Arxiu d'etiquetes: la maternitat en les cultures matriarcalistes

El sentiment de pertinença a la terra, dones que fan ballar i Nostra Senyora de Montserrat

General, , , , , ,

Una altra sardana recopilada en la mateixa obra de Núria Feliu, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra (encara que siga perquè la dona també accepta anar a ballar i, de pas, ella salva l’home), és “A la plaça hi ha sardanes” (pp. 29-30). La lletra és de Santiago Guardia i fou musicada per Josep Fradera:

“A la plaça hi ha sardanes

quines ganes de ballar!

A la plaça hi ha sardanes

digues si amb mi hi vols anar.

Sents? ja ens crida la tenora

i refila el flabiol,

au! anem-hi que ja és hora,

no m’hi deixis anar sol.

Vine, vine amb mi

i escolta les paraules que et vull dir”.

 

Per tant, no sols ella li ho acull, sinó que, igualment, li fa de mare (per mitjà d’unes paraules que evoquen el nexe entre la mareta i el nen). Com a anècdota, diré que, en moltes cases valencianes catalanoparlants, amb matrimoni nascut entre 1930 i 1950, sovint, un poc abans d’anar-se’n de casa (per exemple, a visitar alguns familiars o a algun aplec), la dona sol recordar a l’home què li aprova i què no. Ho he conegut en persones acostades.

Al capdavall del poema, podem llegir

“A la plaça hi ha sardanes

amor i vida

t’oferiré,

ballarem nostra sardana

les mans unides

i els cors també”.

 

 

Així, com en el lligam maternal quan el xiquet alleta, la dona dóna vida a l’home i, de pas, els dos són carn i ungla.

Adduirem que, en la cançó següent plasmada per l’artista catalana, “La nit de l’amor” (pp. 31-32), amb versos de Santiago Rusiñol i amb música d’Enric Morera i Viura, hi ha trets matriarcalistes, com ara, el fet que la nit estiga ben considerada i que genere vida i, de rebot, lo femení n’aporta a la terra:

“fem-lo vessar tot aquest vespre!

 

 

(…) Nit de l’amor, formosa nit

dura molt més del que ara dures.

(…) raig de cançons que, essent de nit,

porten la llum de nova vida”.

 

 

Un altre poema en què copsem molt el sentiment esmentat, també arreplegat en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, és “És la Moreneta” (pp. 33-34), amb lletra i música d’Antoni Carcellé i Tosca (1904-1983), en referència a Nostra Senyora de Montserrat, patrona de Catalunya. Diu així:

“Té la nostra terra la muntanya

que l’enveja tot el món

que és Montserrat.

 

Quina terra més galana

és la terra catalana.

(…) És la Moreneta

la fe del poble català

l’estel del seu camí

l’afany dels seus amors”.

 

O siga, que la dona (ací, una Marededéu), a més de ser la protectora vernacla del Poble, és qui el guia i qui el salva.

Afegirem uns versos que podrien evocar el paganisme, per la seua condició de santa, la qual empiularia amb la consideració sagrada de lo tel·lúric (ací, de la patrona):
“Quina flaire fa més catalana

la muntanya santa del meu cor

i la Moreneta que ens escolta

ens mira i ens dóna tot l’amor”.

 

Aquestes paraules connecten amb el caràcter maternal que atorguen a Nostra Senyora. I els fills de la terra enllacen amb ella com si ho fessen en un ball (en aquest cas, mentres ballen una sardana): en rogle, detall que té a veure amb l’esperit comunitari. Per això,

“Tota la muntanya

et volta donant-se les mans

sardana de l’amor

d’un poble de cristians.

(…) vetlleu Senyora pels catalans”.

 

Per consegüent, així com la dona (àdhuc, com a mare) vetla la casa, la família i, en grup, pel barri i per lo comunitari, la Mare de Déu de Montserrat ho fa per Catalunya i pels seus fills, pels qui hi estan empeltats.

Finalment, direm que el 8 de gener del 2025, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens envià un correu electrònic en què deia “Bona tarda, Lluís,

Mare de Déu quants i quins records m’ha portat La Moreneta! Si digués que, fa quasi vuitanta anys que la vaig sentir, segurament no et mentiria. Deuria tenir-ne uns quinze o setze. Era la Festa Major del Poble i va venir l’orquestra PLANAS, de Martorell, i ens la van oferir al concert. La va cantar en Jaume Ventura; deuria ser de la meva edat, molt jovenet. Quina sorpresa i quina il·lusió! Va tenir molt d’èxit.

Després, es va fer molt famós amb un altre nom que ara no recordo, i també perquè va intervenir molt en partits del Barça, amb la seva trompeta.

Moltes gràcies, Lluís.

Una forta abraçada!!!!”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, amb aprovació de l’abadessa i la mare

General, , , ,

Prosseguint amb el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, en el poema “L’Empordà” (pp. 19-20), de Joan Maragall i amb música d’Enric Morera i Viura, es reflecteix el sentiment de pertinença més enllà del fet de passar per l’Empordà i de qualificar-lo de noble, de camí, de drecera o, com ara, de palau del vent. Així, a banda d’escriure que

“pels cors penetrarà,

penyora s’anirà fent de germanor.

-Una cançó!”,

 

un senyal de confraternitat, addueix que

“A dalt de la muntanya hi ha un pastor;

a dintre de la mar hi ha una sirena:

ell canta al matí que el sol hi és bo;

ella canta a les nits de la lluna plena”.

 

Per tant, exposa símbols i els relaciona de manera encertada: lo masculí (dalt, pastor, muntanya, sol) i lo femení (dins, sirena, aigua, nit, lluna).

Afegirem que, després, tots dos fan un suggeriment i, al capdavall, s’atansen entre ells i ambdós són els forjadors de la terra de l’Empordà:

“La sirena es féu un xic ençà,

i un xic ençà el pastor de la muntanya,

fins que es trobaren al bell mig del pla,

i de l’amor plantaren la cabanya…

Fou l’Empordà”.

 

I, així, amb un poema, per mitjà de símbols i de la mitologia, l’escriptor català connecta amb la terra i amb el compositor.

Un altra obra del mateix ram és “La sardana de les monges” (pp. 21-22), en què apareixen detalls relatius a l’espai de què es parla (ací, en nexe amb l’ermita de Sant Rafel). La lletra és d’Àngel Guimerà i la musicà Enric Morera i Viura. En aquest cas, la referència a les sardanes és manifesta:

“Sardanes com aquestes mai s’han sentit.

Fins les ballen els avis quan ve la nit.

I als genolls de la mare canta el petit”.

 

Aquests versos ens porten a pensar en la típica casa o masia en què vivien tres generacions i on la cultura tradicional passava de generació en generació i entre les tres.

Més avant, escriu sobre un temple religiós:

“En un coll de muntanyes hi ha un monestir.

De puntetes les monges van al jardí (…).

 

Les sardanes arriben fins als seus cors

amb gatzara i rialles dels balladors,

i entorn d’elles, els arbres, quines remors!”.

 

O siga, que la dansa es desenvolupa pròxima a un símbol femení: l’arbre i… en un jardí (un altre detall matriarcalista).

A més, veiem l’esperit comunitari i el contacte amb lo tel·lúric:

“Dues monges, a l’ombra, les mans s’han pres;

ja se n’hi ajunten d’altres, i altres després;

les de més lluny s’acosten; tothom ja hi és (…)

i sos peus en la terra, ni menys se’ls sent”.

 

En acabant, la festa aplega, fins i tot, a la màxima autoritat de les monges:

“Rondinant l’abadessa ja se n’hi va.

Sent-hi a prop, llagrimeja; no sap renyar,

que ella també n’és filla de l’Empordà”.

 

Llavors, com que l’abadessa se sent de la terra i l’estima, captem un altre símbol, el qual podríem entroncar amb una tradició ancestral i, possiblement, pagana: que la lluna (com si fos una mena de Mare Terra o, si no, de mare de les religioses), aprova l’actitud de totes les monges, catalanes. Per això,

“La lluna que s’aixeca, les monges veu.

Pel damunt de la tàpia la cara treu,

i els hi diu, bondadosa: -Balleu, balleu!”.

 

Això podria empiular amb uns versos de la sardana “La Maria de les trenes” (p. 23), amb lletra de Ramon Ribera i Llobet (1882-1957) i música de Josep Saderra i Puigferrer (1883-1970), quan diu que

“I ara que és mare la Maria l’hem de venerar

perquè el seu fruit d’amor el bressa tot cantant”.

 

Aquestes dues línies, encara que podrien evocar la maternitat, reflecteixen una manera de veure les dones i que atorga importància a la creativitat musical amb els nens i, de rebot, en la vida diària, puix que s’entén que el lligam mare-fill és com l’enllaç entre els fills de la terra i l’indret on viuen, és a dir, amb lo vernacle. En altres Pobles, la maternitat es veuria com una càrrega o bé com una prova feixuga; entre els catalanoparlants naturalistes, com una esperança en els fills, en l’esdevenidor.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Bon Nadal i que els Reis d’Orient vos porten algun present.

Sobre això, fa uns anys, una persona comentà al filòleg Josep Ma. Virgili i Rovira (a qui podeu llegir en Twitter) que els Reis d’Orient no existeixen.

Llavors, el lingüista li digué que li permetés conservar la part de xiquet que encara tenia.

Personalment, considere molt important fer possible que perdure u dels trets amb què associem la infantesa: la creativitat, entesa com un estar obert als altres, a la vida i, de pas, amb què establim un lligam de fidelitat amb la mare i, així, amb la Mare Terra.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Besant i abraçant la seua mareta”, la maternitat en les cultures matriarcals

General, , , ,

Una altra narració que figura en l’obra “Les rondalles de l’Horta”, d’Isidre Buades Ripoll, i en què es reflecteix el matriarcalisme, sobretot, mitjançant el tema de la maternitat, és “El llop i les xotetes”. Cal dir que aquesta rondalla és pareguda en moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic, encara que canvien alguns passatges o bé alguns personatges. Així, “Hi havia una volta una cabreta que tenia sis xotetes i, quan ella eixia al camp, com que sabia que, per allí, rondava el llop, les advertia:

-Us deixaré la porta tancada i no obriu a ningú; si algú toca, abans d’obrir, que us ensenye la poteta i, si no és la meua, no obriu.

Un dia se’n va anar al camp a menjar herba tendra per a fer molta llet per a les seues xotetes” (p. 81). Aquesta part del relat, en què ixen frases que, més d’una vegada, ens deien els pares, quan érem xiquets, va unit, igualment, a un tret clarament femení i matriarcal: fer fàcil les coses als fills. Com a exemple (i, de pas, com a anècdota), direm que, una vegada poguí oir que la lloba, quan un llobató pot morir perquè no sap menjar, agafa els aliments, els tritura, els mastega i, en acabant, en lloc de fer que el menjar romanga en el seu cos, el boça per a que el fill se’l puga engolir i que continue amb vida.

Afegirem que la llet és un altre dels símbols vinculats amb la maternitat i amb lo matriarcal.

Nogensmenys, “El llop, que estava observant-la, (…) va anar i va tocar a la porta de la casa” (p. 81). Però, com que la poteta no era de color blanc, no li obrin.

Més avant, el llop es solla les potes amb farina, torna a ca les xotetes i, llavors, sí que li obrin i se les engul.

“A la miqueta, va aplegar la cabreta i, abans de tocar, es va posar a cantar tota contenta:

Obriu, obriu, xotetes,

que vinc de pasturar

amb les mamelletes plenes

per a donar-vos de mamar” (p. 82).

 

Quant al fet que la dona (la cabreta) cante la maternitat i les mamelles com a font d’aliment de les xotetes (dels fills) en els primers moments de vida (i, en les persones, en els primers anys), podem empiular-ho amb el matriarcalisme i, per descomptat, amb la cultura vinculada amb la llengua catalana.

Així, en l’entrada “Mare” de l’obra “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, captem que “La dona, antigament, per la maternitat, era alhora deessa, sacerdotessa de la llar i mestressa de la família, damunt la qual exercia plena hegemonia. (…) li era reservada la sembra, perquè encomanés fertilitat a la terra; etc. Alletar els fills era condició de bona mare.

En el costumari i el rondallari, destaca la figura de la mare per damunt de la del pare: la dona és considerada sobretot com a mare, i l’home, com a home”. A banda, Joan Soler i Amigó plasma un refrany en línia amb el relat: “L’infant troba en el pit el que la mare duu a l’esperit”.

Finalment, la cabreta veu que el llop reposa roncant, s’hi acosta i, tota decidida, “agafant un ganivet de la cuina, tras, tras!, li va obrir la panxa i, de seguida, van eixir les xotetes, saltant d’alegria i besant i abraçant la seua mareta” (p. 82). Per consegüent, així com, en nàixer, en moltes narracions, les cries (o bé els  fills) ho fan del pou matern, ara és la mare qui les trau del pou patriarcal (simbolitzat per aquest llop que, a diferència d’altres relats, és fort i agressiu). I, així, ella no deixa caure els fills, sinó que els protegeix i fa possible que visquen per molts anys i que arrele en ells el matriarcalisme com a aliat: “besant i abraçant la seua mareta”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.