Arxiu d'etiquetes: Margalida Caimari i Vila (1839-1921)

El sentiment de pertinença a la terra, la natura i història de la cultura vernacla

Continuant amb poesia matriarcalista de Margalida Caimari i Vila, però en l’entrada “Margalida Caimari i Vila” (https://trbolatzur.blogspot.com/2010/08/margalida-caimari-i-vila.html), del blog “Tèrbol atzur”, captem trets en relació amb el sentiment de pertinença a la terra, com ara, en el poema “Lo lliri de Valldemossa” (escrit en 1874), quan diu que
“Mallorca n’és una perla
enrevoltada del mar,
altes muntanyes li guarden
sos hermosos comellars.

Tant com n’és bella Mallorca,
l’estimen los balears;
tant com l’estimen, els paga
amb los rics fruits de sos camps,

los ametlers abundosos
i los antics olivars.
Creixen amb verda esponera
tarongers i figuerals”.

Per tant, l’actitud que tenen els balears cap a la terra comporta una bona collita, de la mateixa manera que la bondat o, per exemple, un regnat molt obert, amb sentit de la justícia i amb bona empatia (en les rondalles i en el dia rere dia) va adjunt de bons resultats en la societat i d’un bon esdevenidor per a la gran majoria de la població.

Aquests versos prossegueixen en una entrada titulada “Margalida Caimari: Lo lliri de Valldemossa” (https://scripta-dialectologia.ub.edu/textos/margalida-caimari-lo-lliri-de-valldemossa), publicada per la Universitat de Barcelona (ací, amb adaptacions) i amb accés censurat per Kaspersky, en nom de la seguretat antivirus, el 17 de juny del 2024 [1]:

“Fontetes de clares aigües

 reguen les terres del pla

a on s’estén groga catifa

de xeixes, ordis i blats.

Mallorca n’és una joia

que un rei d’Aragó guanyà;

los sarraïns la ploraren!

Bé la podien plorar!

‘-Mallorca mora era bella’

digué lo fill del Coran.

‘-Més bella en serà cristiana’,

lo Rei En Jaume exclama”.

 

Així, la poetessa trau detalls de la natura de les Illes Balears, posa Mallorca en condició de joia i, en acabant, plasma un passatge vinculat amb la incorporació de Mallorca als territoris catalanoparlants, mitjançant la figura del rei Jaume I (el 31 de desembre de 1229), i, de pas (encara que no ho diga), amb la Festa de l’Estendard. 

A més, entre els versos exposats per la Universitat de Barcelona, n’hi ha que fan esment a Caterina Tomàs (1531-1574), una santa molt present en la cultura popular mallorquina i que, en poesia, sovint, apareix com “la Santa Pagesa”, un nom familiar prou significatiu i en nexe amb lo matriarcalista:

“Dins un paradís hermós,

nasqué un tendre lliri blanc,

pur lliri que, fins a Palma,

amb sos perfums, arribà.

Aquesta flor tan hermosa

fou Catalina Tomàs”.

 

Tornant a l’entrada “Margalida Caimari i Vila”, del blog “Tèrbol atzur”, hem triat uns versos del poema “A Miramar”, escrit en 1877:

“Vall hermós, ple d’harmonies,
on les fonts de clares aigües
fan remor,

On lo sol daura la terra,
on l’aucell als matins alça
cants d’amor…”.

Vall, fonts, aigües, terra, cants d’amor…, o siga, trets en relació amb la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.  

 

Nota: [1] Poguérem escriure’ls gràcies a Internet en el telèfon mòbil.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua catalana i la maternitat en un poema

Prosseguint amb el tema d’aquest estil maternal (el qual podríem vincular amb la maternitat, ben arraïlada en les cultures matriarcalistes i en nexe amb el sentiment de pertinença a la terra, ja que terra i mare són com una parella de bessones), direm que, en l’entrada “Antologia Margalida Caimari 1839-1921” (https://www.escriptors.cat/autors/caimarim/antologia), en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”, hi ha el poema “Veu de mare”, de l’escriptora i benefactora balear Margalida Caimari i Vila. Aparegué en “Lo Gay Saber”, en l’any 1878.

Nogensmenys, començarem dient que, en les cultures matriarcalistes, s’entén que qui renega de la terra nativa dels seus avantpassats (en aquest cas, ho seria de les Illes Balears) i, de pas, de la llengua vernacla (ací, de la catalana), ho fa de la mare [1]. El poema diu així:

“Veu de mare

Agraciada, tendra, pura,
sols m’ha dat Déu una filla,
alegria del meu cor,
bella fada que m’encisa,
tresor per tots molt preuat,
llaç hermós que dos cors lliga.
És l’àngel que batiaren
ab lo dolç nom de Maria”.


Per tant, copsem un enllaç entre la mare (la poetessa) i la filla (la generació vinent, ací, plasmada en la nina).

Tot seguit, escriu que

“Quan, jugant damunt ma falda
jo la mir i ella me mira,
los seus ulls són dos estels
que lo meu cor il·luminen.
Quan plena de goig sa veu
diguent-me ‘mare’ me crida,
me sembla que del cel baixen
les més pures harmonies”.

Aquestes paraules podrien evocar-nos detalls com que, en la cultura colla, es considera que el déu Sol envia els raigs a la terra i, així, la Pachamama (la Mare Terra) es fa fèrtil i, per tant, l’home baixa a lo terrenal i toca els peus en terra, en lloc de restar en el cel.

En acabant, continuant amb el nen, Margalida Caimari posa que

“Quan un so color de rosa
li tanca els ulls fent-la riure,
al seu Àngel de la Guarda
li deman que ab ella visca.
És amor per sa meua ànima
bella rosa que té espines,
per gosar sos perfums dolços,
què m’importa a mi ferir-me?
Quantes voltes malalteta,
filla aimada, jo t’he vista,
i no espines, sinó espases,
m’han deixada ben ferida!”.

No sols la poetessa estima la infantesa, sinó que gaudeix d’empiular amb la filla i, així, amb el futur, i la protegeix i, al capdavall, la nina ha continuat amb vida.

Ab flocs verds de l’esperança
ferm ramells; veig a ma filla
avui nina, demà dona.
Recta, pura, tendra amiga;
sempre pura, sempre noble,
sobretot caritativa,
que sens aquesta virtut
poc les altres li valdrien.
Més envant, ditxosa mare,
de ca seua és l’alegria,
d’un espòs orgull i glòria,
mirall de les seues filles”.

Així, la part vivencial de la persona (de la filla), l’esperança que transmet i que capta la mare junt amb la noblesa, amb la generositat (essencial per a Margalida Caimari i Vila), fan que l’escriptora estiga contenta de la filla que ella engendrà un dia.

Igualment, la dona i mare conserva la fe en el demà (les branques de l’arbre i, de rebot, de la família) i en els bons fruits que ha generat i que, psicològicament, li permeten portar una vida amb fe i tranquil·la:

“Ai, si fos tan venturosa
que pogués tenir la ditxa
de besar lo front hermós
dels infants de na Maria!
Si a les branques del meu arbre
d’altres noies se n’hi afillen,
donant fruits tan profitosos
que d’amor em fessen rica,
mes velleses venturoses
seran per Déu beneïdes,
donant-me una vida alegre
i una mort dolça i tranquil·la!”.

Al capdavall, com si fos una pregària, escriu que espera que l’esdevenidor no se li siga tort, ans acompanyat de flaire de les flors (potser, per allò de “la flor de la vida”). I, com una mare més que frueix dels infants (i, millor, si en són més d’u), així ho plasma:

“Ab flocs verds de l’esperança
ferm ramells. Si se mostien,
si la flor que em dóna flaire
s’esfullàs abans d’obrir-se…!
Ai, Déu meu, mon Déu aimat,
no em doneu tanta desditxa!
Mesquineta de la mare
qui no té més que una filla!”. 

 

Nota: [1] Com a aclariment, posaré que, en aquest punt de la recerca, no incloem els sentiments de persones d’arrels procedents de terres amb una cosmovisió no matriarcalista (perquè no entra entre els objectius de l’estudi).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)