Un altre relat recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de le terres de Lleida” i en què es plasma el matriarcalisme, com ara, en el tema de la ”Mare Pàtria”, terme que fa al·lusió a la terra on es viu i amb què u s’identifica (en vincle amb la llengua pròpia del territori, encara que no siga, com molt sovint ocorre, l’oficial d’un Estat), és “El tossal de la Talaia”. “Era pels anys 1705-1706 endavant, que començà a bufar més fort que mai el vent de la terrible guerra de Successió, en la qual els catalans, per la seva estima a la llibertat, pel seu valer, pel seu arrelament al país i, per la clara noció que hi havia que nosaltres teníem una total independència d’altres llocs que es creien els eixos, va ser posat a la nostra beneïda terra el cartell de ‘rebels’. Però, més que això, que no té sentit, els habitants de la vall del riu Set van demostrar ésser uns herois” (p. 23). Com veiem, aquesta part de la gesta, la qual figura un poc després de l’inici del relat, presenta trets matriarcalistes: 1) la llibertat però unida a l’arrelament a la terra, no de tipus colonitzador, ni de menyspreu cap a qui ve de fora, sinó de rebuig a lo que tracta de fer miques els Pobles i les cultures; 2) hi ha un missatge que l’oïdor i el lector poden captar, malgrat que no figure en la narració: relació directa entre els eixos i el Regne de Castella (el seu estil de govern i la seua cosmovisió, patriarcals). I 3) la terra és beneïda, és tractada com la mare amb qui u està relacionat i a qui no estaria disposat a trair, ni a fer-la caure.

Més avant, llegim (i el remarcat és nostre) que, “Davant d’aquestes realitats, van decidir d’enviar dues dones per tal de trobar una sortida al setge a què pràcticament estaven sotmesos, dient als bandolers que volien pactar” (p. 24). Com captem, és la dona qui fa de representant del poble i, en aquest cas, qui procura aplegar a acords amb els altres (els bandolers), ací, per a pacificar la situació. Això no exclou que, per exemple, a banda, es comente que, “A tal punt arribà, que només quatre joves de menys de dotze anys van quedar al poblat útils, per tal d’inventar la solució per sobreviure. Un vell coix era qui guiava les activitats de dones i joves del poblat, erigint-se com a cap d’aquell” (p. 24). Per tant, encara que siga un home qui faça de cap del poblat (després d’haver tirat junta, un tret en línia amb el matriarcalisme), és un vell i, per consegüent, es reflecteix la bona acollida que reben els ancians en les cultures matriarcals.

Com a més trets matriarcalistes, un poc després, veiem que “es dedicaren, els infants, a jugar pels carrers, mentre les dones contemplaven les belleses de les postes de sol” (p. 24). En aquestes línies, es reflecteix una obertura a la creativitat en els nens i a la contemplació cap a la mare, cap a lo maternal i, a més, de cara a la nit (signe matriarcal). Per això mateix, prompte llegim que “La idea d’abandonar el poblat passà per la ment de moltes dones, però l’estima a la llar les féu desistir i, així, intentaren de redreçar aquell desgavell” (p. 24). Això és, com diu un refrany, “La [Mare] pàtria sempre tira”, ben lluny del “[Pare] Estat”, tan primada en els qui, per mitjà de la paraula i dels fets, prefereixen lo matriarcal en la seua visió de la vida.

Això explica que, a diferència, per exemple, de lo que apareix en la lletra de l’himne “La Internacional”[1] (a què accedírem el 12 de març del 2023), del segle XIX i en línia amb lo patriarcal, en les cultures que estimen la terra (en el relat, de Catalunya), que la relacionen amb la Mare Terra i que la tenen com una mare que els dona vida i a qui cal considerar bé i estar-li agraïts per tot lo que proporciona: 1) no es pren a qui mana com una mena de tirà, sinó que és una persona (quasi sempre, una dona) triada per la matriarca (cap del grup) perquè considera que és qui millor portarà el territori i d’acord amb lo matriarcalista, 2) no s’espera cap salvació grupal acompanyada d’una futura pau ferma després de la guerra (la qual recordaria les que sorgeixen posteriors a aquests enfrontaments bèl·lics dins d’un estat i que van de la mà de règims dictatorials o bé de les paus que naixen de règims parlamentaris però amb política patriarcal i, com ara, en què es pretén anul·lar la creativitat, lo femení, lo maternal i lo que no combregue amb la llengua oficial de l’Estat, quasi sempre, la majoritària i amb la llei més al seu favor a nivell estatal), ni es fa una exaltació del sol, i, per descomptat, 3) la terra no és concebuda (ni tractada) com una possessió, sinó com una part de la Mare Terra. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota sobre la foto: És d’una obra del pintor Miquel Torner de Semir, nascut en 1938 en Santa Pau (la Garrotxa) i va en línia amb la cosmovisió matriarcal de la Mare Terra, de què hem escrit en relació amb aquest relat.

Agraesc la generositat que tingué d’enviar-me fotos en què es reflectís la maternitat.

Nota: [1] https://www.uv.es/~pla/PCPV/intcatal.html. Publicada per la Universitat de València.