Una altra rondalla que figura en el llibre de esmentat del folklorista Joan-Lluís Monjo i Mascaró, i en què copsem trets matriarcalistes, és “Es rabosot i es ruquet”. Un home usava un ruc que era castrat i gros per a poder llaurar el camp (simbòlicament, per a tenir relacions sexuals l’home amb una dona). Un dia s’atansa un rabosot i demana a l’amo com podria ser capat ell.

En acabant, el pagès “li talla els ous i això i es rabosot arranca a córrer. Però l’endemà, el rabosot tirà a alçar-se i no gosava. Llavors, li diu la seua dona:

-Xico!, què et passa? Què et passa?

L’home li diu:

-Doncs mira… -li ho conta a sa dona-, em passa açò… Ara, si vaig, ja veus…

-Doncs, toca -respongué sa muller” (p. 101).

En altres paraules, ens trobem amb un altre relat amb la dona activa de bon matí i en què l’home és la part passiva.

Altrament, com que la muller até més espenta i és arriscada, “Ella es vesteix de s’home, es posa sa roba i tot per a anar a treballar amb es ruquet. En tornar sa dona a casa, es rabosot ja l’esperava i li diu:

-Què? Com ha anat la cosa?

La muller li respon:

-¿Que com ha anat tot? Que (…) ara em toca capar-te!

-Ei!, xe! Si és així, capa’m.

Sa dona es lleva es pantalons, li mira i diu:

-Ah, redéu! Però si tu tens més mal que jo! Tens un badall més gran que jo!

I mira, no el va tocar” (p. 101).

Així, per una banda, la dona representa la casa, el grup familiar i, més encara: ella té la paraula definitiva i, com que veu el mal que té l’home, no li toca el punt on li podria fer-ne més.

La narració posterior, “Es ferreret de Benigembla” té moltes semblances simbòliques. Un ferreret es juga l’ànima amb el dimoni, qui li guanya la mà.

Passa que l’home no accepta el resultat i, a banda, li proposa una segona opció i, si el diable la guanya, el ferreret li farà cas.

Ara bé, com que l’home no es veu amb força per a fer lo que ha dit a Banyeta, el marit se’n va a casa “i diu a sa dona:

-Escolta: jo m’he jugat la vida (l’animeta) amb el dimoi i ara ha vingut per mi i ara… ¿Per què no et poses es brials as cap i et poses així cap avall, a veure si t’endevina lo que ets?

Com que sa dona ja ha anat així al dimoni i el diable diu:

-Ai! Açò, quin animal és? Açò serà alguna àguila.

La dona li diu:

-No, no.

El dimoni torna:

-Puix, què serà? Serà una pantera.

La dona li respon:

-No, tampoc.

Total: que el dimoni agafa i, amb es dit, li pega mullada i ho tasta i diu ell:

-Ai! -diu-. Humit i salat: tonyina! 

Al final, el diable diu:

-No, que és es cul de sa meua Serafina.

I no se’l va endur” (p. 103).

Per consegüent, el dimoni fa una pràctica pròxima a la del sexe oral (també coneguda com cunnilinció, del llatí “cunnus”, que vol dir “vulva”; i de “lingus”, això és, “llengua”), però, en lloc de fer-la amb la boca junt amb els llavis i la llengua, recorre al dit: la penetració amb el dit. I, de pas, la muller (el peix, animal vinculat amb l’aigua) ha salvat l’home.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.