2024

 

Nadal és gran alegria,

i també és un comiat,

Nadal és afinitat

amb la gent de cada dia,

Nadal és companyonia,

viure el passat i el present,

Nadal és un argument

que hem convertit en història:

Nadal pot ser la victòria

d’un nou país resplendent.

 

Els desitjos són constants,

a pics massa repetits,

han deixat de ser envits

per esser atenuants

d’aparents falsos encants

que just la disfressa arregla

i els hem convertit en regla:

seria bo que entenguem

i que visquem i aprenguem

d’aquest primer quart de segle.

 

És que tan sols deman viure

en pau en el meu país,

no vull demanar permís

per fer-ho amb un somriure;

que la llengua sigui lliure

de carnívors enemics

que trepitgen massa pics

la deixa dels nostres pares

i la llavor de les mares

que a tots ens ha fet més rics.

 

Visquem ara amb l’esperança

de reviure un nou futur

de poder tombar el mur

refermant nostra amistança,

facem la nova aliança

d’un vint-i-cinc amb afanys,

facem créixer uns nous tanys

per estimar més ca nostra

i facem també amb ca vostra

nostra casa per molts d’anys.

 

Amb estima i desitjos de bon de veres, del vostre amic Felip Munar i Munar.

Nadal de 2024”.

 

En resposta a aquests versos, el mateix dia li demanàrem “¿Sols fer cançons d’aquest tipus? ¿Les publiques amb música? Gràcies” i ens escrigué “Fa uns trenta anys, cada any”.

Com podem veure, en la primera estrofa, no sols vincula el passat (Nadal forma part de la tradició del Poble catalanoparlant) amb el present, sinó que, igualment, reflecteix un sentiment de pertinença a la terra com també més avant: “un nou país resplendent”.

Després, fa una defensa de lo tel·lúric, per mitjà d’una crida a estar alerta a lo que no és matriarcal (les disfresses i els falsos encants) i, per això, demana viure en un país (la terra dels ancestres i la dels qui aproven lo vernacle i català) en què no calga permís per a emprar la llengua catalana, ans poder estar-hi amb un llegat (la deixa dels parents) i amb el resultat de la llavor de les mares (la semença que colguem en els camps en època de sembra i hivernal amb l’esperança en una vida nova i en l’esdevenidor).

Ara bé: convida a l’amistat i a la bona avinença (la nova aliança), la qual, de la mateixa manera que els pares (per mitjà de la maternitat i de la fecunditat), farà possible que cresquen tanys (rebrots del tronc, ací, del familiar, de la comunitat catalanoparlant) perquè les noves generacions actuen 1) en pro que els forasters respecten la terra d’acollida i que, de pas, 2) la gent de la contrada i aborigen puga confiar en els qui provenen d’altres indrets, sobretot, com més considerables siguen les diferències culturals i de tradicions (“nostra casa per molts anys”). Al cap i a la fi, com posava Felip Munar i Munar en la presentació del llibre “Prenint el demble a les paraules”, d’Antoni Llull Martí (1935) i editat per Edicions Documenta Balear en el 2009, a què accedírem pel 2014, “Quan i com arribam a conèixer una persona? I un poble? I una llengua? Només si som capaços d’entrar i entendre l’ànima que sura al voltant d’una persona, d’un poble o una llengua, serem capaços de conèixer-los. (…) Ell [, Antoni Llull Martí,] ens diu que pretén crear adeptes, amadors de la llengua” (pp. 9-10).

Finalment, cal remarcar el desig de bon cor del glosador: “de bon de veres”. O siga, seriosament i no, com és comú en les persones políticament correctes, parlar per parlar perquè toca parlar. I qui diu parlar, diu qualsevol altre acte.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra: l’arbre, la mare, la terra i la mar

General, , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra, en nexe amb arbres mediterranis. El garrofer en “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez.

Tocant el sentiment de pertinença a la terra, Francesc Martínez i Martínez el plasma, simbòlicament i tot, mitjançant la llegenda “Arbre singular o el dimoni enganyat”, en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, en escriure sobre l’esmentat arbre:

“Arbre singular és el garrofer, el que, des de la vora de la mar, l’ancià i històric Mediterrani el ficà terra adins i, pujant per rampes, s’encimbella fins a les costeres de les serres, sempre que aquestes donen cara a la mar i, a elles, aplegue el fresc ventijol de llevant, puix allà dellà els crestalls que serveixen de barrera als oratgets marítims, no cal buscar-lo, encara que les valls i les fondades estiguen més baixes que aquelles. En canvi, no pot sofrir les salobrenques reixiuades de la mar” (p. 289). Una reixiuada és una rosada.

A més, afig que, sovint, “sembla que vullga arrancar a córrer terra adins.

En altres punts, fa tot al reves. En les voralles de la carretera, a on, sens dubte, les polsegueres l’ofeguen, allí, les rames s’enlairen alluntant-se de la terra, pujant cap al cel, com si volgueren, a ell, acostar-se i fer ofrena de ses fulloses rames de verd grogós a la punta, de forta foscor, al de baix, al sol que, de dia, lluenteja i tot ho abrasa, i als estels que, de nit, parpallegen; i sempre buscant l’ambient puríssim de les capes d’aire més separades de l’empolsegada carretera.

(…) més enllà, entre les roques, al cim de la muntanya, en les seues juntures, ficant-se, les arrels s’aferren per a que les ventades (…) no l’arranquen” (p. 290). Com podem veure, per una banda, l’arbre s’endinsa i, al mateix temps, s’enfila cap al cel. Igualment, hi ha trets matriarcalistes, per exemple, la foscor, la nit i les arraïls.

En aquest sentit, Andrés Ortiz-Osés, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, comenta que “el tema del tacte i del contacte amb la mare (…) està, míticament, simbolitzat pel viatge al si de la terra, al fons de la mar” (p. 34) i, en la nota 19, addueix que “la natura femenina de la Força universal està representada per l’arbre; és notable el parentiu d’’eros’ i d’’ernos’ (arbre) (…). També, en el gènere humà, la natura partí, sens dubte, del fet de ser la dona la força dominant i de tenir l’home com un auxiliar” (p. 34).

A banda, adduirem que, com diu una frase popular, com més s’endinsen les arrels, més s’enfila amunt i més fruits dona l’arbre (“Sap que la soca més s’enfila, com més endins pot arrelar”). Igualment, en el llibre “Menorca eròtica”, de l’autor i editor Vicent Pons, publicat en el 2020, podem llegir uns versos d’Antoni Deig i de Nicolau Espinosa, titulats “A un vell ullastre”, els quals són un agraïment a l’arbre i, de pas, a la mare, arbre que, “sobre el mar estens les branques” (p. 180): nexe entre la fusta (la mare, que toca els peus en terra) i l’aigua (un altre tret femení).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.