Un altre relat que figura en el mateix llibre del folklorista de Collbató i, en què es reflecteix el matriarcalisme, àdhuc, en lo sexual, és “El mirallet de la serp”. Així, un pare tenia tres filles i un dia se’n va a un bateig i cada una li demana que li faça un present (en el cas de la petita, una rosa).

“[ El pare] Passa per un jardí i va pensar:

-Per una rosa, no em diran res.

Hi entra i cull la més bonica que va veure. Encara no la va haver collida, li surt una serp que li diu:

-¿Per a qui és, aquesta rosa?

Diu:

-Per a la meva noia petita, que me l’ha encomanada.

Diu:

-Si no em portes la noia, et prendré la rosa i te’n recordaràs.

El pare, si us plau o per força, li va haver de portar la noia i, quan la serp la va tenir,  li va demanar per casar-se amb ella” (p. 63).

Per tant, primerament, el pare entra en terreny femení i molt vinculat amb la tradició matriarcal catalana: el jardí.

Llavors, la serp (que representa la força interior de la persona i que s’arrossega per la terra, per plantes i per arbres) li deixa clar que ella és qui mana i que ell haurà de seguir les directrius femenines.

Igualment, apareix un enllaç sexual que podria evocar-nos la dona lesbiana (dues dones atretes sexualment entre elles) i, a banda, el nexe (encara que no ho expose el narrador) entre la mare i la filla (eròticament i tot) i, si no, entre dues jóvens de la mateixa generació.

En ambdós casos, podem dir que, al principi, la xica no ho aprovarà (potser per influència de cultures foranes), però, al capdavall, li dirà que sí i hi haurà un empelt feminal: “La noia, que no, que no s’hi volia casar; però la serp, tant va porfidiar, que, a l’últim, li va dir que sí” (p. 63). És a dir, la xica acull la proposta de la serpent i, així, atenent a la resposta inicial de la fadrina, hi ha un matrimoni entre dones (potser, el primer que trobàrem, el 25 d’agost del 2025, des que havíem començat la recerca en agost del 2019, en bona mesura, recorrent a la rondallística i a llegendes):

En acabant, “La noia li va demanar que la deixés anar a casa seva a acomiadar-se; i la serp li va dir que ja hi podia anar, però que no trigués gaire. Li va donar un mirallet; diu:

-Té. Quan vulguis saber lo que faig, mira el mirallet” (pp. 63-64), un passatge semblant a aquells relats vernacles en què una xicota enllaça amb un personatge que li fa de mare i que li dóna moltes facilitats per a desenvolupar la seua personalitat.

Tot seguit, capim que, més d’una setmana després, la noia troba el mirallet i “va veure que la serp, adés, s’havia mort” (p. 64), passatge en què, altra vegada, figura la connexió entre la mare i la filla, entre les dues dones, gran.

En línia amb eixe fet, al capdavall, la serpent es  tornarà un personatge masculí i, aleshores, la jove adopta un paper de mare (possiblement, arran de la gran relació que ha tingut amb l’animal tel·lúric): “Corrents, se n’hi torna i la serp li va dir:

-Si no ens casem de seguida, jo em moriré.

I es van casar llavors; i es va girar la noia i veu que la serp era un príncep i van viure feliços” (p. 64).

O siga, que l’animal es transforma en un xicot i ella el salva. Això em féu pensar que, en un primer moment, la serp s’hauria engolit el minyó i que, finalment, en aquest fragment, sembla com si la fadrina el tragués de la terra (amb què té molt a veure la serpent) i, així, poguessen crear una nova parella en què, com en moltes rondalles autòctones catalanes, la dona ha salvat l’home.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.