Arxiu d'etiquetes: dones que protegeixen

Poetes que retornen esperançats a la mare, qui dóna vida i empara

La literatura matriarcal en poemes de Ramon Pagès i Pla (1947).

Un altre escriptor en què captem versos de línia matriarcalista, però no necessàriament relatius a la terra, és Ramon Pagès i Pla (1947), nascut en Viladrau (Osona). Així, en el llibre “Un poc de molt i un poc de res” (de 1998), la plasma en “El meu Montseny” (pp. 19-20), com ara, quan posa que, com si fos en l’inici de la primavera,

“El meu Montseny esclata al meu davant

si la finestra s’obre amb la dolcesa

d’aquell moment que forma amb la bellesa

o un tros de cor l’observa palpitant.

 

(…) i adolla cants sensibles a la font”.

 

És a dir, hi ha una connexió entre l’autor i la terra, de la casa cap a fora i, igualment, amb la mare (la font de vida).

A més, com indica tot seguit,

“La veritat del gran fondal silent

que crea el cel i cada jorn venera”.

 

O siga, que la terra (la dona), silenciosa i que ací apareix com la part activa de la frase, puix que no és el cel qui ha fet la terra pregona (el fondal), ans que ella ha creat el cel (l’home) i que està agraïda a lo celestial. Per tant, hi ha bona relació entre ambdues bandes, un tret matriarcal que, com podem veure, també és una realitat en les parelles (i en els ambients) matriarcalistes catalanoparlants de dones nascudes abans de 1920.

 Més avant, addueix

“Benigna calma del terrer arrelat

lluny de la llum que la carena amaga

secretament sobre la fosca obaga…

per retornar el repòs sempre anhelat”.

 

Per consegüent, l’home que treballa extraient terra (el terrer) no és a prop de la llum, sinó que prefereix la foscor, s’hi identifica molt més amb ella. En eixe sentit, u dels versos enllaça amb la posta del sol i, més encara, amb indrets on hi ha molta ombra, amb intenció de tornar a la mare (al repòs, això és, a l’hivern de la vida, acompanyat d’esperança).

No debades, en acabant, parla d’un Montseny fosc i amigable:

“Contemplatiu perfil de rostre amic,

bocí d’estel brillant, xamós, bonic,

que llença al vol el gra de l’esperança”,

 

això és, el nadó, el nen que naixerà en època de fred, que es mourà en la primavera i que assolirà la jovenesa en començar l’estiu, però que ara és el gra que el pagès encoratjat colga en el camp.

Aquests versos empiulen prou amb els que escriu en el poema següent, “El meu petit piano” (p. 21), com ara, quan parla de “la fe del sentiment / i la tendresa viva” juntament quan diu que la nit l’empara:
“cau en el silenci del record

en tants moments que lluita i que m’empara.

 

El meu piano pren l’amable mida

(…) perquè és la saba que fa viure el cos”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Nit de Nadal, Bon Nadal i Venturós Any 2025 a tots.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

 

 

 

Dones que protegeixen, ben preades, fortes i molt obertes

Un altre relat en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El castell de Tuixén”. “Els castellers d’Odèn i de Tuixén eren família, un fet que facilità que, (…) davant l’embranzida dels sarraïns, el seu senyor decidís agafar els seus tresors i posar-los a resguard (…) i (…) portar-ho tot al castell de Tuixén” (p. 153).

I, com que el casteller de Tuixén era molt obert, “va decidir complaure el seu familiar, tot donant-li paraula d’honor que vetllaria per allò que ara n’era dipositari” (p. 153). 

En el paràgraf següent, copsem trets matriarcals, per exemple, quan llegim “va disposar que fos guardat el tresor en la més fosca caverna del castell” (p. 153). Per tant, el tresor (lloc on alçar material) empiula amb la dona com també ho fan la foscor i la caverna (en línia amb la cova com a lloc de recepció).

Més avant, veiem que el senyor de Tuixén (el que havia rebut el primer dels castellers) “i els seus homes havien d’acudir a la lluita. Si ell marxava, volia deixar a bon resguard el tresor del seu parent, així que, reunint totes les bruixes del lloc, els comminà que fessin encanteri per tal que ningú pogués tocar ni un bri del que contenien aquells baguls. I així ho van fer” (p. 153). És a dir, que tiren junta (com en moltes rondalles) i el rei confia en elles, això és, en les dones (en aquest cas, com a protectores).

A continuació, es plasma que aquest casteller i els seus hòmens se’n van a la lluita i que “La veu popular parla del fabulós tresor. Hi ha atrevits que s’hi acosten, (…) però ja no en surten. (…) Ningú més s’hi acosta” (p. 153). O siga, que les dones defenen la terra i, junt amb el noble, qui fa via, són la part forta. Podríem dir que el senyor les ha triades com a persones que ell considera més adients per a l’objectiu, detall amb què es reflecteix que la dona està ben preada.

Tot seguit, captem que “Una de les bruixes que van participar en l’encanteri revela, abans de morir, per què no tornaren aquells intrèpids que van entrar al castell” (p. 154) i, així, és la dona qui fa de transmissora de la cultura popular, com en moltes rondalles i entre dones nascudes abans de 1920.

Aleshores, la bruixa comenta que “La porta negra que guardava l’entrada al tresor era folrada amb planxes de ferro,  i un estol de serps (…), tirant-se sobre aquell que intentés obrir la porta. Al costat de dins, un drac” (p. 154). Per consegüent, de nou, la força està associada a la figura de la dona i lo femení ho fa amb representacions com la serp (la qual toca terra i puja per les plantes i pels arbres), amb el drac i amb lo fosc. Adduirem que, en llengua catalana, hi ha la frase “tocar ferro”, la qual té a veure… amb la porta.

Per això, finalment, llegim que “La gent afirma que qui vulgui abastar els tresors que encara romanen amagats en les cavernes del castell de Tuixén, els caldrà desencantar primer el drac i les serps” (p. 154), passatge en què copsem que, en molts relats com també en la realitat, la dona està vinculada amb la fortalesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.