Tot seguit tractarem el tema de “traure el sant”, en aquest cas i, de manera àmpliament majoritària, la de traure les imàtgens dels Sants de la Pedra. És un costum que encara està present, tot i que de manera més residual. 

Igualment, direm que hem recopilat molta informació durant la recerca, fet que no esperàvem en un principi.

Començarem dient que aquesta tradició, potser ja molt antiga, tinga relació amb una que, en l’actual França, es celebrava cap al segle V.  Així, fins i tot, podria portar-nos a obres com “Meteorologia i agricultura populars” (*) un llibre del català Cels Gomis i Mestre, del segle XX, publicat per Editorial Altafulla en 1998, quan escriu que “Entre els gals eren les druïdesses (*) les qui es consideraven posseïdores del do d’obtenir la pluja i de congriar (*) els temporals. Tenien el costum de passejar llurs ídols pels camps, coberts amb un vel blanc, per implorar al cel la pluja que els feia falta. Aquest costum va durar fins al segle V, que sant Mamert el va substituir amb les pregàries cristianes que avui s’estilen” (p. 73).

Més avant, Cels Gomis parla sobre determinats rituals que realitzava “el cristianisme popular” (sic, p. 73), com ara, “les processons de les plagues o pregàries per a la pluja” (p. 73). De fet, per mitjà de l’article “El mitopaisatge Pirinenc: una aproximació”, de Francesc Roma i Casanovas (*), sabem que, sobre la introducció del cristianisme en el Pirineu, “s’ha pogut dir que quan el pagès pirinenc prega davant d’una imatge no se sap si ho fa a aquesta o al sant que representa. Per exemple, quan un poble s’afartava de la sequera, prenien la imatge del sant i la duien al riu perquè ho veiés amb els seus ulls (…). En altres casos fins i tot la deixaven al mig d’un camp esperant la pluja!”. I, això, clarament, és un senyal de religiositat en línia amb l’acte de traure el sant.

Aquestes pregàries (rogatives), d’acord amb l’obra “La festa mare. Les festes en una era postcristiana” , d’Antonio Ariño Villarroya junt amb Sergi Gómez i Soler (editada pel Museu Valencià d’Etnologia juntament amb la Diputació de València, en el 2012), tenen lloc en moltes poblacions on “peregrinen (o peregrinaven) per demanar pluges o sol·licitar altres beneficis i favors en els santuaris més rellevants de les seues respectives comarques. Demanar la pluja pels camps i la protecció per a pobles i famílies constituïa l’objectiu primordial d’aquestes rogatives rituals, les comitives de les quals executaven un encomanament comunal, alhora reproductor de la identitat col·lectiva i garant del bon curs de les collites.

L’activitat productiva, per tant, implica una doble dimensió: la primera té un caràcter instrumental i abraça aquelles accions de treball directe, com ara, llaurar la terra, sembrar els camps, arrencar les males herbes, regar…, que transformen el món físic a través de mitjans físics. La segona dimensió té un caràcter expressiu i reuneix creences i rituals que atorguen un significant transcendent a les accions ordinàries: des de beneir els camps, conjurar plagues, sequeres i tronades fins a la donació de gràcies pels fruits obtinguts” (p. 31).

Unes pàgines després, escriuen que, “Amb freqüència, les collites estaven granades, a punt de ser segades i recol·lectades, i en uns instants, la calamarsa, la pedregada, ho arrasava tot. Per això, en aquest temps essencialment incert que va des de finals d’abril fins que, per fi, la collita ha estat recollida, la societat rural ha recorregut constantment a formes de propiciació i d’invocació als seus sants patrons especialitzats. En el cas de les comarques valencianes, hom ha invocat especialment santa Bàrbara i els sants Abdó i Senén, popularment coneguts com a “Sants de la Pedra” i protectors contra raigs, tronades i pedregades” (p. 37).

Igualment, en l’obra que Miquel Llot de Ribera escrigué sobre els Sants de la Pedra i que es publicà en Perpinyà en 1591, quasi trenta anys després del Concili de Trento (1545-1563), “Llibre de la translatio dels sancts Abdon y Sennen”, hi ha dos fets que he considerat molt importants per a l’estudi: 1) la presència constant d’Arles (el Vallespir) en l’obra i 2) la participació de les escultures dels Sants de la Pedra que hi havia en Arles, durant llur trasllat, en més d’una ocasió (com ho reflecteix l’autor), cap a Perpinyà (pp. 91A-92B), acte religiós que no figura en altres obres que hem consultat durant la recerca i que, per tant, hem cregut adient incloure’l, amb adaptació lingüística (*). Així, Miquel Llot, escriu que, en Arles, “O maravella del Senyor! o grandesa nunca prou dels hòmens alabada: y quant devem los que vivim als sancts, puix tant bons defensors y protectors són de nosaltres. Però per a que aquesta veritat resta (*) ben confirmada, serà bé referir algunes tempestats, que en aquella terra d’Arles hi ha hagudes: de les quals són estats deslliurats per medi dels sancts gloriosos Abdon y Sennén. (…) Testifica lo sobredit testimoni [, lo Rector Guàrdia], com en lo dia dels cossos sancts, se mogué tant gran tempestat en aquella vila y terra de Arles, que restava atemorizada en grandíssima manera: y dient-se lo ofici, a la hora que predicava lo predicador, feu tant gran llamp, y tant terrible tro, que lo predicador sens més aguardar, tingué per bé de ba[i]xar-se de la trona. Y tots los que en la Iglesia estaven de posar-se en oració per a aplacar la ira del Senyor, (*) Acudí lo sobredit Rector als santíssim sagrament de la Eucharistia, lo qual tragué ab lo Reliquiari de dit Monastir, essent lo ayre tant obscur, que no es veyan los uns als altres. Y dos Religiosos monjos acudiren, a la ca[i]xa dels cossos sants de SS. Abdon y Sennén: y anaren a on estava lo Rector ab lo santíssim Sagrament per a beneyr lo temps Y a penas estigueren los cossos sants a la presència del santíssim Sagrament, quant en continent la tempestat cessà, y los ayres restaren clars, com si no fóra estat res: y havent caigut molt gran quantitat de pedra, ab molta abundància, no feu mal en cosa alguna: de què resà lo poble ab gran admiració, ab la vista de una tant senyalada maravella y de ella donant molt deveres gràcias al Senyor, passaren avant la solemnitat de la festa, y ofici. Però no fonc aquest mercè tota sola, puix que ordinàriament ne reb la vila y     terra de Arles de semblants, y no solament la vila de Arles, sinó també les terras     cincunveïnes” (pp. 85A-86B).      

Sobre el trasllat, d’Arles a Perpinyà (a quaranta quilòmetres) de les escultures dels Sants de la Pedra, Miquel Llot escriu que, “En confirmació de la qual veritat referiré lo que he trobat contingut en la sobredita deposició de Ioan Guàrdia Rector de S. Salvador de la vila d’Arles, lo qual mediant lo Iurament testifica com en lo any de 1492 la vila de Perpinyà, y tota la terra de Rosselló, se veu en grandíssima necessitat de aygua. De tal manera que determinaren en lo consell de la vila vehent la extrema necessitat de la aygua, acudir al verdader remey, que es la intercessió dels invencibles martyrs SS. A[b]don y Sennen. Feta la revolució, enviaren los cònsols de la vila, los síndics, per a que suplicassen al Abat de Arles concedís la mercè, y benefici per tota la terra de Rosselló, de que aportassen sancts ab prosessó, a la sobredita vila de Perpinyà. Y per absència del Abat, que aleshores era Fra Antoni de Narbona, restava vicari general del monestir de Arles lo Abat de Camprodon. Lo qual oyda la petició, de part dels Cònsols de Perpinyà proposada essent ella com era tant iusta, y sancta concedí lo que se demanava. Y a[i]xí se ajuntaren tots los Religiosos, y capellans de la vila de Arles, y prepararen-se per a dit camí de aportar los cossos sancts a Perpinyà. Confessaren, y reberen lo sanctíssim sagrament de la Eucharistia, com bons servents del Senyor. Y de aquesta manera preparats partiren ab molta alegria, y contento per a Perpinyà que està a sis llegües (*) de Arles. Fonc tant agradable al Senyor aquesta jornada, y la intercessió dels invincibles martyrs sant Abdon y Sennen tant acceptada, que encontinent manà als núvols que despedissen la desijada aygua ab molta abundància sobre la terra. Per lo qual restaren los sants gloriosos, amb molta devoció en aquella terra, y tota la gent de Rosselló molt aconsolada. Però no fonc aquella derrera vegada. Perquè en lo any de 1519, vehent-se altra vegada aquella terra, no ab menys necessitat que la primera que està escrita, de pluja: acudiren los Cònsols de la vila de Perpinyà ab lo mateix erde (*), y petició al Abat y Monastir de Arles, y alcançada la licència, aportaren los cossos SS.[= Sants] ab tota la reverència y veneració possible a la terra de Rosselló y vila fidelíssima de Perpinyà. Per la intercessió dels quals SS. martyrs, y Reys invincibles, fonch aquella terra totalment remediada. Açò testificà lo sobredit Rector Guàrdia, mediant lo jurament com a cosa per ell dita. Altres vegades podria yo fer menció: en les quals los de la vila de Perpinyà, han acudit a la intercessió dels cossos sancts de sant Abdon y Sennén” (pp. 91A-92B). I tot, perquè com escriu Miquel Llot en la pàgina 90B, “és tanta la misericòrdia dels Senyor i tanta inmensa la sua divina bondat, que per medi dels sancts gloriossos Abdon y Sennén alça el omnipotent Déu la mà, y envia aygua sobre la terra”.

Això, en paraules del P. Miquel Llot de Ribera, explica que “los habitadors de la vall d’Arles (…) sempre que estan ab esterilitat, tenen per cosa certíssima que acudint als sants Reys gloriosos, SS. Abdon, y Sennén: y aportant-los ab processó, acudeix lo Senyor, ab la abundància de pluja sobre la terra” (p. 93A).

A més, com escriu a continuació, “Y perquè de les coses últimes, més se recordan los hòmens, faré sols memòria, de la necessitat que hi hagué en lo any 1589 (*), de la qual participant la terra de Arles, y tenint lo remey que diuen a la mà, acudiren devotament als invincibles martyrs SS. Abdó i Sennén, y feren prosessó ab tota la devoció possible. La qual antes que acabassen, alcansaren abundància de pluja, y molts dies aprés (*). De tal manera que restà tota aquella terra remediada. De on se veu clarament, la grandesa que tenen los bons Reys Abdon, y Sennén, en la benaventurança, y lo molt que poden en la presència de Déu omnipotent: puix per honrra de sancts tan gloriosos fa lo Senyor obras semblants” (pp. 93A-93B).

Tot i això, no passava lo mateix, si més no, partint d’aquesta obra barroca, quan no es feia bondat. Heus ací un exemple, en paraules de Miquel Llot de Ribera: “Testifica Vicenç Miquel Rector de la parròquia de Montboló mediant lo Jurament, que un any, per tenir los de aquell poble necessitat, que fonc la (*) any 1516, no presentaren lo sobredit donatiu de la filera, com acostumaven antes. Però pagaren ho de tal manera, que no culliren res en los camps. Perquè la tempestat de la pedra se ne havia aportat, sens deixar cosa alguna. Per lo qual lo sobredit Rector, en la yglesia de la parròquia, estant tots congregats, los reprehengué molt, de com no havien aquell any presentada la filera de cera, en lo dia de la festa dels cossos sancts, conforme lo vot dels antipassats (*), per lo qual meritament eren estats de la mà de senyor castigats. Y a[i]xí en la hora mateixa tot lo poble, regoneixent la culpa perpetrada, y lo Rector juntament ab ells tornaren a revalidar lo vot, y promesa, oferint de nunca cessar, per més necessitat que hi hagués en la donació de la filera. Lo que guardan (*) vuy (*)infal·liblement, los que viuen en aquell poble. Y aquella aportà lo Ba[t]lle de Montboló, amb molta alegria acompanyat del poble a la sancta Capella dels bons Reys SS. Abdon y Sennén. Y a[i]xí restaren remediats de moltes tempestats, treballs y fatigues que partien los antipassats. De moltes altres tempestats podria yo fer memòria, que ha succeyt en aquella vila y terra de Arles, però bastaran las referidas. Ab les quals clarament està provada, la veritat proposada, de com per medi de la intercessió dels gloriossos màrtyrs Abdon y Sennén, remedia lo Senyor les tempestats” (pp. 88A-89A).

També en Arles, però, ara, mitjançant l’obra “Vida y novena dels sants Abdon y Sennen patrons de la vila y vall de Arles en Vallespir” (*) (publicada en Perpinyà, en 1817), hi ha un fet relatiu a Arles i en línia amb el tema de traure el sant: “Predicant cert dia de festa á la hora del offici en llur iglesia, entrá un llampec tant gran ab son tro tan terrible que lo predicador trobá molt bé baxar del púlpit, y posarse com los altres en oració. Lo curat (*) tragué del sacrari lo Santíssim Sagrament del altar, ab tot tant obscur era lo ayre, que no podien véurerse los uns ab los altres. Los religiosos traguéren llavors los cossos sagrats, y posant-los devant del Santíssim, arreu cessa la tempestat, y caygué moltíssima pedra, mes no feu dany en cosa alguna, lo que causá a tots admiració” (p. 17). Igualment, comenta que “Los habitants de Arles tenen mes llarga experiencia de aquestas celestials mercés; perqué sempre y quant patexen necessitat de aygua, troban certament que lo Senyor ou llurs peticions, acudint als sants reys Abdon y Sennen y portantlos en professó (*)” (p. 18).

Aquest acte de traure el sant s’allarga, per exemple, al segle XVIII, i, així, com llegim una nota del llibre “Memòries d’un capellà del XVIII”, de Josep Esplugues, E. Casanova, en al·lusió al capellà, diu que “No podia faltar-li la idea dels terratrémols (sic) i tempestes com a signes divins, car era un tòpic molt usat pels rectors al XVIII: I així ens persuadíem en bona fe que devíem tal favor a la mateixa obra de la església” (p. 85, nota 8). Així, Josep Esplugues, també ens explica aquesta visió en un moment del llibre, en dir que, en un fet que tingué lloc per Montaverner (la Vall d’Albaida), poble on feia de capellà, “No hagué la menor notícia que este tremolor, temblor o terremot resonara ni sossoïra en Alfarrasí (*) ni atra de les terres cinvumveïnes, i així no es deu estranyar que moltes persones pies i de bon juí es persuadiren era algun senyal o efecte de la justícia o providència de Déu que manifestava la gravetat del pecat i no volia descarregar castic visible en los factors de los seus fins inescrutables” (p. 153).

Quant als Sants de la Pedra i a la seua participació en aquest costum, val la pena escriure alguns detalls que inclou José Sistac Zanuy, en l’obra “Vida, culto y folklore de los santos Abdón y Senén” (1948): “Cuando amenazaba un pedrisco, se sacaban las imágenes de los Patronos a la puerta de la iglesia, y al mismo tiempo se convocaba al pueblo por medio de un repique de campanas. No era precisamente el campanero el encargado de dicha función, ya que ante el peligro todos los vecinos estaban facultados para ello, es decir, el primero que se apercibía de la tempestad” (p. 75). Quan parla sobre Inca, diu que “cada vez que las tempestades de aguas, truenos, pedrisco u otro infortunio azotaba la comarca, el primero que llegaba sacaba a la puerta de la iglesia unos antiguos retablos de los Santos. La experiencia permite afirmar, según el recuerdo de todas las gentes, que nunca el granizo haya motivado en Inca la pérdida de las cosechas, como ha sucedido en otros lugares de Mallorca” (p. 82).

I, de manera més esplaiada, lo que descriu José Sistac sobre Camporrells: “Al noveno día consecutivo de practicar rogativas y en vista de que la sequía persistía, decidió el pueblo ir hasta la ermita de los Mártires. Al llegar la procesión a los linderos de la villa, empezó ya a descender la benéfica lluvia; pero sin importarles el temor de calarse todos completamente, como así les ocurrió, determinaron continuar hasta la ermita, tal como se había prometido, si no ya para suplicar, sí al menos para dar gracias por la miseria remediada. Llovió, pues, muy copiosamente, y tampoco en esta memorable ocasión quedó desmentida la fama de los Santos protectores” (p. 148).

Però, més encara, quan, punt i apart, afig: “En caso de pedrisco, la invocación a los gloriosos mártires Abdón y Senén constituía asimismo la más segura esperanza del inmediato cese de esa calamidad, que en pocos minutos puede destruir la cosecha entera y sembrar por doquier la miseria y la desesperación en medio de una población esencialmente campesina. Ya hemos dicho que tan pronto como amenazaba o descargaba una tempestad, el ermitaño corría a tañer la campana de la ermita; pero, entretanto, la jaculatoria ‘¡Que san Abdón y san Senén nos guarden!’, en caso de aparecer cualquier peligro o tormenta, era pronunciada inmediatamente con los labios y con el corazón. Merece finalmente mención especial la obligación que tenía el sacristán de Camporrells de sacar de la iglesia a la plaza las imágenes de san Abdón y de san Senén, siempre que descargaba algún grave pedrisco; pero si el sacristán se hallaba ausente, cualquier persona tenía el derecho de sacar las veneradas imágenes, con la segura esperanza de que su presencia alcanzaría la cesación inmediata de la calamidad”  (p. 148).

Però, com ací veurem (a partir del paràgraf següent que escriu l’autor), no sempre actuaven de manera arriscada, quan plovia, fet que desmentiria la suposada efectivitat al cent per cent del fet de traure el sant quan començàs a amenaçar el perill. I és que, més d’una vegada, primaria la vida per damunt del desig religiós: “Testigos presenciales han explicado al autor la cesación milagrosa e instantánea del pedrisco que descargó en Camporrells el día 4 de mayo de 1894. La perturbación atmosférica empezó con una imponente tempestad de agua que acabó por transformarse en granizo; pero éste caía en forma de piedras de gran tamaño y como arrojadas por una fuerza impresionante. La gente estaba consternada. El sacristán, Pedro Castillo, no se atrevía a sacar fuera las imágenes de los Santos por temor de que éstas fueran rápidamente destruídas por las piedras. Sin embargo, ante la persistencia del fenómeno, se sacaron las veneradas imágenes de los santos Abdón y Senén, y el pedrisco cesó en el acto. Aun viven muchas de las personas que presenciaron este hecho extraordinario, que debe atribuirse exclusivamente al poder y valimiento de los invictos Patronos” (pp. 148-149).

 

 

Notes:  “Meteorologia i agricultura populars. Recull d’aforismes, modismes, creences i supersticions referents a la meteorologia i a l’agricultura a l’entorn dels anys 1864 a 1915” és el títol original de l’obra de Cels Gomis i Mestre.

Una druïdessa és una sacerdotessa amb la missió de conservar i de transmetre la cultura popular i de fer justícia. Aquestes funcions i que les porte una dona, poden recordar-nos la figura de la matriarca, en les cultures matriarcals, com ara, en la cultura colla (de Sud-amèrica).

Congriar vol dir “produir, formar  o confirmar-se per acumulació de diversos elements desencadenants”.

Francesc Roma i Casanovas escriu un article que tracta uns temes que s’ajusten molt a l’apartat que ací tractem, i ho fa sobre la religiositat anterior a la plena introducció del cristianisme en la cultura catalana, sense fer esment als Sants de la Pedra ni indagar-hi.

L’adaptació del llibre “Llibre de la translatio dels sancts Abdon y Sennen”  ha tingut lloc, entre altres raons, per a facilitar la lectura del gran públic, tenint present com està l’original, per exemple, sense accents. Nogensmenys, hem respectat els articles, les formes verbals, els noms, etc.

Literalment, resta, en lloc de per a  que aquesta veritat reste.

En l’original, hi ha una coma, en lloc d’un punt.

Una llegua catalana, històrica mida de longitud, equival  a uns 6,71 km. Per tant, estem parlant de 40 km.

Literalment, erde en lloc d’orde.

Per la forma del numeral més a la dreta, podem deduir que es tracta d’un nou i, per tant, de l’any 1589.

Aprés vol dir després.

Literalment, en lloc, per exemple, de lo (que hauria donat lloc a “lo any”).

Castellanisme en lloc d’avantpassats.

Literalment, en lloc de guarden.

Literalment, en lloc de hui (o avui).

“Vida y novena dels invencibles y gloriosos mártirs los sants Abdon y Sennen, patrons de la vila y vall de Arles en Vallespir”. Es tracta d’una obra interessant, perquè ens permet tenir una font del segle XIX, en aquest cas, de l’any 1817, i, a més, en català.

On diu curat vol dir clericat, clerecia, conjunt d’eclesiàstics.

Literalment, professó, en lloc de “processó”.

Alfarrassí és una població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida i veïna de Montaverner.