Un altre poema que figura en el llibre “Pàtria. Jacint Verdaguer”, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra i trets matriarcalistes, és “Los fills del Canigó”, dedicat a l’estudiantina catalana de Perpinyà. Diu així:

“Al front la barretina,

la caritat al cor,

toquem la bandolina,

cantem lo patri amor.

 

Com vol d’aucells cantaires

venim del Canigó,

cantant sos dolços aires,

amor del Rosselló.

 

Muntanyes regalades,

Conflent i Vallespir,

les nostres refilades

són vostre dolç sospir”.

 

Com podem veure, Jacint Verdaguer vincula la barretina i la mandolina amb tot el territori català. A més, comenta que ell ve del Canigó (una muntanya catalana que es troba en la comarca del Conflent i en la del Vallespir, és a dir, en el Rosselló) i que ho fa amb bon record. A més, afig que

 

“Partida és Catalunya

per l’aspre Pirineu,

però son braç no allunya

los cors que lliga Déu.

 

De França o bé d’Espanya,

uns i altres som germans;

no el trenca una muntanya

l’amor dels catalans”.

 

I, com que els catalans que viuen en França, i els qui ho fan en Espanya, són germans, agrega que,

 

“Del Canigó en la cima

tot l’any lo cel hi riu,

lo nostre cor l’estima

com los aucells son niu”.

 

O siga, que l’estima per la terra és com lo que fan els ocells en nexe amb el niu (amb la casa i, per tant, amb la mare).

Finalment, addueix que hi ha bona avinença entre les dues bandes del territori catalanoparlant:

 

“De l’Ebro a la Provença

cantem, com rossinyols,

dels pobles l’avinença

que és nostre cant més dolç.

 

Al front la barretina,

la caritat al cor,

toquem la bandolina,

cantem lo patri amor”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)