Arxiu d'etiquetes: cançons eròtiques

Cançons escatològiques i respostes de moderació, matriarcalistes i molt obertes

 

Cal dir que també hem trobat informació relativa a la cançó de la caguerada de bou, en un escrit de Salvador Palomar titulat “Cagarada de Bou” (https://lateiera.wordpress.com/2012/06/26/cagarada-de-bou) i publicat en el blog “La Teiera”, en què indica que, “Més cap aquí he conegut altres variants, molt semblants en l’argument, procedents del País Valencià, amb una tonada més animada pel que fa a la cançó:

‘Caguerà de bou,

quan plou, se regala;

la de vaca, no,

perquè està assaonada’”.

 

I, així, de nou, copsem el matriarcalisme, àdhuc, en què la caguerada de la dona és feta, en el seu punt, madura. A més, resulta interessant que Salvador Palomar incloga que, “Gràcies a les noves tecnologies, al Raül i a la Noemí, aquests dies n’he conegut encara una altra, la que canta Pilar Bonet Poblet, de 86 anys:

‘Cagueradeta de bou,

que, quan plou, se regala;

menos[1] la de vaca,

que cau a pilotades’”.

 

Per això, podem dir que la caguerada de vaca (i, per extensió, la dona en el dia rere dia, en les cultures matriarcalistes) és més sòlida, reflecteix una actitud més valenta i, novament, captem que, en cap de les cançons recopilades, es plasma una mena de competició a veure qui fa la caguerada més lluenta, ni més grossa, etc.. Simplement, veiem la música com un element més de la vida quotidiana, del lleure i, òbviament, de l’actitud matriarcalista en la vida.

Com a anècdota, si més no, vista des del País Valencià, el 20 de juliol del 2022, quan, per primera vegada, accedírem a aquest article, ens adonàrem de la bona acollida que té la part sexual, eròtica i escatològica entre autoritats polítiques de primera línia, com ara, un batle. Així, Salvador Palomar, en “Cagarada de Bou”, addueix que, “A Reus, la cagarada de bou s’associa amb els reconeixements, en positiu i en negatiu, que la colla del Bou de Reus[2] fa cada any a persones o institucions que han destacat per la seva activitat”.

De fet, “la cagarada, com la gorra del portador, s’atorguen, davant la porta de la Casa de la Vila, en el transcurs de la cercavila o correbars que porta el Bou de Reus i qui l’acompanya de taverna en taverna” i, a banda, afegirem que “L’alcalde, Carles Pellicer, va recollir la seva cagarada personalment” i que, en la fotografia en què apareix l’esmentat batle, ho fa somrient.

Quant a l’actitud del conseller en cap, és significativa: per mitjà de la seua participació en un acte de lo que, en un altre temps, s’hauria considerat el vulgus (la gran majoria de la població, les persones comunes, etc.), en lloc de fer-ho només per les que sobreïxen (siguen, lo que es diria instruïdes o, com ara, refinades), no acull el racionalisme que menysprea el poble, ni el misticisme que rebutja lo que no abraça la puresa, ni una mena de puritanisme, i, de pas, el batle accepta una part més del matriarcalisme: la moderació entesa com no triar els extremismes.

Adduirem que, en la rondalla valenciana “El bon cagar”, recopilada en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres junt amb Llorenç Giménez, un rei, per no acceptar una filla (la més jove), qui li desitja un bon cagar, les passarà magres i tornarà a una situació favorable quan abraçarà la filla, això és, quan ell no estarà obert als qui prefereix, sinó a tots. Lo que entra (la nutrició, vinculada amb lo maternal), ha d’eixir,… per a que hi haja moderació corporal. I, en eixe sentit, la figura del caganer o actes com el del batle de Reus, van en línia amb lo matriarcalista.

Igualment, Joan Ruiz i Solanes, u dels qui comenta aquest article, plasma que, “A l’Empordà dels anys 50, ho cantàvem diferent:

‘Merdera de bou que,

quan plou, se regala;

la de cabra, no,

perquè és cascallonada’”.

 

I, així, com que “cascallonada” prové de “cascall”, mot que, com ens indicà Narcís Coderch el 21 de juliol del 2022 en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, “Podria ser que vingués de ‘cascall’, que la seva grana són bolets molt petits”, a qui, el mateix dia, comentí que, “En el DCVB, hi ha una entrada de ‘Cascall’ en què inclou la paraula ‘Ametlla’. L’ametla és un aliment sec i, a banda, dur. Podria anar en eixa línia”. Les cagades de la cabra, consistents, encara que petites.

En relació amb el terme “cascall”, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), en el meu mur, el 21 de juliol del 2022, em plasmà que, “Al poble[3], dèiem ‘Si vols tenir olives negres tot l’any, compra’t una cabra’”. D’aquesta manera, es reflecteixen uns quants detalls matriarcalistes: el color negre (ací, vinculat amb les olives que es consideren idònies) i la cabra (animal de què, com la vaca, més d’una vegada, ha sigut d’on han begut la llet els infants i més persones).

Cal dir que la cabra com també la vaca és un animal i, a més, femella, de què s’aprofita la llet i que, així, també podríem vincular amb el matriarcalisme (sobretot, atenent al bon tractament que rep en aquesta cançó).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Literalment.

[2] Població catalana de la comarca del Baix Camp.

[3] Les Borges del Camp, on ell nasqué.

 

En aquesta foto, el batle de Reus, en un senyal més d’interés pel poble i per la població que ell representa.

Àvies i mares transmissores, que remenen les cireres i molt obertes

 

Àvies i mares nascudes abans de 1920 i que transmeteren cançons eròtiques en llengua catalana.

El 12 de febrer del 2022, en Facebook, preguntàrem sobre si bé les àvies o bé les mares, “Vos ensenyaven cançons eròtiques” i els comentaries foren els següents. En el meu mur, el mateix dia, em plasmaren “Que recordi, només ‘La Fadrina va a la Font’ i ‘Baixant de la Font del Gat’!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Ara no em ve res al cap” (Montserrat Cortadella), “’Les nenes maques’, ‘El senyor Ramon enganya les criades’, “La tia Maria codonys collia’…” (Rosa Rovira).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 12 de febrer del 2022, Magda Lazaro Mascarós ens escrigué “La iaia en cantava algunes. Li pregunte a la mare, Lluís”.  A banda, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el mateix dia, Montserrat Serra Rams n’afegí una que diu així:

’Estimada Agneta:

obre la finestra, obre-la,

tira-li la clau, tira-li…

que pugui obrir, pugui obrir”.

 

A banda, Montserrat Serra Rams ens comentà que “Ho cantava sempre la meva veïna, la Sra. Càndida.

Comarca d’Osona.

Nascuda al 1912”.

Igualment, el 12 de febrer del 2022, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon ens escrigué “No”.

Ara bé, el 26 de febrer del 2022, en Facebook, preguntí “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos transmeteren cançons eròtiques? ¿En transmeteu a altres persones, fins i tot, de les generacions més jóvens? Gràcies” i les respostes en foren més i, fins i tot, molt interessants.

Així, en el grup “Paraules ebrenques”, el 26 de febrer del 2022, Ester Berenguer començà escrivint-ne una en castellà, que li cantava la iaia (“La iaia em cantava […]. És més o menys així. No ho recordo més. I és molt bonica. Mai l’he oblidat i la canto, de vegades, a soles”). Ara bé, quan li demaní “¿I n’aprengueres cap en català? Gràcies”, ens respongué “No ho recordo, però, a part del ‘Caragol, treu banya’, d’en Patufet o els contes de rateta presumida, que deia ‘Si em compro avellanetes, / em cauran les dentetes. / SI em compro cacauets, / em cauran els queixalets’. O ‘Les cabretes i el llop’; ‘Els tres porquets’, que deien ‘Bufaréééé, bufaréééé’ i ens feia esgarrifar.

Tots els contes jo els conto, a les meves netes, en català, tal com els contava la meva mare. O iaia. Les cançons eren diferents.

Síííí: una en català. O dos; ara t’escric” i plasmà el text següent, d’una cançó didàctica amb un final eròtic:

“Marieta fa de cos,

s’eixuga amb un terròs.

El terròs no li va bé,

s’eixuga amb un paper.

El paper se li enguinça[1],

s’eixuga amb una pinta.

La pinta li esgarrapa,

s’eixuga amb una rata.

La rata li mossegà,

s’eixuga amb una ceba.

La ceba li cou,

s’eixuga amb un caragol.

El caragol, tot emprenyat,

se li fot dins del forat”:

 

Comentarem que, des del primer moment, vaig intuir que el caragol representaria el penis i, de fet, ho diguí (“¡Mira que fóra el penis!”), consultí la paraula en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta,… i posava “Membre viril”.

A continuació, Ester Berenguer en plasmà una altra, més destinada per a xiquets de pocs anys:

“Una xica rica pallarica,

cama curta i boterica,

va tenir cinc fills

rics pallarics,

cama curta i boterics.

 

Si la xica rica pallarica

no hagués tingut als cinc

fills rics pallarics

cama curta i boterics,

no seria la xica rica pallarica

cama curta i boterica”.

 

Més comentaris en el grup “Paraules ebrenques”, el 26 de febrer del 2022, foren “Sí. La meva iaia m’ensenyava cuplés i sarsueles que tenien un toc picant” (Cinta Forens Calvet), a qui preguntí “¿Eren en català?” i em respongué “No, ho sento. En català, em deia una cosa que ella anomenava ‘chascarrillos’, però no els recordo”, fet que indica que sí que cantaven cançons eròtiques, encara que, en aquest cas, fossen en castellà. Un altre comentari, però de Dolors Fuste Burjales, fou:

“Mon pare em va portar

un morteret de coure…

Besa’m ço cul

que no em puc moure”.

 

A més, Dolors Fuste Burjales ens afegí “Ma iaia era molt contadora de contes i històries; però, picants, poques”, fet que indica que sí que en narrava. En aquests casos, parlem de dones nascudes abans de 1920.

En canvi, el mateix dia, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Ros Vera Burguera escrigué “Nooooo! Això era pecat mortal”.

Adduirem que, en el meu mur, el 26 de febrer del 2022, plasmaren “Jo no hi recordo” (Montserrat Cortadella), “Alguna cançó picantona, sí; però, eròtica, no” (Pilar Ortiz De Paz), a qui comentí que són dues paraules sinònimes. Rosa Garcia Clotet afegí la cançó de Guillermina Mota “Remena, remena, nena”. Si la nena és qui remena (que ho és en aquest cas, com qui remena les cireres), és perquè la dona és qui té la darrera paraula, qui empunya les regnes de la seua vida.

Fins i tot, en el grup “Dialectes”, el 26 de febrer del 2022, Maica Ortega Rubio ens comentà “Penso que era una forma de parlar de temes sense ser directes. Per exemple, ma sogra no volia anar a servir a una finca determinada, per l’amo.

Ara no té sentit. Es pot parlar tranquil·lament d’aquests temes”  i li escriguí “Estic d’acord perquè hi ha estudis que plasmen que, per exemple, la cultura, per mitjà de la música, fins i tot, es transmetia en balls i danses”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Esquinça.