El 9 d’octubre del 2020, fiu un escrit en distints grups de Facebook, que deia així: “Estic interessat en informació sobre dones (i sobre hòmens) amb un estil de vida matriarcal (articles, persones que coneixeu o que vivien, etc.)”. La primera resposta, per part de Joan Colera, fou: “Tots els valencians de mena” i, immediatament, aclaria i adduïa “Que les valencianes sempre han portat els pantalons a casa, majorment, i l’home sempre ha fet costat les dones amb lleialtat fefaent. Mira, per exemple, que els valencians són més de la Maredeueta que d’altres figures cristianes… La Fallera Major, la Bellea del Foc… El culte a la dona és evident (…)”.
En relació amb aquestes paraules de Joan Colera sobre eixe culte a la dona, afegirem que, en el llibre “Cuentos valencianos”, del valencià d’arrels aragoneses (per part dels dos pares) Vicente Blasco Ibáñez i publicat per Alianza Editorial en el 2015, hi ha un conte, “La cencerrada”, en què podem veure el paper tan important que desenvolupa la dona en la cultura valenciana, traslladable, evidentment, a la vinculada a la llengua catalana, quan tracta sobre l’aixovar i sobre moments previs a les noces. Així, diu: “En trescientas onzas la dotaba el novia, sin contar la ropa y las alhajas pertenecientes a su primera mujer.
La casa de Marieta (…) fue visitada por todas las chicas del pueblo.
Aquello era un jubileo. Todas formando grupo, cogidas de la cintura o de las manos, pasaban ante el largo tablado cubierto por blancas colchas, sobre el cual los regalos y la ropa de la novia ostentábanse con tal magnificencia, que arrancaban exclamaciones de asombro.
¡Reina y santísima!¡Qué cosas tan preciosas!” (p. 35).
I continua amb els regals a la dona: “Después venían los regalos de los amigos”. I, a més, afig “Y como digno final de aquella exposición, en lugar preferente ostentábanse las joyas chispeando sobre la almohadilla granate de los estuches (…).
¡Vaya una suerte de Marieta!” (pp. 36-37).
Però, per si semblava poc, Vicente Blasco Ibáñez addueix que “toda la comitiva nupcial salió en busca de la la novia” (p. 43) i, unes línies molt interessants i que, justament, foren les primeres que llisquí, d’aquest llibre, després d’haver vist, en primer lloc, el “¡Reina y siñora” que, àdhuc, llegirem entre eixes línies: “¿Y ella? Las mujeres no se cansaban de admirarla. ¡Reina y siñora! Parecía una de Valencia con la matilla de blonda, el pañolón de Manila que con el largo fleco barría el polvo, la falda de seda hinchada por innumerables zagalejos, el rosario de nácar al puño, un bloque de oro y diamantes como alfiler de pecho, y las orejas estiradas y rojas por el peso de aquellas enormes polcas de perlas que tantas veces había ostentado la otra” (p. 44).
A més, Vicent Blasco Ibánez, quan ja escriu respecte al passatge del dinar, comenta que “Marieta[1] pusóse en pie (…). Había que regalar algo a la novia para alfileres; era la costumbre. Y los parientes del novio, a quienes convenía estar en buenas relaciones, dejaban caer (…) la media onza[2] o la dobleta fernandina” (pp. 48-49).
Continuant amb el tema de la bellesa i la dona, i amb les paraules de Joan Colera, en un correu que m’envià Felipe Sanchis Tárrega, el 23 d’abril del 2021, plasmà un poema del poeta Gabriel Vila Vila (1880-1962), de Moixent (una població valenciana de la Costera), i publicat en el llibre “Versos de amor a Mogente”, editat en 1973, que, textualment, diu així:
“pagines 73-74
A la reina moixentina
Reina meua:
En un crit de gloria
de grata memoria
per la Soberna[3]
guapa, sonrient,
alegre i galana
que elechi[4] Moixent,
comença a sonar
la grosa campana
del bell campanar.
Es un cant de alegria
i de simpatia.
Es marcha triunfal[5]
per una ideal,
que agradablement
escolta Moixent,
felis[6] i extasiat.
Moixent ya te Reina,
I la te com vol.
Més guapa que el Sòl.
De adorat perfil
grasios i chentil[7].
En ulls, dos luseros[8]
purs i salameros[9]
en rebrills de çèl.
La boca de mel,
ol a essesies[10] mil
de capoll bermell,
de rosa, clavell,
viola i chesmil[11].
Moixent Reina te.
I en ansies, en fe,
en un crit de gloria
de grata memoria
per la Soberana
guapa, sonrient,
alegre i galana
que elechi Moixent,
comensa a sonar
la grosa campana
del bell campanar.
¡Salve moixentina!
¡Salve Reina hermosa,
atractiva, fina,
rica i deliciosa.
Moixent, este día
de emosió tan grata,
rendix pleteía
a la Reina guapa”[12].
Agraesc la generositat de Jose V. Sanchis Pastor, qui em recomanà el llibre de Vicente Blasco Ibáñez, i la de Felipe Sanchis Tárrega mitjançant el correu electrònic que m’envià.
Notes: [1] La núvia.
[2] En el DCVB, veiem que una unça era una “Moneda d’or que pesava una unça i valia setze duros”.
[3] Textualment, en el correu electrònic, en lloc de “Soberana”, com escriu a mitjan poema
[4] Literalment, en lloc de la forma “elegí”.
[5] Textualment, en lloc de “És marxa triomfal”.
[6] “feliç”.
[7] “Moixent ja té Reina, / i la té com vol. / Més guapa que el sol. / D’adorat perfil / graciós i gentil”.
[8] Del castellà “lucero”, equivalent a “estel”.
[9] En castellà, “zalamero”, equivalent a “afalagador”.
[10] Literalment, en el correu electrònic, en lloc de la paraula “essències”.
[11] “gesmil”.
[12] Els quatre darrers versos diuen “Moixent, este dia, / d’emoció tan grata, /rendix pleitesia / a la Reina guapa”.