Àvies (o padrines) i mares que feien les coses a consciència i per al demà.

El 3 de febrer del 2024, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿feien les coses a consciència i per al demà? Gràcies”.

En el meu mur, el 3 de febrer del 2024 comentaren “Eren molt previsores. Sempre pensaven a guardar per quan fossin grans. Hem d’entendre que, llavors, no hi havia una seguretat social i, per tant, quan eren vells, els havien de mantenir els fills, sobretot, els pagesos[1].

Aquí, a Catalunya, l’hereu tenir l’obligació de cuidar els pares tota la vida” (Pilar Ortiz De Paz), “I tant! Eren previsores, com unes formiguetes. Sempre tenien provisions per si venien temps difícils. I estalviaven els diners que podien. Una frase cèlebre a casa meva: ‘Sempre s’ha de tenir una poma per la set’” (Fina Pujolras), a qui plasmí que “Un amic valencià em digué que, en la seua família, dues dones i un home portaven una empresa familiar i que, de lo que guanyaven, se’n feia lo següent: 1) cada u en rebia com si hi treballassen quatre (u més) i 2) eixa quarta part es reservava”. Llavors, Àngel Blanch Picanyol ens reportà “Totalment!!! Tant la mare com l’àvia! ‘Hem de pensar en el demà’ deien.

El més bo és que, quan arribava el demà, els semblava que el demà encara era llunyà: el demà ja era el present”. I més: “La iaia Maria, materna, d’una casa de pagès, va poder ser més previsora.

La tia Carme, paterna, es va trobar l’aiguat dels quaranta, el qual se’ls va endur tot i va haver de sortir-se’n el dia rere dia tal com venien les coses” (Nuri Coromina Ferrer).

En el grup“La Cosa Nostra”, el 3 de febrer del 2024 posaren “Sí: ho feien. I bé” (Roser Gros Foich), “Dius ‘Aquí, a Catalunya, l’hereu tenia l’obligació de cuidar els pares tota la vida!’.

Però cal recordar (o recalcar) que no s’és hereu fins que no s’ha heretat el respecte que diuen que cal tenir als pares. Sempre ha de ser recíproc, per les dues bandes. És allò que diem ‘Sobre les paraules, quan els fets parlen’.

Un altre: ‘Mai colliràs el que vós heu sembrat. I sempre colliràs el que altres varen sembrar’” (Jordi Camps Vidal).

En el grup “Dialectes”, el 3 de febrer del 2024 Maria Montserrat Morera Perramon ens agregava “Els meus sogres van comprar un llit de metall per a la nostra primera filla i van dir que duraria ‘per vida d’hereus’”.

En missatges, el 3 de febrer del 2024 ens escrivien “Sempre havia sentit ‘Guardar per demà’. Treballaven per viure bé. Però sempre guardant per al demà” (Montserrat Cortadella).

Finalment, ma mare, per telèfon, el 6 de de febrer del 2024, per telèfon, i lligat a “Obra de llaurador”, em digué que “Ma mare (1910-2000) conta que el meu avi matern sol·licità una vegada una propaganda que feia l’’Instituto de Colonización’ per a fer reformes en el camp.

L’avi Miguel (1906-1992). L’’Instituto de Colonización’ donava diners als llauradors per a fer séquies. Si no netejaven les séquies, passava ‘la dobla’. És deia ‘la dobla’ perquè haurien de pagar el doble.

Aquesta obra que féu mon pare (1906) guanyà camp. Era un préstec que feia el govern als llauradors per a arreglar séquies o algun marge d’un camp a canvi que el llaurador ho tornava a poquet a poquet durant uns anys. Iniciativa de cara als llauradors. I era per al bé de la comunitat. Tot són coses encadenades.

M’ha estat enganxada al camp. En hivern, en un camp de garrofes, entremig, es plantava ordi.

Mon avi Miquel (1874) deia ‘Va: doneu-me un sac, que ací faig més faena que vosaltres”.  

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Sobre aquest comentari en relació amb una seguretat social, ma mare, el 3 de febrer del 2024, per telèfon, em digué que era cert i que els seus avis (dels anys setanta i huitanta del segle XIX), els hòmens, estaven molt bé, forts i que calia “Estalviar a canvi que això vaja endavant, siga per sempre, perquè dure. Que siga una obra ferma. No els dolia el material”. No debades, ens afegir que, “Quan ells feien una obra (o la controlaven), ‘No et dolga fer-la bé, que això ha de durar’: l’estil dels llauradors, a l’estil casolà”.