Arxiu d'etiquetes: dones que protegeixen

Serps, dones protectores i mares que salven filles

General, , , , ,

Prosseguint amb el tema de les serps, en l’obra “Històries i llegendes de l’any vuit”, l’investigador entra en un tema que resulta sucós per la gran coincidència entre la realitat i els relats, no sols en els indrets de què ell fa esment, sinó perquè són semblants a molts altres llocs de tot l’àmbit lingüístic, on hi ha narracions d’eixe estil. Diu així:

“Sorprèn la facilitat amb què he trobat testimonis i que m’han relatat històries força increïbles de serps en les quals el protagonista no era un personatge anònim o llunyà, sinó ells mateixos o un parent o un conegut molt immediat” (p. 46). És la típica contarella en què 1) una mare donava mamar a un fill però, entremig, 2) una serpent (animal tel·lúric i que empiula amb la maternitat) substitueix el xiquet durant uns moments del dia i en què, a més, 3) en el termini d’uns quants dies, el nin passa a estar molt prim, fins que 4) la mare s’adona i el fill s’allibera i torna a beure lleteta maternal. Per això, el folklorista inclou aquests mots: “Finalment, van descobrir que, durant el dia, s’amagava a sota del mateix llit arrapada al sunyer” (p. 46). Ací podríem lligar la serpent amb la foscúria, amb la terra (el llit) i amb el matalap (representat pel sunyer, la terra).

És més: Dani Rangil, com que la història li havia estat contada per una dona d’origen andalús, afig que, “Durant anys, vaig pensar que aquesta era una creença pròpia del sud de la Península Ibèrica, però Pep Coll ha recollit relats semblants de la gent del Pirineu català” (p. 46).

Unes planes després, en la secció “Tertúlia sobre serps”, u dels participants en la recerca conta amb uns mots que hem llegit d’altres terres catalanoparlants: “La meva mare em va fer anar a cercar el meu pare a can Cinquanta. I, com que havia de travessar la riera i no hi anava, em va cridar:

-Què fas, nena? Que no ve el teu pare?

-És que no hi he pogut anar perquè aquí hi ha una cosa que no puc anar-me’n. A la que vaig per a caminar, em ve al darrere i, a la que em paro, es torna a amagar.

-Ja vinc.

HI havia una serp… impressionant! La va matar amb el mànec d’un magall” (p. 51), és a dir, d’un lligó. 

En el cas de què parlàvem, un personatge femení i no vinculat amb lo cristià, no pot travessar perquè un altre (i que sí que és cristià) li fa de barrera. Ací, ben mirat, la mare salva la filla.

En un altre punt, “Serps amb serrellera o serpents”, el recopilador de Calella, tocant a alguns papers de les serps, escriu que la serpent “es pot menjar la gent i guarda tresors fabulosos en coves soterrades o en cambres ocultes de castells, en monestirs o en altres edificacions de l’antigor més modestes com can Salviró de Vallmanya” (p. 52). Per consegüent, la serp rep unes funcions més en nexe amb la dona com a protectora de lo vernacle i no cal dir que de la maternitat i de l’esdevenidor, ja que, per mitjà del passat, es pot perpetuar la vida (amb els qui es gesten en l’espluga i que, en acabant, viuran arran del part).

Així, com en altres llegendes (encara que recollides en l’obra sobre la cultura oral del Montnegre), apareixen texts de la mateixa corda: “A can Salviró, també hi ha anat a remenar molta gent cercant-hi or. Però, allà, no sé on han de trobar-ho, perquè només hi ha aquella mica de paret, hi ha aquell suro gros, aquell pla… Allà hi ha moltes serps. El meu avi n’hi va trobar una, de gruixuda, de no sé quants metres, un rellamp de serp un dia que hi anava a pasturar els porcs” (p. 52). O siga, copsem el detall dels qui, moguts pel desig d’enriquir-se (o, si no, més d’una vegada, d’eixir de la pobresa), intenten arreplegar or. Ara bé, igualment, capim el paper de sopluig maternal: el suro, com en aquelles contalles en què una filla viu en una surera (o, per exemple, en una alzina) que li fa de marona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones del segle XIX, fortes, protectores i maternitat

General, , , , ,

“Benvolent o malvolent, de la dona sigues parent”, més que una dita.

El 14 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor escrivia en el meu mur: “’Benvolent o malvolent, de la dona sigues parent’. Això es deia quan naixia un xiquet. La dona, en la majoria dels casos, l’acostava més a la seua família que no a la del pare de la criatura”.

Dos dies després, el 16 de desembre del 2020, durant una conversa telefònica amb Pere Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935), no sols em digué que, en la foto de matrimoni dels seus pares, ella apareixia a l’esquerra (mirant frontalment), mentres que el marit ho feia a la dreta, ans unes paraules que cal tenir present: “La cultura matriarcal podia no estar en els papers de l’Estat, però estava en la realitat”. En enviar, el mateix dia, aquests mots a distintes persones, un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), a qui també li vaig permetre veure una foto de parella d’uns avantpassats de Vicent Pla (un amic de Facebook, que viu en Benigànim), em respongué amb un escrit que deia així: “La dreta de l’home sempre resta lliure. La dreta de la dona agafa a l’home. Resta lliure força i intuïció”.

Tot seguit, manifestí a l’amic el meu acord i li passí una publicació en “Bibliotecas únicas” (https://www.facebook.com/497376030319745/posts/3433883236668995), una pàgina de Facebook (ací traduïda) en què es veien dues escultures de l’antic Egipte. Mirant-les frontalment, la dona era a la dreta de l’home i, a més, amb la seua mà esquerra, agafa el braç esquerre de l’home, mentres que, amb la dreta, agafa l’home per la banda dreta de la panxa d’ell. A més, es podia llegir que, “En l’antigor egípcia, les dones eren vistes i honrades com més altes i com més sagrades que un home.

La dona és la mare de tots, donant vida i ensenyant.

Els antics creien que, quan un home assolís una gran quantitat de coneixença, d’espiritualitat i de poder, se li permetria usar una perruca de pèl llarg per simbolitzar que havia aconseguit un cert nivell igual al d’una dona.

Mentres els dos s’uneixen, ella sosté el seu home i li dóna força i protecció.

Hi ha una dita que sura en l’actualitat: ‘Darrere d’un home amb èxit, hi ha una dona forta que el sosté'”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, ermites, Nostra Senyora protectora del Poble i maternitat

General, , , , , ,

En el capítol 4 del llibre “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, hi ha una part del punt “La bruixa de la Guàrdia de Sagàs” en què es reflecteix el matriarcalisme i la relació entre el Poble i la figura de la mare, fins i tot, en el tema de les ermites i de construccions semblants (ací, per a alliberar-se de les bruixes): “A la parròquia de Santa Maria de la Guàrdia de Sagàs, al segle XVIII, varen construir en el cim de la serralada (…) una església dedicada a la Mare de Déu (…), sobre les runes d’una antiga capella (…). Creien que, si tenien la Mare de Déu en el punt més alt de la serra, aquella dominaria tota la contrada i, així, tindrien major protecció i, a les bruixes, els resultaria més difícil fer les malifetes” (p. 23).

Com hem vist en altres llocs de la recerca, l’indret en què es basteix té a veure amb… el pubis. A banda, cal destacar que la vila decideix que un personatge femení (ací, Nostra Senyora) els faça de protector i ells posar-se sota el seu sopluig, un detall més de pervivències matriarcalistes.

Unes pàgines després, passa a una narració que hem trobat en diferents fonts i que és coneguda. Una bona bruixa (qui podria representar la guaridora i, ben mirat, la trementinaire) fa possible que una xiqueta se salve del mal que li havia desitjat una veïna que era bruixa:

“En una casa vora de cal Pons (terme de Puig-reig), hi havia una criatura de sis mesos. Sense que se la veiés malalta, va deixar de mamar, car no hi havia manera que la criatura agafés el pit” (p. 25).

Més avant, un metge diu als pares que ja no sap com podria salvar la nena. Aleshores, els parents se’n van “a consultar una curandera que, també, segons deien, era bruixa, encara que (…) ajudava les persones (…). La dona, després d’escoltar els pares” (p. 25), els fa un preparat i, quan ells el donen a la criatura, la xicoteta s’allibera d’un cuquet i, “A partir d’aquest moment, (…) va començar a mamar altra vegada amb més gana que mai. Tot seguit, els pares van anar a veure la remeiera per explicar-li els fets” (pp. 25-26).

Per consegüent, la dona (ací, la guaridora) és qui, mitjançant la confiança dels pares, deslliura la infantesa. A més, els fa un comentari que podria evocar-nos l’expressió “Haver-hi roba estesa” i altres relats en què un personatge femení penja un llençol i un altre l’agafa:

“-Mireu: si voleu saber qui és el culpable del mal de la vostra filla, demà, al matí, aneu a veure l’estenedor de la veïna i, si té un llençol estès, hi trobareu el senyal del mal que patia la vostra filla” (p. 26).

Els pares segueixen les directrius de la bruixa i copsen que era com ella els havia indicat, àdhuc, amb l’esmentada marca.

L’endemà corre la veu per la vila: la veïna tenia com un tap i no podia menjar. Llavors, “els pares van tornar a veure la remeiera per tal de comunicar-li els fets:
-Mireu: el mal sempre torna a qui el dóna. Aquesta dona és bruixa (…) i, durant un temps, no molestarà ningú més” (p. 26).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poetes que retornen esperançats a la mare, qui dóna vida i empara

General, , , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Ramon Pagès i Pla (1947).

Un altre escriptor en què captem versos de línia matriarcalista, però no necessàriament relatius a la terra, és Ramon Pagès i Pla (1947), nascut en Viladrau (Osona). Així, en el llibre “Un poc de molt i un poc de res” (de 1998), la plasma en “El meu Montseny” (pp. 19-20), com ara, quan posa que, com si fos en l’inici de la primavera,

“El meu Montseny esclata al meu davant

si la finestra s’obre amb la dolcesa

d’aquell moment que forma amb la bellesa

o un tros de cor l’observa palpitant.

 

(…) i adolla cants sensibles a la font”.

 

És a dir, hi ha una connexió entre l’autor i la terra, de la casa cap a fora i, igualment, amb la mare (la font de vida).

A més, com indica tot seguit,

“La veritat del gran fondal silent

que crea el cel i cada jorn venera”.

 

O siga, que la terra (la dona), silenciosa i que ací apareix com la part activa de la frase, puix que no és el cel qui ha fet la terra pregona (el fondal), ans que ella ha creat el cel (l’home) i que està agraïda a lo celestial. Per tant, hi ha bona relació entre ambdues bandes, un tret matriarcal que, com podem veure, també és una realitat en les parelles (i en els ambients) matriarcalistes catalanoparlants de dones nascudes abans de 1920.

 Més avant, addueix

“Benigna calma del terrer arrelat

lluny de la llum que la carena amaga

secretament sobre la fosca obaga…

per retornar el repòs sempre anhelat”.

 

Per consegüent, l’home que treballa extraient terra (el terrer) no és a prop de la llum, sinó que prefereix la foscor, s’hi identifica molt més amb ella. En eixe sentit, u dels versos enllaça amb la posta del sol i, més encara, amb indrets on hi ha molta ombra, amb intenció de tornar a la mare (al repòs, això és, a l’hivern de la vida, acompanyat d’esperança).

No debades, en acabant, parla d’un Montseny fosc i amigable:

“Contemplatiu perfil de rostre amic,

bocí d’estel brillant, xamós, bonic,

que llença al vol el gra de l’esperança”,

 

això és, el nadó, el nen que naixerà en època de fred, que es mourà en la primavera i que assolirà la jovenesa en començar l’estiu, però que ara és el gra que el pagès encoratjat colga en el camp.

Aquests versos empiulen prou amb els que escriu en el poema següent, “El meu petit piano” (p. 21), com ara, quan parla de “la fe del sentiment / i la tendresa viva” juntament quan diu que la nit l’empara:
“cau en el silenci del record

en tants moments que lluita i que m’empara.

 

El meu piano pren l’amable mida

(…) perquè és la saba que fa viure el cos”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Nit de Nadal, Bon Nadal i Venturós Any 2025 a tots.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

 

 

 

Dones que protegeixen, ben preades, fortes i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El castell de Tuixén”. “Els castellers d’Odèn i de Tuixén eren família, un fet que facilità que, (…) davant l’embranzida dels sarraïns, el seu senyor decidís agafar els seus tresors i posar-los a resguard (…) i (…) portar-ho tot al castell de Tuixén” (p. 153).

I, com que el casteller de Tuixén era molt obert, “va decidir complaure el seu familiar, tot donant-li paraula d’honor que vetllaria per allò que ara n’era dipositari” (p. 153). 

En el paràgraf següent, copsem trets matriarcals, per exemple, quan llegim “va disposar que fos guardat el tresor en la més fosca caverna del castell” (p. 153). Per tant, el tresor (lloc on alçar material) empiula amb la dona com també ho fan la foscor i la caverna (en línia amb la cova com a lloc de recepció).

Més avant, veiem que el senyor de Tuixén (el que havia rebut el primer dels castellers) “i els seus homes havien d’acudir a la lluita. Si ell marxava, volia deixar a bon resguard el tresor del seu parent, així que, reunint totes les bruixes del lloc, els comminà que fessin encanteri per tal que ningú pogués tocar ni un bri del que contenien aquells baguls. I així ho van fer” (p. 153). És a dir, que tiren junta (com en moltes rondalles) i el rei confia en elles, això és, en les dones (en aquest cas, com a protectores).

A continuació, es plasma que aquest casteller i els seus hòmens se’n van a la lluita i que “La veu popular parla del fabulós tresor. Hi ha atrevits que s’hi acosten, (…) però ja no en surten. (…) Ningú més s’hi acosta” (p. 153). O siga, que les dones defenen la terra i, junt amb el noble, qui fa via, són la part forta. Podríem dir que el senyor les ha triades com a persones que ell considera més adients per a l’objectiu, detall amb què es reflecteix que la dona està ben preada.

Tot seguit, captem que “Una de les bruixes que van participar en l’encanteri revela, abans de morir, per què no tornaren aquells intrèpids que van entrar al castell” (p. 154) i, així, és la dona qui fa de transmissora de la cultura popular, com en moltes rondalles i entre dones nascudes abans de 1920.

Aleshores, la bruixa comenta que “La porta negra que guardava l’entrada al tresor era folrada amb planxes de ferro,  i un estol de serps (…), tirant-se sobre aquell que intentés obrir la porta. Al costat de dins, un drac” (p. 154). Per consegüent, de nou, la força està associada a la figura de la dona i lo femení ho fa amb representacions com la serp (la qual toca terra i puja per les plantes i pels arbres), amb el drac i amb lo fosc. Adduirem que, en llengua catalana, hi ha la frase “tocar ferro”, la qual té a veure… amb la porta.

Per això, finalment, llegim que “La gent afirma que qui vulgui abastar els tresors que encara romanen amagats en les cavernes del castell de Tuixén, els caldrà desencantar primer el drac i les serps” (p. 154), passatge en què copsem que, en molts relats com també en la realitat, la dona està vinculada amb la fortalesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.