Prosseguint amb l’esmentada antologia, una altra narració amb els papers ben repartits (i, amb el maternal, unit a la tradició matriarcalista), és “L’àvia estalviadora”: “Això va ser una dona molt velleta que sempre havia estat molt estalviadora. Dineret que li sobrava, dineret que es cosia als brials. Agafava un trosset de tela i, un rere l’altre, els hi cosia” (p. 499).

“La dona tenia dos fills. Un se n’havia anat a l’estranger a treballar, mentre que l’altre va romandre per tenir cura de sa mare. Ella no es llevava mai aquella faldilla de damunt i només el fill que se’n va anar coneixia l’afecció de sa mare de cosir-se els diners als brials. Quan va venir el germà de fora, l’altre li va dir:

-Mira: la mare s’ha mort. Ahir la vam soterrar. Per cert, que s’ha endut aquelles faldetes que s’estimava tant i que totes eren apedaçades.

L’altre, tot sorprés, li va dir:

-Com? Si justament la mare hi guardava els diners! Anirem al cementeri i li’ls llevarem i ens els emportarem -va afegir el primer.

A mitjan nit, se’n van anar al cementeri” (p. 499).

Per consegüent, la mare continua amb la tradició i, per exemple, no recorria a cap mena de banc. El fill que havia emigrat mirava més els diners; el que està en casa, és més inclinat a l’ajuda als més febles i a la terra i, juntament amb altres persones, ha sebollit la marona. El seu interés pels cabals és més inferior i primen els xicotets detalls (les faldetes, l’apedaçament, els hàbits que tenia la dona…). Per això, el fill que havia tornat proposa que els dos germans recuperen el patrimoni de la mareta. I més: l’acció esdevé en plena foscor del dia.

En un passatge immediat, els dos hòmens veuen uns lladres que furtaven cuixots del rector i que se’ls emportarien en la somera del capellà. Llavors, com que tots dos agafen el menjar, “hi van posar el cos de sa mare i se’n van anar dissimuladament cap a sa casa” (p. 499). En altres mots: en vida, la part forta econòmicament ha estat la femenina. Açò ens podria dur a les rondalles i als comentaris en què la dona (o bé un personatge feminal) és qui porta la casa (en aquest camp i tot), a diferència del personatge masculí o bé del marit.

Tot seguit, els espolsabutxaques fan camí amb la somera (però sense adonar-se que els germans havien canviat els cuixots per la mare) i ens endinsem en un fragment simbòlic: la nit, la mala fortuna de què parla el narrador i el fet que, quan els lladres toquen els cabells de l’anciana, consideren que ho fan als del dimoni. Per tant, lliguen l’obscuritat, la nit, la vella, el dimoni (en moltes contalles és associat a la dona)… i el “respecte” (ací, traduït per la por) dels hòmens cap a la dona, en línia amb un comentari que ens féu un amic sobre l’àvia Damiana (matriarca en el Poble colla en el nord de Xile) i que, malgrat que era una dona oberta, li tenien por.

Finalment, cal dir que, després de capir els escurabutxaques que allò era l’anciana, tots ells pensaren a fer una malifeta al rector i permeten que la somera faça el camí cap a l’abadia, puix que ella el sabia.

Aleshores, el capellà, en veure què portava l’animalet, ho interpreta com que “era cosa del dimoni i es va posar a tirar-li benediccions amb aigua beneïda” (p. 500), detall que ens podria dur al tema de les pervivències paganes en la tradició catalana.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.