Un altre relat en què copsem trets matriarcals és “Xixarandoneta”, recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en el llibre “Lo Rondallaire”. Direm que molt prompte hi ha punts en comú, com ara, amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud): “Això era que s’era una gentil donzella que havia per nom Xixarandoneta, la qual era filla d’uns gegants molt rics i poderosos que la volien com a la seva mateixa ànima” (p. 160). Primerament, la dona és molt estimada pels dos gegants i, a banda, era qui els donava vida així com el cor ho fa al dia rere dia.

Tot seguit, llegim unes paraules que podem enllaçar amb la cultura colla, en què, com em digué un amic molt coneixedor de l’esmentat Poble amerindi, “Les dones són les que estan en el bar. No veuràs hòmens en un bar”, fet que poc evocar-nos rondalles en què es posa que la dona, com ara, anava al mercat, i unes altres en què ell és en casa… Per això, podem veure que, “en la casa, hi vivia un jovenet, qui era per a les feines baixes, mes tan ple de gentilesa i formosor, que no fou menester gran cosa perquè la noia restàs enamorada d’ell” (p. 160). Nogensmenys, captem que, no pel fet que ell es dedicàs “a les feines baixes”, és degradat, desqualificat o menyspreat pel narrador. Ni ho era, ni l’home en moltes cases amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, on, la gran majoria de les vegades, la dona tenia la darrera paraula, malgrat que els temes es tractassen entre tots dos.

Igualment, veiem que el jovenet “prompte correspongué a la donzella tal com li devia i, allà a les hores quietes o enmig dels boscatges, junts es parlaven a cau d’orella, que, més d’una volta, gust vos haguera donat el sentir-los escometre’s; puix galantejadors, que bé en saben, llibre són d’amor i gentilesa” (p. 160). Cal dir que, ací, la paraula “llibre” rep el significat de “lliure”. Afegirem que, no sols copsem una defensa de les relacions sexuals en els jóvens (en aquest cas, més centrades en la part amorosa que en l’eròtica relativa al cos), sinó que el narrador considera que ja són persones forjades en el camp, que no són xiquets (en el sentit de no haver aplegat a la jovenesa i que han començat a respondre i a actuar com una persona adulta, que no vella). 

A banda, aquesta escena, que té a veure amb la sexualitat matriarcal, esdevé de nit (tret vinculat amb la dona i amb el matriarcalisme) i amb el bosc (en plena natura i en un lloc que té a veure, més d’una vegada, amb la llibertat, com ara, en el refrany “Més val ser pardal de bosc que de gàbia”) i es destaca lo auditiu (un altre tret matriarcal junt amb el tacte). Cal recordar que aquest passatge es publicà en els anys setanta del segle XIX i per part d’un home, Francesc de S. Maspons i Labrós, molt interessat per la terra i per la cultura popular, però no per a menysprear-la, ni per a exaltar-la, sinó que pretenia plasmar les rondalles com li les narraven.

Aquesta escena i l’anterior, en més d’un moment, m’han portat al pensament unes paraules que em digué una dona nascuda en els anys quaranta del segle XX, respecte al seu marit: que no li haurien caigut els anells pel fet que ell, en lloc de ser un tècnic, hagués sigut un llaurador. En eixe sentit, adduirem que, en aquestes línies, es plasma un fet de què han escrit els historiadors Josep Fontana i David Algarra: que la societat catalana del primer quart del segle XVIII no era estamental sinó, més bé, prou igualitària… I això, òbviament, té molt a veure amb el matriarcalisme.

Finalment, direm que, quan he llegit a ma mare passatges com aquest (o semblants, pel paper positiu que rep la dona), no sols captes més interés per aquests detalls sinó, progressivament, que interioritzen 1) que no és cert que a hores d’ara la dona (en molts sentits), siga més lliure que abans i 2) que sí està ben tractada en les cultures matriarcals.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.