Arxiu d'etiquetes: balls i danses d’estiu

Ball de bot, balls valencians i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Hui tractarem sobre el Ball de Bot o Ball de Pagès i sobre balls valencians, els quals estan en relació amb els Sants de la Pedra o bé, com ara, amb collites de forment i de l’estiu.

 

Ball de Bot o Ball de Pagès

Un altre ball de tipus matriarcalista i, també, relacionat amb la collita, per exemple, de forment (motiu pel qual podria tenir relació amb la festivitat de Demèter i, de rebot, amb la dels Sants de la Pedra), és el ball de bot o ball de pagès, antigament conegut com ball de llis (*). Trobí informació a mitjan juliol del 2018 i considerí interessant incloure el Ball de bot o ball de pagès en el punt relatiu a danses i a balls.

Així, en l’apartat “Costums i tradicions” (http://candidatura.serradetramuntana.net/ca/paisatgecultural/el_paisatge_viscut/post19), dins de la web “Serra de Tramuntana”, hi ha una secció, “Balls tradicionals” en què podem llegir que “El ball tradicional mallorquí, conegut com Ball de Bot o Ball de Pagès, té un marcat caràcter matriarcal. Són danses dirigides per la dona, amb un caràcter eròtic, totalment improvisat, que fa que l’home que balla amb ella imiti els seus punts de dansa, apropant o allunyant-se de la parella segons el seu caprici.

Antigament, els balls formaven part de les festes patronals de les viles, així com de les celebracions organitzades pels propietaris quan era copiosa la recollida de blat, oliva, figa…”. I,… ¿quan tindria lloc la collita de blat, sinó, com ara, entre juny i agost, sobretot, en juny o bé en juliol? ¿No estan els Sants de la Pedra vinculats a la collita del forment, així com també ho està la deessa Demèter? Les resposta a la segona pregunta és afirmativa.

Adduirem que el 5 de novembre del 2019, contactí amb Miquel-Àngel Flores Abat, per a aclarir el tema de la possibilitat que el ball de bot estigués vinculat a lo matriarcal i amb lo eròtic de què parla el text que hem llegit adés. La seua resposta fou que “En el ball solt de parella, tradicionalment, era la dona la que tenia el rol de comandar el ball (tria de mudances) i l’home la seguia. Això sí, la seua positura era més encorsetada que la de l’home, el qual tenia molta més llibertat de moviments. Això és degut als rols que ocupava cada sexe en la societat tradicional.

Amb l’arribada del ball agarrat, durant el segle XIX, aquests rols entren en crisi i comença a ser l’home qui dirigeix la dona”, això és, en el segle en què es confirma el triomf del capitalisme sobre el sistema feudal.

Immediatament, Miquel Flores afig “I les relacions entre sexes són més fluïdes. És per això que l’Església comença a fer crítica del ball de parella.

El component eròtic sempre ha estat present en el ball. Una de les seues finalitats és buscar parella i fer ostentació de cert exhibicionisme. Això sempre ha estat implícit”.

Quant a l’arrel de molts balls, comenta que, “antigament, moltes festes locals o patronals començaven després de les collites o recol·leccions però, com tu sabràs, les motivacions eren evidents: aprofitar un moment de parada biològica per celebrar la festa. I u dels elements de la festa era el ball”.

I, en relació amb el possible vincle entre aquest ball i els Sants de la Pedra, escriu: “No veig cap relació d’exclusivitat entre la festa dels Sants de la Pedra amb el ball. El ball era present en altres festes del calendari al llarg de l’any”. Tot seguit, li comentí que “Sí que  veig possible que el ball de bot també tingués relació amb la festa dels Sants de la Pedra, tot i que no ho he pogut comprovar amb informació directa, sobre la festa i els balls que hi estan relacionats”, comentari que no considerà incorrecte.

I, en una altra font, però, també sobre el mateix ball, l’apartat “Ball Pagès” (http://www.santaeulalia.net/index.php/ca/municipio-2/ball-pages) de la web de l’Ajuntament de Santa Eulària des Riu (Illes Balears), hi ha unes línies que diuen així: “Buscant l’origen d’aquests balls, haurem de mirar molt enrere en el temps. Els balls en forma de cercle són potser els més antics de la coreografia popular, amb uns tres mil anys. Del protagonisme femení en la dansa podem deduir una estructura matriarcal en la societat, també remotíssima en el temps”.

Finalment, adduirem que, en l’article “La jota al llevant de Mallorca. El cas de Sant Llorenç des Cardassar” (http://www.revistacaramella.cat/wp-content/uploads/2018/02/c24_domenge.pdf), de Joana Domenge, publicat en la revista “Caramella” (no. 24, 2018), llegim que “En el context del reviscolament general de la cultura popular que es dóna a la darreria dels anys setanta amb la instauració de la democràcia, (…) es recuperen ballades de pagès que s’havien deixat de fer durant una vintena d’anys.

En l’àmbit pagès s’havia mantingut, sense interrupció, una tradició antiga –difícil de remuntar a un moment precís- conservada bàsicament en els nuclis familiars de la pagesia i el seu entorn més proper. Qualsevol moment, com podien ser les matances, l’acabament de les messes, les peladisses d’ametlles, etc., solien acabar amb un ball improvisat. (…) Tanmateix convé recordar que aquests balls no varen quedar mai restringits a un àmbit estrictament privat, sinó que per les festes patronals, a la plaça del poble, s’hi solia fer un ball de bot, denominació amb la qual es coneix al llevant de Mallorca una ballada oberta –sense indumentària especial ni tampoc coreografies fixades- a la qual hi pot participar tothom qui vulgui” (p. 14). Les messes, això és, els temps de sega, tenen lloc amb la collita del forment i, per tant, aquest ball hi tenia lloc, motiu pel qual ens podríem dir que és un ball d’origen matriarcalista i que podria estar vinculat, com altres balls, a la festivitat dels Sants de la Pedra. Finalment, més avant, aclareix que “s’anomena indistintament ball de bot o ball de pagès” (p. 16) i, per a confirmar-ho, comenta que “el ball de la jota sol començar amb unes passes que marca la dona i que l’home segueix, delimitant més o manco l’espai on es ballarà”. Ací hi ha un detall que podríem considerar matriarcal: la dona, marca; l’home, segueix… Per això, és ella qui porta la iniciativa, si més no, al principi. Agraesc la generositat d’Aleix Cardona, de l’”Associació Caramella”, qui em facilità aquesta notícia, per mitjà d’un missatge, el 12 de novembre del 2018.

 

Els balls de plaça valencians, les danses i la dansada (la “dansà”)

U dels punts que vaig decidir introduir, des del principi de l’estudi, fou el de cançons religioses, cançons populars i danses. Quan ja portava prou avançat el tema dels balls de bastons, Toni Bellon em recomanà contactar amb Miquel-Àngel Flores Abat, qui, com a estudiós de balls i de danses, respongué a un missatge meu del 23 de gener del 2018 i em comentà, l’endemà, que el nom que se’ls hauria de donar és “balls de plaça”. A més, afegí que “actualment no tots aquests balls de plaça són de participació pública. Molt sovint naixen de la iniciativa d’agrupacions folklòriques que volen recuperar-les perquè s’hi han deixat de celebrar o estan immersos en un ràpid procés de desaparició.

(…) aquests balls de plaça –tu en dius, dansades- s’han d’entendre com un tipus de dansa amb un marcat caràcter social. Amb això vull dir que els participants eren els mateixos membres d’una comunitat amb un sentit de col·lectivitat  i que se cenyien a una sèrie de convencions socials o a les modes del moment”.

Aquestes línies poden recordar-nos els gremis feudals, vigents fins a l’accés de la burgesia al poder polític, arran del triomf del capitalisme (en el cas de l’Estat espanyol, a partir del segon terç del segle XIX), gremis que, com escriu Miquel Flores, anaven per comunitats amb esperit col·lectiu. Això explica que, tot seguit, ell comente que “Aquest tipus de ball social és el que va estar en voga durant l’Antic Règim. A partir d’ací entrà en regressió pel que fa a l’organització, d’acord amb les transformacions socials que tenen lloc durant els segles XIX i XX i que replantegen una nova manera d’entendre el ball social”.  I és que, com podem veure en moltes fonts, la desaparició dels gremis donaria pas a la celebració de tres classes de festes: la del barri, la religiosa i la sorgida dels ajuntaments. Açò es reflecteix, per exemple, en moltes de les fonts consultades, ja que, molt sovint, la informació ha procedit de publicacions d’Internet de tipus veïnal, receptives a lo religiós i, en casos no tan habituals (però sí molt a tenir present), des dels ajuntaments.

En eixe sentit, Miquel Flores afig que “A casa nostra [, en el País Valencià,] queden les recialles d’aquests balls de plaça amb diferents denominacions. Per les comarques del nord es coneixen com a ball rodat, ball del dolçainer, ball de l’anguila, ball de les clavariesses, etc. i prenen el nom d’algun element coreogràfic o fan referència als organitzadors. Al sud del país es coneix com la dansa, o més aïna en plural, les danses. Del fet d’interpretar aquests balls de plaça se’n diu dansada (dansà). Aquest terme és el que han propagat darrerament els grups folklòrics, tot i que confonen el fet de ballar amb la denominació d’aquest tipus de balls”.

Resta, doncs, clar, que una cosa són “els balls valencians de plaça” (també coneguts com “les danses”) i que ben distint és l’acte de ballar, això és, “la dansada” (terme sovint dit i escrit “la dansà”).

De fet, Josep Sempere i Castelló, en l’article “Banyeres i les danses: una mirada retrospectiva” (https://www.csantjordi.es/bibliografia-anys-22010-2019/banyeres-i-les-danses-una-mirada-retrospectiva), publicat, inicialment, en la revista “Bigneres” (no. 9, 2014), del “Centre Cultural Font Bona”, i que podem veure en la web “Confraria de Sant Jordi”, parlant sobre Banyeres de Mariola (població de la comarca de l’Alcoià), diu que “La gent major del poble sempre parlen de ballar les danses (referint-se al que ara mal s’anomena dansà), i no coneixen altra paraula per a anomenar aquest ball. (…) Per tant, a Banyeres de Mariola, hem d’apostar per la denominació ‘les danses’ per a aquest col·lectiu, com ho indica la cançoneta: ‘A ballar les danses al carrer major, i un plat de tomates pal senyor retor’” (p. 11).

Més avall, Josep Sempere trau unes paraules interessants, sobre la recuperació d’aquesta manifestació cultural, en assenyalar que “Als anys 40 (del segle passat), a Banyeres les parelles ballaven les danses de manera totalment lliure. És a dir, cada parella feia unes passades. I és més, la dona era qui marcava la passada, sense dir res. L’home havia de ser bon ballador i seguir-la.

Totalment oposat a això, els grups de Coros y Danzas de la Sección Femenina [creats durant la dictadura franquista] van incorporar rigidesa, uniformitat i control, mitjançant les coreografies, i van acabar així amb la riquesa del ball lliure. De fet, hui en dia, la gent té interioritzada aquesta forma més nova (tots igualets) i arriba a trobar ‘lletja’ la manera antiga” (p. 15).

Tot seguit parla d’un reviscolament, en el cas de Banyeres, “en els darrers cinc anys (…). Aquest xicotet renaixement encara necessita més gent que vulga aprendre-les, ballar-les a la plaça i, el més important, sentir-les seues. I sobretot, per garantir la continuïtat cal un factor important: la joventut. És menester eixir tots i totes a ballar, amb vestit tradicional o de paisà. Els majors, perquè tenen moltes coses que ensenyar, i els joves, perquè ho han de fer seu.

(…) Les danses de carrer són el nostre ball, que ens identifiquen com a valencians (perquè es ballen arreu de tot el País Valencià) i com a poble (perquè Banyeres també té el seu estil)” (p. 16).

Paraules, per descomptat, que venen com l’anell al dit per a les celebracions de les festes dels Sants de la Pedra, ja que, com podem veure en Internet, hi ha poblacions valencianes on la festivitat o el dia en què se’ls fa festa, van acompanyades de ballar les danses, dels balls valencians de plaça, encara que, com indiquen Miquel Flores i Josep Sempere, hi reben, molt sovint, el nom de “dansada”.

Com a festa que afavoreix la socialització, per mitjà d’un missatge de Miquel Flores, llisquí amb interés un article que abans l’havia vist, però que havia deixat a banda: “Las Danzas  alicantinas: cuestación y socialización” (http://www.funjdiaz.net/folklore/07ficha.php?ID=1223), d’Antonio Atienza Peñarrocha, publicat en “Revista de Folklore” (no. 155, 1993), de la Fundación Joaquín Díaz. Me’l recomanà i ajuda molt, fins i tot, a comprendre la visió valenciana de la cultura i, per descomptat, la dels històrics pobladors del Regne de València procedents de terres catalanoparlants, que també celebrarien danses de tipus matriarcalista i vinculades, com els sants Abdó i Senent, a la terra, a lo agrícola.

Per a començar, diu que “la Dansá o les Danses (…) [son] unos bailes ejecutados en la plaza principal o en una calle, dentro del recinto festivo, al aire libre, por parte de personas que habitan en dicha localidad –o en dicha calle, si son fiestas de calle o carrer-. Para ejecutarlas raramente se precisa un prolongado período de aprendizaje: se asimilan bailando, año tras año, sobre la marcha, o unos pocos días antes”. Estem, doncs, davant d’una festa que afavoreix la creativitat, ja que no està subjecta a normes rígides, sinó a un procés progressiu d’aprenentatge més aïna informal.

En un altre punt de l’article, comenta que “pueden ser el acto central, o uno de los principales de las fiestas; pero nunca es un acto menor”, llevat quan passen a restar-hi quasi anul·lades. Per tant, no és una qüestió de fer folklore, en el mal sentit de la paraula, com qui diu “cultureta”, sinó de crear consciència de pertinença a una comunitat de parlants (els qui compartim la mateixa llengua, el valencià) i, així, de tenir en compte les nostres arrels matriarcals i, de pas, no abraçar lo patriarcal i, així, la mort de la nostra cultura.

En un altre moment de l’article “Las Danzas  alicantinas: cuestación y socialización”, Antonio Atienza escriu que estan vinculades a les Festes Majors i que, malgrat que es poden agrupar en tres grups, el de Nadal-Reis, l’estiuenc que va des de Sant Jaume (25 de juliol) fins a la Mare de Déu d’Agost (15 d’agost), i de la festivitat de la Mare de Déu d’Agost fins a la Nativitat de la Mare de Déu (8 de setembre), “existen Danses fuera de estas fechas, pero son las menos. Obviamente se trata de fechas de especial regocijo para el mundo agrícola, por ser fechas de ociosidad, de cosecha, ligadas a los santos protectores del campo valenciano: San Antonio Abad (17 de enero), Els Sants de la Pedra (los santos de la piedra) (29 de julio (sic)), etc.”.

I, ara, passant al tema de l’origen d’aquests balls valencians de plaça, hi ha fonts d’Internet on podem llegir que tenen relació amb lo agrari. Així, en l’entrada “La Dansà” (http://www.festapatrimonialgemesi.com/single-post/2016/09/04/La-Dans%C3%A0), de la web, “Festa Patrimoni Algemesí”, podem llegir que l’autor, Salvador Mercado, escriu que “El seu origen es vincula al cicle agrari i les celebracions per la preparació o el final de les collites, com acció de gràcies en honor d’algun déu de la fertilitat. Quan les festes paganes es van cristianitzar, passaren a oferir-se en  honor d’un sant, la festa del qual coincideix amb la collita o replega dels fruits del poble en concret”. Per tant, en aquesta entrada, apareixen la relació entre el cicle agrari, la collita i l’acció de gràcies. D’una manera semblant, en el llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, edició a càrrec de José Jaime Brosel Gavilá, editat per l’Ajuntament de València en el 2005, podem veure quatre fotos relacionades amb la festivitat dels Sants de la Pedra, acompanyades d’unes paraules que diuen “La festa dels Sants de la Pedra sempre ha tingut com a element significatiu l’ofrena de fruits com a signe d’acció de gràcies” (p. 213). O, com llegim en ”IV Jornades de Cultura Popular a les Balears”, llibre editat per l’Ajuntament de Manacor i pel Departament de Cultura, Educació i Normalització Lingüística, 1998), en 1613, quan parla sobre una festa d’acció de gràcies, escriu que “es passejava una llegenda que deia : ‘Si vos vaig prendre la collita antany, doblada la vos retorn enguany” (p. 184), paraules que, tot i que fan referència a les Illes Balears, són vàlides per a qualsevol lloc de l’àmbit lingüístic.

En un altra entrada, “La Dansa de Bocairent” (http://www.aculliber.com/val/documentos/img_BBDD/2026/2026%20-%20La%20dansa%20de%20Bocairent.pdf), de Josep Villarrubia Juan, dins de la web “Aculliber” (de l’”Asociación Cultural León Ibérico Bocairente”), a banda de lo que hem llegit en l’article anterior, hi ha que “Encara que no ens ho parega, estem davant d’una dansa ritual, que es balla sempre en un lloc determinat, en unes dates determinades i en honor d’un déu de la fertilitat o de la fecunditat, d’ací la coincidència amb els solsticis o amb la recollida de les collites”.

 

 

Notes: El nom “Ball de llis”, em fou facilitat per l’estudiós Rafel Perelló Bosch, el 5 de novembre del 2019, qui afegí que, “antigament, [es coneixia com] ‘ball de llis’”. Agraesc el seu detall.

 

 

Balls i danses matriarcals i la festa dels Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , ,

A continuació parlarem, de manera general, sobre els balls i les danses que tenen a veure amb la festa dels Sants de la Pedra.

Totes aquestes manifestacions, que són de joia i, a més, d’esperit comunitari, podem observar que tenen lloc en ple estiu, justament l’època per a felicitar-nos pels fruits de la collita que, en més d’un cas, és la rematada de la sembra iniciada en hivern (sobretot, quan n’han sigut molts i bons, en aquest cas, forment i el raïm primerenc), per a eixir al carrer i plasmar-hi l’esperit juvenil (simbolitzat per l’estiu) i, així mateix, per a poder donar a entendre el nostre agraïment i la nostra fe en la terra d’on hem tret les collites i, per tant, en la Terra Mare, tot i que, amb l’adveniment del cristianisme, es tractàs de presentar com un triomf de la joventut (simbolitzada per la jovenesa i per la valentia, molt ben reflectides en els sants Abdó i Senent davant de les autoritats romanes i, per exemple, quan són en plena mar, com podem llegir en algunes fonts) i també de la conveniència d’abraçar el cristianisme.

Ara bé, sobre el canvi que aportà el cristianisme al significat que tenien anteriorment (relacionat amb el matriarcalisme de cultures que hi ha abans del sorgiment del cristianisme), cal tenir present que, malgrat que, en més d’un cas, dins de balls i de danses de què farem esment, intervé material que podria fer-nos pensar en danses guerreres, cada vegada hi ha més proves que ens duen a la conclusió que el seu origen seria matriarcalista. De fet, Francisca Martín-Cano Abreu, en el seu llibre “Arqueología femenina ibérica” (2016), escriu que “Una de las más arcaicas ceremonias de carácter religioso, según documentan las representaciones iconográficas prehistóricas de muchos lugares, son las sagradas danzas femeniles de Fertilidad, al son de la música, que a modo de súplicas y oraciones, tenían la pretensión de propiciar mágicamente a la primigenia Diosa, para que enviara la lluvia. Ese protagonismo exclusivo de mujeres persistió hasta bien entrada la época histórica” (p. 330). Tot seguit afig que, segons Heide Göttner-Abendroth (*) (1982), “La ceremonia de danza ritual incluye música, canción, poesía, movimiento, decoración, símbolo, comedia y tragedia, todo ello con el propósito de invocar, implorar, alabar a la diosa” (p. 330). Fins i tot, en un apartat d’aquesta obra, Francisca Martín-Cano escriu que “Otro tipo de duelo entre Sacerdotisas, como diferentes tipos de ‘Lucha de Fertilidad’, lo practicaban con palos (falo artificial), como las Ninfas (*) enfrentadas” (p. 459).

A més, podem adduir que, com cita Fermín Pardo Pardo, cronista oficial de Requena, en l’article “’Les danses’ en Carpesa” (dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”), “En muchas poblaciones estos bailes se hacían en fiestas que sucedían a una recolección importante, lo cual nos lleva a suponer que la finalidad primitiva de estos bailes-danza estaría relacionada con la acción de gracias por las cosechas recolectadas” (p. 183). Així mateix, direm que, per exemple, el capellà Martirià Brugada i Clotas, en el seu llibret “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma”, també considera que, després de la “finalització de les col·lectes de cereals (…). La festa, amb tots els seus components, era el moment d’agrair i de gaudir dels resultats de les collites” (p. 20).

Sobre la possibilitat que aquestes danses estiguessen relacionades amb l’acció de gràcies, podem afegir que, per exemple, l’article “Els cossiers de Sineu o la dansa dels bastons a honra de la Santa Creu”, escrit pel prevere Bartomeu Mulet i Ramis, dins del llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997”, quan passa a l’apartat  “Una festa d’acció de gràcies”, en parla d’una en què “El ‘Cronicón Maioricense’ de D. Álvaro Campaner reprodueix (…) la gran collita de llegums, cereals, oli i altres productes que es va celebrar dia 29 de juny de l’any 1614” (p. 184). Per tant, podem dir que, com a mínim, aquesta classe de celebracions, ja tenien lloc, en la Corona Catalanoaragonesa, en el primer quart del segle XVII.

Tornant, de nou, a l’article de Fermín Pardo, més avant trau unes frases interessants per a entendre el simbolisme de les danses: “Muchas de las danzas rituales contienen un simbolismo especial manifiesto en sus figuras concretas y combinaciones. En el caso de los bailes de plaza o calle, el simbolismo de la unión de la comunidad local en la fiesta y particularmente en este acto viene expresado en la acción del recorrido y evolución del baile rodando una plaza o siguiendo una calle” (p. 184). A més, aquestes danses “van orientadas a eliminar el individualismo de la pareja y a resaltar, como valor positivo, la unión de la comunidad” (p. 184).

Finalment, el cronista, com ja ho hem vist en altres fonts, comenta que “el baile de la fiesta mayor no corresponde a lo habitual, sino a lo ocasional relacionado con lo religioso y con las manifestaciones raciales de la comunidad local, enraizadas en las costumbres transmitidas por generaciones precedentes” (p. 185). Quant al terme “raciales”, podem pensar que Fermín Pardo l’empra com a equivalent de propis d’una comunitat lingüística i, per tant, d’una cultura, com ja es feia, com ara, en el primer terç del segle XX.

Respecte al moment de l’any en què es celebren, no crec que siga accidental que aquestes danses tinguen lloc a mitjan estiu, justament, en lo que, simbòlicament, representa la joventut, a diferència de la primavera (la infantesa), la tardor (l’adultesa) i l’hivern (la vellesa) o, parlant amb paraules relacionades amb l’agricultura, entre la sega (juny) i la verema (setembre) i, a més, en una època que afavoreix la sociabilitat i aquesta mena d’actes en públic i, així, en espais oberts.

Finalment, crec que convé adjuntar unes línies de l’obra “Festa, tradició i identitat. El calendari festiu dels catalans” (http://www.fundaciocarulla.cat/sites/default/files/nadala/Nadala_2003_festa%20tradició%20i%20identitat.pdf), elaborada per la “Fundació Jaume I” i publicada en Barcelona, en el 2003, que diuen així: “ Val més una tradició viva, encara que no ens sembli que conté aquells valors que considerem indispensables, que una tradició nova amb continguts forans i frívols, producte només del consumisme” (p. 60). I podríem adduir unes línies, de la mateixa publicació, quan parla sobre la globalització, en aquest cas, cultural: “Hem d’estar oberts a tots els canvis que ja es produeixen i que es produiran per la interrelació cultural, hem de ser acollidors amb les tradicions d’altres cultures, però sempre vetllant que el llegir no ens faci perdre l’escriure” (p. 83). I, a continuació, encara que parle sobre Catalunya, exposa unes paraules aplicables a la resta de l’àmbit lingüístic: “Catalunya compta amb un patrimoni immaterial excepcional, que hem de preservar, mantenir i potenciar, perquè és l’essència de la memòria col·lectiva de la nostra manera de ser” (p. 83).

Sortosament, podem dir que, a hores d’ara, estan reviscolant danses i balls, si partim d’obres com un llibret i disc sobre “el ball dels totxets” (de la població aragonesa Camporrells, de la comarca de la Llitera), tret en el 2009, trenta anys després de la recuperació de la festa, de comentaris fets per estudiosos de danses valencianes, com ara, Toni Bellon Climent (sobre els bastons d’Algemesí, però que en cita uns altres, també populars en el País Valencià), Enric Olivares Torres (en relació al ball dels tornejants, d’Algemesí) i Josep Sempere i Castelló (quant a “les danses”, en relació amb la comarca de l’Alcoià) o, per exemple, de fonts en d’Internet.

Finalment, direm que, en relació amb els Sants de la Pedra, hem trobat informació que  tracta sobre el ball de l’Oferta, el ball de bastons (el “ball dels totxets”, en Camporrells), el ball de bot o ball de pagès (hi ha motius per a intuir que hi pogués estar vinculat, com a mínim, amb la recollida de forment, en estiu), els balls de plaça valencians, la dansa i la dansada (la “dansà”, vulgarment), el ball de l’escombra, el balls dels hortolans i el “ball de l’envelat”, els balls parlats, la moixiganga (que també hi podria estar relacionada) i, a més, el “dance” de Visiedo (població aragonesa de la comarca de la Comunidad de Teruel).

 

 

Notes: Heide Göttner-Abendroth és una estudiosa alemanya, nascuda en 1941, i feminista, que, entre altres coses, ha fet recerques sobre el matriarcalisme.

Sobre les ninfes, Francisca Martín-Cano Abreu, en la plana 222, escriu: “Usaremos la palabra en majúscula ‘Ninfa’: con el sentido de jóvena (sic) sacerdotisa”.