Arxiu d'etiquetes: dones que subministren

Dones i masies font de prosperitat, d’acollida i lligades a la terra

General, , , , , , , ,

Altra vegada en contalles de trobades de metall groc, de gerres, etc., arreplegades per l’estudiós del Maresme, també hi ha passatges en què, com ara, apareixen detalls que hem vist relacionats amb dones. Així, en “Una bóta de dues cargues a can Pradell de Baix. Vallgorguina”, recollida en l’obra “Històries i llegendes de l’any vuit”, es diu que can Pradell de Baix “Era una finca molt gran i, quan va acabar la guerra, ho va llogar a en Culca de Sant Celoni, un que té uns restaurants aquí, a Calella, que ara ja és mort i que ho porta la filla” (p. 225), un projecte que, a més, anà acompanyat d’una bona nova per a una masia: “Després, l’oncle i jo la vam veure i molts varen dir que hi havia trobat els calés que deien que hi havia a la bóta.

De fet, de llavors enllà, en Culca va tirar molt bé. Si allà hi va treure calés o no, no ho sé, però que allà hi havia una paret d’un metre i que era buida, sí” (p. 225). 

Sobre aquest passatge, direm que, en algunes rondalles, una dona benigna és ficada entre dues parets i, al capdavall, serà alliberada.

Els mots de la narració “La mina de can Vives de la Cortada. Sant Iscle” ens porten a moltes de les llegendes en què la vida, l’emancipació i, fins i tot, lo que permetrà viure, és en l’interior d’una muntanya (per exemple, en esplugues i en coves): “A dintre del celler de can Vives, hi havia un forat i una mina que feia deu o dotze metres (o, potser, vint metres), bastant amplota, que travessava per sota tota la casa dels masovers. Després, hi van anar gent i ho van mig estimbar per a veure què hi trobaven” (p. 226). La prosperitat és en zona feminal i, com ací, es posa de part dels qui hi resideixen (de banda a banda), però no dels qui hi actuen moguts per la cobdícia.

Un altre relat interessant i simbòlic és “El castanyer buit” (p. 227), en què l’enveja no guanya: “A can Ginestar de Montnegre, deien que hi havia un castanyer buit que mirava la casa, que era ple d’or. ¡I mira que hi havia anat gent a registrar allà castanyers d’aquells, mirant si el trobaven, i mai no hi van trobar res!” (p. 227). Aquests mots podrien evocar-nos eixes contarelles en què la filla petita d’un rei és obligada a fer vida fora de la Cort i, a mitjan camí, viu un temps en un arbre (sia una alzina, sia una sureda…), és a dir, amb el suport i amb el sopluig d’una mare (l’arbre) i d’un tronc que li fa de banda central de la casa.

En eixe seny, van les paraules de la història “L’arbre del sol de migdia. Can Mates. Sant Cebrià”, quan indica que, “A can Mates, deien que hi havia un tresor colgat, que si la soca d’un arbre que només hi tocava el sol el migdia o no sé què coi” (p. 227). Per consegüent, la riquesa material empiula amb lo tel·lúric i amb lo femení: la soca que connecta amb el terreny, l’arbre, els dies quasi plens d’obagor.

Ara bé, al capdavall, l’investigador Dani Rangil, mitjançant Rosa Jubany, comenta que “El que era procurador era el d’aquí, can Romà, i deien que potser l’havia trobat ell perquè, en temps del besavi, més aviat, florien. En aquell temps, es veu que lluïa molt, però els que hi ha ara i els que hi havia més antic,… com nosaltres, feina a treballar i a viure” (p. 228).

Aquestes frases podrien tenir relació amb el passat d’algun membre de la noblesa (o bé d’un adinerat) del segon terç del segle XIX o d’un poc més avant: eixa mena de primavera vital és en nexe amb l’antigor i amb vegetació que floreix, mentres que les generacions més pròximes en el temps (possiblement, del darrer quart del segle XIX, amb la industrialització unida a l’entrada del capitalisme), les haurien passades més magres que els ancestres. Això no obstant, cal constatar que, en el text, la vida no lliga rònegament al treball, ans inclou temps per a viure.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones proveïdores, pares que confien i filles emprenedores

General, , , , ,

Quan es lleven els de l’hostal, “En Joan va a donar menjar als conills i es troba l’armari del menjador de la rectoria a terra i una caixa buida. Tot estava amagat als dos armaris: al cantoner, (…) hi havia la gerra; i, a l’altre, (…) hi havia la caixa de fusta. (…) Es va deduir que la majordoma devia tenir algun escrit de l’avi que, tal vegada, deia on amagava les coses el capellà” (p. 211).

És a dir, apareixen detalls vinculats amb lo matriarcal: l’armari i la caixa (llocs de recepció, d’introduir), el sòl i la fusta. Altrament, veiem que, potser la majordoma sabia llegir i mantenia el lligam amb son avi (mitjançant l’escriptura) i amb el present (el rector). Un informador que figura més avall, Vicenç Baigas, diu que, “de sota aquell armari, ho va treure. Que allà sí que hi havia una olla, sí” (p. 211). L’olla, un altre atifell del mateix ram.

El report d’un tercer, Madrona Molins, ens porta al tema de custodiar la terra i ho podríem enllaçar (com en molts comentaris i en escrits sobre altres Pobles matriarcalistes) amb el simbolisme tel·lúric i autòcton: “Quan van tirar la rectoria a terra, hi van trobar dues custòdies i el que ho va trobar era una bona persona i ho va lliurar al bisbat de Girona; però lo altre que va trobar, no” (p. 211).

Més encara i sobre aquesta rectoria: en l’apartat “El general carlí que la va cagar”, el folklorista de Calella diu que, “Pels comentaris que m’han fet diverses persones, es  creu que l’or de la Rectoria provenia d’un botí de guerra” (p. 212), de la darrera carlinada (en el segle XIX).

Així, Antoni Soler li conta que “Es veu que un general dels carlins que va baixar del cavall per a anar a cagar i duia el cinturó tot ple d’unces d’or que feia com unes butxaques (…), se’l va deixar en aquell camp (…).

Aquell home, en anar a veure el blat, es va trobar aquell cinturó tot ple d’unces d’or, no va dir res a ningú, mai, i el va agafar. I diu que va anar a fira a Ripoll i va comprar el millor parell de bous que hi havia, amb les arades i tot. Llavors, va muntar una botiga de sedes a la Seu, per a la seva filla i van prosperar molt” (p. 212).

O siga que, en línia amb algunes rondalles, el fer de cos va associat amb la prosperitat (la vaca que caga Cigronet). A banda, el camp és abundant (és ple d’onces) i això fa possible que el pare puga comprar en Ripoll (en una ciutat gran) i… que la filla (com moltes dones nascudes abans de 1920) òbriga un negoci familiar i que hi haja molts guanys. Com que l’home ha donat a la Mare, ella ho agraeix amb l’empresa que porta avant la jove.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que aporten, que salven, que pacten i saurins

General, , ,

Tocant al capítol dels “Tresors”, en l’obra “Històries i llegendes de l’any vuit”, el folklorista del Maresme, després d’haver recopilat més de setanta referències, es demana on es podrien descobrir els tresors i respon que, ”en algun racó ocult de les mateixes masies o en antigues construccions com castells, monestirs, rectories, masies abandonades… Amb menys freqüència, els arbres també podien amagar sorpreses enriquidores” (p. 209). Cal dir que arbre i dona van units.

Més avall, posa un detall interessant i que no esperàvem trobar: “Això de la riquesa interessa tant als homes com a les dones, me n’han parlat tant els uns com els altres, però, a l’hora de cercar o de trobar tresors, no veig que, ni una sola vegada, ho fessin les dones” (p. 209). En llegir aquestes línies el 4 de desembre del 2025 i una anotació que havíem plasmat en la font que ens donà l’autor (“La dona (terra) salva l’home (cel)”), deduírem que la dona no havia de desamagar-ne perquè, com a Mare de la Humanitat, de tots, ella és qui els proveeix i de qui, en tot cas, en podran extraure els fills (ací, simbolitzats per aquests hòmens, en certa mesura, aventurers).

No debades, després, l’investigador català agrega que, “De fet, sortir de nits amb pic i pala per aquests mons de Déu és una feina que fa més per homes. Perquè anar a gratar entre murs enrunats és una cosa que s’ha de fer de nits” (pp. 209-210), moments del dia en què la dona és més activa i, de rebot, més favorable als fills (ací, els hòmens).

Amb referència als saurins, hi ha el punt “Saurins tresoraires”, en què diu que el saurí “té un do, sap localitzar ocult sota terra el tresor més necessari per a la vida. Si té aquest do per a trobar aigua, ¿per què no el pot tenir per a trobar or?” (p. 210) i u dels reporters li comenta “M’havien explicat que en Pepet Casalins, el mateix do que tenia de trobar aigua, també trobava or” (p. 210).

Igualment, també hi ha el cercador que s’insereix en el tema per si, sota una església, pogués haver-hi metall groc, com copsem en el punt “L’or de la Rectoria d’Hortsavinyà”, puix que, “A Hortsavinyà, al costat de l’església i del cementiri, hi havia la Rectoria (…). El 1974 la van tirar a terra. (…) Altres m’han dit que tampoc estava tan malament i que la van enderrocar per veure si sortia alguna olla amb or” (p. 210), un objecte que apareix en moltes llegendes i que ho fa com a aïna de recepció i femenina (el temple i el fossar representen la casa)

Tot seguit, Dani Rangil, per mitjà dels informadors, addueix una narració en què “Un dia, pel vespre, un de ca n’Oliver de Vallmanya va aparèixer a l’Hostal, però l’Angeleta tenia ple de gent dormint i no li podia donar llit. I li diu:

-Ai, Quimet: on vas a aquestes hores?

-Mira, (…) Angeleta, si no tens lloc (…), em dones una manta i me’n vaig a la pallissa.

-Sí, noi” (pp. 210-211).

Per tant, el passatge esdevé cap a la foscor, la dona fa de mestressa, l’home li diu que acceptarà, fins i tot, un lloc modest on puga tombar-se per a dormir (no exigeix) i ella l’acull i apleguen a un acord.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que subministren, amb iniciativa i sexualitat matriarcal

General, , , , , ,

Tornant al llibre “Històries i llegendes de l’any vuit. Recull de cultura oral del Montnegre (I)”, de l’investigador Dani Rangil, passem al punt sobre dones d’aigua i, en l’apartat “El gorg de Dones d’Aigua.  Riera de ca l’Oller, Sant Iscle”, Lola Nualart li diu que, “A Dones d’Aigua, a Sant Iscle, deien que hi havia aquelles dones que, si, a una, li varen dir que duia segó (…). I diu ‘Aquests trossets de segó, se’t tornaran or’” (p. 201). La dona, com a forjadora de la prosperitat a partir de la terra, no del cel a lo tel·lúric.

La segona informadora, Mª Rosa Omella, li comenta que, “A les nits, se sentien les dones d’aigua” (p. 201), i que aquest tema el narraven en les escoles.

En acabant, l’autor posa que, “Sigui com sigui, són les nostres dones d’aigua més famoses, compartint el podi amb les del gorg Negre de Gualba o amb les de Sant Miquel del Fai i val la pena saber-ne la versió més popular” (p. 201), de manera que ell fa una defensa del llegat tradicional, més enllà del més conegut.

Abans de començar, direm que, en el relat que adjunta el folklorista, apareix la casa (la masia), un símbol molt vinculat amb el matriarcalisme català, i el gorg (això és, la família i l’aigua):

“A la riera de Sant Iscle, hi ha un gorg a prop de la masia de ca l’Oller, anomenat el Gorg de les Dones d’Aigua. Diu la llegenda que una nit va trucar a la casa d’una pagesa que feia de llevadora una noia jove i molt garrida que li va demanar que l’acompanyés perquè una amiga seva anava de part. La va portar fins una cova enmig del bosc, a prop de la riera on, tal com deia, hi havia una altra noia a punt de donar llum” (pp. 201-202).

Com podem veure en aquesta primera part de la narració, la fadrina es posa en contacte amb la comare i el part esdevé en un indret simbòlic i vinculat amb la maternitat: la cova. Com que ací aquesta espluga empiula amb lo aquós, podria empeltar amb la “cova marina”, entrada que el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta associa a la vagina i, per extensió, a la vulva.

Altrament, la llevadora fa de mare i de repartidora de riquesa maternal: “La llevadora la va ajudar i, com a paga, l’altra noia li va omplir el davantal d’una cosa que no li va voler dir què era i li va manar que no ho mirés fins que no fos a casa. La pagesa va emprendre, però, a mig camí, ja no va poder aguantar més la curiositat i ho va mirar: eren grans d’ordi i, com que s’imaginava un present de molta més valor, es va enfadar i ho va llençar. En arribar a casa, se’n va adonar que un gra d’ordi li havia restat enganxat a la roba i s’havia transformat en or. Va tornar enrere a cercar el que havia llençat, però ja no va trobar res” (p. 202). És a dir, es premia ser dona de paraula i complir amb els pactes, dos detalls ben considerats en les cultures matriarcals.

En un segon relat, “Dones d’aigua a la riera de can Vives. Sant Iscle”, hi ha un missatge semblant i que convida a aprofitar l’ocasió i els vincles amb aquests personatges femenins. L’estudiós de Calella indica que, per la seua valor testimonial, “transcric també allò que Apel·les Mestres va recollir, vuitanta anys abans de la meva recerca, de la gent de Sant Iscle” (p. 202).

Apel·les Mestres (1854-1936) escrivia que li ho havia contat “una vella de vuitanta anys de Sant Iscle de Villalta que conserva totes les seves facultats mentals i energies físiques.

‘(…) Una nit de lluna passava el pare per la vora de la riera de can Vives i va restar embadalit veient les dones d’aigua estenent la roba que acabaven de rentar. (…) degueren descobrir-lo, perquè es van posar a cridar-lo pel seu nom; el pare, malgrat ell, va anar-s’hi acostant, acostant, i les dones d’aigua van agafar-lo i van endur-se’l a dins de la seva cova” (p. 202).

Sobre aquest passatge, cal dir que ens ha estat nou que se l’emportassen a la cova, com si ho fessen a un llit enmig d’un espai reservat per a moltes dones, ja que, majoritàriament, apareix un detall eròtic: la dona estenent (haver-hi roba estesa). En qualsevol cas, elles porten la iniciativa, són decidides i, en grup, se l’enduen al seu terreny.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.