Arxiu d'etiquetes: enramades

Enramades, presents en grup, celebracions matriarcals i agraïments a la Mare Terra

General, , , , , , , , ,

Prosseguint amb poemes relatius a festes, però, ara, plasmats en el llibre “Camins del Record”, de Teresa Bertran Tolosa, de Guissona (1920-2004), hi ha algunes composicions, per exemple, “Poesia de l’enramada” (p. 31). Aquesta celebració podria tenir relació amb el Corpus. Diu així:

“Ja acabem el mes de juny

la vila està de festa,

hem celebrat l’enramada

amb una gran alegria

grans i petits molt units,

un altre any hem pogut veure

la festa que és tradició

plena de flors i encisera”.

 

Afegiré que, durant els cinc anys que visquí en u dels carrers cèntrics d’Alaquàs (2009-2014) per on passava la processó del Corpus, es feien grans enramades i decoracions per tot el Carrer Major i, a més, les relacions entre el veïnat eren prou bones i hi havia gran participació. Podríem dir que hi havia esperit de barri.

 Més avant, comenta que

“Els nois amb les seves coques

anaven tots a l’església

i algun altre de petit

cofoi feia sa carrera,

passava amb la coca al cap

tota guarnida de festa”.

 

Ens hem trobat amb festes molt diferents i d’indrets distints, en què els dolços (com ara, les coques, formen part de celebracions de la mateixa línia o paregudes i que tenen lloc en alguna de les dues estacions de més llum ): el dia de Pasqua, els Sants de la Pedra,…

Igualment, Teresa Bertran Tolosa addueix versos que empiulen amb la figura de la mare (la font, Nostra Senyora i una pluja del cel que evoca altres cultures matriarcalistes, ja que va cap a la terra):

“Arribaren a la font

amb gran acompanyament

a la Verge de la Salut.

Varen fer-li el gran present

de flors i de paperets

com una pluja de cel”.

 

Després, posa que, en el poble, es balla una sardana.

Per consegüent, l’acte (com altres, de semblants) va unit a lo festiu, a lo femení, a un possible agraïment a la Mare Terra (els presents de què parla) i a unes danses que donen vida al lloc i als qui hi prenen part.

També sobre enramades, però ara, mitjançant un correu electrònic que ens envià Ricard Jové Hortoneda (nascut en les Borges del Camp, comarca Baix Camp, en 1929) el 21 d’octubre del 2024, l’endemà d’haver posat en la web “Malandia” una entrada en què tractàvem aquest poema i uns altres, poguérem llegir informació molt sucosa i tot. Diu així:

“Bon dia i bona setmana, Lluís,

He llegit el de les enramades i m’ha donat motiu per a dir-te que aquest cap de setmana, al poble, han tornat a la Mare de Déu de la Riera a l’ermita, en processó, després de romandre al poble des del dia 8 de setembre.

Es fa cada any, però enguany ha sigut una mica més interessant i solemne, perquè fa 70 anys que també li van portar, després de reconstruir l’ermita.

Havia estat destruïda, en bona part, durant la retirada de l’exèrcit republicà, l’any 1938. És d’estil modernista. Recordo que, en aquella efemèride, es van engalanar tots els carrers del poble amb enramades en parets i zènit. Una gran Festassa. Cada any, per Corpus i la Vuitada de Corpus, s’estoren tots els carrers per on passa la processó, amb flors de diverses colors. Aquesta és una cosa que havia decaigut bastant, però les catifes de Sitges i altres llocs per TV3, fa anys que ho han tornat a revifar.

No sé si et pot interessar gaire o gens, però penso que te n’havia d’informar. Una forta abraçada.

País i Història!!!!”.

En relació amb aquest comentari, ma mare, el mateix dia, per telèfon, em deia “I garlandes, de banda a banda del carrer, amb paper de seda; de tant en tant, i de diferents flors i guarniments. Això estava en l’aire i feia bonic.

Jo recorde d’haver-ho vist i d’haver-ho sentit a ma mare.

En els balcons, cobertors. I hi havia la topetia a veure qui el feia millor”.

Adduirem que una festa amb punts en comú, però d’abril (mes en què l’autora escrigué la composició), trobem en “Poesia d’aniversari” (p. 37), en el llibre “Camins del Record”, referida al natalici d’un avi de huitanta anys, i amb detalls prou habituals en els seus escrits: la fe, l’esperança (el renaixement de les plantes en la primavera) i el bon cor simbolitzats pels infants. Així, comenta

“Avui és dia de joia,

festa de Pasqua florida

blavor de cel i ocellada

(…) collirem flors del jardí

i les posarem a taula.

(…) l’avi ha estat el primer

com també la néta Marta,

que és una poncella en flor

d’un roser que ara comença

a florir en primavera,

trenat amb lliris i roses

del jardí de l’esperança” .

 

Continuant amb l’esperit primaverenc i amb lo maternal, la poetessa ho reflecteix en l’escrit “Oh Verge de Maig” (p. 55), quan diu

“amor i consol en la vostra emparança

(…) Verdeja la plana

és la vostra festa,

les herbes del bosc

ja totes floreixen.

Timó i romaní

la plana llueixen,

perfumant l’entorn

de la nostra Verge”,

 

Nostra Senyora, a qui, com que l’escriptora de Gurb copsa que la violeta atorga perfum en humilitat,

“aquestes flors colliré

per oferir-vos un ram”.

 

És a dir, enllaça, en la seua vida, la senzillesa, la natura i l’agraïment a la mare (àdhuc, representada per la Mare de Déu), dona a qui, en la comarca la Segarra (on l’escriptora ha nascut), que és terra de secà, se li demana ajuda, com molt bé exposa en “Demanant la pluja” (p. 58):

“Alçarem els ulls al cel

pregant amb fe i esperança,

demanant que vingui pluja

Verge del Claustre estimada.

Envieu-nos aquest do

(…) i direm amb tot el cor

que és tot un Doll la Segarra”.

 

Per tant, captem que és la dona qui salva el poble (Nostra Senyora, a qui es prega i qui farà costat, no un sant masculí, alliberador i místic), que els habitants li ho demanen amb al cor en la mà i que empiulen la Mare de Déu (el personatge femení i maternal) amb la font de vida i amb l’aigua (dos detalls matriarcalistes i associats a la dona) i, de pas, fa al·lusió a la terra (la Segarra).

Finalment, direm que el llenguatge amé té a veure amb la tradició vernacla catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones belles i gentils

General, , , , , , , , , ,

 

En línia amb actes de Pasqua, com ara, el de cercar “pasqüero” o pasqüera com també el de cantar a jovenetes que, més avant, poguessen ser la dona amb qui es casàs algú dels xicons, o bé vinculats amb les enramades, en la cançó “Comiat”, dins de l’obra “El cançoner de Pineda”, la caramella[1] diu així:

“Les noies d’aquest veïnat

són hermoses i gentils,

són fresques com una rosa

i lindes com mes d’abril.

      Celebreu la Pasqua

      amb tranquil·litat

      que el fill de Maria

      ha ressucitat[2].

 

Nosaltres ens n’anem

a cantar a una altra part.

Vinguen ous i botifarres

i pollastres, un bon plat!” (p. 270).

 

En el mateix llibre de Sara Llorens, podem llegir un apartat sobre els “goigs de porta”, molt en línia amb Diumenge de Rams, amb Pasqua, etc. Així, comenta que “No solament hom anava a Cantar els Goigs per Pasqua, sinó també per Sant Josep i pel Diumenge del Ram.

(…) Passava, a voltes, que en la casa obsequiada hi havia noies, i en acabar els joves la cantada, elles els demanaven els Goigs de les Noies” i, a més, addueix que “No cal dir que cap d’aquests goigs que posem en les Cançons de diada, no eren dels que es cantaven i canten a l’Església per a lloar els Sants (i que nosaltres fem figurar més endavant en les cançons religioses)” (p. 271) i que “encara avui dia la canta molta gent, sobretot les dones, feinejant, el dissabte de Rams” (p. 272). 

Adduirem que, ma mare, el 14 d’abril del 2021 i l’endemà, m’afegí que “En alguna temporada, després de Pasqua, els xics[3] es posaven a festejar amb moltes xiques d’Alaquàs i Aldaia. I es cantava una cançó [4]que deia així:

‘Xiques d’Alaquàs i Aldaia,

ja podeu alçar bandera,

xiques d’Alaquàs i Aldaia,

ja podeu alçar bandera,

que totes les torrentines,

que totes les torrentines,

que totes les torrentines,

han caigut en la ratera”.

 

I, en relació amb el costum de cercar “pasqüero”, el 4 d’abril del 2021, dia de Pasqua, ma mare em digué unes paraules del meu avi matern: “A ningú li s’oblida allà a on va”, en referència a aquest costum de la primavera.

Quant a la bellesa, tal com està plasmada en més d’una cançó recopilada per Sara Llorens, direm que és un tret vinculat amb el matriarcalisme.

Agraesc la generositat de ma mare.

 

Notes: [1] En la pàgina 263, Sara Llorens escriu que “Més que Caramelles, l’acte d’anar al davant de les cases, el matí de Pasqua i la vetlla del dia abans, a cantar cançons, era conegut aquí, el segle passat, per anar a cantar els Goigs.

I és que, principalment, el que s’hi cantava, després de la representació tradicional, eren goigs. (…) També s’intercalava alguna cançoneta apropiada.

(…) la varen sostenir molt de temps collers de nois de pocs anys. Ara es canten Caramelles, però consisteixen en dues o tres cançons, de lletra i música noves”.

[2] Textualment, en lloc de “ressuscitat”.

[3] Es refereix als de Torrent, Alaquàs i Aldaia, tres poblacions de l’Horta de València.

[4]  Me la cantà, durant la conversa telefònica del 14 d’abril del 2021. Jo la sé gràcies a ella, tot i que la coneixia amb una lletra semblant, per mitjà del llibre “A riures toquen”, de Maties Ruiç Esteve, que em regalà un cosí de mon pare, amb motiu de la Primera Comunió.

Les enramades i la Pasqua

General, , , , , , , , , , , ,

 

En relació amb les “enramades” i, a més, amb la Pasqua, el 6 d’abril del 2021 (que era Dimarts de Pasqua), en el meu mur, escriguí “Conta ma mare, de l’Horta de València, i nascuda en 1943, que, Dimarts de Pasqua, era costum que, els que cercaven parella, anassen al treball però que, de vesprada, tractassen (com diumenge de Pasqua i Dilluns de Pasqua) de trobar pasqüer (‘pasqüero’) o bé pasqüera”. Doncs bé, una amiga de Catalunya, Montserrat Cortadella, plasmà “Una història més a saber, interessant” i, tot seguit, Cristina Pons Claros (valenciana de Sueca) comentà que “Jo tindria uns 10 anys, o siga, 1960, i recorde que la nit de Dissabte Sant, els nuvis feien una Enramada a la porta de la casa de la nóvia.

L’Enramada era de pinet i penjaven flors i caramels; feien també serenates.

Quan algun xiquet anava darrere d’una xica, també ho feia.

Per a demanar pasqüera, ens ficàvem en dos filades: una els xics; i, l’altra, les xiques. El xic anava i li xafava el peu a la xica; si ella deia ‘Sí’, podien acabar en parella de nuvis”. Eixe mateix dia, comentí a ma mare el post i els escrits de Montserrat Cortadella (“Una història interessant a saber”[1] havia escrit) i de Cristina Pons i, ma mare em digué “Ací, això era al mes de maig. Els ‘pasqüeros’ que havien anat amb les pasqüeres i havien quedat bé, anaven a les cases, feien enramada, música (‘¡Vinga!, ¡a esta xica, cantem-li!’, ‘¡Xe, anem a fer-los una serenata!’) i cantaven una cançó o dos o tres serenates a la porta de la pasqüera. Això, a les xiques, els feia il·lusió (‘Doncs, a mi, m’han cantat…’). I, així, es provava si tenien possibilitats de seguir com a nóvios”[2].

El mateix 6 d’abril del 2021, Juanjo Martínez de Nova, en un comentari més en el meu mur, digué que “Això mateixa m’ho conta ma mare, també de l’Horta” i, tot seguit, adduïa un enllaç per a accedir a un vídeo amb què, “A una parella de pasqüeros, li dedica esta historieta (eròtica-satírica) de Pasqua, d’humor molt valencià, (…) Pep Gimeno Botifarra”… https://youtu.be/sglf3tPMUP8)”. En Facebook, sí que hem pogut obrir el vídeo i escoltar-lo. I l’endemà, Neus Castellví Asensio, de Catalunya, escrivia “Una història interessant”. 

Agraesc els comentaris de les persones esmentades en aquesta entrada.

 

 

Notes: [1] En resposta a aquestes paraules de Montserrat Cortadella, li escriguí que jo ho havia preguntat, a ma mare, diumenge de Pasqua, “perquè, en la cançó de Pasqua ‘Atxumbala’, diu ‘estos tres dies de Pasqua, són tres dies de jugar, / xics i xiques que no juguen, / venen a doctorejar’, és a dir, a ‘xafardejar’ i jo intuïa que serien el dia de Pasqua, Dilluns de Pasqua i Dimarts de Pasqua. I així era”. I, l’endemà, sobre aquest comentari que fiu a Montserrat Cortadella, Josep F. Nogués afegí “I el quart, el dia del rosegó”.

[2] En relació amb aquest comentari de Cristina Pons Claros, el 6 d’abril del 2021, Francisco Vall Llobera escrigué “Que bé que ho feu senzill i planer: una trepitjadeta i cap a casa de la nóvia”.