Arxiu d'etiquetes: Benlloc (la Plana Alta)

Representacions artístiques i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, parlarem d’art, un poc de manera general (per exemple, en aquesta introducció) i, en acabant, en relació amb el camp de l’escultura, amb el de la ceràmica i amb altres manifestacions artístiques, vinculades amb els Sants de la Pedra.

Començarem dient que, en un llibre titulat “El Terme de Banyoles”, de Josep Grabuleda i Sitjà i de Guerau Palmada i Auguet (editat per l’Ajuntament de Banyoles junt amb la Diputació de Girona, en el 2014), hi ha que, en el Terme, la zona, històricament, pagesa de la ciutat de Banyoles (el Pla de l’Estany), “les festes de més enrenou (…) eren (…), òbviament, les dels sants Abdó i Senén, la festa major del Terme” (p.15) i, a més, cal destacar del Terme que, com llegim en aquesta obra, “a l’església de Santa Maria dels Turers es va construir un altar dedicat a aquests màrtirs: l’1 d’abril del 1624 el bisbe gironí Pere de Montcada en va autoritzar la construcció. Era la capella dels sants Abdon, Senén i Isidre” (p. 166), una dada molt interessant per a comprendre quan i com anà inserint-se la festa de Sant Isidre i la seua advocació, en l’àmbit lingüístic.

També llegim que “el món de l’art i dels artistes també han estat receptius. El ceramista Jordi Aguadé i Clos hi té dues obres dedicades: la ceràmica dels sants, situat a la plaça dels Sants Abdon i Senén (1977), dues figures dels sants, el mur principal de l’Edifici Banyoles (al carrer de la Llibertat, 142) i l’esmalt[1] damunt d’un marc de palta [= plata] a l’estil d’un antic portapau[2], a Santa Maria dels Turers. L’escultor Modest Fluvià i Aiguabella va fer la Creu del Terme (1987). El terrisser[3] Josep Vilà-Clara i Garriga va fer el mosaic de rajoles de ceràmica amb la representació dels dos patrons a l’inici del carrer dedicat als sants, al barri de Mas Palau (1993). L’escultor Pedro Antonio Martínez Gómez va fer una escultura de cada sant, amb fusta, i estan a Santa Maria dels Turers, on abans hi havia un retaule dedicat i destruït el 1936 (2008). I el 1992 el picapedrer Joan Pujadó i Barenys va confeccionar la làpida amb la silueta dels sants emplaçat a ca la Valentina (al carrer de l’Església). També hi ha algun quadre dedicat a la festa com la de Joan Orihuel, datat el 1944, Aplec del Terme en els camps de la Coromina o el dibuix de les Lilaines, a ploma, d’Antoni Maria Rigau i Rigau (1944). La festa del Terme és, potser, el vestigi més viu de l’antic món del Terme” (pp. 169-170).

Així mateix, en un article del capellà Martirià Brugada i Clotas, publicat en el programa de la Festa Major del Terme, del 2008, llegim que “L’altre (sic) persona a qui cal agrair el seu treball artesanal és la LAURA PUNTÍ MATEU, professora de dibuix de secundària, que va ennoblir el motlle d’un costat de la Creu de Terme, on es representen els nostres sants patrons, per ser exposats i venerats a Santa Maria dels Turers, quan es celebra l’ofici dels sants, el juliol”. Els sants de què parla Martirià Brugada són els sants Abdó i Senent.

En l’Albi (població catalana de la comarca de les Garrigues), com ens informà Ramon Miró i Bernat, molt coneixedor de la vila, hi ha unes pintures del segle XVII, que són molt originals i que, s’assemblen més, per lo que es representa, a unes altres d’eixe segle o de l’anterior que hem vist durant l’estudi (però que estan en altres poblacions), entre altres coses, perquè no hi ha cap detall relacionat amb l’agricultura[4]. Agraesc la informació que em facilità els dies 15 i 16 de maig del 2019, mitjançant un missatge, com ara, el document “Unes pintures barroques a l’Albi sota l’ombra de Josep Juncosa”, de Joan Yeguas i Gassó. Per mitjà de Joan Yeguas, sabem que, en l’ermita dels Sants Metges, la qual està en l’Albi, “hi ha tres pintures de gran format i força qualitat” (p. 2) i que una d’aquestes n’és la dels sants Abdó i Senent i que, “Si anem tirant enrere, durant la segona meitat [d]el segle XVII trobem diferents misses davant els altars de sant Antoni i dels sants Abdó i Senén” (p. 4). Açò portà un analista d’art, “Ribera Prenafeta a pensar que l’any 1615 ja existien, tot i [que] no s’esmentin com a tal.

(…) Per tant, totes les dades ens porten a creure que les pintures barroques ja estarien ubicades a l’ermita d’Albi des d’inicis del segle XVIII (…) i miraculosament han arribat fins als nostres dies. (…) A més, si afegim la data de l’estil, ens trobem davant unes teles que mostren la manera de pintar de la segona meitat del segle XVII” (p. 4). Malgrat això, per l’estil, creu que “caldria pensar en un pintor català de la segona meitat del segle XVII” (p. 7), quasi segur “Josep Juncosa o algun contemporani seu” (p. 8).

Sobre aquesta pervivència, comentí a Ramon Miró, en un missatge del 16 de maig del 2019, “que el quadre [dels sants Abdó i Senent] resulta original perquè, com altres obres que he vist, dels segles XVII, té un estil molt diferent al que predomina en les obres de ceràmica, on sí que apareixen els dos sants i acompanyats de detalls agrícoles (sobretot, el forment o blat i el raïm). La informació d’art es presenta interessant, sobretot, perquè són moltes les obres artístiques (intuesc que, majoritàriament, escultures) que es destruïren durant la guerra i, a més, perquè és quasi insòlit, trobar-ne del camp de la pintura, almenys, per Internet i en les poques obres escrites que he trobat des del 2017, en començar la recerca”.

En aquest quadre de l’Albi (les Garrigues), els sants “vesteixen robes luxoses, amb brodats, unes polaines [5]que mostren joies i unes espases amb empunyadura[6] d’orfebreria[7] fina (…) perquè es consideraven prínceps. Es cobreixen el cap amb uns turbants, també amb joies i perles, com si fossin els Reis d’Orient, donat que eren nascuts a Pèrsia (…). Ambdós porten una palma del seu martiri” (p. 6), I, un fet curiós, a diferència de les obres valencianes que hem citat adés, en una nota, és que “L’escena transcorre prop del mar, amb un vaixell ancorat a la costa, núvols de fons al cel, i una vegetació minimalista[8] que els envolta. A la part central, entre els seus genolls i el terra, apareixen uns insectes voladors, potser unes vespes; cal tenir en compte que eren uns sants advocats contra les plagues d’insecte (sobretot la llagosta), també contra tempestes i pedregades (per això el vaixell de fons?), i a la Corona d’Aragó també se’ls va considerar protectors de la terra, l’agricultura i la pagesia. El seu culte es va difondre per França, Catalunya i València, degut a la dispersió de les seves relíquies” (p. 6). Joan Yeguas aporta informació clau, com ara, la de les vespes i, quant al tema del vaixell, el 16 de maig del 2019, envií un missatge a Ramon Miró (de l’Albi), amb una explicació bàsica en què relacionava l’embarcació: el viatge que fa l’abat Arnulf, des de terres de la Itàlia actual cap al Cap de Creus. Així, li comentava que “sí que hi ha un motiu: l’abat Arnulf.

Aquest abat, de qui sembla que, tot i que no hi ha dades sobre la seua existència en el segle X, sí que està comprovat que hi hagué una autoritat religiosa del Pirineu que, per aquells anys, ¡partí cap a Roma! (com apareix en la web “Llegendàrium”, en tractar el tema dels simiots) (…) que es traslladà de Roma (després de parlar-hi amb el papa) cap al Cap de Creus,… en un vaixell, embarcació en què, fins i tot, actuaren els sants. Comenteu-li-ho, de part meua, perquè, en el seu article, escriu que desconeixia la raó per la qual hi hauria un vaixell en el quadre”.

En Benlloc (població valenciana de la comarca de la Plana Alta), com es pot llegir en el volum primer de l’obra “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán, hi ha un panell ceràmic dels Sants de la Pedra: “A la salida del pueblo, dirección Sierra Engarcerán[9], junto al Pou de la Reixa, está la capillita dedicada a los Santos Mártires en la que figura la siguiente inscripción: ‘Esta capilla se hizo siendo alcalde D. Constancio Domingo Mateu, y reconstruida por su hijo Celedonio Domingo Mateu en el año 1954”. (…) alrededor del 2004 se colocó arrimada al edificio, como está en la actualidad[10]. El dibujo que allí figura corresponde a las imágenes de los santos que hay en el altar mayor del templo parroquial y fue realizada por un tal S. Vives, de Onda[11]” (p. 389).

En l’Olleria (la Vall d’Albaida), com indica el Fr. Miguel Ángel Atiénzar[12] (el 23 d’agost del 2017, en un missatge), concretament, en el convent dels caputxins,“Existe también un anagrama[13] de los santos Abdón y Senén que se halla en diversos sitios. Ignoro quién es el autor del diseño y desconozco si es original de este convento, aunque todo apunta a que lo es. A derecha y a izquierda aparecen las iniciales de Abdón y Senén[14]; en el centro, un par de palmas cruzadas recuerdan su martirio; de ellas penden dos racimos de uvas, que identifica el patrocinio de los santos sobre las cosechas”.

 Afegirem que, en Biar (l’Alt Vinalopó), a partir de l’article “Els Sant[15] de la Pedra, advocació popular a les nostres terres”, de Consol Conca i Coloma, publicat en “Revista Moros i Cristians” en 1993, hi ha que “L’any 1950 van beneir els Sants de la Pedra. La iconografia dels quals és idèntica a les pintures murals del segle IV, en el cementeri romà de Ponciano: túnica curta, capa roja i diademes[16] en el cap. Són portadors de les espigues de blat i el raïm, símbols de l’Eucaristia i del seu patronatge sobre les collites i el camp, també porten un xicotet ceptre[17] en record del seu llinatge persa”.

Sobre la Vall de Llobregós (que és una vall de la banda central de Catalunya), a partir de la informació facilitada per Ramon Sunyer, a través d’un missatge, el 29 de maig del 2018, hi ha el document “Els retaules del Roser de Prades de Molsosa. Variació i complexitat d’una restauració”, del Claustre Augé Serra i de Joan Yeguas, que descriu prou un retaule barroc dedicat als Sants de la Pedra. Diu així:  “L’església parroquial de Prades de la Molsosa (el Solsonès) allotja un conjunt de tres retaules barrocs de mitjans del segle XVII.  (…) L’obra més antiga seria el retaule dedicat als sants Abdó i Senén, sobretot pels seus trets estilístics. Joan Bosch i Ballbona el va atribuir a l’escultor Miquel Vidal, que deuria morir al voltant de 1651, quan fa el seu testament. Els relleus es poden comparar amb fragments de l’antic retaule de la Mare de Déu del Claustre procedent de la catedral de Solsona (fet a partir de 1634), avui al Museu Diocesà i Comarcal. Vidal va treballar prop de Prades: Vallmanya (1626), Pinós (1628), Pujalt (1646), Ivorra (1646), Segur (1647), Sant Martí de Sesgueioles (1649) i Calaf (1649); per tant aquesta obra es podria datar entre 1640-1650. Es tracta d’un artista que té poques obres conservades, i un estil que recorda altres escultors. Bosch comenta que l’escultor cardoní Josep Ribera interpreta els relleus de Vidal, però de forma més esquemàtica”.

 

CERÀMICA.

Tot i que aquesta rama de l’art ha aparegut en distints punts de l’estudi, hem considerat adient introduir-la mitjançant algunes línies de l’entrada “Sant Abdó i sant Senén i altres patrons de Sagunt”, escrit per Carme Rosario Torrejón en la web “Història, art i cultura”, a què vaig accedir a finals d’abril del 2019. Es tracta d’un article publicat en “La Voz de tu comarca”, el 2 d’agost del 2018, com indica Carme Rosario.

L’autora comenta que “Els patrons d’origen medieval tenien un caire poc o molt pragmàtic orientat cap a la protecció dels carrers i barris. Sant Abdó i Senén, sant Roc, sant Miquel o sant Blai començaren a venerar-se a Morvedre[18] amb un paper d’intercessors, d’advocats contra la pesta o les males collites, però també estaven relacionats amb les parròquies i els oficis de la vila. On millor s’aprecia la relació entre els sants patrons i els barris on es veneraven és a través dels panells ceràmics, que es van fer molt populars a partir de l’època moderna[19]. Ara bé, això no significa que en temps pretèrits no es decoraren els carrers amb imatges. Moltes vegades en la part inferior de les muralles de les ciutats, darrere les portes, es col·locava alguna imatge, bé fora en forma d’escultura (…), o bé en forma de retaule pintat; així protegia l’entrada, al mateix temps que donava nom a eixe barri”[20]. Puc dir que el fet d’haver-hi uns taulells ceràmics dedicats a un sant, ho he conegut de molt a prop, ja que, quan vivia en Aldaia (poble de l’Horta de València), ho feia en el carrer dedicat a Sant Antoni i n’hi havia u com també passava, com ara, en el carrer de Sant Miquel, relativament pròxim a on jo vivia. I, a més, en acostar-se les festes del sant, es feia una celebració de barri i hi havia esperit de comunitat, sobretot, entre les persones valencianoparlants que portaven generacions estant en el poble, fet que, com molt bé podem intuir, en moltes poblacions, afavoria (i encara aplana) la transmissió, de generació en generació, de la cultura popular i, igualment, el sentiment de barri i el manteniment de les arrels culturals.

Durant la recerca, també hem conegut el cas d’un panell que substituí a u que n’hi havia i que havia sigut destrossat, en Aielo de Malferit, població en què, mercé a l’espenta d’una dona del Carrer dels Sants de la Pedra, aconseguí la implicació de moltes persones i la revifalla de la festa dels Sants de la Pedra. Afegirem que, aquest esdeveniment i l’esperit de moltes persones del barri han fet que, a hores d’ara, Aielo de Malferit, siga un poble que ens ha servit de referent per al tema dels sants Abdó i Senent, tot i que, fins a fa poc, aquesta festa no estigués arrelada.

Igualment, escriurem que Carme Rosario, en l’entrada “Sant Abdó i sant Senén i altres patrons de Sagunt”, addueix que “Aquestes ceràmiques proliferaren al segle XVII i XVIII al territori valencià, degut, sobretot, al fet que no suposaven un gran cost d’elaboració. Evidentment, no tant com una pintura. A més a més, era un material apte per a resistir qualsevol condició climàtica. (…) El seu llenguatge era fàcil d’entendre i sovint l’artista recorria a estampes devocionals per a plasmar iconogràficament el personatge en qüestió”.

La veritat és que, en lo relatiu a art, la majoria de les obres sobre els Sants de la Pedra no inclouen pintures sinó escultures i, en tot cas (i no pocs), obres de ceràmica, com ara, panells, fet que confirmaria que aquesta festa no sols ha sigut popular sinó que, a més, estaria molt arrelada a nivell de barri (junt amb l’esperit comunitari), però en moltes poblacions.

N’hi ha hagut un cas, el d’un panell ceràmic de Xàtiva (i amb alguns detalls curiosos), a què vaig accedir mitjançant informació facilitada per Jose V. Sanchis Pastor, en el grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit”, el 30 de juny del 2019, on, la vespra, jo havia penjat unes preguntes de vocabulari agrícola relatives al llibre “Estampas de Masarrochos”.  Aquest panell, que, sota els peus dels Sants de la Pedra, posa “ELS SANTS DE LA PEDRA / A EXPENSES D’UN AMANT DE LA NATURA”, va acompanyat d’un quadrat tombat quaranta-cinc graus. En la banda superior de dins d’aquest quadrat, hi ha una espiga i, als peus de la citada espiga, es llig:

“¡OH SANTS

ABDON I SENÉN!

 

PER SER ELS SANTS DE LA

PEDRA, AJUDA-NOS[21] SEMPRE, AMÉN.

[Hi ha uns detalls naturals]

MAI TINGAM NI FRET[22] , NI FEBRA[23],

I PEL CAMÍ ANEM VEEN[24]

NO MÉS[25] PAU, LLUM, NO TENEBRA,

AJUDA-NOS SEMPRE, AMÉN___”

Als peus d’aquest poema, però dins d’aquest quadrat, hi ha un penjoll de raïm.

 

ALTRES CAMPS ARTÍSTICS.

El 5 de febrer del 2019, Joan Prió Piñol, un amic de Facebook, m’enviava un missatge d’una entrada de ball de 1876, “SOCIEDAD DE BAILES DE BARCELONA *1876*” (https://www.todocoleccion.net/coleccionismo/sociedad-bailes-barcelona-1876~x15430241), de la web de venda de llibres i d’altres materials “todocoleccion”[26]. Apareix, mirant-la de front, una llauradora amb una cistella i, en terra, entre altres coses relacionades amb el camp, una garba de forment lligada i, a la dreta, una corbella i un penjoll de raïm. I, baix, hi ha l’escrit següent:

 

  “SOCIEDAD DE BAILES DE BARCELONA

                         NUEVA DE

            Sn ABDON Y Sn SENEN

——————————————————-

     TARDE A LAS 3               30 JULIO 1876 EN EL

                                              ENTOLDADO EX-PUER

    NOCHE A LAS 10            TA DE Sn ANTONIO.” 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Era la primera vegada que veia un detall així durant l’estudi, tot i que sí que n’havia vist el d’una papereta de l’ONCE amb la imatge dels Sants de la Pedra.

Finalment, direm que he fet una foto de l’entrada de la societat de balls, per si, en algun moment, es vengués i no estigués a l’abast en Internet.

 

 

Notes: [1] Vernís de vidre aplicat per fusió a un metall, a la porcellana, etc.

[2] Làmina de metall amb què, en les esglésies, es dona la pau als fidels.

[3] Terrissaire, home que fa olles, cassoles, càntirs, etc.

[4] Per exemple, la taula pintada per Joan de Joanes (p. 87) o, com ara, una pintura anònima del segle XVI i que es troba en la Capella del Crist de l’Hospitalet de Sueca (p. 88), a diferència, per exemple, d’un oli anònim del segle XVII que hi havia en Alpont (p. 88). Parlem d’obres que apareixen en el llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, del 2005, a què hem recorregut prou en la recerca.

[5] Mitja calça de drap o cuir que cobreix la cama des de sota el genoll al peu, cordada, normalment, per la banda de fora.

[6] Part de l’espasa on es troba el mànec d’aquesta arma.

[7] Treball que consisteix a fabricar o a vendre objectes d’or o d’argent.

[8] Amb pocs signes d’expressió.

[9] La Serra d’en Galceran és una població valenciana de la Plana Alta.

[10] Aquesta obra es publicà en el 2016.

[11] Onda és una població valenciana de la comarca de la Plana Baixa.

[12] Miguel Ángel Atiénzar ha escrit uns quants llibres sobre els caputxins de l’Olleria i també relacionats amb el convent que hi ha en aquesta població de la Safor.

[13] Paraula o frase formada, per exemple, per la transposició d’una paraula, és a dir, perquè està en l’orde contrari.

[14] La inicial A (corresponent al nom “Abdón”), en la banda esquerra , segons mirem de cara, i l’S (corresponent al nom “Senén”), en la banda dreta.

[15] Textualment.

[16] Una diadema és un cinyell del cap dels reis com a insígnia de llur dignitat.

[17] Vara simbòlica de l’autoritat reial o imperial.

[18] Nom que rebé durant molts segles Sagunt, abans de ser castellanitzat a Murviedro i, en el segle XIX, canviar-lo a Sagunto.

[19] Lo que ací diu com època moderna, tradicionalment escrit com “Edat Moderna”, comprén, més o menys, els segles XVI, XVII i bona part del XVIII.

[20] Aquest detall relacionat amb la protecció i amb les muralles o amb les portes d’una població, l’hem vist també en parlar sobre Cautes i Cautopates , en l’entrada de l’entrada “¿Mitraicos en la Bética?” (https://arquitecturaperdida.blogspot.com/2011/05/mitraicos-en-la-betica.html), del blog “La arquitectura perdida”, quan diu que “Es curioso que Cautes casi siempre se sitúe a la izquierda y Cautópates a la derecha de la escena mitraica, por lo que se han interpretado como alegorías de la salida y puesta del Sol, por oriente y occidente respectivamente, dejando a Mitra en el centro, pudiendo representar el Sol en su cenit. Relacionado también con su situación se toman como personificaciones de mar y el cielo, oriente y occidente, el Sol y la Luna y, consecuentemente símbolos de la vida y la muerte.

En directa relación con esto último está la aportación de Gordon y Beck que, interpretando un pasaje de Porfirio, toma a los dos gemelos como agentes de Mitra que controlan las puertas por las que producen el descenso de las almas desde las estrellas al mundo de los mortales y el recorrido inverso”. 

[21] Literalment, en lloc de la forma correcta AJUDA’NS.

[22] Literalment, en lloc de la forma correcta fred.

[23] Aquesta forma com també “febre” són correctes.

[24] La forma “veent” (en l’original, sense la –t final) és tan correcta com “veient”, però ambdues porten una –t.

[25] Ací vol dir només i no no més, ja que està parlant de pau;  i, així, restaria “només pau, llum, no tenebra”.

[26] El 7 de gener del 2020 havia canviat lleugerament l’enllaç, que és el que ací figura.

De Benimaclet a Benlloc i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

A continuació, tractarem el tema de la religiositat popular en unes quantes poblacions valencianes, des de Benimaclet fins a Benlloc, i sobre la seua relació amb els Sants de la Pedra.   

En Benimaclet, històric poble i, des de 1878, annexionat a la Ciutat de València, però amb consciència de poble, atenent a l’entrada “Benimaclet y sus fiestas patronales: una tradición de cuatro siglos” (https://disfrutabenimaclet.wordpress.com/2017/09/11/benimaclet-y-sus-fiestas-patronales-una-tradicion-de-cuatro-siglos), escrita en el 2017, dins del blog “Disfruta benimaclet”, “las fiestas perviven como recuerdo a los orígenes de un pueblo eminentemente labrador, en el que se mantiene la tradición de trasladar durante las fiestas a los patronos de Benimaclet (cuya imagen cumple ahora 75 años) entre fuegos de artificio y música de dolçaina y tabalet desde la iglesia de la plaza hasta la ermita de Vera, para volver al día siguiente a su enclave habitual.

Este acto, denominado ‘Passà’, incluye en su recorrido a la Universitat Politècnica de València, institución cuyas instalaciones se levantaron sobre la huerta benimacletera y que en los últimos años ha colaborado con los clavarios de Benimaclet en la edición de varios estudios historiográficos sobre este pueblo”.

A més, llegim que “Benimaclet era el centro de las fiestas de los agricultores de la Vega de Valencia a sus santos protectores, que eran sufragadas por las autoridades e incluían una gran romería en agradecimiento por la protección contra las plagas y sobre todo el pedrisco.

En 1548 se redactaron y aprobaron los primeros Estatutos de la cofradía[1] de los Santos Abdón y Senen (sic), con sede en la ermita de Benimaclet, 46 años antes de que en ese mismo lugar se erigiera la parroquia de la Asunción, por segregación de la parroquia de San Esteban. Parte del contenido de esos estatutos, denominados ‘Llibre d’Ordinacions de la Confraria dels Sants Abdón i Senen’ de Benimaclet y en los que se fijaban las obligaciones de sus cofrades, como por ejemplo asistir a los enfermos[2], se puede leer en la edición que en 1953 publicó el gramático y maestro de Benimaclet Carles Salvador (…).

También en 1820 se colocó en la fachada del recién construido molino harinero de Farinós, levantado sobre la acequia de Vera a medio camino entre Benimaclet y Alboraya, un retablo con la imagen de los Santos de la Piedra, como una especie de altar público para los agricultores que trabajaban a su alrededor”.

Sobre Benimaclet també hi ha informació en l’entrada “Romeria dels Sants de la Pedra en Benimaclet” (https://pobledebenimaclet.blogspot.com/2016/09/romeria-dels-sants-de-la-pedra-en.html), treta del blog “Poble de Benimaclet”. Així, llegim, textualment, que “Tradicionalment la festa dels Sants de la Pedra (Sants Abdó i Senent) la organisaven els llauradors de l’Horta de Benimaclet (…).

La celebració és cada 30 de juliol, encara que en Benimaclet s’ha transladat al mes de Setembre per a celebrar-ho junt en les Festes Patronals.

(…) Siga com siga, són dos sants de clara tradició valenciana i que marquen la mitat de l’estiu, ya que en honor a ells es realisen festejos, misses i atres actes que nos recorden que tenim dos guardes per a garantisar el treball dels llauros[3] en els camps de cultiu valencià.

L’acte de la Romeria sol començar a les 20,30 hores se traslladen Els sants patrons acompanyats de la tradicional Dolçaina i Tabalet partint des de la Plaça del Poble de Benimaclet en direcció a l’Ermita de Vera[4].

(…) El dimarts se realisa el camí invers pel antic camí de Vera i de les Fonts (hui Universitat Politècnica de Valéncia en la qual seran rebuts per les autoritats acadèmiques). Esta visita és deguda a que la Polítècnica es troba en el terme de Benimaclet (i va ser responsable de la desaparició de gran part de l’Horta de Benimaclet) i en recort a això en la pròpia universitat hi ha un lloc a on hi ha una placa a on se fa referència ad això i que rep el nom de la plaça del trasllat”. A més, aquest trasllat, “es realisa en antorches passant, abans d’arribar de nou al poble, pel Cementeri de Benimaclet, en recort dels antepassats de Benimaclet”.

Adduirem que, en el llibre de festes patronals de Benimaclet, del 2002 (facilitat per Pau Giner, per mitjà d’un missatge, el 1r de maig del 2019), titulat “HUELLAS DE BENI-MACLET”, hi ha que “El 3 de marzo de 1609 el Papa Paulo V confirmó la Cofradís dels Sants (sic) y decretó jubileo plenario los días de los Santos, de la Asunción de la Virgen, de San Andrés, del Corpus y de San Pedro y San Pablo y las condiciones eran las mismas que aún hoy rigen en estos casos: Confesar y comulgar y visitar la Iglesia de Benimaclet” (p. 55). També sabem, mitjançant aquest llibre, que, durant el temps que hi romangué el rector Diego Calvo Sanz (cinquanta-quatre anys del segle XVIII), es publicà lo que potser és “el primer programa de Fiestas de los Santos Abdón y Senén”. Els actes són semblants als que podria descriure el capellà Josep Esplugues (sobre Montaverner), com hem tret en un altre apartat de la recerca (i que els escrigué de manera més detallada). No obstant això, hi ha un tret comú al de la Festa d’Acció de Gràcies de Carpesa, detall que paga la pena incloure, per ser un cas entre els pocs que hem trobat amb aquest nom: “Julio 31- Fiesta de Acción de gracias por librarse Benimaclet de ‘la pedregá’ del día del Corpus” (p. 61). En aquesta línia direm que, en el llibre de festes patronals del 2013[5], hi ha que el “Papa Juan XXIII[6], tuvo a bien reconocer y aprobar canónicamente el Patronazgo de nuestros Santos Abdón y Senén”, en un escrit elaborat pels clavaris del 2013 junt amb l’“Asociación ANCLA 53”.

Afegirem que, partint del “Costumari català”, de Joan Amades, quan escriu sobre el 30 de juliol, exposa que “També fa la seva festa major el llogarret valencià de Benimaclet. Les imatges dels sants patrons són tallades en pedra, cas insòlit, i d’ací que hom els qualifiqui de sants de la pedra. Hom organitza una cavalcada, integrada per la fadrinalla, que cavalca atzembles[7] ben arriades i guarnides amb tot luxe. Aquesta comitiva volta pels camins dels afores de la població, els horts i els ravals. Fan una capta al so de cançons i s’acompanyen amb el tabalet i la dolçaina. Ostenten diferents senyeres, molt guarnides en lluentons i amb les imatges dels sants brodades amb seda” (p. 652). Agraesc la col·laboració de Josep Ma. Alentà (de l’Editorial Claret), qui m’envià la informació del “Costumari català”. El nom de “Sants de la Pedra” té un origen molt diferent al que exposa Joan Amades, poc afortunat, qui tanta informació recollí i ens aporta sobre la nostra cultura: el de protectors contra les pedregades, fonamentalment, contra les estiuenques i poc abans de la collita, quasi sempre, en moltíssimes poblacions, del forment.

Sobre Benimaclet, per mitjà de l’article “Fiestas en la Iglesia de la Asunción de Nuestra Señora” (https://www.lasprovincias.es/valencia/prensa/20070916/valencia/fiestas-iglesia-asuncion-nuestra_20070916.html), publicat en el diari valencià “Las Provincias”, se’ns comenta que “en el año 1997 la Cofradía de las fiestas ofreció a la Reina, y ella aceptó, ser Camarera Mayor a perpetuidad del Santísimo Cristo de la Providencia y de los Santos Patronos de la Piedra”.

Continuant en Benimaclet, afegirem que, en el llibre de festes de 1994, també facilitat per Pau Giner (en un missatge del 1r de maig del 2019), hi ha una pàgina en què es veu un mapa i una nota que diu “La Parroquia de Santa María de Arles sur Tech Francia nos envió la siguiente comunicación sobre la devoción de los Santos Abdón y Senén. En esa parroquia se les veneraba desde hace más de mil años. Como nosotros les veneramos por lo menos hace más de quinientos años creemos conveniente presentar este resumen geográfico a toda la Cofradía”. En la foto del mapa, hi ha un escrit en francés “ABDON et SENNEN sont vénérés dans 5 Pays et dans 126 cités” (“ABDÓ I SENENT són venerats en 5 Països i en 126 ciutats”). I observem que, majoritàriament, ho fan en l’històric Regne de València, en lo que era Catalunya immediatament abans del Tractat dels Pirineus (1659), en el centre de França i en alguns punts d’Itàlia. També figura el punt geogràfic “Cordular” (sic), de què fan esment algunes fonts, encara que amb noms diferents.

En Benissa (la Marina Alta), segons Teo Crespo, historiador, a través d’un missatge del 22 de novembre del 2017, “les partides de Pinos i els Lleus pertanyen a Benissa. Els Sants de la Pedra són els patrons de la partida de Lleus, i de Pinos és Santa Bàrbara. D’altra banda, a Teulada també hi ha un barri on se celebra una festa als sants de la Pedra (al setembre, però), i és prou popular. Allí també es feien antigament els jardinets”.

En Benlloc (la Plana Alta), si partim de la informació de l’entrada “1487-San Abdón y San Senén” (http://rafaelcondill.blogspot.com/2014/08/1486-san-abdon-y-san-senen.html), de Rafael Fabregat i que figura en el blog “El último Condill”, escrita en el 2014, hi ha fragments sobre alguns aspectes de la festa, com es desenvolupava seixanta anys arrere. Per exemple, “El día 30 de julio de cada año se celebra en este pueblo la festividad de los Santos Mártires (sants màrtirs) y a tal efecto se va en romería a la ermita que dista poco más de un kilómetro de la población. Por cuestiones laborales, actualmente esta celebración se lleva a efecto el último sábado de Julio.

En mitad del camino y sin ninguna parafernalia, un concejal del Ayuntamiento se apostaba[8] a la orilla del camino con dos sacos de ‘rotllos’ de pan con semillas de anís e iba entregando uno a cada romero que se dirigía a la ermita. Sesenta años atrás, esta romería era una de las más populares de la comarca pues estaba rodeada de un gran mercadillo que hacía las delicias de todos los asistentes. Allí llegaban las primeras sandías del año y otras muchas frutas que por esta zona no se cultivaban.

En una época en que no había televisión y el hambre superaba la abundancia, los niños de los pueblos vecinos acudíamos en bicicleta a la ermita. Aparcada la máquina a las afueras del pueblo finalizábamos el camino campo a través para acceder a la ermita de la Virgen del Adjutorio por los hasta cuatro caminos diferentes en los que se daba el citado ‘rotllo’ a los romeros. (…) Pocos metros más allá empezaban los puestos de los feriantes que vendían todo lo imaginable y que llegaban hasta las puertas de la propia ermita. Las diferentes collas de romeros cogían sitio bajo las carrascas y degustaban el almuerzo que mujeres y novias habían traído. Después se partía una sandía, la primera del año”.

Sobre Benlloc, hem accedit a molta informació, per mitjà del volum primer del llibre “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán, qui, un poc després de conéixer-lo, me l’envià en la part que tocava els Sants de la Pedra i, uns dies després, ho feu (i complet) en un document en pdf. Agraesc la col·laboració contínua de José Miguel García. I, quan tracta la introducció de la devoció als Sants de la Pedra, en Benlloc, escriu que “Es curioso destacar que es en 1445, cuando Benlloch decide construir una ermita para honrar a los Santos Mártires y pedir protección para sus campos y cosechas; o sea, que esa histórica gestión se hace bastante antes que el humanista valenciano [Joan Baptista Anyés, 1480-1553] promueva la renovación espiritual por estas tierras (…). Es decir que, la influencia de los santos en Benlloch, llega diecisiete años después de que la devoción de los mismos entre con fuerza en la Europa meridional por el Rosellón (…). Benlloch, pues, es también uno de los pueblos pioneros en la devoción a estos santos gloriosos, famosos y admirables mártires” (p. 378). En la página 379, José Miguel García ens comenta que també són venerats en la Vilavella (la Plana Baixa), en Vilanova d’Alcolea (la Plana Alta) i, per exemple, en la Mata (abans, la Mata de Morella), en Castellfort i en Palanques, tres poblacions dels Ports i, com ara, en Fredes (un històric poble annexionat a la Pobla de Benifassà, població del Baix Maestrat).

Quant a la celebració de la festa en Benlloc, per exemple, ens parla de la “Festa de la Caritat” i ens diu que “En su origen –año 1446—esa fiesta se denominaba de la Caritat y es la que se viene celebrando ese día regularmente, aunque en los tiempos más modernos se organiza el sábado más próximo a ese día 30 de cada mes de julio.

(…) Algunos datos apuntan a que es durante el obispado de Gaspar Punter –1590-1600–, cuando se decreta la fiesta de estos mártires; podría ser que antes de darle carácter oficial los vecinos ya la celebraran de algún modo, pero sin la bendición expresa del Obispo.

(…) En los tiempos pasados, en esa ‘Fiesta de la Caridad’ se daba de comer a la gente más necesitada de la villa; durante muchos años, en otros tiempos lejanos, ha habido pobres de solemnidad en el pueblo y con ese motivo el Ayuntamiento lo disponía todo rigurosamente, pensando especialmente en los más humildes y necesitados. De hecho sabemos que ese día el Consell se encargaba de la comida de los del hospital. (…) Y como símbolo de aquella invitación caritativa nos ha quedado el rotllo que, tradicionalmente, se entrega a todos los peregrinos o romeros, allá junto a los cipreses de la ermita”. Aquesta “Festa de la Caritat” té a veure amb la romeria que hem llegit en l’entrada “1487-San Abdón y San Senén”, de Rafael Fabregat i que figura en el blog “El último Condill”.

Un fet realment interessant (i que, per primera vegada, vaig veure que coincidia, com ara, amb la informació trobada abans sobre Massarrojos, per mitjà del llibre “Estampas de Masarrochos”) és que, en Benlloc, també s’ofereix el meló, com podem llegir en el llibre de José Miguel García: “Hace unos cuantos años, cuando el cultivo del melón –excelente, por cierto—no estaba ni mucho menos arraigado en el pueblo, era tradición de ese día [de los Santos de la Piedra] comer el primer melón que los tenderos solían traer al pueblo” (p. 382).

En comentar-li, jo, a José Miguel García, a través d’un missatge del 28 de juny del 2019, que, partint del llibre “Estampas de Masarrochos”, en Massarrojos, també era costum “presentar el primer melón de la temporada” (p. 404) i que, fins i tot, al capellà que l’escrigué, son pare li deia (quan ell era xiquet) “el primer meló sel mencharem, Deu mediant, el dia de la festa”[9] (p. 403) dels Sants de la Pedra, José Miguel García em respongué que “De un modo inconsciente, creo yo, sin darle importancia alguna ni reparar en ello, cuando yo era joven ese día dels sants martirs empezaba la temporada de las sandías, pues los carros que subían a la feria, ya traían grandes sandías, y en las tiendas del pueblo, con una silla junto a la puerta se hacía la oferta de grandes ‘melones’ (la gente no distinguía entre melón y sandía. ‘Meló roig’ o ‘meló blanc’, sin más complicaciones). Las pandillas de jóvenes solíamos comprar alguna gran sandia para comerla juntos por la tarde, o en la velada en la calle por la noche. No creo que ello obedeciera a cosa heredada con algún mensaje o significado cultural-pagano-religioso-antropológico, etc.[10] Creo que se daba porque empezaba la temporada de ellas, y porque los que bajaban a Castellón lo consideraban un buen aliciente para la comida de la fiesta, además de que es fruta ideal para los calores, y ese treinta de Julio siempre ha sido especialmente caluroso. En los años de 1955/60, etc. etc. sin apenas neveras ni refrescos especiales, ni casi nada de caprichos, una gran sandía para compartir era motivo de cierta alegría y jolgorio. Cuando dominan los grises[11], un colorcillo es todo un acontecimiento…”. Una informació plena de pistes sobre la vida de molts pobles a mitjan segle XX, la qual, fins i tot, s’amplià, partint d’una resposta que em feu, el 4 de juliol del 2019 (per mitjà d’un missatge), després que la vespra jo hagués enviat a moltes persones un enllaç de la web “Malandia[12]” amb informació sobre Massarrojos i amb l’oferiment del meló primerenc en aquesta històrica població valenciana que, des de les darreries del segle XIX, forma part de la Ciutat de València: “Todo eso lo conozco yo, pues se puede aplicar perfectamente a este pueblo, y a mis tiempos jóvenes de norias, huertas, melones, hurtos, ilusión por los primeros frutos, fiesta familiar, gozos sencillos, medios modestos, supervivencia, convivencia, detalles líricos, fe, bondad, paisajes de antaño, campos con vida y canciones… casi todo ya pasó. Quedan los campos solitarios, la nostalgia… los recuerdos bellísimos de aquellos tiempos que no volverán”.

En el volum primer del llibre “Memorias de la Villa de Benlloch”, José Miguel García, després de parlar sobre els melons (p. 382), afig que “desde el día de los Santos Mártires hasta las fiestas de Agosto, el pueblo se llenaba de veraneantes[13], naturales del pueblo que venían de Barcelona, de Valencia, de Castellón, etc. para pasar el verano o las fiestas, y el pueblo tenía ambiente, ensayaba la banda, las tardes noches vibraban especialmente, y en la calles, frente a los bares y tabernas, en las casas, los corrillos charlaban, tomaban el fresco, mientras la chiquillería jugaban hasta altas horas” (p. 382).  

En aquest llibre sobre Benlloc, podem llegir una part molt interessant sobre el rotllo, les espigues i el penjoll de raïm, pel gran paper que hi desenvolupen. Així, José Miguel García, ens diu que “De la típica tradición del reparto del rotllo –reminiscencia histórica de la comida que pagaba el ayuntamiento a los pobres en los primeros tiempos–, ha quedado la típica expresión ‘anem a guanyà[14] rotllo!’ –¡vamos a ganar rollo!—el cual, bendecido, se reparte a todos los peregrinos allá cuando empiezan las hileras de los cipreses en la ermita. Según costumbre tradicional los rollos sobrantes eran repartidos entre el pueblo, anunciándolo al vecindario correspondiente con el correspondiente bando.

(…) son todo gestos y símbolos: trigo, labor del campo, caridad, compartir, pan bendito… hermoso ritual; con razón al rollo siempre se le dio un carácter sagrado, y en las casas se le tenía el respeto debido, como hermosa herencia llena de simbolismo.

(…) El acto de la bendición de los rollos en la víspera de la fiesta, se viene haciendo de un modo muy discreto, de manera que esa ceremonia pasa prácticamente inadvertida para el vecindario. Se trata de una ceremonia muy sencilla, que debería realizarse dándole más importancia con la presencia de buen número de fieles, a los que de paso también se bendice. (…) En el 2012, con el párroco José Manuel, la víspera de los Santos Mártires fueron bendecidos los rollos en la plaza de la iglesia con cierta relevancia y dignidad (…).

El rollo es de masa de pan, añadiendo los anisetes o llauretes[15] –llaboretes–. Y ese rollo en buena práctica deberá permanecer todo el año colgado y visible en algún rincón de la casa, hasta que el próximo dia dels Sants Màrtirs lo sustituya[16]; igual como se hace con el ramo de olivo del Domingo de Ramos. Cuando en la casa entra más de un rollo, también es tradición comerlo.

Las espigas del Santo Mártir, en este caso Abdón, antes se cambiaban cada año; últimamente ya no se hace así, por lo tanto otra tradición que se pierde; no estaría mal que, en algún pedazo de tierra, sembrara cada año unos granos para que el día de la gran fiesta, hermosas espigas lucieran en las manos del santo Abdón[17].

San Senén es ‘el encargado’ de llevar la uva, que tradicionalmente se le ofrecía en la peana [18]de la variedad de cardenal, seleccionada cuidadosamente de alguna buena viña primerenca o sea de las que maduraban pronto; en años más recientes se busca la uva negra o granate, de la variedad que sea con tal de que ese día no falte en la peana de los santos, luciendo su sugerente brillo entre las verdes hojas. Pan y vino. Símbolos del sacrificio del Nuevo Testamento: ¡vida eterna!.

También es tradicional que al llegar a la iglesia parroquial, finalizada la romería y tras las palabras de despedida del párroco, los devotos tomen uvas de la peana y se las coman con respeto y gozo, pues bendecidas están tras la ceremonia religiosa. Hay vecinos que llevan haciendo este sencillo y discreto gesto desde la infancia y con mucha fe.

(…) Al llegar a la iglesia el sacerdote suele despedir el acto con alguna oración, dando las gracias al pueblo por la asistencia a los actos celebrados y deseando una feliz fiesta” (pp. 386-387).

 

 

Notes: [1] Sobre el tema de les confraries, afegirem informació treta de la tesi “L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona” (http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/35619/38/10JGG_10de14.pdf), de Joaquim Graupera Graupera, publicada per la Universitat de Barcelona, en el 2011. Així, en el capítol 8, referent a les confraries com a promotors, hi ha que “A la segona meitat del segle XVI, per influència del Concili de Trento, agafarà un nou impuls la fundació de confraries amb l’objectiu de millorar la religiositat de la població i vincular-los a l’església i així combatre les diverses reformes protestants. Algunes d’aquestes confraries van adoptar un caràcter devocional però d’altres van aparèixer lligades a diversos oficis (…) [,] com la de Sant Abdó i Senén que aplegava als propietaris agrícoles” (p. 341). La confraria de què parla era de Mataró (ciutat de la comarca catalana del Maresme). Recordem que el Concili de Trento tingué lloc entre 1545 i 1563. El 2 de febrer del 2020 no es podia accedir a aquesta tesi mitjançant aquest enllaç.

[2] Així, en el document “El llibre d’ordinacions de la confraria dels Sants Abdon i Senén els Sants de la Pedra de Benimaclet” (http://repositori.uji.es/xmlui/handle/1034/20717/Salvador_llibre_ordinacions.pdf?sequence=1&isAllowed=y) , tret del “Repositori Universitat Jaume I”, que forma part de la Universitat Jaume I (Castelló de la Plana), hi ha el capítol IV d’aquest llibre d’ordinacions, segons el qual “ordenam (…) que qualsevol Clavari i oficials de la dita lloable Confraria sien tinguts i obligats visitar a qualsevol confrare e confrares malalts que seran pobres i persones de necessitat e socórrer e avidar (ajudar) a d’aquells així ab almoina com ab altres subvencions e bones obres”. 

[4] En el llibre de les festes patronals de Benimaclet del 2008, a què vaig accedir a través d’un missatge de Pau Giner (1r de maig del 2019), qui és de Benimaclet, llegim que “* el tercer domingo de septiembre es la fiesta mayor en honor del Santísimo Cristo de la Providencia; / * el día anterior, sábado, la fiesta solemne en honor de los Santos Patronos Abdón y Senén” (p. 73).

[5] Gràcies a Pau Giner, el 1r de maig del 2019, per mitjà d’un missatge, vaig accedir a part d’aquest llibre de festes patronals.

[6] Papa entre 1958 i 1963.

[7] Atzembla: bèstia de càrrega.

[8] Textualment, en lloc de “se acostava”. En valencià, “es situava”.

[9] Textualment, en lloc d’”el primer dia ens el menjarem, Déu mediant, el dia de la festa”.

[10] Nogensmenys, mogut per la curiositat d’aquesta frase, busquí en el llibre “Diccionario de símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, editat per Herder, en el 2015, i, en l’entrada “Sandía” (p. 909), diu que “es un símbolo de fecundidad, por las numerosas pepitas que contiene. (…) En el mundo helénico la pepita  granada desempeña este papel de símbolo de fecundidad”.

[11] Possible indirecta al règim franquista i també al color de la policia nacional d’aleshores, com també a la visió de l’economia.

[12] Entrada “Oferiment de meló i els Sants de la Pedra” (https://malandia.cat/2019/07/oferiment-de-melo-i-els-sants-de-la-pedra), en la web “Malandia”.

[13] Aquest detall sobre l’arribada de turistes d’altres llocs, em portà a recordar uns comentaris semblants (però de Pep Capdevila, sobre Llorenç de Rocafort, una població catalana de la comarca de l’Urgell) sobre els Sants Abdó i Senent.

[14] Textualment, d’acord amb la pronúncia popular de Benlloc, en lloc de la forma normativa “guanyar”.

[15] En altres llocs, popularment, com ara, en Alaquàs, Aldaia o Torrent, tres poblacions de l’Horta de València, “llavoretes”, perquè són les llavoretes de l’aniset.

[16] En revisar la recerca, em vingué al pensament la semblança entre el rotllo i, per exemple, la Rodella (d’Arles) ja que la Rodella resta tot l’any dins de l’església fins uns dies abans de la festa de l’any vinent, com veurem, amb més detalls, en un apartat posterior de la recerca.

[17] Aquest apartat sobre sembrar uns quants grans em portà, en la primera lectura, a pensar en els formentets.

[18] En valencià, peanya, peany (en masculí), és a dir, en aquest cas, les andes per a transportar les imàtgens dels Sants de la Pedra.

Dos poemes, unes cobles i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , ,

Tot seguit llegirem dos poemes i unes cobles de Visiedo (població aragonesa) relacionades amb els Sants de la Pedra.

Primerament direm que José Miguel García Beltrán, un amant de la poesia i, per exemple, dels acròstics (*), el 22 de juliol del 2019, me n’escrigué u. Llegint les inicials de cada vers, hi apareixen els noms “Abdón” i “Senén”. Diu així:

“A vos, mártires sagrados,

Bendecidos del Señor,

Damos las gracias honrados,

Orgullo de nuestro amor.

Nada impida vuestra acción.

 

Sed siempre los protectores,

En cualquier tribulación,

Ni olvidéis al labrador

En las luchas y dolores,

Nada impida vuestra acción”.

 

José, un home gran, de Benlloc (una població valenciana de la comarca de la Plana Alta) diu que, de bon matí, “ya estoy yo caminando por los campos de olivares, silenciosos, frescos, acogedores, románticos… y rezo… y pienso… y se me ha ocurrido enviarte una acróstica o acróstico. (Pasaba muy cerca de la ermita de los santos mártires)”.   Els Sants Màrtirs de què parla són els sants Abdó i Senent. José Miguel García es refereix a l’ermita que hi ha en Benlloc.

Era la primera vegada que un col·laborador de la recerca m’enviava un poema fet per ell i dedicat als Sants de la Pedra.

En Visiedo (població aragonesa de la comarca Comunidad de Teruel), hi ha unes cobles que, per la seua singularitat entre les obres en castellà, he considerat adient transcriure-les, però fent només uns quants retocs, a partir del document “Ciclo festivo (3) Mayo-Junio” (1), de la web “Bodegas en Cueva AITOR BALBAS”:

 

“COPLAS A SAN ABDÓN Y SAN SENÉN

 

1. San Abdón y San Senen

os pedimos con fervor,

favorezcan a este pueblo,

con agua y su resplandor.

 

2. Si los santos de la piedra,

nos quisieran asistir,

que bonito que sería

hacerles la fiesta aquí.

 

3. Estos luceros brillantes,

estos ángeles del cielo,

que a los campos van mirando,

con amor y con recelo.

 

4. El Señor nos da el consuelo,

y los santos alegría

y la virgen del Pilar

nos da la patria querida.

 

5. San Abdón y San Senén

los patrones de Visiedo

nos tenéis que remediar

con agua pura del cielo.

 

6. Ya no llueve, ya no llueve,

los trigos se secaran.

si los santos nos ayudan

poco a poco volverán.

 

7. Ya no llueve, ya no llueve

ya no comeremos pan

nuestros padres afligidos

a pedir limosna irán.

 

8. Ea pues santos gloriosos

por favor os lo pedimos

que nos deis agua bendita

para regar nuestros campos.

 

9. Ea pues santos gloriosos

no nos echéis en olvido

porque estamos en la iglesia

todos vecinos del pueblo.

 

10. A la Virgen del pilar

y también la del Carmelo

y la de los Santos de la piedra

por patrones les tenemos.

 

11. Adiós virgen del Carmelo

adiós del niño Jesús

en el cielo nos veremos

para siempre amén Jesús.

 

12. Ea pues Santos gloriosos

hasta mañana será

que volvamos tus devotos

a implorar la caridad.

 

13. Al Pilar llevan flores

al Carmelo flor de lirio

y a los santos de la piedra

capullo de verde olivo .

 

14. Nos libramos de la piedra

y también de huracanes

de rayos y de centellas

porque causan muchos males.

 

15. A San Abdón y San Senén

que son nuestros protectores

alcanzarnos del señor

alivio a los labradores.

 

16. Sois patrones de Visiedo

que en Francia fuisteis esclavos

para aliviar a Visiedo

que está muy necesitado.

 

17. Con la gran intercesión

y la gran misericordia

nos libramos de la piedra

que da mucho horror al verla.

 

18. Mientras nuestros protectores

no nos echen en olvido

hemos de coger cosecha

porque son agradecidos.

 

19. Con esos píes tan benditos

y esas manos sagradas

nos libran de la piedra

y de las tronadas malas.

 

20. Hacia el pobre labrador

hecha una dulce mirada

y librarnos de la piedra

y de toda peste mala.

 

21. Los vecinos de Visiedo

publican en alta voz

vivan nuestros protectores

San Abdón y San Senén.

 

22. Nos librasteis de la piedra

también de los huracanes

nos librasteis de una helada

que causa muchos males.

 

23. Oh Santos nuestros dichosos

echarles la bendición

en les trigos y tardíos

haced que los guarde Dios.

 

24. Oh gloriosos protectores

tus devotos aquí están

pidiendo que nos asistan

que hay mucha necesidad.

 

25. Tenemos poca cosecha

y se nos está secando

haced que nos llueva pronto

por la clemencia y amparo.

 

26. Este pueblo está afligido

por la sequía tan grande

para nuestro consuelo

mandarnos agua abundante.

 

27. Atiende a nuestras suplicas

y hecha vista a los términos

que por falta de agua

se están secando los trigos.

 

28. Con esas benditas manos

que tienen tanto poder

en necesidad tan grande

nos vais a favorecer.

 

29. Pedirle a dios por nosotros

que no nos eche en olvido

que nos mande agua abundante

para que espiguen los trigos.

 

30. Mandarnos agua abundante

cuanto más pronto mejor

y librarnos de la piedra

que nos causa mucho dolor.

 

31. Sois perlas luminosas

escogidos del Señor

los vecinos de Visiedo

os piden agua por Dios.

 

32.Con gran fervor os pedimos

nos mandéis agua del cielo

para que espiguen los trigos

que es la pena que tenemos.

 

33.  A los Santos de la piedra

por favor se lo pedimos

que nos guarden nuestros campos

de avena, cebada y trigo.

 

34. Oh santos nuestros dichosos

con favor os lo pedimos

que no guardéis las cosechas

para que tengamos trigo.

 

35. A los Santos de la piedra

por favor se lo pedimos

que no nos mandéis granizo

porque hace mal a los trigos.

 

36. Los vecinos de Visiedo

te piden con gran favor

que nos remedien a todos

en esta tripulación.

 

37. Estos dos gloriosos Santos

son dos ramitos de azahar

de vosotros me despido

hasta mañana será”.

 

Finalment, inclourem poesia no religiosa però que té relació amb Sant Nin i Sant Non. Així, en el bloc “Rime Sparse”, de Jordi Enjuanes-Mas, hi ha l’entrada “II. PER SANT NIN I SANT NON” (2), amb un poema del propi autor. Diu així:

“Per sant Nin i sant Non, sant Telm ajuda’ns
a guarir-nos del mal que ens engavanya:
guarda’ns de beguinatge el rostre i muda’ns
amb un somrís la nostra mala ganya.

És artifici el seny de l’homo prudens
i ja a ningú el seu joc tan trist no enganya
i ens cal desenterrar el vell homo ludens
que es mor d’avorriment a dins l’entranya.

Ben allunyats de mestres i d’escoles,
hem d’aprendre de nou les beceroles
que el cor ens dicti lluny de la memòria

i, estrabul·lats bufons que fan baboia
del seny mesquí, viure de ple la joia
seguint les lliçonades de la mòria”.

El vaig trobar el 3 d’octubre del 2018.

 

 

Font: 

(1) Document “Ciclo festivo (3) Mayo-Junio” (http://etno.patrimoniocultural.aragon.es/visiedo/ciclofestivo3.htm), de la web “Bodegas en Cueva AITOR BALBAS”.

(2) Poesia no religiosa però que té relació amb Sant Nin i Sant Non. Així, en el bloc “Rime Sparse”, de Jordi Enjuanes-Mas, hi ha l’entrada “II. PER SANT NIN I SANT NON”  (http://rimesparse-jordi.blogspot.com/2007/02/ii-per-sant-nin-i-sant-non.html).

 

Notes: La paraula “acròstic” , en el DCVB, apareix com  “composició versificada en la qual les lletres inicials, medials o finals dels versos, confegides, formen una paraula o frase”. En aquest cas, els dos noms dels sants, en castellà: “Abdón” i “Senén”.

“Homo prudens”, en llatí, “home prudent, persona prudent”. En canvi, “homo ludens”, en llatí, “home jugador, persona dedicada al joc”.

“Engavanyar”, partint del mateix diccionari, vol dir “Enfarfegar, cobrir excessivament de roba que fa nosa, que priva de la llibretat de moviments” i també, per exemple, “Molestar per excés de càrrega”.  Pel context, ve a dir que fa nosa, que convé eliminar.

Una “ganya” és cadascuna de les obertures dels òrgans de la respiració dels peixos.

La paraula “beguinatge” prové de “beguí”, “beguina”.  Pot tenir, com ara, el significat de “beateria”. Les beguines foren un moviment que tingué molta força, per exemple, en el segle XIII, i l’integraven dones de determinades associacions o comunitats religioses els membres de les quals s’allunyaven de les normes establides per la jerarquia eclesiàstica i que promovien una religiositat més oberta.

“Estrabul·lat” vol dir “sense dos dits de coneixement, fora de seny, que obra amb precipitació i sense consideració”. Ací parla de bufons que hi actuen i que, a més, “fan baboia”, això és, que, com diem molts valencians, “fan el ninot” o que, per exemple, fan les coses com si fossen persones massa crèdules.

“Mòria“, en sentit figurat, rep el significat d’“excessiva jovialitat, tendència a fer bromes, frivolitat, etc.”.

Resulta curiós el vincle que hem trobat, durant la recerca,  entre la poesia i els Sants de la Pedra i com, per exemple, en aquesta entrada, n’hi ha, des de la que sorgeix en durant un passeig, fins a la comunitària (les cobles de Visiedo), fins a la culta i amb un caire filosòfic i social (com en el del poema de Jordi Enjuanes-Mas). I, en direm més: n’hem trobat d’humorística.

Personalment, preferesc el poema de l’amic José i les cobles de Visiedo, malgrat que, per a la investigació, haja acollit les tres fonts.