El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Sóller”, de Marcel·lina Moragues (1856-1923).
Un altre poema en què copsem aquest sentiment de pertinença, i que escrigué la poetessa mallorquina Marcel·lina Moragues (Palma, 1856 – Inca, 1923), és “Sóller”, de 1894, el qual trobàrem en el document “Els poetes i la Serra de Tramuntana” (https://tramuntanaxxi.com/wp-content/uploads/2015/12/ELS-POETES-I-LA-SERRA-DE-TRAMUNTANA.pdf), recopilat en la web “Tramuntana XXI”. Amb lleugers retocs, diu així:
“Sóller, hermosa Sóller, la de rica flaire,
la més bella entre totes les viles, jo et salut.
Embalsamat d’aromes, més pur corre aquí l’aire
que torna nova vida al cor de mals retut”.
Com podem veure, l’escriptora, primerament, saluda la terra i destaca trets de la mare: el flaire, la garridesa i els aires nous que empiulen amb la tradició ancestral, la qual ella enllaça amb els sentiments.
Tot seguit, Marcel·lina Moragues encara reflecteix més l’estima per la terra, ací, com a lloc que li facilita l’escriptura poètica i unida a flors, a fruites, al fullatge, a eixa primavera que molts escriptors catalanoparlants visqueren a partir del segon terç del segle XIX:
“¡Oh, benaurada terra!, verger de poesia
per tot encatifada de flors, fruits i verdor;
per dins, l’espès fullatge, les aus, amb alegria,
hi canten falagueres i fan son nou d’amor.
Els torrentols murmuren. Los tarongers groguegen,
son fruit com l’ambrosia delita el paladar.
Dossers de flors i fulles per tot arreu ombregen,
del pla fins la muntanya, dels horts fins a la mar”.
Igualment, els fills de la terra se’n van a prosperar i, en acabant, tornen a la mare pàtria, qui els atorga gaubança, joia en el cant, bellesa i relació amb la llengua vernacla (la qual Marcel·lina Moragues vincula amb la dolcesa que cal no oblidar, com ja es feia temps arrere). I, a més, ells arrelen en Sóller:
“Feiners són los fills teus, dels mars vencen les ones;
de les llunyanes terres, aporten grans cabals;
al retornar, ¡oh pàtria!, gaubança tu los dones;
i, en eixos camps que encanten, aixequen bells casals.
Dins cada cor, brotona el Geni, la bellesa,
per tot arreu ressona lo cant dels glosadors
que són, per nostra pàtria, llenguatge de dolcesa
que mai s’ha d’oblidar-se en temps esdevenidors”.
Al cap i a la fi, la llengua materna (i de Sóller), la catalana, fa que els parlants es senten part d’on viuen (i no forasters), àdhuc, també quan veuen indrets marins que es poden captar en les Illes Balears. Això, junt amb el paper de la recordança de la cultura tradicional que els transmetien els avantpassats:
“¡Que de records s’aixequen, jolius dins la memòria,
al trepitjar la platja, al contemplar el port,
al recordar les gestes que guarden dins la història[1]
dels sollerics amb moros, del Sant de Penyafort!
Bella i flairosa terra de recordances,
tos fills són fills encara del capità Angelats,
són braus, i cristianes mantenen les usances
que, amb fe, los ensenyaren los seus avantpassats[2].
Niuet de poesia. Com perla aquí amagada,
¡oh, vila delitosa!, de l’illa, un ric tresor,
su[3] baix de tes muntanyes, viuria arraconada
gosant la pau i ditxa que enyora lo meu cor”.
Finalment, la poetessa Marcel·lina Moragues destaca la primavera que ella sent i l’associa al cor junt amb la fortalesa del terreny (les marjades):
“Salut, ¡oh, bella Sóller!, Déu faça torn el dia
que veja tes marjades, que senta el rossinyol
que, a l’auba, em despertava. Ja el cor sent alegria
pensant tornar-te a veure. Prest sia, si Déu vol”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] En l’original, “l’historia”.
[2] En l’original, “antepassats”.
[3]Partint del context i del segon significat que posa el DCVB a la paraula “Su”, com a contracció de “sinó”, considerem que aquesta definició s’ajusta al vers i, així, podríem llegir com “sinó, baix de tes muntanyes”.
assemblea-pagesa-6f (1)
