Arxiu d'etiquetes: la joventut

Les flors, els arbres, el simbolisme de la vida i la mare com a jardinera

General, , , , , , , , , ,

Un altre poema del llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, i en què capim trets de la literatura matriarcal, és “Ens agraden molt les flors” (p. 79):

“Ens agraden molt les flores

perquè alegren nostra vida,

i engalanen els records

No ho sé, ni me’n recordo

del dia del naixement,

quina flor o quina joia

hi va ser-hi més present.

 

I tampoc no me’n recordo

del dia del meu bateig,

els meus pares em posaren

nom de flor pel meu festeig.

Sovint sí, que me’n recordo

de la meva Comunió,

lliris blancs per la diada

i nebulosa en branquilló.

 

Casaments, tampoc no hi falten

ni pels nuvis, ni padrins,

i per a les bones mares

les més maques dels jardins.

Per les festes d’alegria,

per les festes de record,

t’acompanyen cada dia

i també a la teva mort.

 

I llavors, ploren amb fúria

totes plenes de tristor,

esperant una mà noble

deixi caure una llavor.

Ens agraden molt les flors

perquè alegren nostra vida,

i engalanen els records

amb el goig de la florida”.

 

Podríem dir que aquesta composició és plena de símbols relatius a la vida i al pas a pas fins que, amb noblesa, la figura del jardiner colga unes llavors en l’hivern biològic i de l’any, esperant amb confiança que, així com l’home dóna semen (del mot “sement”) a la dona, hi arrele i que, amb el temps, genere una planta, un arbre…, els fruits dels quals es colliran en l’estiu de la vida (en la jovenesa).

Altrament, la poetessa fa un repàs de la seua vida, defén l’evocació i, amb naturalitat, comenta que no recorda tot de quan era xiqueta.

Més avant, lliga les noces amb una de les parts més boniques de sa vida i amb el simbolisme del jardí: els resultats de la bona avinença entre dues persones que abans no es coneixien.

A més, es posa en pro de la membrança, en un moment que Rosa Rovira Sancho, a tot estirar, té quasi seixanta anys. En altres paraules, l’autora és en la maduresa de la vida, la qual viu amb optimisme, en lloc d’associar la primavera d’hivern amb la malenconia.

Al capdavall, com a senyal del seu sentiment de pertinença a la terra, trau una persona (al meu coneixement, bé un horticultor, ella, amant de la jardineria, com ens escrigué un dia, bé un pagès) que estima la terra, que la llaura bé, amb afecte, amb la mateixa amor que en els Pobles matriarcalistes: la terra com a Mare nostra, qui ens ha proporcionat el naixement i a qui tornem el favor (el permís que se li demana, com a representació del respecte que se li té i de l’agraïment cap a ella) i, àdhuc, a qui ens acostem, bé per contar-li coses positives, bé en moments de necessitat de sentir-nos acollits, bé sota el sopluig d’algú que ens empare, etc.

Per això, remata la composició dient que “engalanen els records / amb el goig de la florida”, la qual aplega amb la primavera i amb la celebració religiosa (d’arrels paganes) de la Pasqua Florida, també coneguda com la Pasqua de les flors.

Un altre poema semblant en simbolisme, i en la mateixa obra de la poetessa de Monistrol de Calders, és “El tresor de Nadal” (p. 97), amb detalls que enllacen amb el matriarcalisme i amb la infantesa:

“Si les festes de Nadal són l’esbarjo

el Nadal guarda el secret,

per gaudir de la mainada

del pessebre i de l’avet.

 

Obre els ulls a la infantesa

esclatant llum i color,

del misteri que ens emplena

nostre cor de germanor”.

 

I, de pas, reflecteix una amistança. Després, afig que

“Descobreix amb valentia

escoltant l’ànima endins,

es retroba amb delectança

la riquesa que hi ha dins.

 

Comparteix-la amb alegria

amb els éssers estimats,

que són dies de gran joia

com tresors ben resguardats”.

 

Aquests versos estan en nexe amb uns que exposa en el poema “L’avet de Nadal”, Nadala del 2010, en què parla sobre un avet que ha crescut pròxim a casa:

“Ja fa uns anys, de matinada

un avet molt eixerit

em va dir quatre cosetes

amb el cor molt afligit:

Molta gent passa i em mira

pel costat del caminet,

per Nadal volen tallar-me

perquè pujo recte i dret.

 

Jo vull viure llarga vida

fer-me gran i esplendorós

per donar-vos bona ombra

quan l’estiu és calorós”.

 

Per consegüent, copsem una relació bona entre l’escriptora i l’arbre (u dels símbols de la dona que alleta, de la mare fecundadora i de les arrels de la persona i amb la terra). Igualment, la poetessa reflecteix la seua estima per la natura i per la infantesa (etapa que representa el creixement). Per això, en acabant, li escriu

“De vegades, vaig a veure’l

Déu n’hi do! Com ha crescut!

Treu el cap per sobre els altres,

està ferm, ple de salut”,

 

mots que ens porten a la flor de la vida, als anys posteriors a l’adolescència.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui  em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra i sexualitat matriarcal i pacifista

General, , , ,

Prosseguint amb la literatura matriarcal en la poesia de Miquel Banús i Blanch, en el poema “Jo no tinc cap barca xica” (p. 47), dins del llibre sobre el Collsacabra, no sols exposa el sentiment de pertinença a la terra, sinó paraules que, en un primer moment, podrien semblar-nos negatives i que, en accedir a fonts sobre el matriarcalisme, captem que tenen a veure amb lo vernacle: com ara, xica (en el sentit de petita), abrupte i aspre. Així, diu

“Jo no tinc cap barca xica,

ni vaixell per navegar,

que sóc fill del Collsacabra

i el Collsacabra no té mar.

 

Conec bé la mala fotja

dels camins embardissats,

penya-segats i cingleres

han sigut sempre el meu jaç.

 

Terra abrupta, terra aspra,

terra agrenca i de secà,

però és una terra agradable

i que fa de bon mirar.

 

Aquesta terra és ben nostra

i l’estimem de debò,

la defensem amb les ungles

i la guardem dins del cor”.

 

Per una banda, no sols renuncia a anar-se’n a la mar (la qual, per a moltes persones, representa la llibertat, l’espai de les persones lliures) i amb una barqueta (recordem les rondalles en què l’espasa xicoteta és la que cal agafar, en lloc de la llarga). És més, el poeta de Rupit, coherent amb la terra on viu (no hi ha mar), empiula amb lo tel·lúric i, de pas, amb la mare.

Quant a la segona estrofa i la tercera, podrien evocar-nos el poema “Assaig de càntic en el temple”, del català Salvador Espriu (1913-1985), quan escriu que estima

“aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria”.

 

Ara bé, cal tenir present que Salvador Espriu la plasmà en 1954, en plena dictadura franquista, i que, en canvi, Miquel Banús i Blanch posà aquests versos en el 2004, en una etapa més esperançadora. No debades, per exemple, comenta que la seua terra és agradable i de benveure.

Fins i tot, el seu esperit lluitador (per la terra i no, com ara, amb l’objectiu de passar a la posteritat) va unit al cor, als sentiments i copsem aquesta terra com si fos la dona a qui el poeta acolliria en sa casa i que li donaria la benvinguda: “la guardem dins del cor”.

De fet, en una composició posterior (p. 48) del llibre “Dins la pau del Collsacabra”, l’escriptor de Rupit parla d’un semen pacifista, tret que, no sols podríem enllaçar amb la maternitat (la cultura matriarcalista, puix que el mot semen significa “sement”, “llavor”, i es podria considerar la “llavor d’una bona avinença en el camp eròtic i sexual” entre ambdós), sinó també amb una sexualitat matriarcal i vernacla, amb unes paraules que, possiblement, adreça a una jove del Collsacabra o bé a una dona en època fèrtil i de la mateixa contrada:

“Ets per mi la flor més fina

que entre cards sempre has viscut,

tendra rosa sense espina,

fruit d’eterna joventut.

Si vaig de sol fos un dia

esquinçaria el cel blau

i dins el teu si hi posaria

el dolç semen de la pau”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Bon Nadal.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

La maternitat, la infantesa, la joventut i l’educació matriarcal

General, , , , ,

Tornant a poemes de Ramon Tanyà i Lleonart que figuren en el llibre “Consells, glosses i records”, en aquest cas, dedicats, sovint, a néts seus i a persones més jóvens que ell, per exemple, n’hi ha u que empiula amb els fills del demà: “Testimoni – Noces sinceres” (pp. 168-169). Així diu:

“Seguint dels pares l’exemple,

(…) si vostra llavor, no falla,

vostra llar, serà un jardí;

on fadrins, i jovenalla,

també podran, escollir.

 

I si arreu, sentiu a dir,

que els colors han vist sortir,

(…) són de l’Arc de Sant Martí,

que han baixat del Sol, aquí,

per gaudir, de vostra Festa!”.

 

Resulta interessant que la darrera estrofa plasme un tret que ens evoca la cultura colla i el sorgiment de la vida, però, ací, mitjançant els colors (els raigs) que envia el Sol cap a la terra, això és, cap a la mare. O siga, en línia amb la Pachamama en aquesta cultura ameríndia, matriarcalista.

Igualment, dues composicions que posa més avant, les dedica a una néta seua en plena infantesa i a la mare de la xiqueta (però com si l’hagués escrita la filla, ja que captem “la fidel, filleta, Ester”).

En la primera, “A la molt simpàtica néta Ester en el dia del seu sant” (p. 172), copsem que la nina ha eixit de la terra (la mare) i el poeta de Gurb li desitja un bon esdevenidor:

“Airosa, gentil donzella,

gresol de flors, flairejant,

ets un esqueix, viu, de poncella,

en la Diada, del teu Sant.

 

Per molts anys, joliua Ester,

i amb l’esclaf, d’un tendre llavi,

puguis fruir-la, amb escreix.

Així ho desitja, el teu avi!”.

 

 

La segona (sense títol, en la pàgina 173) va acompanyada de versos que dedica a la mare:

“Per molts anys, mare fidel,

ramell de flors, perfumades,

ets lluïssor, aurora de Cel,

espill d’arts, ben madurades.

 

I per avui, demà i sempre,

puguis gaudir-lo, amb plaer,

així ho desitja, ben contenta,

la fidel, filleta, Ester!”.

 

 

Per tant, les paraules que exposa són ben lluny de lo que podria ser l’amor romàntic i, en canvi, encaixen amb la cultura de la senzillesa i maternal, ben fàcil de veure reflectida en la poesia matriarcal.

En una tercera endreça, “A na Gemma Dordal i Tanyà en l’acollidora diada del seu sant” (p. 175), però a una altra néta, qui ja tenia quinze anys, comenta:

“Gemma, adient i formosa,

endiumenjada d’afanys,

alegre, ben joliua rosa,

ferm joiell, dels teus quinze anys.

 

Que l’horitzó, d’una altra aurora,

sigui per a tu, vibrant anhel,

en l’ahir, avui, i a tothora,

recollidora, d’un pur Cel.

 

I amb simpatia sencera,

i lleial, frescor de llavi,

prossegueix per la drecera.

Així, ho augura el teu avi!”.

 

Per consegüent, Ramón Tanyà i Lleonart espera que ella tinga un futur (la segona eixida del sol) que li aplane el camí.

A banda, el poeta, com si es tractàs més bé d’un suggeriment (d’acord amb l’estil i amb el vocabulari, semblant al d’altres escriptors matriarcals a què accedírem), fruit de vivències que ell ha tingut, recomana que la xica continue per l’opció que ella ha triat (ací, simbolitzant el model de vida).

Per això, podríem dir que aquestes paraules enllacen amb l’educació en els Pobles matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)