Una de les composicions del llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, en què es plasma el matriarcalisme, la maternitat (ací, sobretot, perquè té a veure amb Nadal) i, de pas, el sentiment de pertinença a la terra, és “Nadal a pagès” (pp. 21-22). L’autor exposa molts trets d’aquesta festa en terres catalanes:
“NADAL A PAGÈS
Ara ve Nadal, farem torradetes,
ja tindrem el porc amb sal,
i menjarem farinetes,
tot celebrant, la Festa Anyal.
Farem el Caga-tió,
amb xirois cops de bastó,
la gallina i el capó,
i bones neules, i llardons”.
En relació amb aquests versos, direm que el tió és un element en nexe amb la fusta (un tret matriarcal) i, sobretot, amb el món rural català i balear. Quan aplega Nadal, a un tronc vell i gros que s’havia agafat, se li pega colps amb pals i, llavors, de la mateixa manera que la mare alleta el nounat, aquest tronc (el qual empiula amb l’hivern) aporta llepolies i altres presents. A banda, podríem enllaçar-lo amb les dones i la terra fèrtils i, igualment, simbolitzaria el pas del dia més curt de l’any.
Tot seguit, el poeta posa
“El nostre pa, que Déu ens dó,
el tindrem, a la pastera,
i figues, i panses, amb mató[1],
pel pastor, i la mainadera.
Per aquestes festes formoses,
dones, prepareu els plats,
llaminadures flairoses,
amb menjars condimentats.
Ja baixen, els bous i vaques,
els capons, amb sabatons,
les gallines, amb sabates,
i amb la samarra, els minyons.
La tia Pepa, ha fet torrons,
el Vicari, els ha tastat,
diu, que els ha trobat ben bons,
i sobretot, molt acertats[2].
Són d’avellana i pinyó,
de fruites, sense artimanyes[3],
serviran pel ressopó,
amb vi dolç, mel i castanyes” (pp. 21-22).
I, així, copsem que la dona és qui organitza, qui mena, qui prepara la festa, fa els menjars, obri la casa (fins i tot, al capellà,… i també ho faria a xiquets que demanassen estrenes, etc.), els permet tastar menjars casolans i, com diu Ramon Tanyà i Lleonart, sense artimanyes.
Sobre aquests temes, afegirem que jo els he coneguts: per exemple, quan, amb motiu de les festes de Sant Antoni (“el del porquet”) o bé de Nadal, una tia meua nascuda en 1939 feia uns plats de sopada. Es tracta d’un menjar tradicional en Aldaia (l’Horta de València), com a ressopó, amb pasta d’ametles, bescuits i sucre, i que, com em comentà Pere Riutort, té el seu origen en l’orde dels Mínims d’Alaquàs (un poble veí i també de la mateixa comarca).
Finalment, l’escriptor desitja que tots passen bones festes… per molts anys i, per tant, no n’exclou ningú, un tret matriarcalista:
“Déu ens doni, unes Bones Festes,
per nosaltres, i els demés,
que no hi hagi mai, palestres,
i que jamai, manquin diners.
Per poder gaudir, els afanys,
amb salut, pau, goig, memòria,
i que d’aquí, forces anys,
ens trobem tots, a la Glòria!”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Aquest vers sembla en línia amb els d’una cançó de Nadal molt coneguda (“Què li darem al Noi / Nen de la Mare”), quan diu “panses i figues, anous i olives, / panses i figues i mel i mató”.
[2] Literalment, en lloc de la forma genuïna “encertat”.
[3] Com posa el DCVB, “Manera astuta o enganyosa d’obtenir una cosa”. I, quant al mot, procedeix de l’aglutinació de les paraules art i manya.
assemblea-pagesa-6f (1)
