Tocant l’article “Cançons i gloses eròtiques”, de Felip Munar i Munar, l’autor escriu que “pensam que (…) els nostres avantpassats gaudien del sexe com qualsevol altre poble. Més que mai és ben viva l’expressió ‘Allà on hi ha pèl hi ha alegria!’. O aquella altra que diu –quan en una reunió només xerren de coses tristes-: ‘Jesús, xerrau des cul i almanco riurem!’.

És veritat que hi ha una metaforització del llenguatge que no s’esdevé en cap altra circumstància de la vida quotidiana. Però això no és cap entrebanc, defecte o problemàtica subconscient: quan hi havia ‘roba estesa’ s’havien de cercar noves idees per explicar tot el que se sentia” (pp. 244-245)

I, a més, addueix que “Hi ha la idea que tot allò que es fica, tot allò que fa forat, allò que serveix per punyir o té una forma que pot recordar el sexe del mascle, és emprat per a designar-lo; i tot allò que es susceptible de ser foradat, que pot engolir qualsevol forma punxeguda, reflecteix el sexe femení. La natura regalava la millor lliçó.

També és veritat que les Illes Balears hem estat una societat matriarcal. De portes fora, l’home podia bravejar, fer ostentació amb paraules de la seva força sexual, de les seves aventures; però de portes endins s’acabava aquesta homonímia, aquesta exageració, i es feia, en aquest aspecte, allò que la dona volia. I aquest caràcter, fins i tot, condescendent^[1], el trobam en moltes cançons que pressuposen aquest domini femení” (p. 245).

Així, per exemple, en moltes cançons, apareix la mare, en lloc del pare, com a persona amb qui parla la jove o, no tant, el jove. I, en aquest sentit, direm que és una mare que aplana molt el camí dels fills, que els dona moltes facilitats. Àdhuc, hi ha una rondalla valenciana en què es plasmen les paraules del final d’aquestes línies de Felip Munar i Munar: “Els melons[2] del so Jeroni”, recopilada per Cristòfor Martí i Adell en el llibre “Els contes de l’Horta”. Hi ha un home flatós que vol aparençar que és més fort i més valent que ningú i, a més, tracta de posar a tots més rectes que una vara per mitjà de la seua escopeta[3].

Ara bé, hi ha un dia en què unes quantes persones s’ajunten i, com en el refrany “Moltes mosques maten un ase”, començant per un home que es proposà acabar amb la seua prepotència i deixar-li quasi sense res en el melonar que ell té. I, per això, aquest home, “acompanyat de dos xiquets amb camisoles blanques i aletes de colomí a l’esquena, comparegué al melonar”. I tots ells comencen a cantar i assoleixen que so Jeroni se’n vaja com un esperitat a sa casa, i, àdhuc, so Jeroni, en aplegar a la porta de la casa, fa que les portades desperten la muller. La dona, immediatament, li pregunta:

“-Jeroni, passa res?

-Dona, tanquem portes i finestres que hi ha arribat la fi del món!

I, tancats amb forrellats, panys i baldes[4], acabaren de passar la nit.

Sorpresos d’haver-la tinguda tranquil·la, els trobà la claror del nou dia. (…) Sense motius d’alarma, obriren la porta, isqueren de casa i, ja amb el sol ben alt, es miraren el melonar: dels melons grossos, no en quedava cap, però, dels xicotets, se’n veia algun. La so Amparo es girà cara al marit:

-Què dius que cantaven?

Aquest, que entenia ara el sentit no sols de les paraules sinó de l’aparició també, (…) callà; la seua pregonada valentia no li bastà per a cantar-li-ho a la dona. I ella, testimoni directe tantes vegades de la fanfarronada: que si amb l’escopeta a la mà… i que si açò i que si allò, el tractà d’ase, carabassa, safanòria, moniato, bajoca i d’altres coses sense més dependència directa del camp” (p. 129). I, encara que així és el final de la rondalla, es pot intuir que ell acceptaria les noves directrius de la dona.

Per tant, no sols la dona és la part forta, sinó qui porta casa i, en canvi, l’home és qui creu lo que diu ella. A banda, aquest conte de l’Horta de València plasma molt bé lo que exposen moltes rondalles valencianes i d’altres (però, per exemple, de Pineda de Mar, recopilades per Sara Llorens): és la dona qui salva l’home,… perquè li obri la porta, detall que reflecteix que actua de manera oberta. I, àdhuc, també reflecteix lo que han escrit moltes persones, en Facebook, en lo vinculat amb aquest punt del treball sobre el matriarcalisme, sobretot, des de novembre del 2020.

En relació amb el conte “Els melons de so Jeroni”, de Cristòfor Martí i Adell, al capdavall, direm que, unint les paraules de Felip Munar i Munar (sobre l’ostentació masculina)[5] amb les que fan referència a com actua la dona en la rondalla i a com ho fa l’home (ací, el marit), veiem, de nou, que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal i que, si u dels dos membres de la parella (com també de la casa, de la família i del dia rere dia) és més lliure que l’altre, és la dona, la part femenina de la vida.

Quan, el 24 de juny del 2021, contí a ma mare bona part de la rondalla, em digué unes paraules que deia un valencià  que coneixia son pare: “’Jo, a ma casa, mane tots’. I se’n va a casa. ‘Jo soc el que més mane, no que em facen cas’”. I és que, com deia el meu avi patern i m’han escrit moltes persones, sobretot, en Facebook, o, fins i tot, hem pogut veure en Twitter, és la dona qui fa de “senyora ama”, qui tria i qui comanda (això sí, molt oberta i en línia amb trets matriarcals). 

Agraesc la col·laboració de totes les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

Notes:[1] Permissiiu, que consenteix..

[2] Aquest conte, des del principi, ja té una paraula eròtica: “melons” (sinònima de “collons”). Però, tot i això, veurem que, com han escrit moltes persones catalanoparlants, és la dona va associada a la força i, fins i tot, qui porta la casa, qui mana i,  per tant, la persona més lliure entre les dues.

[3] L’escopeta, en el llenguatge eròtic, és el “Membre viril”, el penis, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta.

[4] En el DCVB, figura com “Peça llarguera de ferro o d’altra matèria resistent, que per un cap va clavada i per l’altre s’encaixa amb una altra peça travadora situada en l’altra fulla o en la paret, de manera que quedi closa en fort la porta”.

[5] En l’article “Cançons i gloses eròtiques”, de Felip Munar i Munar.