Arxiu d'etiquetes: matriarcal

La noia que salva el jove, amb bona avinença i que fa de cap de colla

General, , , ,

Una altra rondalla en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Vall de la Mora”, la qual s’empra per a explicar l’origen del nom d’aquest indret. En un moment en què, “per aquestes terres, corrien vents de pau entre cristians i moros” (p. 98), el rei moro s’interessava per la seua filla, com ara, quan ell li comentava què considerava que li aniria millor per a que no li passàs res: no l’obligava (p. 98).

Un bon dia, “aquella bella noia conegué un galant molt ben plantat i que, per damunt de tot, tenia unes qualitats com a persona molt poc comunes. Aquest jove era fill d’un cristià molt conegut” (p. 98).

I, malgrat que els dos jóvens eren de dues religions diferents, hi havia bona avinença. A més, “La noia, tot i ser filla del cabdill, anava amb les serventes a cercar aigua al riu” (p. 99), fet que ens plasma una dona plana i en relació amb “la font de vida”, amb la fluïdesa i amb lo matriarcal: l’aigua i el riu com també ho podria fer, per exemple, una font.

Un altre detall matriarcalista és l’ensenyament del pare cap a la filla: el pare “creia que la seva filla es quedava fruint del sol i la bellesa dels camps” (p. 99): el contacte amb la natura, tan bo per al cor i per a la ment. En canvi, tots dos, enamorats, “s’asseien a l’herba a garlejar” (p. 99), això és, a raonar.

En un passatge immediat, veiem que, com que el pare de la jove “no consentiria que es casés amb un que no fos musulmà” (p. 99), els dos jovenets s’organitzen per a poder viure plegats, ja que “ni l’un, ni l’altre podien viure separats (…).

Un dia, al vespre, el noi es presentà sota la finestra de l’estimada amb un cavall, i aquesta es despenjà i (…) emprengueren  fugida (…) vers el lloc on, en aquell temps, hi havia una cova, per tal de refugiar-s’hi i poder viure el seu amor” (p. 99).

Aquest darrer paràgraf admet algunes interpretacions. Per exemple: 1) que la dona, com en alguns relats o, com ara, com en una cançó valenciana en què un xicot (Cento) va a ca Maria Rosa (la núvia) a demanar-li la mà, 2) la mare, simbolitzada per la cova, en línia amb l’úter que, com indica Mari Carmen Basterretxea en l’obra “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, alhora, representa “l’origen de l’ésser humà, el començament de la vida, mare, cordó umbilical, criatura” (p. 45), la vida nova que sorgirà fruit de les relacions sexuals de la parella i 3) la cova com a lloc on “covar”, així com una au ho fa amb els ous per a que s’hi desenvolupe l’embrió i en puguen nàixer pollets (en aquest relat, un nen o més, com a recompensa de les bones relacions).

No obstant això, el pare de la noia s’adona del fet i agafa una esquadra de soldats, amb intenció de cercar la parella, “i no trigà a localitzar el lloc on s’havien refugiat” (p. 99). Ara bé, la xicota veu que disparen una fletxa al seu nuvi i, com que ella volia salvar-lo, “s’interposà entre el seu estimat i la fletxa enviada, clavant-se, aquesta, en el preciós cos de la noia, que caigué (…) a terra mentre els seus llavis deien als soldats del seu pare:

-Detureu-vos, no li feu res a ell.

Diu la tradició que la noia es guarí i el seu pare va entendre la gran dimensió de l’amor” (p. 99).

A diferència de moltes narracions, la jove fa un paper semblant al de la mare que, com es diu, popularment, faria lo que calgués per salvar la vida del seu fill (ací, representat pel noi, el qual, del primer moment ençà, juga un paper més passiu que la fadrina).

En eixe sentit, ella li fa de mare i exerceix el seu paper maternal (el protegeix de la mort) i, igualment, actiu (es mou i, com es pot intuir, fa que ella no muira i que els soldats no maten el jove).

A banda, copsem el premi que té per a la dona la seua generositat i el seu interés per una sexualitat (ací, matriarcal): 1) que es guareix de les ferides… i no mor i 2) que son pare els atorga llibertat per a fruir la sexualitat a la manera que els dos fadrins prefereixen en eixe moment i, per tant, la dona assoleix el seu objectiu.

Afegirem que el relat presenta dues maneres de concebre la sexualitat. Per una banda, oberta i suau, forjadora de ponts i no possessiva: la matriarcal, plasmada en la jove. Per una altra, la que no aprova lo que no vaja en línia amb la visió paterna (i, com es pot veure, de signes patriarcals): la del parent de la jove. Un noia que, al contrari que el pare, ha abraçat la cultura matriarcal que, en la rondalla, va associada a la figura cristiana (o siga, a la catalana).

Per consegüent, una narració, simple i curta, que plasma trets matriarcals interessants, àdhuc, relacionats amb lo sexual i amb la cosmovisió de la cultura catalana.

Adduirem que, com a fruit de la lectura, de l’anàlisi, de la interpretació (i, en més d’un cas, de comentaris), etc. sobre més de sis-centes narracions, una de les coses que penses i que tries escriure, és que, per sort, hi ha persones que sí que creuen (i amb proves que t’aporten i tot, sovint, des de la vessant de la saviesa popular o referent a dones nascudes abans de 1920) que la cultura catalana és matriarcal. La resta, paraules boniques, per exemple, per a més d’un míting polític.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Persones acollidores, que col·laboren i molt obertes

General, , ,

Continuant amb el relat “El tossal de la Talaia”, plasmat per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, llegim que “El vell reuní tothom i els digué que el que calia era arreplegar tots els seus béns i guardar-los en un lloc ben resguardat (…). La llegenda ens diu que tots portaren les seves possessions i les posaren dintre d’una campana que havien tret de l’església, tot colgant-la, després, dintre d’una casa del poblat, en una sitja (…).

Aquella campana fou denominada la campana d’or” (p. 25). Aquest passatge reflecteix molts trets de línia matriarcal: 1) es tira junta entre els membres del poble (un fet molt comú en les decisions, sobretot, a nivell rural), 2) “dintre” (per tant, recepció, un signe matriarcalista), bé d’una campana (que passa a la terra i, així, no fa el seu paper de mitjancer entre el cel i la terra, sinó que desenvolupa el de depòsit, passiu) treta de l’església (i això implica la posició favorable de l’Església en el poble i, al mateix temps, el temple és un lloc d’acollida), 3) la colguen “dintre” d’una casa (l’Església, oberta als habitants del poble, la cedeix per a que puga fer-hi un paper pel bé de tots), 4) “en” una sitja, això és, en un lloc sota terra on es colga el forment, llavors i, per exemple, menjars d’origen agrícola o bé per a animals, com ara, pinso. Aquests detalls plasmen la confiança en el demà per mitjà de la terra, és a dir,  de la dona, amb un paper semblant al de mare de tots.

Per això, “Aquella campana fou denominada la campana de l’or” (p. 25). Així, copsem dues característiques interessants: de signe femení (reflectit en la campana i en el color argent que solen tenir i, per consegüent, fosc) i de tipus masculí (el color or, clar; i l’or, associat a la prosperitat).

Més avant, hi ha un passatge en què s’indica que, malgrat que intentaren viure en la terra on ho havien fet sempre, decideixen fer camí cap al poble de l’Albi i, entremig, responen a les necessitats dels xiquets. Aquest detall matriarcalista, en relació amb els petits, va en línia amb la consideració, per exemple, cap a les dones i cap als vells. Igualment, resulta curiós que, en aquesta part del relat, aparega la figura del vell, la de les dones i la dels xiquets, o siga, les tres generacions.

Quan apleguen a l’Albi, “foren els habitants d’aquelles quatre cases qui, amb els braços oberts, els donaren els primeres socors, el primer somriure (…).  Davant d’aquella acollida i la proximitat de les seves antigues llars, decidiren quedar-se allí, l’endemà es posaren a treballar (…) i prepararen un nou poblat, amb l’ajut dels que allí ja vivien” (p. 25). Com veiem, encara que emigren i són ben acollits (la recepció, molt sovint, està vinculada amb els Pobles matriarcals, com és el cas de Catalunya), comencen a crear el vilatge nou, el Cervià nou.

A banda, tot seguit, es toca “l’esperit ferm de la gent catalana (…). Res no els va poder vinclar. La virtut de la fermesa es troba arrelada en aquest actual poble” (p. 25) i encara remarcat quan veiem que “mai es pot vinclar ni trencar la voluntat d’un poble” (p. 25). Finalment, comentarem que aquest relat fou narrat per sis persones, entre elles, un rector: Església i Poble, amb molts punts en comú (en la narració i en la transmissió de la cultura popular).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que tracten bé els altres, en pro de la terra i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i en què es copsa el matriarcalisme és “Les germanastres”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”. Una dona tenia una filla i una fillastra i, quant a la fillastra, la feia escombrar, anar a la pastura, etc.. Nogensmenys, la fillastra “tot ho prenia en bé, perquè era molt pacient” (p. 223).

Un dia, la mare fa matar un be per a un convit que tenien i fa anar la jove a rentar els budells al riu. Però la noia, que no podia fer lo que li demanava la dona, veu que un tros de budell se’n va aigua avall. Aleshores, molt oberta, “se’n va cap avall cap avall i troba un pagès que llaurava.

I li diu:

-Pagès, el bon pagès, Déu vos do bona llaurada. ¿Hauríeu vist un budellet (…) que anava aigua avall?

El pagès que li diu:

-Jo, no, mes vés a trobar aquell vellet, que potser t’ho sabrà dir.

La noia se n’hi va:

-Vellet, bon vellet, Déu vos do bona vellesa. ¿Hauríeu vist passar un budellet (…) que anava aigua avall?

I diu el vell:

-Jo, no, mes, potser t’ho dirà aquella vella” (pp. 223-224).

Com veiem, la xica tracta bé els dos hòmens (al pagès, li desitja bona llaurada; al vellet, bona vellesa) i ells la tracten bé. 

Ara bé, la vella diu a la noia:

“-Jo, no, mes no ploris. Entra i et donaré una cosa.

La noia, que entra a casa de la vella, i aqueixa li ensenya tot de joguines d’or i plata i li diu que triï, mes la noia pren un fus de fusta i diu que ja està contenta” (p. 224).

Com podem captar, la jove, en lloc de triar la riquesa en lo més alt (l’or i la plata, en grans quantitats), prefereix un tret relacionat amb lo matriarcal: la fusta (en aquest cas, mitjançant un fus), la qual té el color de la terra, el marró. De fet, d’acord amb l’entrada “Fus” en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, el fus com també “la filosa, són símbols de la vida, i el fus és un atribut de la Gran Mare; moltes divinitats femenines duen un fus a la mà”. Continuant amb el relat, “Llavors, la vella, tot acomiadant-la, li digué:

-Vés cap a casa teva, pel camí sentiràs com brama un ase: no alcis pas el cap. Més avall, sentiràs tocar una campaneta: llavors, aixeca’l” (p. 224).

I, com que ella compleix amb lo que li ha dit l’anciana, “Al cap d’una estona, ella que sent tocar una campaneta. Alça el cap i li cau al front una estrella d’or que tota brillava” (p. 224). Per consegüent, el fet de seguir les indicacions de la vella (qui, entre altres coses, representa l’experiència i l’educadora), té la seua recompensa: una estrella d’or… en el front, on es considera que està el sentit comú (“Tenir dos dits de front”). I, per tant, l’anciana ha captat que la noia ha fet la tria encertada, ací, en línia amb el matriarcalisme.

A continuació, llegim que, “quan va arribar a casa seva, amb aquella estrella, la mare i la germanastra, tot era preguntar-li d’on l’havia treta. La noia els hi explicà i aqueixa també volgué anar-hi” (p. 224). O siga, que la filla, ara sí que vol anar al riu. Passa que, com que ella era molt diferent a la fillastra, la velleta li posa al davant una caixa plena de joguines d’or i de plata i no se les podrà endur totes. A banda, en sentir la campaneta, no alçarà el cap i, més avant, al mig del front, li cau una pota de burra que dugué tota sa vida (pp. 224-225).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.