Arxiu d'etiquetes: empatia

Persones molt obertes, fins i tot, en l’estranger

General, , , ,

 

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 26 de desembre del 2021 ens plasmaren “Jo sempre que he viatjat per fora de Catalunya i m’he trobat amb persones que parlen en la mateixa llengua, he sentit alegria i he procurat parlar amb elles” (Montserrat Carulla Paüls), “Ja fa uns anys, vam celebrar les nostres noces de plata i els fills ens van enviar de viatge a Tunísia…

Al desembarcar allí, el grup que ens va tocar, tots eren de diferents parts d’Espanya: madrilenys, gallecs… Nosaltres érem els únics catalans, no vam tenir problemes perquè som bilingües…

Entre nosaltres dos, parlàvem en català i, els nadius d’allà, quan ens sentien parlar, sempre se’ns acostaven acostaven per curiositat i ens demanaven quin idioma parlàvem…

Ens sentíem importants i, alhora, estàvem tranquils perquè podíem dir el que volguéssim, perquè no ens entenien…

L’últim dia, en el hall[1] de l’hotel, vam sentir una colla de jovent que parlava en català…

Quina sorpresa!!!!

Ens hi vam acostar, els vam saludar i vam estar xerrant durant molta estona, com si ens haguéssim conegut de tota la vida.

Va ser una experiència molt bonica i agradable…

I, per arrodonir-ho, ens van dir que estaven de viatge de final de carrera.

-Quina carrera heu fet?

-Una carrera nova: ‘Teràpia ocupacional’.

I vaig i els dic: ‘Oh, que xulo!!! La nova carrera de Creu Roja!!!

Van quedar de pedra i ens van dir:

-Sempre que diem quina carrera fem, ningú sap de què va el tema… HEM HAGUT D’ANAR A TUNÍSIA PERQUÈ ALGÚ SAPIGUÉS QUINA ERA!!!” (Rosa Rovira), “Ens agermana…” (Rosa Cortina Mercader), “Molta alegria.

I em dic, a mi mateix: ‘Que bé sento la parla de la Meva Terra, Catalunya, Estimada’” (Judit Benavent Marsal).

En el grup “Jo parli català rossellonès”, on també posàrem el post el 26 de desembre del 2021, ens comentaren “Doncs, em va passar fa dues setmanes a Polònia. Dos nois darrere meu parlaven en català: no me’n vaig poder estar, els vaig donar el ‘Bon dia’, ens vam preguntar d’on érem. Estàvem tots de vacances. I no em vaig sentir tan perduda enmig de tant polonès, una llengua tan difícil. Les poloneses em van acollir molt bé i vaig sentir-los molt propers” (Pilar Muntané), “Fa quatre mesos, al llac Braies[2], vàrem seure una estona i, darrere nostre, teníem tres nois parlant català que eren de prop d’on visc. Vàrem xerrar de la sort, que havia parat de ploure i la boira era escampada. Et fa sentir com molt acompanyat, sobretot, perquè veníem d’Eslovènia, on no enteníem un borrall del seu idioma” (Margarita Noé Pareras).

En el grup “Xq ens agrada l’Antropologia”, on també l’havia publicat el 26 de desembre del 2021, Lluis Tomas Roig em comentà “De bon principi, s’estableix una forta empatia, sobretot, quan la trobada és a l’estranger o a llocs que no són els Països Catalans”.

En relació amb el darrer comentari, el 27 de desembre del 2021, quan en llisquí molts a ma mare, per telèfon, em digué “Germanor”, que és una de les coses que sents, com em passà, una vegada, en una població castellana, quan, un pediatre valencià (que, des de que encara no tenia deu anys, hi havia anat a viure) i jo (i, sobretot, més jo[3], perquè ell ja estava molt més avesat a emprar el castellà), li parlí en la meua llengua materna i continuàrem, molt fàcilment, la conversa.

Com podem veure, tot i que no s’indicàs “fora de la comunitat autònoma on viviu”, moltíssims comentaris (i cal dir que, molts dels que hem escrit fins ara, redactats per persones que encara no ens havien escrit), indiquen que, entre valencians, catalans, baleàrics, habitants de la Franja de Ponent, andorrans i de l’Alguer, com a terra d’origen, hi ha germanor per mitjà de la llengua.

Finalment, com que hui celebrem la Nit dels Reis d’Orient (o de Reixos), vos escric unes paraules que, hui mateix, m’ha dit mon pare, nascut en Aldaia (l’Horta de València, en 1942), d’una tradició, si més no, en moltes poblacions valencianes, per a que els Reixos porten els regals als nens i als xiquets: “Posar en el balcó una garbeta d’herbes, garrofetes”. I, gràcies a Maria Antonia Ibáñez Picó, hem sabut que, “A Felanitx, deien als infants que, si no feien bonda, els Reis els durien un rave tort”, com comentí a mon pare.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] “Recepció”, en anglés.

[2] En el nord d’Itàlia.

[3] Aleshores, jo tindria uns quinze anys, això és, pel 1986.

Finalment, dir-vos que, hui, hem accedit a un escrit sobre la festa “La nit de naps i cols”, eròtica i matriarcal, que figura en diferents entrades d’Internet i, com ara, en aquest enllaç que m’ha enviat Montserrat Rius Malet i que, el 5 de gener del 2022, Josep Querol havia plasmat en el grup de Facebook “De Reus al món”  https://m.facebook.com/groups/306030103462285/permalink/1035967163801905 . La foto apareix en el post esmentat.

Diàleg entre persones de cultures matriarcals i entre Pobles

General, , ,

 

També en relació amb com educava i amb com ensenyava l’àvia Damiana, en resposta a un post nou que publicàrem el 8 de desembre del 2021, José Javier Carmona Rodríguez, en el grup “Dialectes”, m’escrigué “Jo, em vaig criar al camp amb els meus avis materns, nascuts l’última dècada del segle XIX. I, de part de la meua àvia, vaig aprendre tot en relació amb el camp de la natura i els costums de la seua època”. Quan li demaní “¿Quines semblances trobes amb les descrites en el llibret?”, em plasmà “Fonamentalment, que, mitjançant els avis i, sobretot, les àvies, hem rebut tota la cultura (valors, tradicions, sentit de la vida…). Sense elles, hi hauria un tall irrecuperable”.

Adduirem que, també en relació amb aquest punt del llibret, el 9 de desembre del 2021, Joan Claparols Vilamanyà, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, em comentà “Com actuem ara, els avis, amb els nets. No cardem. I, coneixent-los, vull dir, l’enemic, amb més cardamenta”.

A banda, convé que, des de l’educació, es parle de les grans semblances amb altres cultures matriarcals del món i, en eixe sentit, per exemple, el 10 de desembre del 2021, em semblà trobar-ne una entre la colla i la nostra, com ara, en el paper de la mare (en aquest cas, la Mare de Déu, molt coneguda en llengua catalana com “Nostra Senyora”). Així, en “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, podem llegir que “La parroquia fue un lugar de encuentro e integración. La abuela Damiana era la cabeza visible de su pueblo y con qué respeto, educación y dignidad acudía semanalmente a la misa dominical (…). Todos la estábamos esperando y, sin mediar palabra, al entrar al templo, el primer saludo era para la Virgen, madre de Dios. Nada importaba más; era su primer saludo con sus rezos hacia Ella. Cuando había concluído su saludo a la Virgen, ya se incorporaba a la celebración de la comunidad. (…) [La abuela Damiana] nos hacía a todos partícipes de él, por lo que, con todo el respeto hacia ella, deteníamos la celebración y la acompañábamos hasta terminar su saludo y luego, se incorporaba a la celebración” (p. 13).

En aquestes paraules, hem vist que, entre altres coses, el capellà actuava de manera oberta i, en lloc de respondre de forma colonitzadora, messiànica o com qui mira l’altre de dalt a baix, es posa de part de la cultura de la terra on ell ha triat anar i que l’acull, o siga, des d’una actitud molt oberta i creadora de relacions de germanor. Així s’explica que, a continuació, l’autor del llibret comente que “La comunidad se iba integrando en la vida de los collas a través de la presencia y del contacto con la abuela Damiana, cosa que hacía que se produjera un encuentro entre pueblos, costumbres y religiones muy rico” (p. 13) acompanyat, a banda, d’una acció molt important i que, sense embuts, es plasma en aquesta obra: “En todo momento se buscaba que no se mantuvieran discriminaciones en esa sociedad totalmente discriminatoria, sectorizada por escalas y marginadora” (p. 15). Com veiem, aquest capellà, entre altres coses, no va en la línia castellana de la mística[1], sinó en la d’una persona amb empatia. Afegiré que, en sintonia amb aquest fet, Pere Riutort, en la seua explanació, escriu “Piensen los castellanos, ahora denominados españoles por apropiación indebida del término, que hubiese sido al revés: que Fernando se hubiese sobrepuesto políticamente a Isabel, lo cual hubiese sido normal, incluida la lengua y que ahora oyesen los castellanos que se tenía que ‘catalanizar’ Castilla, destruyendo y quitando allí, los derechos del castellano en favor del catalán. ¿Qué haríais? ¡Cómo defenderíais vuestra lengua!” (p.  92).

Moltes vegades, arran de llegir distintes parts d’aquest llibret, he vist reflectida, en aquest capellà, com també en l’obra, una obertura i una disposició a crear ponts entre Pobles i que tant de bé fan a les persones i tan vinculada  amb el matriarcalisme. I, en això, moltes persones catalanoparlants que conec, coincideixen (i no ho fan des de la retòrica de més d’un polític, sinó en línia amb l’educació matriarcal).

Finalment, com a anècdotes, diré que, quan tenia uns set anys, coneguí uns alemanys i, uns anys després, quan en tindria uns deu, unes monges anaven acompanyades de xiquets, més o menys, de la mateixa edat que jo i que passaven pel carrer on està el xalet dels meus pares. U d’aquests xiquets era del continent americà (d’Amèrica Central o de Sud-amèrica) i no em vaig sentir incòmode per aquest fet, sinó tot lo contrari. A més, també es pogueren banyar en la piscina del xalet.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el llibre “Notícia de Catalunya”, Jaume Vicens Vives escriu “el primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com en els alemanys; l’empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians; o la mística, com en els castellans. A Catalunya, el mòbil primari és la voluntat d’ésser” (p. 200).

Pedagogia matriarcal i convivència: comentaris fets per catalanoparlants

General, , , , , , , , , , ,

 

Primerament, de nou, gràcies a totes les persones que decidíreu plasmar el  vostre punt de vista (i que figureu en aquesta entrada) i que, així, féreu possible que poguéssem conéixer més i millor les nostres arrels i què és lo que prioritzem, en el camp de la pedagogia i de l’educació (sobretot, de la no reglada, això és, de la que no té lloc en les escoles, ni en els instituts, ni en les universitats), els catalanoparlants.

I, per descomptat, gràcies per la vostra manera d’escriure, de raonar, per les vostres propostes, etc., que, com Joan Sala Vila (nascut en 1929) m’escrigué el 18 de gener del 2021, són fruit de raonar i que “palesen un desig enorme de solidaritat humana, imprescindible si lluitem per la pau”. 

El 13 d’abril del 2020, i també en Facebook, exposí una pregunta, tocant el tema de la pedagogia. Primerament, era així: “¿Què vos agradaria que s’ensenyàs els xiquets, en les cases? ¿I a nivell de barri?¿I en les escoles o instituts?” i, després de veure les tres o quatre primeres respostes, vaig afegir “¿I en Internet?”. Em cridà l’atenció, fins i tot, unes vint-i-quatre hores després i tot, que ningú encara no havia escrit res en relació amb la història, ni a la cultura, ni a la llengua catalana… Les respostes, per grups de Facebook, i en el meu mur, foren les que veurem tot seguit.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 13 d’abril del 2020, escrigueren “Jo crec que l’assignatura bàsica és l’ètica. Pense que és la base de tot. Després es pot anar sumant la lectura, les matemàtiques, les ciències… però sense una base ètica, res importa” (Mireia Marques Gargallo[1]), “Valors” (Isabela Dulcevoz), “Ètica” (Inma Bel Beltrán), “Ètica, en general, però, sobretot, valors” (Montserrat Sesé Ros), “Educació” (Ruperto Blasco), “Ètica, lo que nosaltres estudiàvem en Primària com ‘urbanitat’” (Emilio Conca Puig), “A casa, el valor del treball i l’estalvi. Al barri, jugar lliurement amb la resta de xiquets. A l’escola, matemàtiques, llengua i economia” (Alberto Fornés).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 17 d’abril del 2020, hi hagué les respostes següents: “Més socials i menys matemàtiques” (Pere Ramon Nadal), a qui vaig contestar: “Jo, més de la rama d’Humanitats i de lo científic (vull dir, a lo que tracta de cercar la veritat, com ara, en fer un estudi)”, “Més Humanitats” (Isabel Pont Colldrcsrrera). En respondre jo, a Isabel Pont, que, “en l’institut, estudií la rama d’Humanitats i, en Magisteri, la d’Humanes”, contestà “A la meva època, no hi havia aquesta possibilitat. Jo vaig començar l’institut el 1976. Jo vaig tenir tota la sort del món, amb els meus professors, ja que el primer va ésser el meu avi…, roig[2] i sastre: em cuinava, m’ensenyava, en aquells temps. Jo deuria tenir 6 anys. Recordo escoltar ‘Radio Pirenaica[3]’, i els valors d’ell, sempre m’han quedat. La segona família, els meus professors: teníem ‘la crème de la crème’[4]. Després, a la universitat, uns catedràtics que, segurament, mai ningú més d’aquella època haurà trobat.

(…) Crec que vaig matar el matriarcat i els meus profes[5] han estat una gran família- Tanta necessitat tinc d’anar a escoltar i aprendre, malgrat ja passi els 50. Vull matricular-me a Vic, ni que sigui d’oient” (Isabel Pont Colldrcsrrera). I, després, addueix que “Tenir una mare que no et volia tenir…, tenir avis, pare i mestres… i amics i companys de treball i pacients,… és tota una vida molt gratificant.

El llibre que estic encarrilant, una mena d’epistolari, a part de qui va dedicat per majoria absoluta,… està dedicat als meus professors i als avis[6]. És despullar-se… I ho dic per a tu i per valorar la tasca dels professors de la meva generació: vam tenir l’honor d’haver-los [tingut]: ens estimaven i estimaven la seua professió. I això cal que se sàpiga” (Isabel Pont Colldrcsrrera), “Parlar l’idioma d’on es viu, a part del dels Pares, clar!!! Tenir unes ensenyances de Vida[7] prou suficients, per ser una persona EXEMPLAR en la Societat i prou INDEPENDENT per fer la seva Vida i Món, un lloc per Compartir tota la saviesa que es pot aportar com a Humans que som i saber gestionar els diferents Estadis Emocionals que la pròpia vida ens porta mentre l’anem travessant. Aquesta és la meva aportació” (Maido Barniol Dot).

En el meu mur, les respostes del 13 d’abril del 2020, m’impactaren, en començar a veure que, unes quantes persones, introduïen el tema de l’empatia: “A ser persones. Així de senzill” (Ricard Jové Hortoneda), “Empatia, molta empatia amb tots els sers humans. Amb empatia no hi ha xenofòbia, no hi ha homofòbia, no hi ha crueltat, no hi ha maltractaments…” (Montserrat Espallargas), “A la meva manera de pensar, respecte per la gent gran, [per la] gent amb discapacitats, a estimar tant als familiars com als amics, tolerància, diàleg davant els aldarulls” (Maria Reig Pla), “A ser bones persones i compartir-ho tot. Eh!, les tasques de casa, també, i respectar totes les maneres de pensar” (Àngels Moran Navarro), “Primer de tot, a ser bona persona”  (M Lluïsa Tudela Riera), “Empatia i aprendre a respectar les coses” (Maria Rosa Llort), “Jo, els vaig ensenyar: estimar respecte per a tothom, a ser autosuficients; però, sobretot, saber ajudar, sense mirar el què ni el per què. Molts cops em deien ‘No s’ho mereix’… Jo els contestava ‘Tu no ets ningú per jutjar a ningú’. I una cosa que encara dic ara: ‘Ningú és més que ningú’. Em miraven i deien ‘Vaaaleeee!!!’” (Montserrat Cortadella Juan), “Si aprenen a pensar i a estimar totes les persones, les demés coses vindran soles” (Assumpta Capdevila), “Ser persones: no importa el color, la raça o la religió, si són rics o pobres. Per damunt de tot, són persones. I tenim que tractar els demés amb tot el respecte” (Lina Molar), “Sobretot, respecte. Lo demés ja ve en conseqüència” (Rosa Garcia[8]).

 

 

Notes: [1] Li responguí, a la primera frase, “En molts sentits, sí”. En acabant, ella afegiria, la segona part de lo que escrigué.

[2] Amb el nom de roig es solia designar els comunistes, però també, encara que no tant, els qui, durant la guerra (1936-1939), havien estat en la zona que no es rebel·là contra la República.

[3] Nom familiar de Ràdio España Independiente, una emissora creada pel Partit Comunista d’Espanya (PCE, en 1941, durant la Segona Guerra Mundial, i que, al principi, estava en Moscou, tot i el nom que se li donava, potser per eliminar la sensació de llunyania. Informació treta de Viquipèdia, el 18 d’abril del 2020.

[4] Aquesta forma francesa vol dir, més o menys, “lo millor que es pot tenir”, “lo millor del món”...

[5] Literalment, en lloc de professors.

[6] A la seua idea de fer un llibre dedicat a les persones que havien deixat empremta en la seua vida, li contestí “Molt bé: un acte d’agraiment molt interessant”. I ella, tot seguit, afegí les frases que hem escrit a continuació d’aquesta nota. Com que la segona part va en línia amb la primera, he decidit no ficar la meua resposta entremig.

[7] Per a conservar l’esperit d’aquesta resposta, respectarem les majúscules de qui escrigué el text, ja que considerem que ajuden a plasmar què és lo que emfasitza en l’educació i en l’ensenyament.

[8] Publicat en Facebook el 14 d’abril del 2020.