Prosseguint amb el tema del sentiment de pertinença a la terra i de l’estima de la terra, direm que el 19 agost del 2022 accedírem a un reportatge extens i molt interessant, “Les dones de l’horta de Lleida, la sal i el cor de la terra” (https://territoris.pageflow.io/les-dones-de-l-horta-de-lleida-la-sal-i-el-cor-de-la-terra#312388), de Cristina Mongay i publicat, si més no, en el 2020, en què onze dones tracten sobre el camp i sobre la terra. Entre altres coses, llegim, “A trenc d’alba, es lleva Rosa Batlle , una pagesa de soca-rel. Filla de pagesos, dona de pagès, i pagesa (…).

‘A mi, m’encantava baixar al mercat! Era el principal lloc de reunió de pagesos, i de les pageses! Anar al mercat era molt més que vendre, era fer comunitat’, explica Batlle”.

Ens trobem, per tant, amb unes paraules que ja parlen de fer comunitat, una actitud molt distinta a l’individualisme maquiavèl·lic que tant impulsa el capitalisme. A més, Rosa Batlle, amb “Prop de 80 anys estimant la terra, i traient el millor d’ella”, li porten a considerar que “L’Horta també és Lleida, i fa molta pena quan es renega de les pròpies arrels”.

A continuació, llegim unes paraules de Marina Pifarré, qui creu que, “Tradicionalment, la dona de l’Horta de Lleida ha estat molt tancada. No ha anat al cinema, ni a ballar, ni tampoc ha participat en cap acte municipal”, que “Els únics espais socials que ha freqüentat han estat el mercat i la cooperativa” i, com ara, que “La dona pagesa ha estat una dona destinada a viure a casa perquè no ha tingut temps a res més”. Comentaré que, partint de les meues vivències en la meua família (amb un oncle nascut en 1935 i dedicat al camp durant més de seixanta anys, fins al 2011), de les paraules de ma mare (en relació amb les seues àvies, nascudes en els anys setanta del segle XIX) i, més encara, d’un escrit de Joan Sala Vila (català d’arrels catalanes nascut en 1929), respecte a la pagesia durant la guerra (i, sempre, des de fets que ell ha conegut de primera mà), copse que, en comentaris semblants a aquest, hi ha una mena de menyspreu, sovint, cap a la dona i cap a lo rural, perquè es fa la mirada com si la ciutat fos una espècie de Xauxa o bé un camí de roses, almenys, en la vida i com a signe de progrés, sense incloure que, a major progrés d’aquesta línia, major desigualtat i menor presència del matriarcalisme.

A banda, a primeries del segle XX, abundaven els balls de línia matriarcalista i, amb la penetració del capitalisme i del castellà, minva el temps dedicat a balls i danses i, igualment, els matriarcals. Cal afegir que, en molts balls posteriors a la guerra i que no eren tradicionals en tot l’àmbit lingüístic, s’introdueixen junt amb la llengua castellana.

Per això, podríem demanar-nos ¿no serà que moltes associacions prefereixen una subvenció i inclinar el cap davant les autoritats polítiques i de la versió oficial de la història, en lloc de tractar el tema més enllà dels anys del franquisme i no des d’una visió no necessàriament marxista, ni anarquista, ni, òbviament, positivista (la que prefereix parlar de reis, de batalles, de gestes militars, de grans invents, etc.)? Per això, la tria d’una opció oberta fa possible que la gran majoria de la població també puga plasmar, explicar, escriure, etc., fets que ha conegut o bé que els han transmés avantpassats seus.

Afegirem que un altre prejudici, com ara, és considerar que la vida de pagès a penes tenia dies festius… sense dir que això ho accentuà el capitalisme, a diferència de la vida, per exemple, en l’Alta Edat Mitjana, en terres de lo que seria el Regne de Lleó, relacionat amb la cultura asturiana, la qual és matriarcalista. 

Adduirem que Joan Sala Vila, en l’entrada “La importància de la pagesia que jo vaig viure” (https://filosofiaipensaments.blogspot.com/2022/08/la-importancia-de-la-pagesia-que-jo.html), plasmada, amb noranta-tres anys, en el blog “Filosofia i pensaments”, comenta que, “Fou durant la guerra incivil espanyola. Jo l’any 1936 tenia 7 anys. Durant tota la guerra, vaig viure a pagès en una Masia de Collsuspina anomenada Can Torres. Vivia el nen i és, en la meva vellesa, que recordo i reflexiono. Només em referiré a fets de la meva estança a Can Torres durant la meva infantesa. Records de la pagesia m’alliçonen ara que soc avi. (…) Els pagesos, durant la guerra, foren molt generosos i salvaren força gent de morir de fam. Entre els homes del meu poble regnava una forta fraternitat. La seva pagesia reforçava la seva capacitat salvadora del necessitat. El treball no era cap impediment per assistir-lo. Les patrulles de milicians no van poder mai detenir a ningú. El poble de Collsuspina estava sempre a punt per defensar la seva gent i els seus pagesos foren un model de solidaritat. (…) Collsuspina, els anys de guerra fou un oasi de pau, llevat dels darrers dies de la retirada. (…) Els pagesos defensaren el seu poble de possibles atacs incontrolats, oferiren hostatge a famílies perseguides, donaren productes del camp a persones necessitades que demanaven ajuda i, durant la guerra, les escoles compliren amb el seu deure, amb la peculiaritat que el mestre de l’escola dels nens era un capellà”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: Aquesta foto és del llibre ““El matriarcalismo vasco” (p. 23), publicat per la Universidad de Deusto en 1988. Lo que posa “ànima” fa referència a la part femenina de la persona.

Com podem llegir, “En cas de renegar de la nostra ‘ànima’, ens espera no sols un autoritarisme cada vegada més patent, sinó la impotència. En efecte, com indicàs l’escola de Frankfurt, l’autoritarisme antidemocràtic i de línia feixista es fonamenta en la repressió de lo propi femení que fa niu en cada persona i, com a energia latent, en la societat”.