Comentaris sobre la pedagogia matriarcal a un amic català nascut en 1929. Intents de militarització en terres catalanoparlants.

En relació amb el poema “Terra meva” (de Pere Capellà i Roca) i al “Terra nova” (de la poetessa Ma. Dolors Godoy Rotllens, nascuda en 1929), els quals plasmàrem en la web “Malandia” el 19 de novembre del 2024, podríem dir que, no sols van en la línia del matriarcalisme, sinó que, igualment, exposen fets que no tenen a veure, com ara, amb la figura del conquistador castellà que torna a la terra i que aspira a posar-se guardons, a la fama i a passar a la posteritat, com és costum en les actituds que segueixen el model autoritari.

Així, en els Pobles matriarcalistes, el record per part de les generacions del demà no ve perquè s’hi haja forçat, com ara, mitjançant una instrucció (que no ensenyament) amb estil militar, de culte a la persona, a lo celestial, al misticisme, a la bandera, als himnes patriòtics, a l’abstracció i, a més, acompanyat d’un tancament a lo extern i als qui, com ara, no siguen especialistes en una matèria o del ram de l’equip de govern, ni membres del consell d’il·lustrats (tret que enllaça amb el paternalisme de la Il·lustració).

Afegirem que, el 20 de novembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (un català nascut en 1929) ens escrigué

“Bon dia, Lluís,

M’ha agradat molt el del Pere Capellà: és interesantíssim. Els altres comentaris (he llegit el del militar vicepresident [valencià]); però em reservo l’opinió: encara que [ ell] sigui català, és militar.

Hi ha uns altres escrits sobre el comportament d’alguns (!?) governs, que l’he repassat molt per sobre”. Aquests darrers texts de què parla tenien a veure amb polítiques que s’havien pres en distints Estats en què, davant la pandèmia iniciada en el 2019, es recorregué a una actitud en pro de la militarització de la societat i, així, del pensament i de l’estil de vida.

La meua resposta (ací, amb lleugers retocs) fou:

“Bon dia, Ricard,

Gràcies pel teu comentari. La veritat és que, en relació amb la decisió del president valencià i a les primeres declaracions del militar com també a la resposta d’alguns jornalistes valencians i de partits polítics valencians que, històricament, havien fet una defensa de la llengua catalana (Compromís), és deplorable i clarament patriarcal (el cel, això és, la pàtria constitucional, les normatives i la fama, que no la terra, ni la llengua vernacla, ni la saviesa popular, ni la Mare Terra, per damunt de tot). 

És com dir que prioritzen les actituds que afavoreixen les dictadures, les imposicions i el ‘porcojonismo’ (un tret alié a la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana i amb la dels Pobles matriarcalistes), la submissió als dictats del partit i a qui mane en cada moment.

Per això, podem dir que es pot ser suau i fort: per exemple, 1) pacient com un mestre amb un aprenent, com una mareta amb el nounat o com una àvia amb els néts; i, igualment, 2) tenir una mena de principis morals que fan que toquem els peus en terra i que no aprovem tot (no sols actituds, sinó també accions, decisions, activitats, idees, pensaments, etc.).

Afegirem que ara recorde què feia l’àvia Damiana, una colla que conegué un amic meu: era forta, entre d’altres coses, perquè no permetia que es tractàs de manipular mentalment, ni ètnicament, ni per mitjà de la instrucció escolar, els colles. Així, els ensenyava com eren els qui intentaven fer miques la seua cultura, la idiosincràsia colla.

Però, al mateix temps, ensenyava amb molt d’interés tot lo referent a la cultura tradicional vinculada amb el seu Poble.

En eixe sentit, capte que hi ha qui se sent incòmode, motiu pel qual recorre a censurar en Facebook, a blocar comptes, a eliminar grups de cultura tradicional i folklore d’arrels catalanoparlants i, per descomptat, a promoure la cultura de la imatge i a deixar fora la d’escoltar (però no per a retrucar després). Com a exemple, Desmond Tutu deia ‘No alceu la veu: milloreu el vostre argument’.

Finalment, dir-te que, amb persones com tu, he aprés un poc més en nexe amb l’empatia i amb el tractar d’aplegar a acords de màxims lliures de xantatges, d’intents d’imposició o d’anihilació. ¿Saps per què? Perquè has conegut una guerra i les meues vivències em diuen que les conteses deixen molta empremta i, quasi sempre, n’ixen persones més tolerants i lliures de ressentiments”.

Adduirem que la cultura tradicional que empiula amb la llengua catalana i amb les terres catalanoparlants és matriarcalista. I moltes celebracions tenen a veure amb la terra,… però no amb la religiositat més bé centrada en l’enaltiment de la figura del capellà (vàlid per a bisbes, per a directors espirituals o bé per al Papa). Podríem dir que és més de tocar els peus en terra i que, per això, en aquests Pobles, se senten més connectats amb la terra, amb la família, amb la cultura tradicional (començant per la llengua vernacla), amb el folklore i, per descomptat, amb una sexualitat en què copsem la simpatia cap a la Mare Terra.

Igualment, el 19 de novembre del 2024, enviàrem un missatge a una persona que coneix molt sobre la cultura colla, d’Amèrica del Sud i matriarcalista, i ens comentà que “El viure arrelats és tradició i vida en els pobles que hui consideren primitius, però que estan en la veritat, perquè tots som criatures arrelades, tant vegetals com animals.

D’ahí, les expressions del contacte en tot el que és viu.

Bon dia”.

Doncs bé: eixe viure arrelats (tradició, maternitat) i, al mateix temps, fomentar la vida (l’obertura) està molt reflectit en els Pobles matriarcals. En canvi, les cultures patriarcals recorren, com ara, a ser ciutadans del món, a eixir de l’obscurantisme (per part de partits i d’agrupacions d’esquerres) o bé impulsen la cultura d’assolir la llum de la veritat i el racionalisme (per part de les línies que afavoreixen, per exemple, la reverència als alts càrrecs, a la rectitud i a la visera junt amb els qui es fonamenten en les lluites contra el poder i el menyspreu a lo maternal).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.