Arxiu d'etiquetes: la figura matriarcal del llaurador

“La terra sempre tira”, el sentiment de pertinença i empelts matriarcals

General, , , , , , , ,

Prosseguint amb el tema del sentiment esmentat, entre els camperols i en la població catalanoparlant, direm que el 4 de febrer del 2024, en el meu mur, Tonet Sala Castells, un català que ha conegut la cultura basca en Euskadi, ens posà “Estimo la Mare Terra arreu del món, perquè és com una mare que dona de mamar els seus fills. Gaudint d’ella, menjant els seus fruits,… ens alimentem d’ella. Me’n recordo de petit, quan anava al tros, amb els meus pares i la meua família, a arreplegar els garbells d’espigues de blat i les carregàvem al carro i, per a anar a l’era per a batre, i els infants ens ho passàvem molt bé ajudant els pares, tiets i tietes.

Sí, passàvem molta calor i tots molt ben equipats amb barrets i mocadors perquè no agaféssim una insolació. Les mares cuinaven la nit abans. La meua mare regnava el meu pare dient-li ‘No et vull veure fumar, ni al tros, ni a l’era’. I el meu pare deia ‘Noia, ets molt emprenyadora’”.

En línia amb aquestes paraules, en el document “Pagesia en lluita, propostes per canviar-ho tot”, de l’”Assemblea Pagesa de Catalunya”, es plasma la pertinença a la terra i el matriarcalisme: “Per nosaltres, la pagesia és una manera de viure humil, lliure i digna. És un compromís amb la societat forjat a través d’aliments saludables i de vida rural. Som pageses i ecologistes, perquè la pagesia és cuidar la terra, preservar-la, i millorar-la pels qui vindran després.

A més, en un escrit titulat “La nostra fi, la vostra fam”, signat per @red_passion_berries, podíem copsar “La pagesia és la que ens alimenta; sense ella, no podríem viure.

(…) Estem en una societat que s’ha oblidat dels seus orígens i de qui l’alimenta. (…) Si no cuidem la nostra terra i no protegim la natura, ningú no ho farà per nosaltres!”.

Enllaçant amb aquest document, el 7 de febrer del 2024 accedírem a una foto amb tractors fent via i amb un text que deia “Un país que valora menys els que donen menjar que anar al futbol, jugar a golf o anar d’hotels, és un país que ha perdut el nord i les arrels.

Tot el meu suport a la pagesia”.   

Igualment, en una altra foto (però amb un home en un tractor i la dona donant menjar a unes gallinetes en ple camp, amb un fons de muntanyes i núvols), podíem llegir “Ja és hora que la gent sàpiga qui dóna menjar al mon i no són els supermercats.

No tots els herois volen, alguns van en tractor.

Gràcies!

Caminant per la vida.

Bon dia!”.

Afegirem que aquest sentiment de pertinença a la terra està més arrelat entre persones que viuen (i aproven) el comunitarisme i, per descomptat, entre aquelles que es senten part de la terra on resideixen i on fan vida i entre els qui s’hi han empeltat. Com a exemple, el 7 de febrer del 2024, parlant per telèfon amb ma mare sobre aquests actes promoguts pels llauradors i sobre eixe sentiment, em comentà “La terra sempre tira”. Llavors, li vaig adduir que, en la meua vida, havia conegut persones que, tot i ser d’origen castellà o andalús, estaven molt arraïlades en la terra d’acollida i que n’hi havia que promovien la llengua i la cultura aborígens com si hi fossen catalanoparlants de generacions ençà.

Així, en el 2013, en un escrit que posí en la web “Saptelandia”, sota el títol “’Pensat i fet’ (estudi de l’expressió)” (https://saptelandia.webnode.cat/news/pensat-i-fet-estudi-de-lexpressio–), plasmí que “El 19 de juliol, durant una conversa fluïda entre una sevillana d’Alaquàs (i resident ací potser més de cinquanta anys) i jo, li he sentit: ‘Yo soy sevillana, pero vivo mucho tiempo aquí. Mi país es el que me da de comer’. Era la primera vegada que oïa, en castellà, la paraula ‘país’, a peu de carrer i amb la idea de ‘terra en què una persona viu o de la qual és originària i tot, no necessàriament un estat políticament independent’”. Quan comentí aquest fet a ma mare el 7 de febrer del 2024, em respongué que un senyal d’agraïment era lo que manifestava aquesta dona.

Finalment, direm que, tant si són d’arrels catalanoparlants, com si són forasters que s’adhereixen a la terra de recepció, fan com aquell bolivià que, en paraules de ma mare (el mateix dia), poques setmanes arrere, parlant ell amb mon pare, li digué en llengua catalana “Jo pense que, en el país [= la terra] que ens han acollit, hem de parlar la llengua del país [= la terra]“. Possiblement, com diguí a ma mare, aquest home fos d’una cultura matriarcalista (recordem que la llengua majoritària en Bolívia no és el castellà) a qui “La terra sempre tira” i, de pas, el matriarcalisme.

Ara bé, si u prefereix estudiar, emprar i patrocinar, per damunt de tot (i molt més) el castellà, l’anglés o el francés i, en acabant, troba actes de violència contra les dones o contra les minories, que no es queixe: aquestes llengües són de cultures patriarcals, com molt bé ha plasmat la història. La resta, tractar de fer-nos somiatruites, en lloc de persones realistes, encara que no ho diguen en les escoles, ni en els instituts, ni en les universitats, ni, com ara, en les acadèmies d’idiomes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

https://twitter.com/TJPCATALUNYA/status/1334244518565195782?t=4IrkZ3djOYEePvtfwMPkkQ&s=09

assemblea-pagesa-6f (1)

Les cultures matriarcals i la terra, una mare noble que garanteix el futur

General, , , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “La Mare dels Peixos”, arreplegada per Enric Valor i que figura en el Volum 1 de les “Rondalles valencianes”, un poc després, Jaume, ja en casa, ho comenta a Jordina (la muller) i accepten seguir els dictats de la Mare dels Peixos (p. 43) fins al punt que, com a detall clarament matriarcalista, trien actuar-hi perquè, “Després de tot es va fer com la Mare dels Peixos havia disposat” (p. 44). I, per tant, bé si la Mare de Déu dels Peixos és tinguda com una mena de Nostra Senyora, bé si ho fan com una Mare, el fet és que l’home i la dona (Jaume i Jordina) diuen sí a les directrius de la Mare dels Peixos i confien en ella. I això tindrà bons resultats: en el paràgraf immediat, llegim “Pel temps, la gossa va tenir dos gossets iguals, la muller de Jaume infantà dos bessons, tan bonics que tothom s’embadalia de veure’ls. Al bell mig de l’hort, hi van brollar dues espases, puntes en amunt, que relluïen a llegües de distància. I l’egua posà al món dos finíssims poltres negres” (p. 44) i, de pas, figura un numeral molt relacionat amb el matriarcalisme: el dos. I ho fa, àdhuc, en dos fills que, com que són espases i, a més, es dirigeixen cap al cel (on és el punt més alt de la jovenesa), ens poden evocar Nepal, on, per exemple, una germana meua va trobar que un elefant mascle estava vinculat amb un tronc que, en la banda superior, acabava en punta mirant amunt, mentres que un elefant femella estava en relació amb un tronc que finia en pla en la part més alta.

I, com que el numeral és parell, entre tots dos afavoriran l’equilibri i, igualment, l’associació, la col·laboració,… trets que tenen molt a veure amb lo matriarcal, en què, com ara, l’associació no és formal, sinó vivencial, de fet: “Els xiquets, Jaumet i Joan Batiste, ja s’havien fet grans. El Jaumet, de geni molt aventurer, havia estat ensinistrat per son pare com a bon pescador.

El Joan Batiste era alt i trempat com el seu germà, però de geni tranquil, callat i seriós, i havia aprés el noble i pacient ofici de la terra” (p. 44).

En el moment d’escriure aquestes paraules, el 20 de juny del 2022, m’evocaven les figures de Demèter (la deessa grega de l’agricultura i símbol de la Mare Terra) i la seua filla Persèfone. El Jaumet faria un paper molt semblant al de Demèter (pel caràcter), mentres que Persèfone (filla de Demèter i vinculada amb els mesos en què minva la llum del sol) ho faria amb el tarannà del Joan Batiste (qui es dedicava a l’agricultura, un ofici noble).

Adduirem dos detalls que tenen a veure amb el matriarcalisme i, a més, amb la història de les poblacions catalanoparlants: 1) el fill aventurer (qui, al moment, emprén món, amb una espasa i tot), ho fa amb una arma que, per exemple, un poc després de la caiguda de Barcelona en la guerra de successió (en 1714), fou obligat retirar-la (com la resta d’armes) de totes les cases catalanes, per dictat d’una normativa castellanista. Podríem pensar, doncs, que aquesta rondalla fos anterior o immediata a l’esmentada guerra, del primer quart del segle XVIII. I 2) el segon fill, Joan Batiste, vinculat amb el camp, ho fa amb un ofici que, per a molts catalanoparlants i, àdhuc, per a historiadors com Jaume Vicens Vives (en la versió de 1960 del llibre “Notícia de Catalunya”) i David Algarra Bascón (en l’obra “El Comú català”, del 2015), és tractat de manera positiva, i que ambdós relacionen amb el tarannà català (i que podem estendre als catalanoparlants, sobretot, als que ho són des de fa generacions i que promouen el matriarcalisme, fins i tot, sense necessitat d’haver llegit mai aquest terme).

Cal dir que el detall sobre la noblesa d’aquest treball agrícola també el plasma Cati Covas (una argentina d’arrels mallorquines que ha escrit una obra, traduïda al català com “Dues ribes per a una crònica”, publicada en el 2012 i que m’envià per correu electrònic el 3 de novembre del 2021), quan parla sobre la pagesia mallorquina en la seua família i, com ara, quan comenta que “els padrins i, sobretot, les padrines -el matriarcat és una constant ancestral en el destí de molts mallorquins i també en la meva família- foren una dolça presència en la seva vida” (p. 22). I, ¿no està molt vinculat el matriarcalisme amb la terra, a qui la tenien com eixa mare a qui cal tractar bé i amb bonesa per a que ens done els seus fruits i ens permeta viure una generació rere l’altra, com a generadora de vida i del futur? Sí. I, per això, se la tracta de noble, de senyora, de mare i, de pas, l’ofici de llaurador també hi és considerat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, el regal de Cati Covas (en què prengué part el seu cosí Sebastià Covas Adrover, qui li feu la traducció al català) i a les persones que em fan costat dia rere dia.