Prosseguint amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, en la composició “En port travat ets l’algosa clapera…”, de Josep Vicenç Foix (1893-1987), capim detalls matriarcals que lliguen amb la dona com qui té la darrera paraula i amb la maternitat:
“Só l’home antic; i tu, l’ara i l’oracle
D’una dea sense aura ni miracle,
Tronc d’un menhir en el coval impur” (p. 105).
Així, per una banda, l’home és associat a la vellesa, mentres que la dona ho fa a la joventut i és ella, considerada una deessa, qui determina la resposta que val. Altrament, el poeta trau mots normalment en nexe amb lo femení (el menhir, com a símbol de la força i de l’empelt amb la terra, l’espluga i la impuresa), però que, en el cas del menhir, també podria representar el penis en erecció.
Un altre poema que plasma trets matriarcalistes i el pas de la infància a l’adolescència, és “Madu”, de Josep Ma. de Sagarra. Començarem dient que “madu”, tant en indonesi com també en malai, vol dir “mel”:
“Madu, en el teu cor d’oliva,
i en el teu riure net de fel,
ara no hi ha dol ni recel,
encar que nedis, nua i viva.
Madu, rebenta el fruit de la mel
dins la frescor de la geniva,
que no seràs imperativa
amb aquest pubis sense pèl.
Però no vagis refiada
(…) perquè, al moment que et broti el pit,
hi haurà una estrella, dins la nit,
que es morirà desesperada” (p. 106).
Per tant, l’escriptor es dirigeix a una xiqueta, potser, si fa no fa, de dotze anys i que encara no ha tingut la primera regla. Igualment, copsem l’acte de la penetració (l’estel, en aquests versos, no correspon a la vulva, sinó al penis, el qual s’introdueix en la foscor, això és, en el cos de la dona).
Una altra composició plena de signes de caire matriarcalista figura en les pàgines 108-109: vespre, barrancs, ombres, dansaires, una alzina (arbre i punt de trobada), una noia…
Ben mirat, s’hi apleguen el dia (l’home) i la nit (la xica):
“Hostessa universal i del goig missatgera,
Alba del dia total, i crepuscle!
(…) Entre insignes negrors i clams secrets, salífers!” (p. 108).
Afegirem que hi ha un empelt entre la terra i la mar, dos signes relacionats amb la dona i ho fan mitjançant un arbre que, si es mou, dóna els seus fruits: “Si mous l’Arbre de Mar cauran els fruits defesos” (p. 108), puix que les llavors que quallen equivalen al semen i, així, generaria un fill.
Més avant, veiem els pèls del pubis i la connexió entre tots dos: ell s’atansa en un moment del dia que vincula amb l’obscuritat en què ella és la regina: llums (sol, masculí) que regalimen (que flueixen) a l’espart de la nit, mentres que la dona viu “senyorejant en els acres reialmes” (p. 108).
Tot seguit, Josep Vicenç Foix passa a la sexualitat unida a la maternitat:
“¿Ets el pomer pensat a la vall carbonera
Voltada d’infinits i, Tu Sola, Minerva,
(…) nodrissa dels segles” (p. 109)
i, al capdavall, amb “les herbes consagrades” (p. 109), o siga, amb una sexualitat ben vista, àdhuc, quan té relació amb les dones tradicionalment dedicades a les herbes (per exemple, les trementinaires).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
