En la rondalla mallorquina “Es segador i sa beata”, hi ha un passatge en què un segador que, en realitat, actua com un manta, com un faenafuig, va a casa d’una beata amb un paper molt pròxim al de la madona: “arriba a ca sa beata.

-Bon vespre –diu es segador.

-Bo serà, si Déu ho vol –contesta sa beata.

(…) –Dos jornals m’he guanyats! –s’exclama es jornaler.

-Què em deis? –diu sa beata, tota regirada.

-Lo que sentiu! –diu es segador-. He guanyat es jornal de sa segada, i llavors he trobat un eixam.

-Dins sa meua terra? –demana sa beata?

-Si fa –contesta ell.

(…) –Però jo vos tenia llogat –diu ella-. Sobretot, això es veurà.

-Es pot veure en voler –diu ell-. Anem a cas batle.

-Anem-hi! Però abans vos vull pagar lo que heu guanyat.

I sa beata pagà es jornal as segador” (pp. 22-23).

El fet que la madona (o, per exemple, una dona relacionada amb el món religiós, però propietària) pague a un treballador (o a més) així com que estiga ben vist que ho faça una dona, podem enllaçar-lo, per exemple, amb el fet que la “senyora ama” i, en moltíssims casos, en Catalunya, la “mestressa”, van més enllà de limitar la dona a la família. A banda, tenen molt a veure amb altres detalls, com poguérem llegir el 30 d’agost del 2021, quan, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post en què relació amb les formes “senyora ama”, “madona” i “mestressa”, per a saber quines n’utilitzaven, com era tractat el seu avi per part de la muller (i com ella per part de l’home).

En el grup “Dialectes”[1], plasmat en paraules d’Enric M Cuñat, “Al meu poble, quan les portes de les cases estaven obertes tot lo dia, entràvem i déiem ‘Senyora ama, Ave Maria[2]’. Per cert, quan ma mare m’enviava a fer algun ‘mandao’ a alguna casa del veïnat, sempre anomenava eixa casa amb el nom de la dona, mai de l’home (llevat de cal rector). ‘Vés a ca la tia Visantica, a ca la Rubia, a ca la Carpesana’”. És la mare (la dona) qui dicta qui ha de fer l’encàrrec i a quina casa ha d’anar. Com a detall, puc dir que he conegut que ma mare m’enviàs a portar res a casa d’alguna persona del veïnat i,… quasi sempre, em deia noms de dones que vivien en la finca (i valencianoparlants) o bé que residien en altres cases del mateix carrer: “Porta-li, açò, a Marianeta, a Carmen ‘la carretera’, a la tia Amparín, a Sunsi…”. I més comentaris, en el mateix grup, foren “’Mestressa’, a Tarragona” (Francisca Farre), “Mestressa, a Barcelona, i diria que a Catalunya en general” (Rosa Garcia Clotet), “Mestressa” (Rosa Canela Vies), “’Madona’, an es pobles, Mallorca. A Palma, ‘donya Margalida’” (Catina Andreu). Igualment, Lina Palou, ens escrigué un comentari que diu així:

“Madona de Sa Cabana,

aixecau-vos dematí,

i veureu[3] el sol sortir

vermell com una magrana”. També afegiren “Senyora ama’, a la Vall d’Uixó” (Fernando Roig) i “A Lleida, ‘mestressa’” (Maria Pons).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 30 d’agost del 2021, ens comentaren “’Mestressa de casa’. ‘Ama’  és castellà. O, dit d’una altra manera, la persona que ho fa tot” (Elisa Serramià Ramon), “’Mestressa’, al Bages” (Roser Rojas Simats), “’Mestressa’, Urgell” (Rafael Martí), “’Madona’, a Mallorca. I si va acompanyada del nom, ‘madò’” (per exemple, madò Pereta)” (Àngela Puig Pozo), “’Madona’, a Mallorca. ‘Madò’ es reservava per a les dones dels missatges, que eren tractats no de ‘l’amo’ sinó del ‘sen’” (Lluís Massanet Galmés), “A Vic, ‘senyora ama’. I ve de lluny: La nadala ho diu: ‘Senyora ama, / senyora ama, / tape’ns que ací fa fred’” (Magda Lozano Mascarós), “Senyora de la casa” (Jösse Terricabras Mas), “Mestressa” (Pilar Zaragoza Esteve), “’Mestressa de casa’! I, a moltes cases, ‘EL PAL DE PALLER’!!” (Maria Estrella Ferrer Tallada). El comentari següent al que adés hem llegit, diu així:

“A sa madona de Sa Torre,

 es pa negre li fa mal,

però no n’hi fa es pardal,

quan el té dins sa cotorra” (Jaume Capó), que es tracta d’una cançó eròtica prou coneguda en les Illes Balears. Més comentaris, en el mateix grup: “Mestressa” (Alejandrina Serrano), “Madona” (Maria Galmes Mascaro), “A casa meva, Barcelona, a la iaia, li deien senyora Amèlia i, a l’altra, senyora Pepita; els nets i fills, iaia i mama respectivament. Els hi deien ‘mestressa’, però poc” (Amèlia Llauradó Rubinat), “Madona” (Miquel Monserrat Ferrer), “’Mestressa’, al Penedès. Encara s’utlitza força a les cases catalanoparlants” (Pere Ramon Nadal), “’Mestressa’! Jo, de vegades, ho dic a les netes: ‘Eh, tu, mestressa!’. Tarragonès” (Obdulia Bofarull).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 30 d’agost del 2021, ens contestaren “Els avis sempre deien ‘mestressa’. A mi, em diuen ‘mestressa’, però, quan vol tocar el voraviu, diu, per exemple, ‘PREGUNTA-LI A LA JEFA’” (Montserrat Cortadella), “A casa, deien sempre ‘mestressa’” (Venus Ona), “Nosaltres teníem restaurant i la cuinera era la mare. Tothom li deia ‘Mestressa, què hi ha per dinar?’” (Germana Fargas), “La meva iaia de part del meu pare era catalana i deia ‘mestressa’” (Montse Canal Pardo), “Mestressa” (Maite Mestres Brucat), “A Catalunya, sempre he sentit dir ‘mestressa’” (Maria Rosa Soto Paloma), “Sí, ‘mestressa’” (Maria Dolors Masgoret), “A casa de la meva família (pares i germans), perquè l’avui patern va fugir i abandonar la família i, el matern, entre guerra, camp de concentració, ‘mili’, que el van represaliar, a més, que era un home amb poca personalitat, sempre va ser un matriarcat: l’àvia, la mare (perquè el pare viatjava o treballava) i, ara, una germana meva, soltera, amb els dos germans i nebots que es deien. A casa, no; tracto; tractem que sigui paritari i complementari” (Xavi Peco).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 30 d’agost del 2021, els comentaris foren “’Mestressa’, aquí, sempre s’ha dit o deien, a sa dona que era s’encarregada d’una empresa o d’un grup de treballadors” (Margarita Saez). Cal dir que, en moltes rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover apareix molt la paraula “madona”, però no “mestressa”. Unes altres respostes foren “Per ca nostra, ‘madona’” (Maria Vidal Espin), “Al Llevant de Mallorca, dèiem ‘madona’. La paraula ‘mestressa’, era quan ens referíem a qualsevol dona professional, fos cosidora, regentàs un negoci…” (Rosa Galmes).

Afegirem que, un article relacionat amb les Illes Balears, que aporta molta informació interessant sobre la “madona” i a què es pot accedir en Internet, de Bàrbara Montoya Boix, és “Una madona de possessió del segle XIX a Calvià”.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes:[1] Eixe dia fiu una pregunta en el meu mur i en uns quants grups de Facebook, sobre l’ús de “senyora ama” (simplificada, algunes vegades, en “ama”), “mestressa”  i “madona”. I també sobre les relacions entre els avis.

[2] En l’original, “amaria”.

[3] En l’original, “voreu”.