Prosseguint amb les cançons eròtiques recopilades pel folklorista d’Altea en “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, editat en 1947, copsem que
“La xica que es fa rogeta
en el mes de juliol,
ja té feta la gabieta,
mes li falta el verderol” (p. 179),
amb una lletra semblant unes pàgines després:
“La xica que es fa rogeta
en el mes de juliol,
li podeu buscar un nóvio
perquè ella casar-se vol” (p. 181).
En altres paraules: els versos ens indiquen que la xiqueta que passa a la joventut (època associada a l’estiu i a la color vermell) ja és preparada per a festejar i per a tenir relacions sexuals, en què ella és receptiva (la gabieta on ell ficarà lo que, en algunes cançons i en comentaris que ens han fet, diuen brossa) com també la vulva.
Prou diferent a una que presenta diferents fases de la vida sexual de l’home:
“El que és fadrí, busca xica;
i el que és casat, enviudar;
el viudo, tot són corruixes
per a tornar-se a casar” (p. 181).
O siga que el vidu té preses innecessàries.
N’hem trobat una de la mateixa corda que una que recollí Mariano Jornet Perales (1869-1953) en Benigànim (la Vall d’Albaida):
“Tots em deien que em casara [ = casàs]
i no portaria llenya:
ara que ja m’he casat,
en porte al coll i a l’esquena” (p. 179)
i, així, l’home, com en els Pobles matriarcalistes, és l’ase de càrrega.
Amb un home que també ha eixit escaldat, arran del casament, veiem aquests versos:
“Un tort, geperut i coixo,
en Callosa, s’ha casat;
¡que tal seria la nóvia
que encara ha eixit enganyat!” (p. 180).
I, si no, aquesta, de què hi ha hagut qui ens havia reportat:
“El diantre de les dones
s’han burlat del tio Pere:
li han fet un pantalonet
amb la bragueta darrere” (p. 180).
En lligam amb l’engany i, altrament, amb l’enginy, Francesc Martínez i Martínez ens addueix que
“Les xiques de baix la mar,
totes van de cinc en cinc;
porten floc en les sabates
per a enganyar els fadrins” (p. 187),
xicots que, és clar, en mirar les sabates…, fan com un acte de reverència (tot i que no tan formal) a la dona.
Tornant un poc arrere, en trobem una a què accedírem en el 2015, que és prou coneguda i amb detalls femenins (xiques, aigua, lluna i filar):
“Les xiques de baix la mar,
totes filen a la lluna
per a fer-se l’aixovar
i no se’n casa ninguna” (p. 181).
L’investigador de la Marina Baixa n’afig en què la dona fa els seus dinerets, com més d’una que havia nascut abans de 1920 i que era casada:
“Tu portes sabata i calça;
i el teu marit, jornaler;
jo no sé com t’ho apanyes:
tot, del jornal, no pot ser” (p. 181).
A vegades, una part de la parella no responia a les expectatives de l’altra. O sí:
“Estic com un encantat
de veure la meua dona,
que me se’n fuig del costat
i no em fa partida bona” (p. 182).
“Carabassa m’han donat,
jo l’he presa per meló:
més val menjar carabassa
que dormir en la presó” (p. 182).
“Xiques: mireu-lo, mireu-lo;
el de la camisa fina,
el dia que es casarà,
la durà de mussolina” (p. 182),
és a dir, anirà vestit amb roba blanca, de seda.
Ben mirat, l’estudiós n’escriu en què es reflecteix la gelosia i, àdhuc, els consells de persones (potser, dones majors):
“Si el teu marit és gelós,
envia’l a treballar:
i, a la nit, quan vinga a casa,
no li dones què sopar” (p. 182).
“Que dimontre són les puces!
Un animal tan menut;
perquè es giten amb les xiques
i jo, tan fadrí, no puc” (p. 183).
Igualment, hem vist altes cançons amb humor eròtica:
“Alça, morena, no em xafes
la canyeta de peixcar,
el cabasset dels arreus
i el barret de festejar” (p. 186),
en què la canyeta simbolitza el penis.
“En el poblet de les Cases,
diuen que no hi ha fadrines
i, al pujar de la costera,
n’hi ha dos com a roses fines” (p. 187).
Fins i tot, en recull en què la mare (com a cap de la casa) té la darrera paraula de bon principi i, per tant, convé fer bona pasta amb ella:
“Fadrinets que festegeu
a la sort o a la fortuna:
festegeu primer a la mare
i tindreu a la filla segura” (p. 187).
Agregarem una cançó eròtica molt estesa, si més no, pel País Valencià, però ací amb un vers inicial diferent (“llauradora”, en lloc de “balladora”):
“La llauradora, quan balla,
sempre mira el ballador:
si li penja o no li penja
la punta del mocador” (p. 190).
Finalment, n’hem triat una en què el fill s’acosta a la mare, en tractar sobre temes eròtics (i no, com ara, al pare):
“Mare: les xiques no em volen
perquè no tinc pantorrilles;
en la sega de l’arròs,
me se faran ben polides” (p. 193).
El mot “pantorrilla” és un castellanisme inadmissible i es pot substituir per “panxell” o bé per “tou de la cama”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Bon dia dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent, molt coneguts també com Sant Nin i Sant Non.
Patrons vernacles de molts dels llauradors, dels pagesos i dels hortolans en terres catalanoparlants i de moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic.