Arxiu d'etiquetes: comentaris en relació amb la sexualitat matriarcal

Parelles catalanoparlants en fotos d’abans de 1930: força, intuïció i matriarcalisme

General, , ,

Escrits en relació amb la típica foto de la parella catalanoparlant: “La dreta de la dona agafa a l’home. Queda lliure la força i la intuïció”.

Prosseguint amb aquests comentaris relatius a la foto típica de la parella catalanoparlant, el 16 de desembre del 2023 en posí una en el meu mur, la qual havia sigut publicada el 16 de desembre del 2020 i enviada per Vicent Pla. Això permeté tornar a plasmar les paraules de la primera publicació esmentada:

“Un comentari d’un amic meu (per a nosaltres, Josep), molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), en veure, hui, aquesta foto:

‘La dreta de l’home sempre queda lliure. La dreta de la dona agafa a l’home. Queda lliure força i intuïció’.

Estic d’acord amb el punt de vista de Josep: la força (la mà dreta); la intuïció (la mà esquerra). Amb la diferència que preval la mà de la dona sobre l’home però el té present (la seua mà dreta roman sobre l’home).

¿Què opineu? Gràcies”.

En nexe amb la foto i amb el text, el 16 de desembre del 2023 i posteriorment ens plasmaren aquests comentaris: “De sempre, havia sentit dir que l’home, si anava a la dreta, tenia el braç dret lliure, per saludar, fins i tot, amb el barret. Pel mateix motiu, els anglesos circulaven per l’esquerra: per poder saludar correctament al que venia de cara i en direcció contrària” (Ernest Perera Folch). En escriure-li, el mateix dia, sobre el costum valencià d’eixir una parella de casa i, quan són en el carrer, la dona agafar l’home amb el braç dret (encara que ell salude, fins i tot, somrient, amb el braç de la dreta) i que això era un altre tret matriarcalista, Ernest Perera Folch ens afegí “Jo, als únics indrets on he vist cultura matriarcal, és al País Basc i a Galícia”.

Tot seguit, li exposàrem “Que siga més fàcil de veure-la en majors camps, al meu coneixement, té un motiu de pes: la immigració de gent procedent de terres de cultura castellana no hi ha sigut tan important com en Catalunya. Ara bé, moltes de les respostes, dels escrits que m’han enviat i, sobretot, dels punts en comú entre les rondalles tradicionals catalanes, valencianes, balears, etc. en llengua catalana i lo que et comenten (per escrit o bé de paraula), reflecteix que la nostra cultura és matriarcalista”.

Aleshores, la resposta d’Ernest Perera Folch fou “Si, dels estudis de recerca, treus que sempre hi ha hagut una societat matriarcal, doncs, deu ser així.

Jo procuro parlar només de lo que he viscut i dels fets que m’han transmès, directament, altres, viscuts per ells. A la meva vida, he vist dones sotmeses de manera, a vegades, inhumana, a la voluntat dels homes, amb la complicitat de l’Església Catòlica i d’altres religions.

Crec que hi ha, a Mongòlia, unes tribus en què les dones són les que es queden a la casa familiar: tenen fills, els cuiden i l’home és un mascle que no té cap valor i es queda a la casa o el fan fora i n’agafen un altre.

Crec que, si continuen en l’actual tendència social, s’arribarà a aquesta forma d’estructura familiar. L’home és necessari per aportar semen, ja no és valorat per la seva força; la dona té la mateixa intel·ligència que l’home i, a la societat tecnològica, en res és imprescindible el mascle.

Llavors, veig un futur social molt incert i fotut pels homes”.

Unes altres paraules que ens posaren, respecte a aquesta foto del 16 de desembre del 2020 (però tres anys després), foren “Em sembla PERFECTE!” (Antoni Sàbat Aguilera), “No ho havia pensat” (Lourdes Boïgues), “Jugaven amb l’estatura. La meva àvia era molt alta i, a les fotos de retratista, la feien seure a ella” (Santi Guiot Chacón), “Jo m’agafo al braç del meu home, l’esquerre (o sigui, el meu braç dret al seu esquerre)” (Montserrat Cortadella), “Més bé, ella està dreta en posició dominant; ell, assentat, submís. Ella mira la càmera amb decisió; ell no mira, està encantat.

Ell porta un puro a la mà, com a senyalització de mascle; ella, un palmito de dona.

Van mudats de diumenge.

En les imatges de l’època que he pogut veure, elles solen assentar-se; i ells, darrere i ben drets i dominants… Clar, que això va per zones geogràfiques.

Pense que és una foto matriarcal” (Jesus Octubre Groc), “També dependrà de si som dretanes o esquerranes” (Lourdes Boïgues). En nexe amb aquest darrer comentari, el 17 de desembre del 2023 responguérem, com ara, que, “Després de la guerra (1936-1939), a vegades, la tendència s’inverteix clarament com també s’introdueix el color blanc en el vestit de la dona.

(…) Quant a drets i esquerrans, nou de cada deu persones són dretes.

Cal pensar que, per exemple, 1) en el Regne de València, en el segle XVI, l’Església ja tractà d’introduir el castellà en l’escolarització (escassa), 2) que, en la Catalunya del segle XVIII, la gran majoria dels bisbes foren castellanoparlants (recordem que, arran del Concili de Trento, 1545-1563, el rei podia anomenar-los), 3) que el model obligatori d’instrucció primària que es volgué escampar, en eixe segle (i, després), fou el castellà (com ara, en temps del rei Carles III), 4) que la ‘Ley de Instrucción Pública’, de 1857, feu obligatori l’ensenyament públic del castellà i no permetia el de les altres llengües que es parlaven en l’Estat espanyol, 5) que aquesta llei durà fins a 1970 (quan s’aprovà la de l’EGB).

Per tant, presentar el tema com si la presència de la cultura matxista (en anglés, empren la paraula ‘machismo’) fos pròpia de totes les cultures d’Espanya i com si la Il·lustració hagués sigut un moviment d’alliberament de la dona i de la societat, és com tractar de fer-nos creure (i assimilar) que tota la vida ha sigut així i que fou una cosa fruit d’una ‘evolució’ i ‘natural’”.

Més avant, tocant un escrit que havíem redactat la vespra i en què havíem tractat un poc sobre les cultures matriarcalistes (com ara, la catalana i la colla), Tonet Sala Castells ens escrigué unes paraules que considerem adients per a aquest tema: “Hui en dia ens volen inculcar el feminisme, que no té res a veure amb el matriarcat que vaig conèixer a la llar familiar, a on vaig créixer. La meua mare, EPD, va ésser una bona matriarca. Li deia, al meu pare: ‘Avant, Tonet, que és hora d’anar a treballar’.

El meu pare deia ‘Ja val, dona, ja val!!’.

I moltes més coses.

En canvi, la meua germana, fins al dia de hui, mai ha sigut matriarcal: de gran, dona suport al feminisme. El feminisme forma part de la globalització i no hi estic d’acord!!”. Afegirem que, en el moment d’exposar aquestes paraules, Tonet Sala Castells havia emigrat des de Catalunya al Brasil, on ja residia des de feia un temps i no precisament arran d’un viatge de turisme. 

A banda d’aquests escrits, un poc després de posar una foto el 31 de desembre del 2020, l’antropòleg Francesc Vallcaneras Jaume, el mateix dia ens plasmà “Increïble. A Mallorca, també. El fet, sortia d’ells o era cosa dels fotògrafs? També és freqüent veure l’home assegut i la dona dreta.

Tot un cas antropològic”. La nostra resposta fou “No soc un estudiós del camp de la fotografia. És variable, però sí que puc dir que, com més antigues són les fotos, més vegades apareix la dona en la banda dreta, mirant frontalment la foto.

Sobretot, si estan fetes abans de 1930”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: La foto que ací posem, i de què hem escrit, ens l’envià Vicent Pla. Agraesc la seua generositat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Tot seguit, exposem una taula sobre fotos de parelles catalanoparlants fetes abans de 1930. Un camí senzill per a trobar-les és escriure “mirant frontalment” en Facebook. 

Taula de fotos de noces o bé de matrimoni anteriors a 1930

Xiquetes que naixen en camps de flors, maternitat matriarcal

General, , , ,

 

Prosseguint amb el tema del naixement dels nadons i de la maternitat matriarcal, el 5 de febrer del 2023 envií un correu electrònic amb dues entrades sobre el tema, sota el títol “Xiquets que naixen sota una col, educació matriarcal”. Rosa Rovira ens escrigué “La meva germana (…) tenia quatre anys quan hi vaig arribar jo, al món, i, en entrar a casa, li va dir, a la meva mare:

-Oh, quina nena més maca! On estava?

-Estava allà, al mig d’un camp de flors!!! Per això, li direm Roseta.

Santa innocència!!!”.

I, com vaig adduir el mateix dia en Facebook, on posí aquestes paraules, “Com veiem, es reflecteix el matriarcalisme: per mitjà del jardí i, així, del resultat de la vida en contacte amb la terra (el camp) on ha nascut la planta que ha generat la flor.

Quant a la innocència, la preferesc abans que la culpa”.

També el 5 de febrer del 2023, però José Miguel García Beltrán (nascut en  1941), u dels col·laboradors en el treball sobre els Sants de la Pedra, m’envià el seu comentari sobre les dues entrades de què parlàvem abans: “Me has traído a la memoria un recuerdo crucial, ‘traumático’, de mi niñez. Te cuento:

Mi padre era maestro y estamos en Luco de Bordón (Teruel), no lejos de Castellote, un pueblecito de unos 400 habitantes (ahora quedan siete). No he dejado de visitarlo, porque es precioso. Yo tengo 9 años y allí tomé la primera comunión. Ando jugando con otros chicos y chicas de mi edad, por las afueras del pueblo.

No recuerdo en qué contexto, por qué motivo, pero lo cierto es que una tal Carmen (…) me da la gran noticia, rompe mi esquema y desnuda mi creencia y me lleva a la cruda realidad al decirme: ‘Los niños venimos de las tripas de nuestras madres’. Me dejó tremendamente impactado, traumatizado, de modo que llego a casa y pasé unas horas, algunos días, mirando a mi madre de modo muy extraño. No dije ni pío. Me lo pasé sólo pero, poco a poco, se pasó y no hice jamás comentario alguno sobre el tema, aunque tuve una ligera sensación de que me habían engañado. Voló la cigüeña, sin más, pero unos días los pasé regular”.

En resposta a l’escrit de José Miguel García Beltrán, entre altres coses, li comentí que, si bé ma mare, de jove, es marcà que no diria res fals als fills, en aquest tema, “quan li he llegit bona part de la llegenda de la primera entrada [, sobre el forat de l’Encantada, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras], m’ha comentat que li agradava eixa manera d’explicar els fets i que el pou representa la placenta. Immediatament, passí a escriure-ho en una llibreta”.

Les paraules de ma mare (en una conversa telefònica del 2 de febrer del 2023), en vincle amb una llegenda de la Plana de Vic en què apareix el pou i una comare que en trau els futurs xiquets, foren “Si és l’aigua, pot ser. (…) també perquè el ‘nano’ està en la bossa del líquid amniòtic”.

Afegiré que el 5 de febrer del 2023 cerquí en Internet entrades que tenien a veure amb el naixement dels nadons i amb l’explicació als fills i ens trobem amb el mateix tema que vaig llegir en 1997 en el llibre “Metafísica del sexo”, de l’italià Julius Evola i que figurava entre les obres recomanades pel butlletí número 69 de l’”Escuela Libre Paideia”, de Mèrida, de línia anarquista i llibertària: encara que, en lo que es sol dir cultura occidental, hi ha una mena de prepotència en aquest tema (i en molts més), una visió més completa de la sexualitat (i podem aplicar-ho a la maternitat) es reflectia en altres cultures, sovint, qualificades com a primitives o desfasades. L’autor passa per la mitologia, pel cristianisme, pel tantrisme, pel mite de l’androgin, per cultures molt distants (en el temps o geogràficament) i amb molts punts en comú, etc..

En aquest sentit, cal dir que, cap al 2022, comentí a un estudiós de la cultura popular valenciana que, així com ara és més fàcil que, en determinats ambients, es recomane que la mare parle amb el futur nen, tot i que el xiquet encara no haja nascut,… ¡ja apareix reflectit en frases que diu Rigoberta Menchú en el llibre “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia”, d’Elisabeth Burgos i publicat per l’editorial Seix Barral (2a. edició, en 1993), arran d’una entrevista feta en 1982. El llisquí durant el darrer curs de Magisteri (en l’any 1993/1994), amb Estrella Somoano Ojanguren com a mestra d’Antropologia (qui ens el feu llegir) d’arrels basques i asturianes (això és, de dues cultures matriarcals), i m’impactaren aquestes paraules sobre el nadó i la mare: “quan té set mesos, la dona es posa en contacte amb tota la natura, segons la nostra cultura. Eixirà al camp, anirà a caminar en la muntanya. Així, el nen s’enamorarà amb tota la natura. La mare ha d’anar-hi forçosament, ha d’ensenyar al nen la vida que viu la mare. (…) Molt més quan està embarassada. (…) fa els seus servicis, ix a caminar, s’enamora amb els animals, s’enamora amb tota la natura, portant en ment que el nen, mentrestant, ho rep i ella comença a parlar constantment amb el seu fill, des de quan està en el seu ventre. (…) És com si [la mare] estigués acompanyada d’un turista, on li explica les coses. Per exemple: ‘D’aquesta natura, mai no has d’abusar i aquesta vida l’has de viure constant, com jo la visc’. Ix al camp, però explicant al seu fill els detalls” (p. 28).

I Rigoberta Menchú addueix “és una part de la reserva que nosaltres hem alçat, per a no permetre que acaben amb els nostres costums, amb la nostra cultura” (p. 29). I lo que diu sobre la cultura maia, val també per a qualsevol Poble matriarcal.

Finalment, podem dir que l’educació en línia amb el pensament il·lustrat del segle XVIII i que encara perviu, és reduccionista, mentres que la que va de la mà del matriarcalisme és més oberta, més respectuosa amb les persones (indistintament de l’edat i de llur formació, sia acadèmica, sia vivencial, sia per lliure, com ara, per mitjà de la lectura no obligatòria) i, per descomptat, amb la Mare Terra. 

Agraesc l’aportació de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Les dues àvies eren molt discretes, no feien ostentació de res”, part de la sexualitat matriarcalista

General, , , ,

 

Continuant amb el tema de la sexualitat matriarcal i, igualment, relacionant-la amb les dones catalanoparlants que havien nascut abans de 1920, el 29 de juliol del 2022 demanàrem en Facebook “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, (…) ¿eren discretes o feien ostentació? ¿Com ho manifestaven? Gràcies”. Al cap i a la fi, una visió matriarcalista de la sexualitat i, òbviament, de la vida, restaria molt lluny, com ara, de l’orgull de ser dona i s’acostaria molt més a lo que, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, figura com “influència ‘estacionària’ i nucli social” (nota 9, p. 27) i recordaria eixe “Dionís (…) vitalista no-agressiu i envoltat de la seua Dona[1]” (p. 68), com en moltes rondalles en llengua catalana.

En el meu mur, el 29 de juliol del 2022, Àngel Blanch Picanyol ens escrigué “L’àvia Maria (de Moià) era molt discreta i no feia ostentació de res. Casa seva eren pagesos benestants amb casa i terres pròpies i mossos que treballaven per ells. Un d’ells era molt jove, orfe i el van adoptar. La casa era ‘La Datzira’.

Fins i tot, tenien un professor que els feia classes a casa, perquè no haguessin d’anar a l’escola, al poble.

Realment, era tota una senyora, però sempre es relacionava amb tothom, sense problemes i sense presumir de res, al contrari.

A Moià, tenia moltes amistats i sempre la podies veure xerrar amb un o altre. Era molt estimada. Casa seva era de les poques cases que no tenien malnom”. Igualment, Àngel Blanch Picanyol ens posà una foto de la seua àvia Maria Rafart Queralt, del 1908, als díhuit anys i li responguí “Fa pinta de dona amb caràcter però no precipitada” i ens comentà “Molt caràcter i molt recta!”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 29 de juliol del 2022, Ramona Ibarra ens comentà “Absolutament discretes, Lluís. Ara,… elles decidien, elles organitzaven les vides de les famílies”.

En el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, el mateix dia, Francesc Castellano plasmà “La meva àvia paterna era una dona molt discreta. Jo no la recordo amb més ‘joies’ que les arracades negres, d’atzabeja (clar, que tampoc tenien diners per a comprar-ne…). Fins i tot, la seva casa estava decorada de manera molt senzilla, sense quadres ni res, tan sols amb una magnífica làmpara al menjador, d’aquelles antigues amb penjolls de vidre”.

En uns missatges, el 29 de juliol del 2022 ens respongueren “L’única iaia que vaig conèixer era la mare del meu pare. Va morir quan jo tenia uns tres anys. Havia nascut a finals del segle XIX. Sí, per la meva mare, que fumava d’amagat. Crec que no feia ostentació de res” (Roser Puig Volart), a qui responguí “La meua àvia (1910), a qui coneguí fins al 2000, era una dona discreta i lo que solem dir senzilla”; “Les dues àvies eren molt discretes. Mai les vaig conèixer fent ostentació de res. Això, que una s’ho haguera pogut permetre, ja que, després de la guerra civil espanyola, mai li va faltar el menjar: ni a ella, ni als fills/es” (Pepa Benavent Margarit), “Discreció i humilitat” (Josep Moll Giner), “No recordo que ni la mare, ni les àvies fessin mai ostentació. No hi havia gaire per fer-ne.

(La família de l’àvia paterna eren rics en terres, vivien dels cultius i dels animals, però l’àvia mai va demanar res, ni quan va faltar la mare, que va quedar tot pel germà gran, que era qui treballava la terra, segons els costums)

Tanmateix, l’àvia materna també havia sigut de casa bona, que deien, però, per la guerra, també ho va perdre tot.

Ambdues se’n van sortir amb esforç i empenta” (Rosa Garcia Clotet).

Finalment, ma mare, el 29 de juliol del 2022, per telèfon, em comentà que les seues àvies eren “Molt discretes. Quan volien, molt ‘pilles’. Sí, això [= discreció] fa falta en la vida”. Cal dir que ma mare, el 16 de juliol del 2022 m’havia dit que la seua àvia paterna, Consuelo, qui, en paraules de ma mare, “Era un poc presumideta” (sic), amb uns noranta anys, “Ella era gran, d’eixes persones que farien goig de jóvens, de bona planta. [Jo] La llavava tota llavada [i l’àvia Consuelo deia] ‘Consuelo m’ha deixat tota llavada, com si fóra una combregadora’“. En aquest cas, és una mena d’agraïment i de destacar una part positiva de la persona, que no de fer ostentació.

Com pot copsar el lector, no cal abraçar els patrons masculins, com ara, el culte a l’expansionisme polític i militar, a l’esperit competitiu, a l’èxit, a l’honor, a la fama, a ocupar càrrecs públics que puguen fer que eixes dones isquen molt en els mitjans de comunicació social o, com ara, a la violència, per a portar una vida en què la dona estiga ben tractada… sexualment i tot,… que és com es sol viure en les cultures matriarcalistes, molt ben reflectit en molts comentaris i en moltes rondalles en llengua catalana. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, el terme apareix en castellà però en majúscula inicial: “la Mujer”.

Tot seguit, la foto de l’àvia d’Àngel Blanch Picanyol, de l’any 1918.

La sexualitat matriarcal, amb els peus en terra

General, , , , ,

 

L’11 de març del 2021, en la seua pàgina de Facebook “Pàgina d’en David Algarra Bascón, autor del llibre El Comú català”, on havíem entrat per curiositat per veure què havia escrit David Algarra, qui la porta, una persona molt oberta, em trobí amb un post en què, a més, figurava un vídeo sobre un llibre medieval, del segle XV, publicat, originàriament, en català i que, igualment, exposava una visió matriarcal de la sexualitat. Aquest fet feia possible que accedíssem a una part de la història que quasi mai havia eixit, ni havia sigut publicada i, així, hi havia continuïtat entre l’Edat Mitjana, la literatura eròtica del segle XVII (de què havíem llegit una obra), la literatura del mateix tipus (però del segle XIX i rossellonesa), el teatre matriarcalista i eròtic vinculat amb l’obra valenciana “El virgo de Visanteta” i, sobretot, amb la música popular eròtica en llengua catalana que, no sols encara és viva, sinó que, a banda, figura en obres del segle XXI i que recullen la visió matriarcalista de la sexualitat, tan present en relació amb el català i, més encara, en la manera que tenen molts catalanoparlants de concebre la vida.

Aleshores, vaig saber que, en el segle XV, ja s’havia publicat l’obra “Speculum al foder” (https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Speculum_al_foder),  de què David Algarra havia exposat un vídeo en la pàgina esmentada. Ell m’escrigué “Potser pel teu estudi t’aniria bé, per exemple, l’edició a càrrec d’Anna Alberni”, obra que, “és un llibre medieval en català, d’autor anònim, que es pot traduir al català actual com Mirall, espill o manual del fotre i pretén ser un tractat sobre les bones maneres sexuals. Inclòs en el gènere didàctic dels tractats, és un text divulgatiu sobre la seducció, les pràctiques sexuals i la higiene. Es tracta del primer manual eròtic europeu”, el qual, com podem llegir en  el llibre, “s’ha conservat en dos testimonis manuscrits copiats al segle XV” (p. 25).

A més, constituïa una obra molt oberta en el tema sexual i copsàrem que pagava la pena veure el vídeo “Speculum al foder, el olvidado Kamasutra catalán” (https://www.youtube.com/watch?V=eqRc448wkB4), publicat en “El blog de Ireneu: Memento Mori!”.

Cal dir que, moltes vegades, almenys, en el moment d’escriure aquestes línies, el 28 de juliol del 2022, ens trobem amb persones que tracten lo matriarcalista i la sexualitat des de la vessant del poder, del culte a la fama, a lo masculí, a la força, a la violència, a l’afirmació, etc., com es reflecteix en l’article “Sandra Barneda viatja a l’Empordà amb un llibre sobre el passat i la feminitat” (https://llegim.ara.cat/llegim/sandra-barneda-lemporda-passat-feminitat_1_1989951.html), publicat en el diari català “Ara” el 15 de novembre del 2014, quan l’escriptora i presentadora Sandra Barneda (nascuda en 1975) diu que “Les àvies formen un cercle màgic ancestral que les uneix emocionalment i que serveix l’autora per empènyer les dones lectores ‘a recuperar el seu poder i la seva essència femenina’”. Anem a pams: el poder agrada a lo patriarcal, fins i tot, en lo sexual.

Afegirem que, en l’article “Barneda retorna a l’Empordà en la seva segona novel·la, ‘La Terra de les Dones’” (https://www.diaridegirona.cat/cultura/2014/11/05/barneda-retorna-l-emporda-seva-49229708.html), publicat en el “Diari de Girona” en el 2014, veiem signes patriarcals: un personatge, Gala, “arriba des de Nova York a La Muga, un poble empordanès on havia nascut el seu pare, amb l’afany d’aconseguir ràpidament l’herència d’una tia àvia que desconeixia tenir i que l’ha deixat com a única hereva”. En una obra de línia matriarcalista, l’herència hauria sigut una part més de la visita a l’Empordà, no lo que la mou i, així, Gala no primaria el déu diners, tan vinculat amb el moviment il·lustrat. ¿El poder dels diners?, ¿el culte a la fama i a l’elitisme? Recordem que, més avant, llegim que, “En la novel·la fa així un gest de complicitat, va dir, a la dona ‘que recupera el seu poder, la seva essència des de la terra’, després que les dones hagin hagut d’adaptar-se als patrons masculins[1] per triomfar oblidant ‘una part salvatge molt femenina’”. Cal plasmar que, com podem veure en el llibre “El matriarcalismo vasco”, “En cas de renegar de la nostra ‘ànima’ [, això és, de lo femení], ens espera no sols un autoritarisme cada vegada més manifest, sinó la impotència. En efecte, com indica la teoria crítica de la societat (escola de Frankfurt), l’autoritarisme antidemocràtic i profeixista es fonamenta en la repressió de lo propi femení que niua en cada home i, com a energia latent, en la societat” (p. 23) i, per tant, també en cada dona.

Adduirem que el 27 de juliol del 2022 escriguí en el meu mur “Hui, des de bon matí, (…) he vist que si, per exemple, escrius en Google ‘les àvies de principis del segle XX’, el tema pren el nom com a excusa per a tractar sobre com es vivia, per exemple, en una ciutat, però no, com ara, com ho feien aquelles dones. I, a banda, no sols quant al treball i a la representació en la política i a lo que algunes persones dirien accés al poder.

¿Hi ha por a plasmar lo que, per a, més d’u, són coses de poble, de persones ignorants o poc il·lustrades? I, quan traus temes com les relacions entre els familiars i a nivell de parella, ¿hi ha poca participació perquè, a més d’u, li fa vergonya haver de reconéixer que abans hi havia més entesa entre ambdues bandes i que, com digué ma mare en l’entrevista, cada u agafava el seu paper i el desenvolupava molt bé, i s’afavoria un ambient molt obert i acollidor, però també molt semblant a moltes rondalles i en què això de la lluita pel poder no era el seu objectiu i sí, com ara, una convivència ‘amb els peus en terra’, en què la terra era ben tractada i en què, per exemple, més d’una vegada, els temes es tractaven en grup i els fills també tenien veu i vot (i ho veiem en més d’una rondalla)?”. 

El meu parer és que sí i que, com deia un home molt pròxim a mi, cap a l’any 2000, les dones havien passat a portar pantalons i a accedir a treballs a què abans no podien (per motius de llei) i…, igualment, havien adoptat uns patrons masculins. En línia amb això i en nom de la igualtat de gènere, ¿estarien disposades a anar a una guerra, de la mateixa manera que, moltes catalanoparlants nascudes abans de 1920, anaven al camp i no sols era un treball associat a hòmens, però, ara, a una mena de camp de l’honor? ¿És que eixe honor només es limita a ocupar els càrrecs més alts (i, com més alt, millor), però no a fer de soldats i anar al front? ¿Promourien aquestes persones llibres com “Speculum al foder” per a classes de llengua catalana, bé en instituts, bé en universitats? Cal recordar que legalitat no vol dir costums i que la cultura relacionada amb la llengua catalana és matriarcalista.

Agraesc a les persones que col·laboren i que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La persona, com moltes dones (i com molts personatges femenins) en moltes rondalles en llengua catalana, és qui té la darrera paraula.

Dones que aproven la sexualitat de les filles, amb bona empatia i molt obertes (comentaris)

General, , ,

 

Cal dir que el 25 de juny del 2022, en què comentàrem a Cati Covas que publicaríem aquest apartat de la seua crònica (i que comptàrem amb la seua aprovació), el plasmàrem en el meu mur i en el grup “La cultura valenciana és matriarcal” i que, en ambdós llocs, es reflectiren comentaris interessants, que exposem tot seguit. En el meu mur, el mateix dia, foren: “L’he llegit. Super, de superinteressant. M’ha agradat molt. Gràcies” (Montserrat Cortadella), “Ho trobo molt bé, Lluís. De fet, normal, la reacció de la mare.

Moltes gràcies” (Rosa Garcia Clotet), i, com ara, unes paraules d’Antonia Verdejo González[1]: “Aquests treballs i recerca i comentaris, sense les teves investigacions, no ho faríem. Gràcies un altre cop i endavant”. Li responguí que, “Des de lo més mínim, fins a lo més gran, pot ser interessant”.

Igualment, els comentaris en el grup esmentat, el 25 de juny del 2022, quant a la sexualitat que es copsa en les paraules de Catalina Oliver (besàvia de Cati Covas), foren “Encantador! Hem de tenir en compte l’època!!” (Anna Ruestes), a qui escriguí “Sí, Anna. En paraules de Pere Riutort[2], en la Mallorca de l’any 1900, un 60% de les dones sabia parlar, llegir i escriure en castellà”… i les órdens religioses hi tenien molt a veure.

 

 

Notes: [1] No hem inclòs aquest comentari, en primera línia, perquè l’àvia de què parla era d’arrels castellanes i no havia nascut en terres catalanoparlants. No obstant això, és interessant: “Acabo de llegir i m’ha recordat quan jo vaig dir que no em volia casar per l’Església. L’àvia sempre em va dir que fes a la vida lo que el meu cor em digués, sense tenir en compte què poguessen dir. La mare, no tan convençuda, però el pare, igual. Només que ella sempre havia esperat portar-me del braç, a l’església i, després de molt pensar, em vaig casar per l’Església.

En temes de sexualitat, l’àvia era una dona molt oberta i moderna pel seu temps, en què no es solia parlar gaire. Ella sempre em va aconsellar en el tema, sense embuts” (Antonia Verdejo González).

[2] En una conversa per telèfon, del 18 d’abril del 2020. Hi tenien molt a veure que, en Mallorca, s’havien creat onze organitzacions de monges que s’encarregaven d’educar, sobretot, les dones, com indicava Pere Riutort.