No deixarem fora que, en aquesta contarella, hi ha una segona part pareguda a la d’altres narracions, centrada en els dos germans, ara i ací, de família benestant: “Perquè eren rics, tots dos ja no sabien què fer i se’n varen anar pel món, cadascú per un camí. El primer va anar a una vila i va veure que tooots duien dol: tots vestits de negre!” (p. 119).

Com que allò li era nou i ell demana, li diuen que “ha entrat una serp que cada dia se’n menjar un. I hui n’ha de menjar sa filla del rei. (…) Qui mata aqueixa serp? Això no es pot matar!” (p. 119).

Així, en poques línies, hi ha signes interessants que empiulen amb el matriarcalisme: 1) la serp (representació de la mare) s’engul tots, així com la mort fa que tots els éssers vius tornen a la terra, 2) el personatge humà de què parla és una dona, ben considerada (és princesa) i ben estimada (com ho plasma el fet que tots els habitants va de dol i 3) la serp és molt respectada i, a més, vigorosa.

Tanmateix, el primer fill “va anar amb un sabre que duia i la va punxar, la va matar i li va llevar sa llengua.. Se l’enrotlla amb un paperet i se’n va i va deixar la serp allà” (p. 120). En aquests mots, l’arma és semicircular (detall que la lliga amb lo femení, de la mateixa manera que la forma que uneix les dues banyes d’un bou).

Quant a l’altre dels germans, qui no és precisament de bon cor, diu “Oi! Sa serp, morta! Ara diré que l’he matada -i se la carrega al coll- i, així, em case  amb sa filla del rei.

Sa serp era molt grossa” (p. 120). Altra vegada, la fortalesa i la gruixària de les dones (ací, simbolitzades).

Finalment, com que el segon dels germans diu al monarca que ell l’ha trobada, però el primer li comenta que ha estat ell qui l’ha morta, el sobirà es declina a favor de l’honrat:

“-Doncs, no: es qui l’ha matada es casa amb sa meua filla” (p. 120).

En acabant, la narradora remata dient que, a qui no havia jugat net, “s’arbre era groc. (…) I s’altre xic sí que estava bé, perquè es va casar amb sa filla del rei” (p. 120).

Podríem dir que la sinceritat és forta, mentres que la mentira i les conveniències cauen pel seu propi pes (com, ací, la planta del segon fill).

Una altra contalla amb passatges semblants a altres relats és “La Datilera Càndida”, en què hi ha trets matriarcals. Com a mostra, molt prompte llegim que “Això era un home que era forner i que se’n va anar a fer punxes pes forn i, de s’arrel, d’una punxa, li n’ix un negre, qui diu:

-Ara et mate!

L’home li respon:
-Ai! Per l’amor de Déu: no em mates!

Llavors, li diu el negre:

-D’acord. Doncs, em dones lo que tens darrere de sa porta quan arribes a casa.

Se’n va a casa. Lo primer que fa, mirar darrer sa porta, i tenia una xiqueta, ¡molt garrida! I comença a plorar. Tot seguit, li demana la filla:

-Pare: per què ploreu?

-Perquè m’ha eixit un negre i em volia matar. I m’ha dit que li dones lo que hi ha darrere sa porta, i hi ets tu.

Aleshores, li diu la xiqueta:
-Doncs jo me n’aniré amb es negre, que no vull que et mate” (p. 122).

Com podem veure, la part més robusta és la dona, àdhuc, de menys edat que la masculina (el parent). Altrament, té més espenta que ell i és disposada a fer possible que el negre no el mate i, d’aquesta manera, salvar el pare, un home que, entre d’altres coses, manifesta els seus sentiments (detall que lliga amb el matriarcalisme i amb l’educació matriarcal).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.