En el capítol 4 del llibre “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, hi ha una part del punt “La bruixa de la Guàrdia de Sagàs” en què es reflecteix el matriarcalisme i la relació entre el Poble i la figura de la mare, fins i tot, en el tema de les ermites i de construccions semblants (ací, per a alliberar-se de les bruixes): “A la parròquia de Santa Maria de la Guàrdia de Sagàs, al segle XVIII, varen construir en el cim de la serralada (…) una església dedicada a la Mare de Déu (…), sobre les runes d’una antiga capella (…). Creien que, si tenien la Mare de Déu en el punt més alt de la serra, aquella dominaria tota la contrada i, així, tindrien major protecció i, a les bruixes, els resultaria més difícil fer les malifetes” (p. 23).
Com hem vist en altres llocs de la recerca, l’indret en què es basteix té a veure amb… el pubis. A banda, cal destacar que la vila decideix que un personatge femení (ací, Nostra Senyora) els faça de protector i ells posar-se sota el seu sopluig, un detall més de pervivències matriarcalistes.
Unes pàgines després, passa a una narració que hem trobat en diferents fonts i que és coneguda. Una bona bruixa (qui podria representar la guaridora i, ben mirat, la trementinaire) fa possible que una xiqueta se salve del mal que li havia desitjat una veïna que era bruixa:
“En una casa vora de cal Pons (terme de Puig-reig), hi havia una criatura de sis mesos. Sense que se la veiés malalta, va deixar de mamar, car no hi havia manera que la criatura agafés el pit” (p. 25).
Més avant, un metge diu als pares que ja no sap com podria salvar la nena. Aleshores, els parents se’n van “a consultar una curandera que, també, segons deien, era bruixa, encara que (…) ajudava les persones (…). La dona, després d’escoltar els pares” (p. 25), els fa un preparat i, quan ells el donen a la criatura, la xicoteta s’allibera d’un cuquet i, “A partir d’aquest moment, (…) va començar a mamar altra vegada amb més gana que mai. Tot seguit, els pares van anar a veure la remeiera per explicar-li els fets” (pp. 25-26).
Per consegüent, la dona (ací, la guaridora) és qui, mitjançant la confiança dels pares, deslliura la infantesa. A més, els fa un comentari que podria evocar-nos l’expressió “Haver-hi roba estesa” i altres relats en què un personatge femení penja un llençol i un altre l’agafa:
“-Mireu: si voleu saber qui és el culpable del mal de la vostra filla, demà, al matí, aneu a veure l’estenedor de la veïna i, si té un llençol estès, hi trobareu el senyal del mal que patia la vostra filla” (p. 26).
Els pares segueixen les directrius de la bruixa i copsen que era com ella els havia indicat, àdhuc, amb l’esmentada marca.
L’endemà corre la veu per la vila: la veïna tenia com un tap i no podia menjar. Llavors, “els pares van tornar a veure la remeiera per tal de comunicar-li els fets:
-Mireu: el mal sempre torna a qui el dóna. Aquesta dona és bruixa (…) i, durant un temps, no molestarà ningú més” (p. 26).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
