Tornant al poema “Clemència Isaura”, d’Isabel de Villamartín Thomàs (poetessa catalana que visqué en el segle XIX), capim la relació entre Clemència, el jardí (com a símbol de les persones del seu entorn i a qui ella encoratja i dóna vida) i Raül (el jove amant que, al capdavall, se n’anirà a la guerra i hi morirà). Així, llegim que, a poqueta nit,

“baixava a regar ses flors,

buscant en les fresques brises

un consol per lo seu front

i, en l’arpa del jovencell, 

un consol per lo seu cor”.

Com a resposta, les plantes creixen i li ho agraeixen amb dolçor per mitjà d’un balanceig. Com a exemple,

“La violeta, l’englantina

i lo gessamí olorós

foren d’aquells cors amants”

junt amb el

“llenguatge del cor, los ulls,

llaços de l’amor, les flors”

i amb una vida en què la natura té un paper important i, ben mirat, la bonesa i lo femení, principalment, en aplegar la foscúria:

“Cantau, amors, ses gràcies i bellesa

de dolces flors sembrant la seva vida!

(…) és ja la dona que, en lo cor, amaga

la font d’un sentiment que no sabia.

        I més pur troba el cel i les estrelles

més brillo tenen en la nit tranquil·la,

lo sol més raigs per fecundar les plantes

i els núvols mostren més precioses tintes.

       Amor immens al Trobador consagra

i espera sempre lo finar del dia,

perquè és l’hora del crepuscle bella

i, en ales de son cor, portant sa ditxa,

al jardí, baixa amb planta silenciosa”.

Per consegüent, l’autora exposa trets que ens enllacen amb la cultura colla (com ara, el sol enviant raigs a la Mare Terra, ací, on naixen les plantes), una foscor més destacada per l’escriptora que el dia (un altre detall matriarcal) i en què na Clementina Isaura és més viva (però amb un paper maternal semblant al de la mareta que alleta, encara que ho faça amb la paciència de la jardinera amb lo que serà la vida en l’esdevenidor).

No obstant això, en el regne de Raül, com en més d’una rondalla, esclata una guerra i ell és cridat a prendre-hi part.

Aleshores, la xicota l’esperarà, posa en el minyó molta de la seua esperança (però també en altres projectes) i això li permetrà trobar un seny a la vida (el qual perpetuarà després de saber que una llança ha travessat el cor del trobador):

“(…) ferida de pena,

renova, entre plors amargs,

lo sant vot que féu sa mare

un jorn al peu dels altars,

que ja, per ella, en la terra,

no hi ha amor, ni hi ha amistat,

(…) sols un nom a tes orelles,

sols un nom murmurarà”

fins que,

“Llavors, Clemència, fugint

d’aquest món les vanitats,

guardant dintre de son cor,

per son dolor, un altar,

sa fortuna tota entera,

als jocs florals, consagrà

dels antics mantenidors

la idea ressuscitant.

      ¡Oh, Clemència, ton amor

i la mort de ton amant

los donà una nova vida,

nova vida als jocs florals”.

És a dir: l’escriptora Isabel de Villamartín Thomàs, amb la figura del trobador, connecta amb el passat que havia mort (el de l’ús literari de part de la llengua catalana), el qual, mitjançant la poesia i la convocatòria dels jocs florals i de l’atracció pel folklore (la llegenda de Clementina Isaura) i, altrament, amb la dona com a mecenes i com a promotora de la llengua, empiula amb la vida (ací, sobretot, simbolitzada per moments d’obagor).

Així, de la mateixa manera que la llavor (el semen) de l’home mor en l’interior de la dona (en la terra), la influència de Raül junt amb el paper femení han donat, com a fruit, la celebració d’aquests actes literaris i culturals.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.