El 25 de novembre del 2020 Pere Ramon Nadal, un amic de Catalunya, per correu electrònic, m’enviava una foto amb un poema de l’escriptor català Josep Burgas i Burgas (Barcelona, 1876-1950), que diu així:

“A un enemic de ma llengua

En català em va fê una santa dona

la primera carícia maternal;

en català em contà rondalles l’avi,

assegut a l’escó en la llar pairal.

 

En català digué ses amoretes

la que avui és mestressa del meu cor,

en català em donà l’adéu el pare

quan li extingí la llum dels ulls la Mort.

 

En català han sigut, tendres i dolces,

les primeres moixaines del meu fill..

I ara del català vols que renegui?

No ho aconseguiràs pas!… No hi ha perill!

 

Jo sento i penso en català, i voldries

que en una estranya llengua m’expressés?

Un jorn fou nostra parla esclavitzada,

però aquells temps no tornaran mai més.

                                                         Josep Burgas”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El mateix dia li comentava “Interessant i, entre altres coses, qualifica la mare com una ‘santa dona’, encara que parle molt més del pare. Un altre tret matriarcal”. L’endemà li preguntí, també per correu electrònic, on s’havia publicat la foto i el 30 de novembre del 2020 responia que “en Josep Burgas no va escriure aquest poema com una expressió matriarcal, però sí que relliga l’origen d’un sentiment amb la mare. Quan s’ha perdut aquest lligam, aquest sentiment va de baixa”.

L’endemà, el 1r de desembre del 2020, el publiquí en el meu mur i en molts grups i fou un èxit, en la gran majoria dels casos, sobretot, per l’acceptació que rebé per part de persones de tot l’àmbit lingüístic (i en destaque, àdhuc, del País Valencià) i perquè, una quantitat important de persones que el llegiren, el compartiren. El text amb què el presentí (acompanyat del nom de l’informador, Pere Ramon Nadal), entre altres coses, deia “¿Què vos diu aquest poema matriarcal?

(…) M’interessa saber l’any en què nasquéreu. El motiu: com més grans, més actitud matriarcal davant la vida, especialment, en les terres on l’Església ha fet ús de la llengua catalana. I, com més interés per la cultura popular i per les tradicions i pel folklore, més actitud matriarcal, menys teoria i molt més esperit emprenedor, receptiu i creatiu, més interés per la terra, més esperit comunitari i més decidits.

Com observem, en el primer vers, apareix la dona (“santa dona”) i, en el segon, “la carícia maternal”. Una lloança a la dona”.

De vesprada, que una dona nascuda en Colòmbia i que resideix en Espanya des de fa quasi vint anys, vingué a ma casa, li parlí, per exemple, sobre frases vinculades a la cultura valenciana i d’altres, però amb la castellana, i estava fascinada per la cultura de vida i per la visió del món tan oberta respecte a la dona i respecte als altres, que trobava en relació amb la llengua catalana, ja que, com ara, es desaprova lo de “La maté porque era mía”, l’“ordeno y mando” o que primer s’actue amb mà dura que amb diplomàcia i sense donar prioritat a la part emocional de la persona (“a diestro y siniestro”), però no, com ara, les relacions tan obertes i tolerants entre el marit i la muller (com tampoc entre la parella i els fills) en la cultura valenciana.