Una altra contalla en què capim trets matriarcals, com ara, la pervivència de la dona, és “El clau”, recollida per Joan-Lluís Monjo i Mascaró: “Una dona se li va morir l’home i un xiquet. I, per no pagar dos soterrars, els va ficar tots dos en la mateixa caixa: el xiquet, enmig de les cames del marit. I, plorant, feia:
-Ai, Pep! ¡No em dols tu, no, només que el clau que t’endús enmig de les cames! Ai, Pep, quina pena tinc! ¡No em dols tu, no, sinó que el clau que t’endús enmig de les cames!
I el personal deia:
-Esta dona ha tornada orada! Esta dona ha tornada orada!” (p. 200).
Com podem veure, els personatges que es moren són masculins (el marit i el fill), però, tot i això, la dona no deixa caure l’home, ni la part sexual masculina (en aquest relat, representada pel clau, o siga, pel penis). Altrament, hi ha un vincle més fort amb el fill que amb el pare i el fet ens porta al tema de la maternitat: el de les mares que viuen com se’ls mor un fill abans de fer-ho elles. En altres mots, la mare conserva el fill en el seu cor.
Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme és “El ball de la barca”. El narrador, qui es posarà de part de l’actitud del personatge femení (una jove) i d’un ancià, comenta al folklorista que, en la seua joventut, hi havia balls i “jóvens i vells (com jo) mirant també el ball (perquè ens agrada, almenys, sentir la música i mirar en la joventut). I hi havia una xicona d’eixes que un xicon agafa un xicon agafa de males maneres i la trau. Llavors, ella li diu:
-Escolteu: este ball, com es diu?
Ell li respon:
-Este ball es diu el ball de la barca.
I ella li afig:
-Aleshores, això que em punxa ací baix del ventre, això, què és?
Ell li diu:
-Això és el rem.
S’asseuen i, al poc de temps, ella, com que no a treia ningú, se’n va i agafa un home huitantot que escassament podia arrossegar els peus (…) perquè no podia una altra cosa.
I la xicona diu al vell:
-Escolteu: este ball, com es diu?
Ell li respon:
-Este ball es diu el ball de la barca.
La xica li demana:
-És que vós no teniu rem?
El vell li diu:
-No, senyora: jo vaig a motor” (pp. 200-201).
Per consegüent, aquesta narració, contada en 1993, exposa uns passatges que són com l’espill de la societat valenciana del moment: el xic (més brusc) recorre a la penetració; i el provecte (més feble físicament) és respectuós amb la jove i, a banda, accepta que ella li done vida, que li faça de motor i ell encara conserva la seua humor amena, fets que compensen que ja no se li empine el penis.
Adduirem que aquesta contarella és un altre exemple en què la dona salva l’home (en aquest cas, com en el de fets reals de xiquets que, per exemple, en el primer quart del segle XXI, van a una residència de majors i hi ha bona avinença i un compartir fructuós entre ambdues generacions).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.