El sentiment de pertinença a la terra en el poema “La Pàtria”, d’Antoni Bori i Fontestà (1862-1912).

Prosseguint amb poemes en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra,  hem trobat, com ara, u escrit pel català Antoni Bori i Fontestà (qui, entre d’altres coses, fou mestre, pedagog i escriptor). Figura en el llibre “Memòria poètica”, a cura de “Llibreria Tècnica”. Diu així:

“LA PÀTRIA

 

Tenim tots, des de naixença,

un trosset de terra al món,

que se’ns grava a la memòria

i s’arrela en nostre cor.

 

Allà ens ha gronxat la mare,

de petits, en el bressol,

adormint-nos a abraçades,

despertant-nos a petons.

 

 Allà hem après, en créixer,

a assajar els primers mots,

desplegant la nostra pensa

a la llum de la raó.

 

Allà, amb nostres alegries,

hem barrejat nostres plors

i, amb els primers parenostres,

nostres primeres cançons.

 

Allà, a la nostra família,

hem consagrat els records

i hem après dels nostres avis

les més belles tradicions.

 

Allà hem sentit els afectes

que han alçat en nostre cor

un temple a la fe sagrada

i un paradís a l’amor”.

 

 

Com podem veure, en aquestes estrofes, el poeta trau el tema de l’educació en casa i en la família i la vincula amb els sentiments, amb el cor i amb l’estima pels altres familiars (els quals fan que u se senta acollit i en un ambient molt favorable a l’aprenentatge i a les relacions entre persones): la terra, el sentiment d’arrelament, el cor, la mare afavorint el bon son i el despertar del nin; els primers moments de la vida en què el xiquet aprén a pensar; alegries i plors; la terra on hom aprén, ja de petit, el Parenostre, cançons, belles tradicions que transmeten els avis, etc..

I tot, entre persones que, a banda, aplanen lo religiós de tipus matriarcalista (el paradís a l’amor, que no el culte a la mort acompanyada de sang i militarista o, per exemple, com a fruit de venjances, ni al sacrifici, ni al patiment) en una mena de santuari afectiu i sentimental.

Tot seguit, plasma el pas de la infantesa a la jovenesa i, posteriorment, a la independència econòmica (quan es fan hòmens, però no indica allò d’”hòmens de profit” perquè han fet el servici militar o perquè han tornat de la guerra), una emancipació que va unida al lligam a lo terrenal, a la Mare Pàtria (que no al Pare Estat, és a dir, a lo patriarcal):

“I pujant, i fent-nos homes,

hem honrat el nostre nom

amb el treball i la ciència,

amb la virtut i l’honor”.

 

En acabant, Antoni Bori i Fontestà, en lloc de deixar arrere els pares, exposa com un retorn a ells. Aquest tret, sovint, esdevé en aplegar les persones a la plenitud de la vida (cap als quaranta anys) i amb bones relacions amb els parents. Així, no trau una lluita entre generacions, ni tampoc un rebuig, ni un menyspreu cap a les anteriors,… ni cap a la terra on nasqueren (i en què viuen); i afig detalls que formen part d’aquell indret: persones, campanars, la joia de viure, flors, el fossar. Per això, addueix 

“¡Com no havem, doncs, d’estimar-lo,

aquest bell trosset de món

si, en ell, hi tenim gravades

les més pures afeccions!

 

L’amor de tots els que viuen,

el record dels que s’han mort

són lenitius que endolceixen

eixa vida de dolors.

 

I el campanar de la vila,

l’antic rellotge de sol,

el fossar, la creu de terme,

i el cel i el toc d’oració.

 

Tot alegra nostra vista

i tot parla a nostre cor

com un llibre ple de notes,

com un jardí ple de flors.

 

Flors tristes o flors alegres,

segons obrin sos capolls,

ran mateix del cementiri

o bé a l’ombra del bressol!”.

 

 

Finalment, passem a unes estrofes molt sucoses i en què copsem un tret matriarcalista important: el no rebuig a lo que té a veure amb la mort, ni a prendre-la amb neguit. Al meu coneixement, està en nexe amb el fet que els pobles matriarcals 1) no ho fan a les dues etapes més fosques del dia (la vesprada i la nit), ni 2) a la dona, qui sol anar acompanyada (bé d’un xiquet, bé d’una filla, bé d’una jove, bé d’una dona de la generació següent), detall que podem empiular amb quan l’antropòloga basca Mª Carmen Basterretxea, en el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos” (p. 91), escriu sobre les defuncions. I, per descomptat, amb paraules de Bartomeu Mestre i Sureda relatives a “las saetas” i amb el fet que, en la nostra cultura, la gent és junt amb el difunt, però no es dedica a dramatitzar l’acte de morir com tampoc no exalta les victòries, ni trenca la tranquil·litat de la nit (com sí que promouen els pobles patriarcals):

“I aquell vell racó de terra,

aquest bell trosset de món,

on hem vist la llum del dia

i esperem tranquils la mort,

 

té un nom tan pur, tan alegre,

expressiu i afectuós,

que, per sentir-lo i comprendre’l,

cal dir Pàtria amb la mà al cor”.

 

I, així, la idea de Pàtria no enllaça amb la militar, ni amb lo celestial, sinó amb lo terrenal i, òbviament, amb lo maternal (ací, simbolitzat per la mà en el cor, això és, per la sinceritat, ben allunyada de cultures patriarcals que promocionen la mentira i, igualment, els robatoris).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)