Arxiu d'etiquetes: dones amb reflexos

Dones que influeixen, amb molta espenta, amb reflexos i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, en el fet que la dona té la darrera paraula, és “Na Pontons”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. Així, veiem que “Era una senyora de Sant Llorenç des Cardassar, de temps des moros, que anava a missa a s’esglesieta de Sant Miquel (…) i, per anar-hi, comprà un camí que passava pes Rafal de Búger i Sa Pobla, cap a s’oratori de Sant Vicenç des terme de Muro i, llavors, per dins aquesta mateixa vila, Santa Margalida, Petra i Manacor fins a Sant Llorenç.

(…) Això ho conta sa gent vella de Campanet” (p. 83).

Afegirem que, en línia amb aquesta rondalla, en la comarca de l’Horta de València, hi ha una partida que, en les ordenances de la séquia de Benàger i Faitanar, de 1740, figura com partida de Na Pastora (ara, coneguda com Partida de la Pastora) i que, per tant, tenia a veure amb una dona.

Igualment, també es plasma molt en la rondalla mallorquina “La Mare de Déu de Sant Llorenç des Cardassar”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. Així, veiem que “un pastoret de Son Vives trobà un dia aquesta Mare de Déu dins un cardassar, allà mateix a on avui és l’església de Sant Llorenç.

La se posa dins es sarró i se’n va a ses cases, es vespre” (p. 84) i ho comenta i en parla com “Una senyora ben garrida” (p. 84), com moltes dones en moltes rondalles en llengua catalana, però, en obrir el sarró, troba que és buit. I, una segona vegada, igual (p. 85).

I, a la tercera, l’home,“s’endemà se’n torna (…) pes mateix cardassar i, zas!, ja m’afina aquella mateixa Mare de Déu dins es mateix card des altres dies.

-Ah, gran pitxorina! -diu ell-. Dues vegades m’ets fuita, gran pòlissa!

Agafa una pedra i la hi tira.

La Mare de Déu allarga una mà i empara sa pedra” (p. 85), és a dir, que la dona actua ràpidament i amb reflexos, com ho fan moltes dones en moltes rondalles i, igualment, per exemple, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, i, de pas, es salva la part matriarcal (en aquest cas, simbolitzada per la Mare de Déu des Cardassar).

Immediatament, veiem que l’home, sense pensar-s’ho dues vegades, se’n va a les cases, “conta es pas, hi va tota sa gent i em troben aquella Mare de Déu dins aquell card amb sa pedra amb sa mà que havia emparada” (p. 85).

I, un poc després, copsem que “Tots s’agenollaren, li digueren una Salve i varen resoldre de fer-li una mica de capella.

La hi feren i d’ací nasqué la vila de Sant Llorenç” (p. 85).

Per tant, hi hagué reunió de tots els veïns del poble, qui acorden crear una capella, de la mateixa manera que, en moltes rondalles, podem veure que moltes persones tiraren junta, detall que encara perviu, per exemple, en el fet que la dona va a l’home i escolta la seua opinió, encara que, finalment, es faça lo que ella trie.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb reflexos, diligents i molt creatives

General, , , , ,

 

En línia amb el camp de la iniciativa ideada i duta a terme per dones, de la mateixa manera que “les xicones de Xixona / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana” (per tant, no els l’ha comprada cap home, ja que, en les cultures matriarcals, és la dona qui gestiona els diners i la casa i qui en fa de cap), en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, hi ha la rondalla “Una contalla dels Figons”, la qual, des d’un principi, ens porta a l’expressió “ser un figa molla”, vinculada amb l’home com a passiu en el matriarcalisme, de què parlem en un altre punt del treball.

Així, es comenta que el Figó pare era en el llit, que creu que li resten pocs dies i que, per això mateix, convida la dona a anar a cal fuster. I, ella, com a cap de la casa, immediatament, ho aprova i, “Tota contenta, sense llevar-se el davantal ni passar-se la pinta pel cap, se n’anà a cal fuster a fer-ne l’encàrrec” (p. 58) i, a més, en un moment en què feia falta faena en la fusteria.

Un poc després, en la rondalla “Una contalla dels Figons”, llegim que, “La Figona, amb voluntat de tindre una finesa amb el pobret del seu marit que es moria, viu el cel obert.

-Comprant-ne huit, a quan eixiria el taüt?

-A cinc podria deixar-lo. Però, què he de fer jo amb les altres quatre posts?” (p. 58).

I la Figona, amb reflexos i molt creativa, li respon:

“-Un altre taüt, -li contestà prestament Maria la Figona. Faça-me’n dos per deu.

I més contenta que un gat amb un lleu, se’n tornà lleugera a casa dient-se: ‘Ara vorà el meu marit que es pot morir tranquil, que jo sé també fer negocis!’. Perquè l’assumpte havia sigut clar per a ella des del primer moment: com que se li havia romput la panera i estava sense saber on fer el pa feia tres anys, li explicaria: ‘Un taüt serà per a tu. I l’altre, mentre no el necessitem, el gastaré de panera’” (p. 58). ¡Quina imaginació la de la dona, amb molta espenta, amb els reflexos d’un jove!

Tot seguit, llegim “I, pensant amb l’alegria tan gran que li donaria al marit, més que caminar corria camí de casa repetint-se: ‘Quina alegria li donaré, mare! Quina alegria més gran que s’endurà el pobret!’” (p. 58). 

Agraesc les recomanacions de Ximo Caturla i la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan dia rere dia. 

 

 

 

Dones diligents, servicials i molt obertes

General, , , ,

 

 

En una rondalla del llibre “Contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, “El cigronet”, un home que només tenia un cigronet, emprén el camí i, després de fiar-lo a una dona (i, posteriorment, lo que li dona ella, canvia i, lo que ell rep, ho passa a una segona dona i, així, successivament, a diferents dones), “Es féu l’hora del ranxo i buscà una altra vegada una casa on deixar el sac:

-Senyora ama, li puc deixar ací aquest sac?

-Clar, home, ací estem per a servir-nos” (p. 43).

I el deixa. Però, en eixa casa, hi havia un xiquet que volia una coca de sagí (p. 43), però la mare li deia que no la faria. I, quan el xiquet alça la veu, la xiqueta que hi havia en el sac, “que sentia cridar el xiquet, digué: ‘A mi també!’. La mare i el  xiquet, que advertien aquella veu, es preguntaren. ‘Què ha sigut això?’. S’acostaren al sac, l’obriren i trobaren la xiqueta. ‘Criatura de Déu! Què fas tu dins d’un sac?’, s’exclamaren. I ella els contà el que li havia passat. I, com que allò que els contava era tan trist i la xiqueta era tan bonica, els féu molta llàstima.

‘No deixarem que se t’enduga’, decidiren” (p. 43).

Però, com que l’home del sac havia de vindre, la dona, amb molta iniciativa, amb molta espenta i diligent, “per tal d’enganyar-lo,  (…) cercà un cànter vell i envià el fill a agafar granotes i gripaus. Quan tornà el fill, ficà dins del cànter les granotes i els gripaus, omplí el cànter d’aigua, nugaren el sac i el tornaren a deixar darrere de la porta.

L’home no tardà.

-Dona, m’enduc el sac!

-Molt bé! Enduga-se’l i vaja amb pau!” (p. 44).

L’home, mentres se’n va cap al riu, nota que li cau aigua i que li mullava l’esquena (p. 44) i, com que creu que és la xiqueta, llança el sac al riu. “I les granotes i els gripaus, feliços de trobar-se al riu, isqueren del cànter” (p. 44).

Al moment, llegim que “La dona aquella i el xiquet anaren a tornar-li la xiqueta a la mare, i tots estaven molt contents i es feren bons amics” (p. 44). Novament, veiem que la dona (i també el fill) actuen de manera molt oberta i, per això mateix, van a la casa de la xiqueta, per a que ella hi puga viure, en lloc, per exemple, d’adoptar-la. Podem veure, ací, un tracte maternal i matriarcal. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan dia rere dia.