Arxiu d'etiquetes: la cultura valenciana

La cultura castellana i el castellà vists de terres valencianes estant

General, , ,

Un tercer apartat del pròleg de l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, en que copsem com entén Francesc Martínez i Martínez (1866-1946) el sentiment de pertinença a la terra (i, de pas, com escriguí en Facebook el 17 de gener del 2024, com els qui “toquen els peus en terra i no es deixen portar per grups (ni per iniciatives) que, sovint, parlant col·loquialment, ajuden a tapar les vergonyes de la cultura castellana i, de pas, intenten trepitjar les altres, bé en nom de lo políticament correcte, bé en nom del cosmopolitisme i, si no, amb eixe argument emparat en lo que diu la universitat del segle XXI, més mansa que la del segle XX”), diu així: “Les manifestacions culturals genuïnament valencianes havien desaparegut.

El vent de ponent que, primer, durant els segles setze i dèsset, a poc a poc, havia infiltrat l’escriptura castellana en els escriptors d’aquesta terra, embravit en els començaments del díhuit, havia tractat de desarrelar fins la parla valenciana. Esglaiats, amb sobra de motiu, els patriotes valencians s’encolliren com els caragols, ficant-se dins de ses cases, els que no pogueren emigrar.

Les sobergament bàrbares disposicions de l’estranger que, encara, més salvatjades feia, l’exactitud en el seu compliment i la rigorositat a executar-les, no deixava palenc més que per als estrangeritzants. La llengua vernacla havia sigut tirada pels maltractats i romputs finestrals dels edificis públics. Tot l’afany dels manaires era el destruir l’ànima valenciana per a esborrar la nacionalitat i fer una província més a semblança de Castella, per més que, en un pla d’inferioritat, fent-la subordinada d’aquella” (pp. 13-14). Com a curiositat, en nexe amb el terme “ponent” (el qual fa al·lusió a Castella), hi ha una dita que diu “De ponent, ni vent, ni gent, ni casament”. I, com a anècdota, la qual contí a Pere Riutort el 15 de juny del 2021, un dia, el meu oncle José Palop Besó (1935-2021), mentres que ell i més familiars arreplegaven garrofes, oí com una neboda li deia que en restaven unes quantes per recollir. Llavors, ell li respongué que no calia que les agafàs perquè “Més es perdé en Almansa”. Com em comentà l’històric mestre, “La consciència popular és molt important” i enllaça amb el sentiment esmentat. 

Com podem veure, el folklorista valencià escriu sense embuts, considera Castella com una nació estrangera (i, quant als castellans, com estrangers). Cal dir que la paraula “estranger”, etimològicament, vol dir “estrany” i que la cultura tradicional castellana i la valenciana no són precisament similars. 

En acabant, amb el mateix estil, Francesc Martínez i Martínez plasma que “Pel barbre dret de la conquesta, se li importà llengua, lleis i costums exòtiques. Sols, i en castellà, escrivien els partidaris del francés; els que no ho eren, ni alenar podien. La dolça llengua valenciana, la, per Cervantes, tan alabada, quedà sols per a l’ús dels pobles i del poble en la ciutat, puix les personalitats no la raonaven més que en l’adintre de ses cases. Als oficials importats d’allí, dellà els rius Cabriol i Segura, calia parlar-los en castellà, ja que no entenien la llengua de llurs administrats.

Per a més gran dany del valencià, a poc, feu sa aparició l’enciclopedisme, lo que ocasionà el que fills d’aquesta terra miraren amb menyspreu lo que conceptuaven com una antigalla.

En aquesta situació, en la ciutat, aparegué un escrivent, primer; més tard, Notari Apostòlic, i, després, Escrivà Reial, fill i net de notaris: Carles Ros i Hebrera, gran aficionat als estudis filològics, entusiasta de la llengua valenciana i enamorat de les coses valencianes, com bé ho demostrà en la majoria de ses produccions, alguna de les quals precisa el que presentem” (pp. 14-15).

Les paraules sobre la llengua empiulen amb les de moltes publicacions que es poden trobar a l’abast; nogensmenys, les que posa al costat de l’enciclopedisme (la Il·lustració), malauradament, encara estaven vives en el primer quart del segle XXI, quasi cent anys després. Per exemple, la instrucció pública, dirigida (encara que no ho diguessen els interessats, molts polítics i, àdhuc, persones de bon cor) de Castella estant, des de lleis i normatives aprovades en Madrid i, sovint, de terres catalanoparlants estant (gràcies a la submissió a lo castellà i al govern espanyol per part dels polítics que s’hi qualifiquen d’esquerres, de progressistes, etc. i, igualment, a la de l’Església valenciana que es presentava en pro de la justícia social). Són persones que prefereixen, com digué Pere Riutort en una classe de Magisteri (del curs 1992-1993), “arreplegar les miques”…. I jo hi afegiria… encara que siguen en castellà i, així, poder ser el gos de l’amo.

Per això, el folklorista valencià addueix “És aquest escriptor la més gran figura del renaixement literari genuïnament valencià. Havia quedat reduïda la nostra literatura a les relacions de fets, per lo general, criminosos o a algun fenomen ocorregut en punt, més o manco, llunyà, i a alguns purnejants col·loquis recitats per cegos en les places, a l’eixida de missa major i en els mercats i en fires, quan, de les premses, començaren a eixir romanços nous, col·loquis, relacions entretingudes, graciosos papers, sonets, dècimes i quartetes, més o manco perfectes: tots, per a alegrar. I, entre ells, els seriosos treballs gramàtics” (p. 15).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Folklore valencià (arreplega de llegendes, tradicions i costums del Reine de València)

Rondalles, succeïts i anècdotes recopilades en “Folklore valencià”

General, , ,

Rondalles, succeïts i anècdotes recopilades en l’obra “Coses de la meua terra. Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez.

En el 2023, accedírem a l’obra “Coses de la meua terra”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez, publicada en el 2012 (en edició facsímil) per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert. Consta de tres tandes: la de 1912, la de 1920 i una, pòstuma, de 1947. En les referències que figuren en el DCVB, apareix amb una forma semblant a la que hem emprat en el títol d’aquesta entrada.

Francesc Martínez i Martínez (Altea, la Marina Baixa, 1866-1946), fa una recopilació que, en paraules plasmades per Josep M. Baldaquí en aquesta edició del 2012, permet trobar “la màgia del seu passat recent i les seues tradicions, l’emoció de recordar jocs que van jugar de menuts, les cançons que es cantaven i encara es canten, el lligam amb la terra, els costums, el paisatge, la llengua… que és imprescindible per a poder-nos sentir ancorats a la nostra terra i, alhora, ciutadans d’un món amb el qual compartim una gran part d’aquest bagatge cultural”. Això sí, com escriguí en la mateixa plana on figuren aquestes paraules (la qual no porta número, ni lletra), “ja que abunden les cultures matriarcalistes”. Com a exemple, només en la península ibèrica, n’hi ha la galaico-portuguesa, l’asturiana, la basca, la catalana i l’occitana (en la Vall d’Aran).

Quant al folklorista, ell mateix, en la introducció, dedicada “A mon fill Pere Joan Martínez i Pardo”, comenta[1] que “he pensat recollir en este llibret un manoll de coses pertanyents a persones, fets i dites (…). Invenció, no n’hi ha. De modo que açò no són rondalles, ni invencions; no he fet més que transcriure lo que, personalment, he conegut i observat, i repetir lo que ma bona àvia[2], en les hores de la sesta de l’estiu, quan jo era xic, em contava per a que, entretenint-me, no eixira a prendre el sol. Més tard, ja fadrí, li les vaig fer repetir; i ara, en el portal de la vellesa, jo les empremte per a que no es perden”.

Tot seguit, en el pròleg, escrit pel seu amic Francesc Badenes Dalmau el 4 d’octubre de 1911, podem llegir “quan u es llança al mar sense vores del folklorisme, (…) fent pesquera de tota invenció anònima, encara que, alguna manifeste ser filla d’una esment privilegiada, és, en extrem, feixuc i perillós el propòsit.

Són hui ja molts els barons claríssims que s’han dedicat al folk-lore i cal dir que, ja fent una replega de lo que el poble manté en son llibre sense fulles; ja, altres, sistematitzant les encontralles, l’obra és, aleshores, abundosa i fructidora” (VII-VIII), “lo que es manté en el poble com expressió de la seua saviesa” (IX) i que “la invenció del savi haja servit de suport a l’ànima del poble” (IX). Igualment, aquesta “modesta producció popular” (IX), ha ajudat “al savi, per a que, sobre ella, alçara tot un edifici artístic” (IX). Ara bé, aquesta bastida, com Francesc Badenes Dalmau plasma en la pàgina XI, es fa “Tot molt conforme amb el caràcter de nostre poble, irònic i burlesc, que sol fer, de lo més seriós, una paròdia satírica” (XI).

Com a exemple, al costat d’aquestes paraules, el 25 de novembre del 2023 posàrem una dita que aprenguérem els primers anys de la recerca sobre el matriarcalisme (potser cap al 2022), gràcies a l’exposició en Facebook de cançons eròtiques en llengua catalana: “Els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona”.

I, per a reforçar-ho, el mateix prologuista escriu que no havien arreplegat “les mil i una endevinalles que el poble diu a tothora en ses reunions familiars, d’un modo molt humorístic i expressiu, per no dir malicciosament, revestides de formes crues i atrevides, per a, després, donar una solució honesta” (XII). De fet, hi ha rondalles que van acompanyades d’endevinalles i, si no, de cançons eròtiques o, simplement, que reflecteixen aquest erotisme, el qual, sovint, enllaça amb vocabulari hortolà (un tret matriarcalista).

 Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Al llarg de les cites relacionades amb aquesta obra (en les tres tandes), farem adaptacions lingüístiques i altres retocs; en ambdós casos, per a facilitar-ne la lectura i per a emprar un llenguatge genui.

[2] En l’original, “ma bona agüela”. Cal recordar que els mots “abuelo” i “abuela”, en el País Valencià, quan s’adoptaren del castellà, s’empraven com a mitjà de menyspreu cap als avis i cap als vells. En aquest sentit, ma mare em contà una anècdota en nexe amb son pare (el meu avi matern), quan ell encara no havia tingut cap net.

“La dona agafa l’home amb la dreta”…, preval, però el té present

General, , , , , ,

 

Tot seguit, tractarem sobre una dita molt popular i, igualment, sobre un exemple més de matriarcalisme en relació amb les parelles valencianes valencianoparlants, partint d’informació vinculada a les que, abans de 1930, ja ho eren de segona generació i per part de pare i de mare.

 

“Benvolent o malvolent, de la dona sigues parent”, més que una dita.

El 14 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor, escrivia, en el meu mur: “’Benvolent o malvolent, de la dona sigues parent’. Això es deia quan naixia un xiquet. La dona, en la majoria dels casos, l’apropava més a la seua família que no a la del pare de la criatura”.

Dos dies després, el 16 de desembre del 2020, durant una conversa telefònica amb Pere Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935), no sols em digué que, en la foto de matrimoni dels seus pares, ella apareixia a l’esquerra (mirant frontalment) mentres que el marit ho feia a la dreta, sinó unes paraules que cal tenir present: “La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat”. En enviar, el mateix dia, aquestes paraules a distintes persones, un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), a qui també li vaig permetre veure una foto de parella d’uns avantpassats de Vicent Pla (un amic de Facebook, que viu en Benigànim), em respongué amb un escrit que deia així: “La dreta de l’home sempre queda lliure. La dreta de la dona agafa a l’home. Queda lliure força i intuïció”.

Immediatament, li manifestí el meu acord i, tot seguit, li envií una publicació en “Bibliotecas únicas” (https://www.facebook.com/497376030319745/posts/3433883236668995), una pàgina de Facebook en què es veien dues escultures de l’antic Egipte. Mirant-les frontalment, la dona era a la dreta de l’home i, a més, amb la seua mà esquerra agafa el braç esquerre de l’home, mentres que amb la dreta agafa l’home per la banda dreta de la panxa d’ell. A més, es podia llegir “En la antigüedad egipcia, las mujeres eran vistas y honradas como más altas y sagradas que un hombre.

La mujer es la madre de todos, dando vida y enseñando.

Los antiguos creían que cuando un hombre lograra una gran cantidad de conocimiento, espiritualidad y poder, se le permitiría usar una peluca de pelo largo para simbolizar que había alcanzado un cierto nivel igual a una mujer.

Mientras los dos se unen, ella sostiene a su hombre, dándole fuerza y protección.

Hay un dicho que sigue flotando en la actualidad: ‘Detrás de cada hombre exitoso, hay una mujer fuerte que lo sostiene’”.

Finalment, agraesc l’aportació que feu Maria Teresa Estarellas Roca, una amiga, qui, el 15 de desembre del 2020, havia inserit en el meu mur la publicació abans esmentada, molt interessant i amb una imatge semblant a la de moltes fotos de parelles valencianoparlants del segle XIX i, fins i tot, anteriors als anys vint del segle XX. Com escrivia Maria Teresa Estarellas, junt amb la informació, ” ja se posaven com ses parelles de ses teves fotografies”. 

També agraesc la col·laboració de Vicent Pla, de Benigànim (la Vall d’Albaida), qui, el 16 de desembre del 2020, em facilità la foto que veiem en aquesta entrada, corresponent als seus avis, per part de son pare.

 

“La mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare”

General, , , , ,

 

El 28 de novembre del 2020, envií un missatge a un amic, molt coneixedor de la cultura colla, matriarcal: “Una pregunta: en la cultura colla, on intuesc que hi haurà més equilibri entre lo masculí i lo femení, ¿són més d’acció que de reflexió, vull dir, més d’experimentar que de racionalitzar en la vida?”. La seua resposta fou: “L’equilibri està igual que hem conegut a les nostres cases[1], on la mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare. I no teoritzen. Viuen i actuen”.

Ara bé, molt distint seria qualsevol intent extern a la tradició matriarcalista vinculada a les persones valencianoparlants, per fer lo que una de les persones que ha pres part en l’estudi sobre el matriarcalisme, Pep Llopis, m’escrivia el 17 d’agost del 2020, en un missatge sobre la dona i la seua funció: “Volien a la dona a casa, fent feina de casa i, a ser possible, que anaren a missa i passaren el rosari”… Evidentment, això prové de la visió patriarcal (i, per descomptat, associada a la llengua castellana, que no, per exemple, a la cultura valenciana), encara que hi haja moltes persones que, pels motius que siga, no entren en aquest tema i, prioritàriament, es decanten pel social i per l’econòmic, en lloc de tractar-lo, també, en la cosmovisió que va unida a la llengua catalana i la relacionada amb la castellana.

 

 

Nota: [1] De famílies valencianes valencianoparlants.